dimarts, 18 d’agost del 2026

La darrera paraula


 

Diuen que llegir amb golafreria no és senyal de ser bon lector. Però igualment és meravellós quan això passa. Jo soc una lectora que quan vaig al cinema, si l'obra no m'agrada prou, no em concentro, miro tota l'estona quants minuts queden per acabar, igual com quan llegeixo compto les pàgines. Però en el moment que quan acabes un capítol no te'n pots estar, de continuar amb el següent, és un autèntic miracle literari, com aquesta novel·la.

El que tampoc vol dir que no hi hagi pensament, perquè al capdavall el Toni Strubell és un polític compromès amb l'independentisme català, i escriu tan bé com parla en públic. Jo l'he sentit i és molt brillant. Aquesta novel·la em recorda els dos llibres que s'han fet de l'aparició fugissera del President Puigdemont fa dos anys a Barcelona, La fugida i Tres dies d'agost. Per la manera com no es poden deixar.

El Lex, nom en neendarlès d'Alejandro, és un català de família espanyolista que porta molt de temps vivint a Amsterdam, i que torna a Barcelona per una germana que és a punt de morir. És l'època en què els presos polítics van ser empresonats i jutjats (sense cap justícia). El contrast entre la seva vida còmoda -en un país com Holanda, que no té cap dels nostres problemes, tot i que tothom allà recorda les escabatxines que hi van fer els espanyols en l'època dels Felips II, III i IV, o sigui com les gasten aquests espanyols- i el que vam viure els catalans el primer d'octubre i més enllà, és el que el fa anar canviant de mentalitat, convertint-se a la nostra causa.

Igual com quan es diu "confio que la mort no serà la darrera paraula", l'escriptor d'aquest llibre deu confiar que el que ha passat els darrers temps, el retrocés del procés, per culpa de la repressió sobretot, no serà la darrera paraula en la nostra lluita. De fet, aquest títol que alhora consta com a les tres darreres paraules dins la novel·la, referint-se al fet que el Lex no vol deixar el pis a Barcelona, és un símbol, funciona en el context i com a imatge. I no tan sols el títol és molt ben trobat, sinó també la coberta, que deu estar feta amb intel·ligència artificial, perquè als crèdits hi posa que "Els personatges representats a la portada són ficticis. Qualsevol semblança amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència". També el Lex i la gran amiga que coneix en les manifestacions independentistes podrien ser qualsevol dels represaliats.

Del pròleg de Lluís Llach m'ha agradat quan diu que "Referèndum il·legal" és una expressió unionista "que -per cert- té tots els números per erigir-se en l'oxímoron del Segle". Jo és la segona vegada que llegeixo aquesta novel·la, i contràriament al que hauria de ser, encara m'ha agradat més. Als agraïments del final em menciona a mi com a amiga, i per la meva contribució a la novel·la per una esmena que li vaig, fer, tot un honor.

STRUBELL I TRUETA, Toni La darrera paraula. Girona: Llibres del Segle, 2026

dimecres, 5 d’agost del 2026

Aquarel·les del Montsant i de l'Aran




Tot i que el Xavier Pujol m'ha assegurat que no publicarà cap més llibre com aquest i com tots els anteriors, crec que té corda per estona. Tenir aficions com el muntanyisme i l'escriptura són coses que allarguen la vida. Igual com l'art de l'Enric, amb les seves delicioses aquarel·les. Tot aquest llibre és ple de detalls fets de molta sensibilitat.

Començant pels haikus que hi van apareixent: "Els núvols prims/ quan el dia comença/ i el maig esclata" (31). O frases com aquesta: "Com sempre ens llevem d'hora: són dos quarts d'aviat" (31). I el tros sublim de "Sento l'olor de les absències. De la farigola dels records i del romaní de l'enamorament" (49).

També les fotografies tenen tela. Per exemple aquesta, en què els quatre excursionistes amics travessen el carrer carregats amb les motxilles com els quatre Beatles, que tant agraden al Xavier:



O la de la balma amb un xiprer, tan espiritual, que uneix el seu sostre amb el terra. 



De les pintures en destaco la que il·lustra la frase de les flors. Semblen flors premsades i seques. Les aquarel·les són una tècnica molt bona per a això. 



I aquestes flors tan petites complementen molt bé la grandiositat de les muntanyes, el que el Xavier explica, que tothom s'imagina els excursionistes "contemplant un paisatge des de dalt d'un cim" (21), però detalls com aquestes flors, com la verdor d'algun tros petit de l'Aran, o del Montsant, ja basten. Tot i que a mi no em basten les fotografies, voldria trepitjar el mateix paisatge que han trepitjat ells.

Si us han vingut ganes de llegir-lo, en podeu demanar un exemplar al blog del Xavier.

PUJOL i GUARRO, Xavier; DOMINGO i CORTÈS, Enric Aquarel·les del Montsant i de l'Aran. Barcelona: Format digital, 2026