La darrera paraula

 

Diuen que llegir amb golafreria no és senyal de ser bon lector. Però igualment és meravellós quan això passa. Jo soc una lectora que quan vaig al cinema, si l'obra no m'agrada prou, no em concentro, miro tota l'estona quants minuts queden per acabar, igual com quan llegeixo compto les pàgines. Però en el moment que quan acabes un capítol no te'n pots estar, de continuar amb el següent, és un autèntic miracle literari, com aquesta novel·la.

El que tampoc vol dir que no hi hagi pensament, perquè al capdavall el Toni Strubell és un polític compromès amb l'independentisme català, i escriu tan bé com parla en públic. Jo l'he sentit i és molt brillant. Aquesta novel·la em recorda els dos llibres que s'han fet de l'aparició fugissera del President Puigdemont fa dos anys a Barcelona, La fugida i Tres dies d'agost. Per la manera com no es poden deixar.

El Lex, nom en neendarlès d'Alejandro, és un català de família espanyolista que porta molt de temps vivint a Amsterdam, i que torna a Barcelona per una germana que és a punt de morir. És l'època en què els presos polítics van ser empresonats i jutjats (sense cap justícia). El contrast entre la seva vida còmoda -en un país com Holanda, que no té cap dels nostres problemes, tot i que tothom allà recorda les escabatxines que hi van fer els espanyols en l'època dels Felips II, III i IV, o sigui com les gasten aquests espanyols- i el que vam viure els catalans el primer d'octubre i més enllà, és el que el fa anar canviant de mentalitat, convertint-se a la nostra causa.

Igual com quan es diu "confio que la mort no serà la darrera paraula", l'escriptor d'aquest llibre deu confiar que el que ha passat els darrers temps, el retrocés del procés, per culpa de la repressió sobretot, no serà la darrera paraula en la nostra lluita. De fet, aquest títol que alhora consta com a les tres darreres paraules dins la novel·la, referint-se al fet que el Lex no vol deixar el pis a Barcelona, és un símbol, funciona en el context i com a imatge. I no tan sols el títol és molt ben trobat, sinó també la coberta, que deu estar feta amb intel·ligència artificial, perquè als crèdits hi posa que "Els personatges representats a la portada són ficticis. Qualsevol semblança amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència". També el Lex i la gran amiga que coneix en les manifestacions independentistes podrien ser qualsevol dels represaliats.

Del pròleg de Lluís Llach m'ha agradat quan diu que "Referèndum il·legal" és una expressió unionista "que -per cert- té tots els números per erigir-se en l'oxímoron del Segle". Jo és la segona vegada que llegeixo aquesta novel·la, i contràriament al que hauria de ser, encara m'ha agradat més. Als agraïments del final em menciona a mi com a amiga, i per la meva contribució a la novel·la per una esmena que li vaig, fer, tot un honor.

STRUBELL I TRUETA, Toni La darrera paraula. Girona: Llibres del Segle, 2026

Aquarel·les del Montsant i de l'Aran

Tot i que el Xavier Pujol m'ha assegurat que no publicarà cap més llibre com aquest i com tots els anteriors, crec que té corda per estona. Tenir aficions com el muntanyisme i l'escriptura són coses que allarguen la vida. Igual com l'art de l'Enric, amb les seves delicioses aquarel·les. Tot aquest llibre és ple de detalls fets de molta sensibilitat.

Començant pels haikus que hi van apareixent: "Els núvols prims/ quan el dia comença/ i el maig esclata" (31). O frases com aquesta: "Com sempre ens llevem d'hora: són dos quarts d'aviat" (31). I el tros sublim de "Sento l'olor de les absències. De la farigola dels records i del romaní de l'enamorament" (49).

També les fotografies tenen tela. Per exemple aquesta, en què els quatre excursionistes amics travessen el carrer carregats amb les motxilles com els quatre Beatles, que tant agraden al Xavier:

O la de la balma amb un xiprer, tan espiritual, que uneix el seu sostre amb el terra. 

De les pintures en destaco la que il·lustra la frase de les flors. Semblen flors premsades i seques. Les aquarel·les són una tècnica molt bona per a això. 

