El rec

No sé si l'Olga Xirinacs admira Josep Pla com jo l'admiro, però hi ha dos fets amb els que s'hi relacionaria. En primer lloc, quan l'Olga descriu, en tercera persona, els detalls de la seva infantesa feliç al voltant del rec que passava per la seva casa, ho fa amb el talent reconegut de Pla per descriure. De fet, aconsegueix de transmetre tota una atmosfera, es nota que té molt presents alguns instants.

En segon lloc, quan parlem d'Olga Xirinacs ho hauríem de fer amb el mateix respecte amb què Pla és respectat. La seva història d'èxits literaris és inacabable, però tot i això, no ha impedit que hagi caigut en un cert oblit inexplicable. El paradís, el regne de la infantesa, crec que és el primer paradís, sense el qual no hi hauria hagut el segon, aquell que "en perdre'l" l'Olga "va sentir tanta pena que no se'n podrà refer mai més" (154): el dels èxits literaris. El meu pare, en relació amb això, em va explicar que actualment Catalunya és plena d'"uns quants molt bons escriptors", i no un de sol, i són masses a compartir uns lectors que van escassos. "Compartir" en un sentit diferent, el que li toca, del que és moda actualment: si comparteixes alguna cosa és que en perds una part important, com Catalunya quan comparteix diners i competències amb Espanya.

Hi ha un poema de l'Olga que trobo deliciós, i que estaria molt relacionat amb aquest llibre, amb la idea del petit regne que torna amb els moments tristos de la vida per ajudar-nos a viure (tot i que l'enyorança fa mal, a vegades):

(...)

hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.

Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,

i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La poesia és i serà sempre un palau sense regne, quan tot ha passat, però encara en som rics. Aquest corrent subterrani seria el del rec, en l'inconscient. 

Hi ha un moment en què compara la memòria amb una "immensa biblioteca sense ordre" (70). I qui escriu això treballa en una biblioteca, per tant l'hi ha arribat molt. Per això pot ser que els moments viscuts "no els sapiguem trobar i interpretar, però de ser-hi, hi són. "Aquest llibre n'és una mostra"(155), diu al final d'aquestes memòries.

Les referències culturals de l'autora al llarg d'aquests vint-i-sis estius són considerables. Des d'Espriu amb "la Lola petita que ha viscut per guardar-nos els colors de l'aire" (49); passant per Proust amb "Olors noves i olors velles, que es van quedar al cervell per si algun dia eren necessàries" (50); el mite grec de Sísif, "cal tornar-hi cada dia" (52); o Kandinsky amb les "muntanyes blaves" (84). L'Olga és més del Modernisme que no pas dels "cubs rígids, ortopèdics" (91). 

Però el regne no era perfecte, com que ella era de fora, estiuejant de casa bona, alguns nens que coneixia la molestaven. Aquest element de realisme m'ha colpit tant com quan parla de la seva solitud de gran, quan ella també sabrà "què és perdre la vida per dins" (132), segurament amb la mort de Vicenç, el seu marit.  Trobo curiós quan parla dels "dos extrems que fan moure el món: l'esperança i la por" (34). Jo hauria dit que són l'esperança i l'enyorança, però també és veritat.

Ja són uns quants llibres que he llegit d'aquesta autora, que no acostuma a repetir-se. Li envejo aquesta capacitat d'escriure sempre més profunda que no narrativament ben construïda, tot i que també. És un plaer i un goig de poder continuar llegint-la a cada nou llibre.

XIRINACS, Olga El rec. Memòries de vint-i-sis estius. Valls: Cossetània edicions, 2020.

Taquilla inversa a TV L'H

En l'enllaç que us adjunto podreu veure'm durant sis minuts i mig fent prescripció de cinc llibres de no ficció. Per a mi ha estat un alliberament, em moro de ganes de recomanar el que m'agrada!

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14625215

Mites

Ves per on, aquest blog en el qual ara em llegiu tindria relació amb una part d'aquest extens llibre. És quan l'autor parla del personatge mitològic Eco, que va ser castigat a repetir les últimes paraules que li haguessin dit, cada vegada que es disposés a parlar. Per a qui escriu això, "l'eco se sent" voldria fer referència a aquella part d'una obra que amb la seva interpretació reverbera més enllà d'ella mateixa. Quan a la carrera estudiàvem una assignatura anomenada "Pensament grec i cultura occidental", no m'imaginava que la mitologia grega fos darrere de tantes paraules que coneixem avui. Com les "muses" en relació a la música i els museus.

