El gran desordre

 

Aquesta novel·la és escrita com tots els clàssics, i és un futur clàssic. Està escrita amb exigència i és molt ben treballada en el que diu i en com ho diu. S’hi ha d’entrar a fons per gaudir-ne. És molt ben trobat de fer referències constants a allò que passa a L’hora quieta, que tant de bo arribi a més lectors. Que té moltes referències implícites a Shakespeare. Conté infinites frases i passatges per recordar, de nou la narració és l’excusa per a les reflexions de l’autora, en una obra que no és pas novel·la històrica. La diferència amb L’hora quieta és que aquest llibre és fet d’una acumulació d’històries, i l’altre era fet bàsicament d’una. Però és excel·lent igualment.

El personatge de Jacme en seria el centre, tan entranyable en l’anterior novel·la, sobretot per la seva autenticitat, relacionada també amb la seva manera de parlar poc adequada en un monestir, perquè provenia del poble de Querós, i no havia estat instruït. Incloure els pensaments amb paraulotes d’aquest personatge, seguides pel que acaba dient realment, és una troballa de la narració, com també quan es ressalta una paraula amb majúscules, o posant guions entre síl·labes, o fent servir la cursiva. Per emfatitzar el que es diu. Unes característiques en aquest frare jove que no impediran que el prior fugitiu Daniel de Paterna de l’obra anterior el nomeni prior interí. La Maria Dolors ha explicat que per escriure sobre aquest Monestir de Sant Llorenç del Munt, que és real, a les Guilleries, es va inspirar en el fet que hi va haver un prior que va fugir de debò.

També el títol d’aquesta darrera novel·la de la Maria Dolors, El gran desordre, sintetitzaria una constant de l’època que descriu, la disputa entre dos i fins a tres papes que lluiten entre ells per dominar l’Església. Tant com la Claustra, que és una paraula per designar l’estat de relaxació dels costums als monestirs i l’Església en general, que va acompanyada de la pèrdua de vocacions que permetessin de continuar amb monestirs com el de Sant Llorenç. Per últim, també els episodis de pesta són generadors d’aquest gran desordre. Que a cada rentada s’endú un llençol, cada episodi de pesta s’emporta algun personatge.

Però el personatge de Jacme no és l’únic que té molt de carisma, que també és un arquetip com el de Galzeran, sobretot, tant com el de Berenguer, protagonistes de L’hora quieta. Hi ha sobretot la germana de Galzeran, Beàtrix, de qui Jacme està secretament enamorat.

Després de Beàtrix venen els seus fills, Arnau i Evenci. Tots ells tossuts, apassionats i individuals. Tot i que Arnau es contradiu en com tracta la seva filla Antonieta. Ell que ha estat rebel, vol dominar la seva filla, justament perquè és dona. Com passa en nacions que han lluitat per sobreviure, i acaben fent el mateix que els han fet a ells, el que passa a Israel i Gaza ara mateix. L’Antonieta és tota una digna successora de la seva àvia Beàtrix, com les protagonistes femenines de Jane Austen, tan tossudes i de caràcter fort.

De totes les històries n’hi ha que acaben bé, i d’altres malament, però en general sempre hi ha elements positius, contrapunts amables. I l’optimisme de les relacions autèntiques, de parelles enamorades, que no són l’habitual en l’època, però no són impossibles, al costat de les de conveniència. Tant com les dones com Beàtrix i Antonieta, que poden estudiar com un home, que són intel·ligents, valentes a més d’elegants. Hi ha moltes referències a la primera feminista, Christine de Pisan. En una època on l’autor del Roman de la Rose deia que totes les dones eren meuques de fet o de pensament.

L’autora d’aquest llibre ha fet com Flaubert amb Madame Bovary, porta més de la meitat de la seva vida escrivint les tres novel·les de la trilogia del monestir de Sant Llorenç, El càstig, L’hora quieta i El gran desordre. Els títols de cada novel·la són concisos, una síntesi perfecta de la història, i gens comercials. Mereixen totes tres obres que se’ls faci justícia, més tard o més d’hora.