I aquestes flors tan petites complementen molt bé la grandiositat de les muntanyes, el que el Xavier explica, que tothom s'imagina els excursionistes "contemplant un paisatge des de dalt d'un cim" (21), però detalls com aquestes flors, com la verdor d'algun tros petit de l'Aran, o del Montsant, ja basten. Tot i que a mi no em basten les fotografies, voldria trepitjar el mateix paisatge que han trepitjat ells.

Si us han vingut ganes de llegir-lo, en podeu demanar un exemplar al blog del Xavier.

PUJOL i GUARRO, Xavier; DOMINGO i CORTÈS, Enric Aquarel·les del Montsant i de l'Aran. Barcelona: Format digital, 2026

Passeig de gràcia

Un llibre entre realista i sentimental, a estones de sang i fetge, d'altres delicat. Com el contrast entre l'origen inhumà de l'esplendor dels que han conformat el Passeig de Gràcia al llarg de la història, i el bon gust o l'opulència, tant se val, amb què ho han fet. No hi té res a veure, aquesta novel·la-assaig i més coses, amb sèries angleses com Downton Abbey, on gairebé tot és tan ensucrat. En ella hi predomina sempre el realisme.

Els rics no hi són feliços, les dones riques són un "florero", i a vegades de plàstic i tot. Es casen per conveniència la immensa majoria de les vegades. Però els pobres, els servents d'aquestes famílies tampoc no es casen per amor, només amb qui tenen més a prop. L'expressió "amor impossible" faria referència a això. 

El llibre denuncia els catalans que van construir palaus al primer Passeig de Gràcia, i els que hi van aixecar blocs de pisos després, amb una riquesa obtinguda amb l'explotació d'esclaus en colònies espanyoles com la de Cuba. També denuncia els amos de les colònies tèxtils de molts llocs de Catalunya, que imposaven uns horaris extenuants, per exemple de set del matí a vuit del vespre, i "encara sort" que podien anar de sis a set a missa. Aquests amos i explotadors són bàsicament membres de la família protagonista de la novel·la, que no se sap quanta part té de real. 

Hi ha personatges que són coneguts, com els amos de la casa Lleó Morera, projectada per Domènech i Montaner, on hi ha actualment la botiga Loewe. També els arquitectes Puig i Cadafalch i Gaudí, tots plegats els de l'illa de la discòrdia. És tan ben documentat que sembla escrit per algú que ha viscut en les èpoques que descriu. Amb coneixements enciclopèdics d'art, vestimenta, arquitectura, etc.

Les històries entrellaçades amb les quals l'obra avança, mantenen un interès constant, i sorprèn amb els esdeveniments coneguts introduint-los sense que es vegin a venir. Com per exemple les bombes Orsini llançades al Liceu, que van fer una mortaldat de burgesos i aristòcrates, o quan Espanya va perdre les darreres colònies. 

Com que Roger Bastida és de l'Hospitalet, fa molta referència a les cases d'estiueig que la família protagonista tenia en aquesta localitat, quan l'Hospitalet encara tenia costa. És una novel·la que paga la pena de llegir, en totes les seves quatre-centes pàgines. No és estrany que l'autor de La mirada de la sargantana hagi estat la sorpresa del darrer Sant Jordi.

BASTIDA, Roger Passeig de Gràcia. Barcelona: Editorial Comanegra, 2026

 

Placebo

Aquesta novel·la serviria per a un club de lectura. Pel que diu, per com ho diu. Plena de pensament, de bellesa, de paraules per aprendre, així com de l'arquetip de la Sira, la protagonista que és digna de ser imitada per la noblesa en la seva manera d'estimar.

Aquesta professora d'universitat, amb el seu amor "fet de decisió i voluntat" (45), de "dolor-amor" (145), amb el seu Esperit de la matèria, títol d'un dels seus llibres, arriba moltíssim al lector. També amb un altre títol, Llengua bífida, amb una metàfora que "presenta la dualitat de la comunicació i el sentit", que se'n diu a la xarxa. Una dualitat que la mateixa novel·la mostra tot inserint llargs trossos de poesia, la pretesa poesia de la Sira, que es llegeix amb deler perquè és planera però amb molt de sentiment alhora.