Aquest llibre és ben bé com la paraula "catarsi", el "procés de purificació ritual que et redimeix" (252). És ple de perles que és difícil de condensar en aquesta ressenya, però potser la perla que més m'ha arribat és  quan Stephen Fry parla de Hefest. Fill de la deesa Hera, contràriament a la majoria de mites que ens han arribat, era "tan bru, lleig i diminut" (78). Però quan és hora de venjar-se per tot el que li han fet, diu el següent:

  Per a Hefest va ser un dolç moment de venjança, però com que essencialment era bona persona no s'hi va recrear. Malgrat    el dolor de veure's rebutjat que havia hagut de suportar tota la vida (o potser a causa d'això), a ell no el movien la ràbia o el ressentiment, sinó el desig de complaure, de ser útil i donar alegria als altres (82).

Tot això podria assemblar-se molt al que li passa al protagonista de les novel·les de R.J. Palacio, l'Auggie, un nen que neix amb una terrible malformació de la cara. Aquesta correspondència d'un mite amb una obra literària actual és una de les troballes més importants per a mi en aquest llibre, en el que és un autèntic eco. Tot i "l'enigma enganyós, ambigu i vertiginós fet de violència, passió i simbolisme que rau en el cor dels mites grecs i que es nega a ser resolt" (223).

La traducció d'aquest llibre, d’Anna Llisterri, té molt de mèrit, per cert, perquè les paraules de les quals se'n comenta l'etimologia sembla que tinguin més relació amb el català que no amb l'anglès, a vegades. M'ha cridat molt l'atenció això: "En anglès, la paraula que designa la llar de foc, hearth, comparteix orígens amb heart, 'cor'; el mateix passa en grec modern, en què kardia es pot referir tant a la llar de foc com al cor"(69). Com amb "taquicàrdia" i "tachycardia", en català i en anglès respectivament, parlem de quan el cor s'accelera. A vegades hom estima sense poder tenir cap llar amb aquell qui estima, aleshores no és amor, em pregunto?

També voldria destacar els comentaris afegits de l'autor sobre el mite de Sísif (274). Projectant-lo sobre el comportament de l'ésser humà, hi veu el cantó dolent tant com el bo. Sap veure les coses per més d'un costat, tal i com com ho va introduir en la filosofia Protàgores.

Una tònica constant d'aquest llibre és el parlar sempre de personatges mitològics que destaquen per la seva bellesa i atractiu eròtic, i també que totes les històries amoroses acabin malament excepte en un parell d'exemples. "Quan l'amor arriba tard és com un huracà"(326).

Aquest llibre no és pas dels primers que s'han escrit sobre els mites grecs, però és com un  huracà en ell mateix. Hi ha moments que l'autor narra ben bé com en una novel·la, i enganxa molt. És llarg però no es fa llarg, tot i que no és lectura per a golafres, sinó per als que els agrada de trobar goig en la lectura.

FRY, Stephen Mites. Barcelona: Ara llibres, 2019

La por del porter davant del penalty

Ressenya de Jesús Bonals

He trigat 45 anys a llegir un llibre de 100 pàgines! No és broma: el vaig comprar quan va sortir, -pels crèdits veig que va ser el gener de 1974-, i l’he acabat avui, dia de Nadal de 2019. Compteu. Em sembla que no m’equivoco si dic que he trigat 45 anys a acabar-lo.

Per què vaig comprar un llibre que ha resultat ser tan decebedor? Suposo que perquè a la contraportada deia que Handke era un “gran renovador de la prosa i el teatre en llengua alemanya, i el seu màxim exponent des de Bertolt Brecht”. Jo era, i soc, un gran admirador de Brecht. Els afers del senyor Juli Cèsar i l’Òpera de tres rals: oh, oh, oh!, això és bona literatura. Si Handke era tan bo com Brecht, bé valia la pena de llegir aquell petit llibret. Vaig, doncs començar a llegir-lo. No podia i no podia, però si era com Brecht... apa, un esforç més, unes pàgines més... Fins que el vaig arraconar, derrotat.