FARRÉS, Maria Dolors El gran desordre. Almeria: Círculo Rojo Editorial, 2025

Era primavera a l'hivern

Una relació curta en un llibre breu, dels que es llegeixen en dues tardes. Amb una protagonista, alter ego de l'autora, que utilitza el diminutiu Laia, una altra referència a la brevetat. Que, sense donar massa detalls, perquè ja diu aquesta parella de la protagonista tan especial que "No cal ser exhaustiu. No es tracta d'explicar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat" (94).

Amor undique floret, que deien en llatí abans. La Laia té una relació insòlita amb un home que té més del doble de l'edat d'ella, més de vuitanta anys i malalt de càncer. Hi hauria una referència simbòlica a la seva relació quan s'explica la tristesa passatgera que s'anomena Sunday evening blues, el que els psiquiatres etiqueten com a depressió situacional" (146). La seva relació és com quan s'acaba la setmana en tots els sentits.

El que diu el Bob, aquesta parella gran, que "en realitat vivim una sola vegada, tenim una sola vida" (68), fa pensar molt. També fa pensar quan parla de la crisi existencial que acostumen a tenir les persones cap als cinquanta. Encara que només sigui per adonar-te que ja no et queda temps de fer gaire coses noves més.

També hi ha una imatge en el títol, la primavera a l'hivern, que tothom entén, i alhora funciona també de manera simbòlica, ells dos es coneixen durant la primavera d'estiu a Catalunya, que és primavera d'hivern, la rerevera, a Canadà, on viatjaven quan es van trobar en un viatge d'avió llarg.

L'autora d'aquesta novel·la prové del camp de la biologia, però té un talent innegable per escriure literàriament, amb referències a escriptors com C. S. Lewis, l'autor d'Un dol observat, que va inspirar la pel·lícula Terres de penombra. Amb una relació semblant a la seva, on la que mor és ella. També és molt colpidor el poema del final, d'Elizabeth Barret Browning, Que com t'estimo?. Un final que fa plorar com una ceba.

COMAS, Eulàlia Era primavera a l'hivern. Barcelona: Univers, 2024

In memoriam

En molt poc temps he llegit dos llibres que parlen de la Primera Guerra Mundial. Aquest d'ara, i Història d'un piano de Ramon Gener. El segon no m'ha convençut, no el recomanaria. Que per cert no mereix de ser la novel·la més venguda per Sant Jordi passat. Sobretot pel final, que trobo molt fluix. Però tots dos coincideixen en la descripció de la duresa (com totes) d'aquesta guerra. 

En totes dues hi ha la voluntat de contraposar la sensibilitat dels protagonistes amb el sadisme de la guerra. En el cas de Ramon Gener, amb un personatge que és un jove pianista, que no mataria ni una mosca, que s'acostuma a dir. I en el cas de la novel·la que ens ocupa, per l'origen de classe alta dels dos alumnes d'un idíl·lic internat anglès. 

Que "només es pot ser valent quan es té por" (50) m'ha fet pensar en un Astèrix, que deia que "la veritable valentia consisteix a saber-se dominar la por". Un altre passatge, quan un dels dos protagonistes parla sobre un altre estudiant de qui creu que no hauria d'anar dient que és duc. És com si algú es presentés dient: "Hola, em dic tal i sóc terriblement atractiu" (24). Que no ho ha de dir ningú de si mateix. El que em recorda el que m'han recomanat alguna vegada, que no digui que sóc poeta, que això no toca, encara que ho sigui. Pots dir que ets metge, però que ets poeta sembla presumptuós, a més de poder indicar que estàs una mica cap allà. Sobre com parlar d'algú també: "Fa molt de temps que em vaig prometre a mi mateix no dir-te pel nom fins que tingués clar que series meu" (503). No sé per què, però fer servir el cognom en comptes del nom sempre m'ha semblat una manera de rebotar-se. I sobre això: "El perdó és millor que la venjança" (453). Ja diuen que "venjar-se és de febles, perdonar és de forts, ignorar és d'intel·ligents".

