Cornèlia Abril: perquè com l’abril són les
vuit parts d’aquest llibre, d’esplendorosa primavera. Vuit autores sota aquest
pseudònim global, totes elles molt diferents, totes elles molt llamineres de
llegir.
Hi ha narracions que et captiven en
conjunt, d’altres pels detalls, els “llocs buits”, que diu Salvador Oliva.
Totes tindrien una certa relació amb el títol i el subtítol. De fet, totes les
protagonistes són en lluita amb elles mateixes.
Merengues de color groc, verd i rosa
(Sílvia Armangué i Jorba)
Les reflexions sobre l’alimentació de la
protagonista, que curiosament de petita associava llegir amb menjar, superant
una dicotomia clàssica, han sobtat moltíssim qui escriu això. Sobretot amb el
següent:
Sí, una part de mi
s’acaba, però el més important de mi -invisible, intocable, inodor i
hipoglucèmic- viu per sempre, i m’ho vull creure, perquè em deslliura de
l’angoixa i de la pena de viure i de morir (21).
Jo no crec que tinguem ànima, només som un
interruptor engegat esperant que algú l’apagui, però sí crec en l’art, el que
és invisible, etc., que sempre és, de totes maneres, absolutament rellevant.
Una altra troballa:
Creient que tot
era culpa meva, pensant que no tenia força de voluntat, com molta gent em deia
sovint; això, penso ara, és una de les coses pitjors de la depressió: creure
que, si tu vols, la pots evitar (33).
La majoria de la gent no s’adona que quan
tens una malaltia mental és com si duguessis una cama trencada invisible (una
hac), o més i tot. Sort que la història acaba molt bé, amb una protagonista que
és molt més feliç de més gran que no quan era jove, com li ha passat a qui
escriu això.
El somriure del suricata
(Maria Cirera i Delgado)
Una narració que deixa un regust de boca
entre bo i amarg. El tiet August, “una d’aquelles persones que de tan normals
acaben resultant estrambòtiques” (43), seria una imatge, amb el seu
comportament, del que ha passat als segles XX i XXI, el retorn de la societat
occidental al primitivisme d’abans. Per això tants piercings i tatuatges en els darrers temps, tants “parts naturals”;
per això el fauvisme, el cubisme i l’expressionisme de principis de segle XX,
l’abstracció, en definitiva.
Secrets i solitud (Montserrat Medalla i Cufí)
La protagonista d’aquesta història, la
Mila, fa honor a Solitud de Víctor
Català, no tan sols amb el seu nom, sinó amb el tipus d’història, de
construcció clàssica, amb una narració que manté el misteri fins al final i
incorpora molts amors frustrats en l’argument. Qui escriu això fa molt de temps
que va llegir Solitud, però creu que
d’aquesta història en podria sortir una novel·la amb característiques
semblants.
Rose Hill House
(Pepa Bagaria i Mellado)
En aquest cas la narració s’apropa al
gènere negre i una mica a la narrativa anglesa de l’època de Jane Austen,
perquè és ubicada en un poble d’Anglaterra.
Si les escaiences fan poesia, que deia Mossèn
Ballarín, hi ha un fragment del conte que com a mínim cou tant com un poema
punyent. Ja que es tracta de la història d’una dona que va matar el marit que
la maltractava, i ho va fer amb un rodet de cuina. Quan la narradora explica
com el jutge “colpejava amb força el martell i sobresaltava per un moment el
cor de l’Elsa” (122), no cal explicar per què li passa això.
Una obra dins de l’obra, la de la narradora
que ha anat a viure en aquest poble i s’ha proposat de fer una novel·la de la
història.
Reagrupament familiar
(Mercè Bagaria i Mellado)
La part més kafkiana de tot el llibre, de
la qual hem fet una interpretació que no sabem si “va a missa”. Justament té
relació amb la religió. La història explica com, després d’un accident de
cotxe, una mare se’n va a l’infern mentre la seva filla se n’ha anat al cel.
Tota l’estona, aquesta mare és pressionada per firmar un paper que li permetria
el “reagrupament familiar”, però ella s’hi nega repetidament. No vol que la
seva filla també vagi a l’infern, sembla dir. I això és el que hi hauria al darrere
de la narració. Que els fills no hagin de pagar pels pecats dels pares, com
teòricament passa amb el pecat original. Tampoc els pares haurien de pagar pels
pecats dels fills, tot s’ha de dir. Una història que fa pensar molt.
Seandbel (Marta Pérez i Sierra)
La història més romàntica de totes, però
no en el sentit d’una novel·la rosa. Ho diem per la manera com l’amant de la
protagonista afirma que “Volia que sabessis que el paradís existia si tu hi
eres” (177), de la mateixa manera com Kundera, al llarg de la seva obra,
sobretot a La immortalitat, inclou
sovint el motiu que “La felicitat és el desig de repetir”. Voler trobar la
persona estimada en una altra vida seria la màxima demostració d’amor que es
pot fer.
Lligat amb el tema amorós, hi ha el càncer
que sofreix l’home estimat per la protagonista. Tot i que ell l’havia deixat,
ella el cuida fins la mort, sense fer-ho mai pels seus diners, com sol passar.
Hi ha un fragment curiós per com al·legoritza el comportament del càncer:
Imaginava que dues
marietes intentaven grimpar a una tija o que unes formigues carregades de no sé
què obstaculitzaven el seu pas i, després, les marietes queien i abans
d’arribar a terra volaven (171).
Això sí que serien els “mots que no he dit
mai”, de Joana Raspall en el paratext del principi, per la seva originalitat.
Amputació digital
(Matilde Nuri i Espona)
Aquesta història ens ha fet pensar en Paul
Wittgenstein, que es va fer compondre una sèrie de “concerts per a la mà
esquerra”, ja que la mà dreta l’havia perdut a la Primera Guerra Mundial. La
protagonista explica d’una manera força curiosa les vicissituds que viu en
provar de ser concertista de piano amb nou dits.
Tinc nou dits i
dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimula, em fa
prosperar com a intèrpret (191).
Com Thomas Bernhard a El malaguanyat, quan explica que estudiar en un ambient poc
acollidor és molt més productiu, encara que només per algú amb molta
personalitat, afegia.
L’autora d’aquesta narració coneix a fons
la música, quan diu coses com: “Posem en valor melodies que del cor surten i al
cor tornen” (190). O bé: “La música, si no és sentiment en harmonia, és un
no-res” (188).
Totes aquestes narracions són com música,
tenen sentiment, també. Acompanyades de set pintures abstractes i set poemes de
Carmen Sanzsoto. Una pinzellada: “una lluna que passa,/ mil llunes que es
perden”, una bona metàfora final del que serien la poesia i la prosa, del que
és aquesta joia de llibre.
ABRIL, Cornèlia He d'anar-me'n. Barcelona: Edicions Els Llums, 2015
ABRIL, Cornèlia He d'anar-me'n. Barcelona: Edicions Els Llums, 2015