I per què l’he acabat avui? Doncs perquè enguany a aquest senyor Peter Handke li acaben de donar el premi Nobel. Serà possible? Des que ho vaig saber em vaig proposar acabar aquest llibre, i comprovar, arribant fins a la darrera pàgina, si aquella autèntica impossibilitat que tenia de jove de continuar llegint, encara era vigent. Però cada vegada que, ara, de vell, he girat full he hagut de violentar-me a mi mateix, per resistir l’impuls imperiós de llençar El porter... a la paperera. M’ha costat molt arribar a la pàgina 100, la darrera. Aquest segon assalt ha durat setmanes. Mentre llegia aquest llibre infecte n’he acabat tres o quatre més que s’intercalaven en la lectura, i que, no sé com, arribava al seu final mentre El porter... se’m resistia. Moltes vegades durant aquestes últimes setmanes  he pensat si el meu entossudiment a acabar-lo valia la pena. Avui, finalment, he fet el cim! Quin descans!  I confirmat del tot: aquest llibre és una autèntica caca, per molt premi Nobel que sigui l’autor.

Arribat a aquest punt, he de deixar clara una cosa: mai no he permès que la ideologia d’un autor sigui un element que m’influeixi a l’hora de valorar un text literari. Per a mi un llibre és bo o dolent per la manera com està escrit, pensi com pensi l’autor. Per exemple: Brecht era comunista, després de la guerra es va quedar a viure a l’Alemanya comunista i que jo sàpiga no va fer escarafalls davant la dictadura de Stalin, i malgrat això,  jo, que no he estat mai comunista, l’admiro i per a mi, Brecht és indiscutiblement un dels escriptors més grans de la literatura alemanya, que per cert per al meu gust és la millor del món. Ho dic de passada, perquè ara no és el tema que ens ocupa, però ja que ho he dit afegiré que la literatura russa és gairebé tan bona, i probablement l’americana acabarà superant-les totes dues, perquè l’art floreix quan hi ha qui el paga, i qui té l’hegemonia política també té els diners, i qui té els diners pot pagar l’art. Tanco parèntesi.

Dic això, que la ideologia no m’influeix, perquè Handke s’ha fet famós pel seu recolzament a Milosevic, Karadzic i tota la colla de criminals de guerra al conflicte de Iugoslàvia. Evidentment que això em repugna i mai no podré entendre com un gran escriptor pot caure tan baix. Però, repeteixo, això no ho he tingut en compte. El llibre és dolent perquè és dolent, i punt.

Una altra cosa que podria influir-hi es, certament, la traducció. He de dir que la traducció no sé si és fidel o no és fidel, perquè els meus minsos coneixements d’alemany no em permeten filar tan prim, però el cert és que la traducció no funciona i contribueix a fer indigest el llibre. Això em deixa perplex, perquè la signa Joan Fontcuberta, i de Joan Foncuberta n’he llegit algunes de les millors traduccions de l’alemany. ¿Hi ha, doncs, dos Joans Fontcuberta? ¿Potser el Joan Fontcuberta d’EL porter... és el mateix de les grans i magnífiques traduccions de més endavant, però aquí encara n’estava aprenent? Misteri.

L’altre cosa que podria influir-hi és que aquí el protagonista és el dolent, i els llibres que tenen per protagonista el dolent sempre són feixucs. Sembla, perquè l’autor no diu res clar, tot s’ha d’intuir, que el protagonista és un assassí que se’n va a un poble de la frontera, sembla que amb la intenció de fugir a l’estranger, però s’acaba el llibre i encara no ho ha fet. Mentrestant l’autor ens cansa explicant-nos la manera de pensar del tal Bloch, que sembla no està gaire bé del cap. Ens informa del que fa i el que menja, incloent-hi, per exemple, si mata una mosca amb una pala, etc. etc. Quina presa de pèl al lector!

Quedo escarmentat, la veritat, Tinc algun altre llibre del premi Nobel Handke a la meva biblioteca. Us ben asseguro que estic ben vacunat i no en llegiré cap més. Ara l’únic dubte que tinc és si els llibres d’aquest autor els he de conservar per aquell atàvic respecte als llibres amb què he estat educat, o bé si els he de llençar definitivament a la paperera, que és on em sembla que haurien d’estar.

HANDKE, Peter La por del porter davant del penalty. Barcelona: Edicions 62, 1974

Un escriptor entre togues i reixes

Ressenya de Jesús Bonals

Vaig llegir Escrits de presó de Joaquim Forn quan tot just començaven a sortir els primers llibres que els presos polítics catalans han pogut escriure, gràcies a la inacció forçosa que imposa la presó, i a la trista i espantosa experiència que han hagut de viure. Vaig quedar molt agradablement sorprès: no m’hauria imaginat mai que Joaquim Forn escrigués tan bé. Estava davant d’un llibre extraordinàriament ben escrit.