Si en un llibre és bo de sorprendre i convèncer, aquest fa un gir al mig del llibre que no puc explicar, però que m'ha sorprès molt. És per a mi un llibre excel·lent, no de matrícula, perquè trobo que la relació amorosa entre tots dos protagonistes, que algú ha comparat amb els de Retorn a Brideshead, no és tan aconseguida, i sempre més terrenal. Però és que l'obra de Evelyn Waugh és més que un clàssic, com podria arribar a ser-ho aquesta, és una obra mestra.

WINN, Alice In memoriam. Barcelona: Amsterdam, 2024

L'infinit dins d'un jonc

Una vegada vaig sentir un autor d'una novel·la dient que no es podia explicar "de què" anava aquesta novel·la, que sols es podia saber llegint-la sencera. Aquest llibre sobre llibres, un assaig convertit en còmic, és tan condensat, atractiu de llegir i agradable de veure'n totes les il·lustracions que l'enriqueixen  -les "vinyetes" que, tal i com explica la seva autora, provenen dels dibuixos de vinyes que decoraven els escrits medievals-, que és difícil de resumir . Com això de les vinyetes aquest llibre n'és ple. És erudició, però també saviesa. T'assabentes de coses com l'origen relacionat amb un teixit (d'aquí la paraula text) en paraules com ara "fil" argumental, "trama" d'un llibre, "nus" de l'argument, "desenllaç" de la narració, o "brodar" un discurs.

I les comparacions entre la manera antiga de llegir i l'actual són constants. L'autora ens fa adonar de com els llibres convencionals mai podran desaparèixer, mentre que els disquets informàtics, igual que els vinils i les cassetes sí que han desaparegut. I és que, aquest jonc del títol, el d'una de les primeres superfícies, com les tauletes de fang, és el material de què era fet el papir. Un títol que seria una metonímia per parlar de la infinitud d'un llibre físicament parlant, tant com una imatge per parlar d'allò inabastable que cap en un llibre, com "la nit/ estrellada d'un vers" de Margarit.

Una altra comparació: l'"hel·lenisme" amb la globalització actual. També la defensa del premi Nobel atorgat a Bob Dylan, que podria arribar a permetre que un còmic com aquest pogués esdevenir un gènere apte per rebre aquest premi.

De les moltes anècdotes que omplen aquesta obra, que deu ser no gaire més curta en text que l'edició en què es basa, n'hi ha que colpeixen molt. Com la història d'Hipàtia, que el fet de ser tan intel·ligent i sàvia la va fer morir linxada per les enveges que despertava, i també l'Ovidi desterrat perquè no se li perdonava que fós tan feliç. Alhora que es parla dels esclaus alliberats de les feines pesades per ser intel·lectualment brillants. Que contrasta amb el que sol passar al segle XX, que els escriptors han hagut de destinar les hores lliures a escriure, essent la feina la primera ocupació. 

En aquest sentit, una cosa important és que l'autora no es decanta per ningú, ni per dretes ni per esquerres. Ni per als alliberats sexualment ni pels que no volen saber res del sexe, com Hipàtia. Ni pels que escriuen per parents i amics només, ni pels que tenen el desig patològic de popularitat. Ni per aquells a qui la literatura pràcticament els ha salvat la vida, ni pels que menyspreen els llibres en un llibre, curiosament.  

Però hi ha almenys dues reflexions en aquest llibre on baixa la tapa. Una és quan parla de com aquest llibre li ha servit per delatar el bullying a què va estar sotmesa de petita l'autora, el que mai es va atrevir a fer. L'altra és aquesta: "Els llibres ens ajuden a sobreviure en les grans catàstrofes històriques i en les petites tragèdies de la nostra vida", i, segons un autor citat, Cheever, "la literatura ha sigut la salvació dels condemnats, ha inspirat i guiat els amants, ha vençut la desesperació, i potser en aquest cas podrà salvar el món" (121).