La Sira no vol un amor placebo, fet d'aparences, el tema del llibre, però això no depèn només d'ella sinó de l'altre, i no se'n surt amb la relació amb un alumne. L'experiència amb el seu marit es repeteix de nou. Tot i això, el fet de cercar aquest amor l'honora, tant com la seva "vivència sapiencial" (236). Una relació que dura com en la pel·lícula Nou setmanes i mitja. Que no té futur, i de seguida es mostra així en la novel·la, perquè el noi de qui s'ha enamorat -com Margarit parlava a Edat roja d’alguna alumna-, se sent incòmode amb aquesta relació.

Aquest noi es diu Manuel, un nom que l'autor sembla que ha escollit perquè és un anagrama entre MANUEL i ALUMNE. I també, en una carambola, és la traducció al català del nom del ministre francès Macron, Emmanuel, casat amb una dona vint-i-quatre anys més gran.

El concepte de placebo té moltes ressonàncies literàries, com a l'obra Nit de reis de Shakespeare, amb la idea de la "delusió", que diu en el seu pròleg Salvador Oliva, l'amor fet de parences i prou. "Encara em faig creus que la mare pogués tenir un amor passional d'aquells de pel·lícula" (231), diu el fill de la Sira.

A la part final, el sentiment en l'obra es desborda, tot ressaltant els versos d'ella "com ho faré, el jorn que et torni a veure,/ i hagi de bridar el cor davant de tots" (257). O bé "Brollen alexandrins com estels de la nit" (258). Aquest llibre no és cap placebo, és literatura i poesia que és bona i no enganya, com la religió cristiana que el seu autor defensa a tort i a dret.

BUSQUETS i GRABULOSA, Lluís Busquets Placebo. Barcelona: Stonberg editorial, 2026

L'altra hipòtesi

 

Escrit per un doctor en filosofia, aquesta novel·la d’estil kafkià, que s’ha de saber interpretar, no només llegir, “viure, no només veure” que diu al principi el seu narrador. El significat del títol, però, és un enigma, que si no fos un enigma no seria precisament una altra hipòtesi.

Un vell de cent quaranta-un anys sobreviu en una humanitat que ha superat totes les malalties, però que posa un límit legal a la vida, que, si el cervell no està malmès, pot passar a la vida virtual. S’ha escrit algun llibre sobre la possibilitat de parlar amb els morts enyorats gràcies a la intel·ligència artificial, que pot simular la persona estimada parlant en un xat a través de vídeos conservats de la seva existència anterior. El resultat fa feredat. Però fa pensar en aquesta nova obra.

En la seva vida a la residència, aquest home tan gran fa referència al “menjar infecte” que li donen (una de les coses que fan més por d’acabar en una residència), o a la “visió antipoètica” de la seva metgessa. Que recorda l’obra A repel de Huysmans, quan el seu protagonista es declara enemic total dels metges, tot el contrari dels artistes com ell.

També parla dels fills desagraïts, i de la dona morta que no pot substituir amb la seva nova vida virtual. Faria referència a Del tenir al ser d’Eric Fromm amb la frase que cita, “Soc el que no puc, tinc el que no soc”. Hi ha una altra frase colpidora, “la humilitat és el fonament de tota gran realitat”. Sense abans arrossegar-te a la vida no podràs arribar a volar.

L’obra se situa a més a més en dues èpoques anteriors a la que viu el vell, la Primera Guerra Mundial i posteriorment la del trasllat sense raó aparent de la Gran Muralla xinesa quatre-cents metres cap al sud, en el qual va participar el narrador. Tot plegat hi afegeix més misteri encara. És una obra breu, condensada, que es llegeix com si fos assaig o poesia, no és feta per a gormands, però no deixa indiferent.

SÁEZ MATEU, Ferran L'altra hipòtesi. Lleida: Eclecta editorial, 2025

L'amagatall

Una novel·la ja ho és sempre, un amagatall. O un sol poema, fins una metàfora. Sempre duen dins alguna cosa per dir, per ser escoltada. L'amagatall d'aquesta obra, en un forat amagat al final d'una escala, és tan real com simbòlic. Tota la genealogia dels que han dut el cognom Joanals és basada i no basada en la família de l'escriptora. L'ha pres com a excusa i li ha donat forma en la narració, que és el més important dins una novel·la, més que no pas la realitat o la imaginació amb què és feta.