Quan va sortir el segon llibre, Entre togues i reixes, vaig córrer a comprar-lo i me l’he empassat ens pocs dies: és tan bo, i tan ben escrit, i tan emotiu com el primer. Dit ras i curt: aquests dos llibres haurien de formar part de la història de la literatura catalana, o si voleu, del cànon dels millors llibre escrits en la nostra llengua.

Ho he dit abans: la sorpresa va ser majúscula, perquè per a mi Joaquim Forn era un polític gairebé desconegut, que, per desconeixement, veia amb tons grisos, de segona línia. El fet de no haver estat mai diputat, ni dirigent polític, ni portaveu, sinó un personatge de segona línia, dedicat principalment en la política municipal, i encara no com a alcalde sinó com a regidor, contribuïa a crear-me aquesta imatge difuminada. El seu silenci al costat del major Trapero, el dia que, després dels atemptats d’agost de 1917 va comparèixer a la televisió, cedint al cap policial tot el protagonisme, va corroborar una vegada més els prejudicis que ja tenia.

No em vaig començar a adonar que potser anava equivocat fins el dia que vaig sentir en el seu al·legat al judici davant el jutge Marchena. Ep, em vaig dir, em sembla que aquest Forn té fusta de bon polític. La lectura del seu primer llibre m’ho va confirmar: érem davant d’un personatge d’una gran humanitat, d’un gran polític, i ves per on, també d’un gran escriptor.

És cert que no hi ha cap balança per mesurar el valor d’un text literari, i que la valoració és sovint subjectiva i depèn dels paràmetres que cada lector considera els més determinants. En el camp de la narrativa, -i les bones memòries tant si es vol com si no es vol formen part de la narrativa-, la primera exigència és aconseguir mantenir el ritme i l’interès del lector, dirigint el focus, com fa ell, ara a la introspecció del propi estat d’ànim, ara a la vida de la presó, ara al judici, ara a la relació amb la família que resta a fora, ara als companys de presó, ara fins i tot al tema religiós, ara a la fidelitat a les pròpies conviccions polítiques, etc. etc. Tot això ben dosificat i ben administrat, com ho pot i ho sap fer un mestre de la narrativa.

Ja fa anys que m’he adonat que la veritable història no s’aprèn als manuals d’història, sinó als llibres de memòries de personatges que han sabut explicar la seva vida en el marc i en el context històric de l’època i el lloc en els quals els ha tocat viure. És justament això el que passa amb aquest llibre. Si teniu ganes de saber, des d’una perspectiva històrica, què ha representat aquest episodi tant dolorós i tan esperançador que ens ha tocat viure aquests darrers dos anys a Catalunya, que ha culminat amb l’1-O, llegiu els llibres de Forn. Viureu aquesta història d’una manera tan vívida, que, en girar la darrera pàgina del llibre, gairebé tindreu la impressió d’haver viscut una temporada a dins de la presó al costat de Joaquim Forn. Si algun dia, per l’atzar de la repressió indiscriminada que patim, ens toqués ingressar-hi, ja sabríem el pa que s’hi dona.

FORN, Joaquim Entre togues i reixes. Barcelona: Enciclopèdia, 2019

Des del banc dels acusats

De tota la literatura que ha sorgit entre els presos polítics catalans des que van ser empresonats, aquest llibre de Raül Romeva és el més original, i intel·ligent, perquè passa pel sedàs del sentit de l'humor una realitat ben difícil de pair. Però entre broma i broma en forma de vinyeta, deixa anar reflexions molt profundes.

Com la que es refereix als fiscals: "sovint exhibeixen que no s'han preparat l'interrogatori ni la declaració que els toca fer, com si consideressin que a ells no els cal demostrar res; tenen l'Estat de part seva. Ells són l'Estat" (39).

Hi ha un punt de vista que qui escriu això no pot acabar de subscriure, i és el que no és l'odi el que mou els independentistes, sinó "la frustració" i la "incomprensió", "davant d'una sentència incomprensible" (155). Potser al principi era així, però allò de "Ni oblit ni perdó", crec que denota que, després del primer d'octubre, als catalans ens ha caigut del tot la vena dels ulls. És normal sentir, pel cap baix, una mica d'odi, encara que no serveixi de res. Som humans i, com deia Shakespeare, "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem?". Tot i que el més intel·ligent a la vida és saber ignorar, jo crec en una cita que encapçala Les veus del pamano: "Pare no els perdonis, que saben què fan".