Com que treballo a una biblioteca, un bon dia em va caure a les mans la versió original d'aquest llibre, i se'm va despertar la curiositat per llegir-lo. Veure com es presta tant ja m'indicava el valor infinit del que s'hi pot trobar a dins. És una joia absolutament recomanable.

ALBA, Tyto; VALLEJO, Irene L'infinit dins d'un jonc. Barcelona: Columna, 2023

El regal de la lectura

Aquest llibre, de fet, és un regal en ell mateix. Perquè l'he escollit per llegir gràcies a l'interès que va mostrar-hi una amiga meva bibliotecària, en una visita a la biblioteca García Márquez de Barcelona. Jo l'havia inclòs entre els llibres que podia rebre com a premi d'un concurs de poesia, sense haver-lo obert fins fa poc, que he hagut d'estar immobilitzada per un accident.

Sebastià Serrano, juntament amb Jordi Llovet i Jesús Tusón, són els professors considerats imprescindibles de la carrera de filologia, tal i com em va dir algun company de classe. Jo només vaig tenir Jordi Llovet. Algú proper m'ha dit que Sebastià Serrano és un "divo". Però a mi, aquest llibre d'assaig, mig narració biogràfica, mig anàlisi científica, lingüística, m'ha captivat. Hi he après moltes coses que ja sabia, encara que sembli paradoxal.

També són contradiccions, per allò dels matisos, que primer digui que "Tenir mare, pare, companys, companyes, amigues, amics, bones relacions, (...) oferia avantatges immensos (...) per resoldre problemes o superar dificultats greus (20). Per dir després que "hem de ser capaços d'acceptar la solitud" (160). 

Aquest llibre seria transversal dins una facultat de filologia, ara dividida entre estudis literaris i lingüístics. Perquè en narrar la història de Claude, víctima d'un ictus, ho fa literàriament, i quan parla de llengua, lectura i creativitat, ho fa en la forma d'un assaig científic. El que es podria relacionar amb les carícies i la tendresa de la dona de Claude en tenir ell l'ictus, que segons Serrano són la clau per a revertir la gravetat del que l'hi passa. Que, pel que fa a la salut, la química personal és tan important. Que "des del punt de vista de l'activitat cognitiva, pensar no és altra cosa que comparar, és a dir, crears ponts. I aquí hi ha els secrets de la creativitat" (209), que contràriament al que se sol creure, no surt del no-res.

L'ictus del Claude, una història real, serveix per parlar de la sort que és poder llegir, del regal que és, perquè ell es troba que en perd la capacitat. Una cosa duríssima si passa amb algú que sempre n'ha gaudit.

No acostumo a llegir assaig, però no pas perquè no m'agradi. És només que aquest és un gènere minoritari, i sempre és més fàcil de llegir un llibre narrat que un de pensament. En aquest cas hi ha la troballa feliç d'un llibre que ho té tot. Que parla de la lectura tot fent-se llegir, com quan un poeta diu el que diu amb el que diu.

SERRANO, Sebastià El regal de la lectura. Què passa al nostre cervell quan llegim? Barcelona: Ara llibres 2022

Un llarg hivern

Un llarg hivern, i una novel•la curta, però no menor. Que sorprèn i pertorba molt, pel seu realisme, per com mostra i amaga alhora, per la seva cruesa, tan pròpia de l'hivern, sobretot de l'hivern al Pirineu català, on passa la història. Que, sense tenir res a veure amb una altra novel•la d'aquest autor, El mag, sobre Thomas Mann, sí que s'hi relaciona pel ben escrita que està. 