Una constant d'aquesta obra és el realisme. Pràcticament totes les històries d'amor, per bé que comencin, acaben sempre malament. Un realisme que aniria acompanyat d'un pessimisme pel que fa al futur de la humanitat. Ja que l'autora, que com sempre s'ha d'haver documentat moltíssim, pronostica un futur dominat pel canvi climàtic, i per la Guerra Radical, una altra guerra mundial, que fa força feredat. Arriba, l'evolució de la família Joanals, fins d'aquí a un segle, el 2128. Continua havent-hi internet, i els llibres han estat eliminats. A tot arreu menys a l'amagatall. Tot és una mica kafkià, distòpic. El tracte que es fa a les persones grans des de la primera pandèmia, la de 2020, és el que més respecte fa.

No s'acaba de saber en quin lloc de l'evolució de la família que descriu es troba reflectida l'autora. Però en teoria ha de ser la filla de la Tresa, la Mariona, nascuda el mateix any que l'escriptora d'aquest llibre. I filla també d'una mare que dibuixa, com passa amb la mare de la Teresa Duch. Crec que el que li passa a aquesta protagonista és inventat, però és molt ben explicat, sembla ben real. Sempre és molt colpidora, posa el dit a la llaga. El Bosc Brostat que surt tantes vegades a la història, ja sortia a la seva novel·la Baltasana. La muntanya em parlava, que també surt citada aquí.

"Dins de tots i cadascú de nosaltres hi ha un amagatall ben enguixat que tanca en pany i clau les nostres misèries" (192). Però aquest llibre no és gens miserable, sinó un altre encert d'aquesta escriptora, que sempre se sap fer llegir.

 

DUCH DOLCET, Teresa L'amagatall. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2025

No va quedar res

El títol d'aquesta obra de realitat novel·lada, de capítols en forma de contes entrelligats, és una contradicció. Perquè, gràcies a l'autora, sí que n'ha quedat alguna cosa, d'aquest poble esborrat del mapa. Una explosió absurda feta pels republicans quan ja perdien la guerra, com absurdes ho són totes les morts, que es diu en començar la narració. La marca de la casa en les obres de Maria Escalas, fa que la narració dels fets colpeixi tant com els passatges concrets que tenen la força de la poesia. Ho té tot.

Una poesia a la qual la mateixa autora fa referència almenys tres vegades. "Poetes o putes, què més dona" (79), és un joc de paraules molt ben trobat, pel contrast en el significat i la coincidència alhora de les dues paraules que s'assemblen, també com en un oxímoron. El que, en llenguatge tècnic se'n diu Discordia concors/ Concordia discors.

Com que és tot basat en la realitat, és molt curiós quan un personatge empresonat pels fatxes, de Figueres, al costat de Llers, es diu Salvador Dalí. "Soc pintor, sabeu? Soc artista! Soc un geni!" (40), diu a un company de cel·la. No seria res més que la personificació d'aquesta escriptora, que està cridada a esdevenir una autora clàssica.

Pel que fa als passatges colpidors, me n'ha arribat molt aquest: "La pena dels altres fa que ningú s'acosti, com la pesta, o com les febres que s'han endut tot el que estimava" (25). Les persones que alguna vegada a la vida han estat humiliades, que deia Pla, saben molt bé què és que tothom les eviti, que les envolti el buit.

De totes maneres, no és una obra maniqueista, del blanc o negre dels escacs, imatge que utilitza, sinó feta del gris de qui té crítiques per als dos bàndols de la Guerra Civil. Tot i que es posiciona amb les esquerres al capdavall. El contrast entre l'escriptura fresca, llegidora i que atrapa d'aquesta autora, amb els fragments de textos reals escrits en aquell castellà carrincló de l'època, que tracten qüestions legals o polítiques, és brutal. Costen molt de llegir.

Aquest Llers destruït, que seria una metàfora del catalanisme vençut, té molta força. Com l'idealisme que transmet tota l'obra, que prova de "posar llum a la foscor", com es titula un dels capítols. Una força que només pot transmetre la literatura, que és feta perquè les coses no morin mai del tot.

ESCALAS, Maria No va quedar res. Barcelona: Ara llibres, 2025.