Dit tot això, farem alguna referència a les il·lustracions còmiques, algunes amb mola gràcia. Com el de les "ulleres de realitat virtual", amb les que la fiscal interroga un membre de la policia nacional (40), o bé "la complicitat que sovint flueix entre l'advocada Sáenz i el flamant candidat a l'Ajuntament de Madrid Ortega Smith" (47), en aquesta il·lustració pròpia de la revista El jueves, que li ha servit d'inspiració més d'una vegada:

He de dir que jo tinc una debilitat per Raül Romeva, tot i que no és del meu partit, perquè té la meva edat, i ja li he llegit El pont de cendra (2015). M'agradaria llegir-ne Esperança i Llibertat (2019), de la mateixa editorial, també. Aquest llibre del qual en faig ressenya ara es llegeix en una tarda, i no té pèrdua.

ROMEVA i RUEDA, Raül. Des del banc dels acusats. Barcelona: Ara llibres, 2019

Banderes dels altres

Ressenya de Jesús Bonals

Després de llegir La sorra vermella, una novel·la extraordinàriament reeixida, vaig córrer a comprar Banderes dels altres tan aviat com va sortir, amb la idea de llegir-la, tanmateix, quan li toqués el torn. Però en vaig tenir prou amb espigolar unes poques pàgines del principi del llibre per abandonar a mig llegir l’altra llibre que estava llegint, i per quedar totalment enganxat a aquestes Banderes.

En pocs dies me l’he cruspit. Quan això passa es compleix la primera condició que ha de tenir un llibre per pensar que hi ha indicis sòlids que ens trobem davant una obra extraordinàriament bona.

La primera cosa que vaig observar: el primer capítol, impressionant, funciona sol, i sembla tancat en si mateix com si fos un conte. L’inici del segon capítol fa pensar, d’entrada, en una història totalment independent del primer capítol, i durant unes pàgines no tenim clar si ens trobem davant d’una novel·la o d’un recull de contes.

Aviat ens adonem que no es tracta d’un recull de contes, sinó davant d’una veritable novel·la, construïda d’una manera original i molt efectiva., Quedo meravellat davant la manera com l’autor desenvolupa aquest segon episodi, que també es clou com un conte que funciona de manera independent, però que és, no cal dir-ho, el segon capítol d’una novel·la excel·lent. Per un moment hom pensa que l’autor està emulant La ronda, d’Schnitzler. ¿Potser la novel·la avançarà mitjançant històries enllaçades que acabaran tancant-se retronant a la situació i els personatges inicials?

El tercer, quart i cinquè capítol ens deixen clar que no estem davant d’una emulació de La ronda. L’acció contínua avançant amb gran força i l’autor ens deixa bocabadats i amb unes ganes terribles de saber com acabarà la història que ens explica.

Penso que potser hauria estat millor que l’autor hagués escrit la paraula FI en tancar a aquest capítol cinquè, malgrat que encara no hi ha cap desenllaç, i malgrat que la història resta oberta. Ho dic perquè els dos capítols següents no tenen, ni de bon tros, la força narrativa que l’autor ha desplegat magistralment en els cinc primers i això, al meu entendre, perjudica el resultat global de la narració.

La història d’en Jepi, una mena de Forrest Gamp gironí, es llegeix sense esforç al llarg del capítol sisè, però al meu entendre s’allargassa massa i alguns detalls són massa prolixos. Com que al Jepi ja el coneixíem dels capítols anteriors, ja sabíem que la seva tossuderia i força de voluntat el portaria  a aconseguir tot allò que es proposés. La narració s’0allunya i perd la força dels cinc primers capítols. I el mateix passa amb el setè, El murcièlago. Com a conte independent podria funcionar, però no serveix com a desenllaç, i apareix “relligat” amb calçador amb la resta de la narració. Sembla com si l’autor hagués afegit per evitar el tòpic final amb casori amb què es tanca el capítol sisè, si el sisè hagués estat el darrer.

La crítica que faig dels dos darrers capítols podria interpretar-se, potser, com una minusvaloració de l’obra, i no és així. És clar que el llibre podria haver estat encara millor, però es llegeix molt bé i és un gran llibre. No us el perdeu.

SANTAEULÀLIA, J. N. Banderes dels altres. Barcelona: Proa, 2019