Un pare que no té gens d'empatia, cosa que demostra entre d'altres coses amb com tracta la seva dona, que és una borratxa, no sabem per què, però que podria ser ben bé per culpa d'ell mateix. Un fill que ha d'anar a la mili, i es mostra el patiment que això pot generar en un noi jove com ell. Una mare que desapareix en la neu d'aquest hivern, segurament pel tracte rebut, i un pare i un fill que no saben com dur la casa sense ella. Una cerca desesperada d'aquesta mare. 

La reflexió, l'ensenyança del final, la que fa un altre personatge de la història, que és millor de no tenir lligams amb ningú per no haver de patir mai per la seva pèrdua, és una cosa que jo sempre he pensat. Però és que estem fets per viure acompanyats, i sort en tenim. Quan et trenques la ròtula com jo ara mateix, n'ets molt conscient d'aquesta necessitat, que cap amic, per bo que sigui, no pot solucionar, generalment. Fa poc he llegit que Familia y trastos viejos, pocos y lejos. I també diuen que "Amor de germà, amor de ca". Però ara sé què és tenir una mare que t'estima, que per cert sempre ha demostrat tenir més psicologia que no algun membre masculí de la família, sempre massa expeditiu, com ho solen ser els homes.

TÓIBÍN, Colm Un llarg hivern. Barcelona: Amsterdam, 2023

Matilde E.

Matilde E. Amb el cognom amagat perquè l'artista de Mallorca protagonista d'aquesta novel•la, que no biografia, és una dona sense veu, oblidada, com l'espai buit dins un tortell. Només en sabem que no en sabem res.

Aquesta és la quarta gran novel•la de la Maria Escalas, un èxit rere èxit, que Virginia Woolf ja deia que és normal, això, la felicitat crida la felicitat. En aquest cas sembla que torna a fer el mateix que amb la segona, apropar-se a allò més psicològic que no a la narració dels fets i prou. Ja ho fan, això, els autors, escriure sobre el mateix tant com contradir-se, buscar i elucubrar, moure's entre realitat i imaginació.

Com aquesta història sobre uns fets hipotètics que és l'excusa per deixar anar el riu de la seva creativitat, a través de molts punts de vista que conformen un calidoscopi narratiu, Amb unes ganes d'escriure que en un parell de passatges sembla que digui que són una passió, no un propòsit d'èxit, de fama, de diners. Per a ella, aquesta escriptora, que té el talent, el geni, i les ganes d'exercir-los. Que n'hi ha que van darrere i darrere l'art, els malaguanyats, i d'altres es permeten el luxe de no aprofitar el talent.

La Matilde Escalas seria malaguanyada no perquè no tingués talent, sinó perquè es creu que era a l'ombra de Santiago Rusiñol, de qui tot sembla indicar que n'estava enamorada. Perquè ens enamorem dels qui són com nosaltres, i els artistes es cerquen entre ells. Tot i que ell era pintor i escriptor, i ella una compositora sembla que molt bona. Relacionada també amb el gran Erik Satie i Isaac Albéniz.

I és que al llarg de la història el masclisme ha estat el normal. Schopenhauer ho era, i ho era Petrarca per molt que estimés Laura. Això ha fet que les dones artistes pràcticament no hagin surat. És molt ben trobat que ella era com la lluna "que reflectia la llum d'en Rusiñol i no s'aturava a brillar amb la seva (97)". El que he llegit sobre Jane Austen, ella no necessitava ser parella d'un geni, ella era el geni, per això no es devia casar. Sol passar quan estimes que ets com un aneguet lleig, que en aquest cas la Maria Escalas ha convertit en un cigne.

Tot el llibre és fet de paral•lelismes, d'idees que es repeteixen, per arribar més al lector. Com Rusiñol i Matilde tenien talents i vides paral•lels, i com hi ha una història superposada a la novel•la de la qual no parlarem aquí. El temps n'hauria de fer un classic, d'aquesta obra tan justament premiada a Mallorca, però mentrestant no deixeu de llegir-la.

ESCALAS, Maria. Matilde E. Barcelona: Penguin Llibres, 2024