Placebo

Aquesta novel·la serviria per a un club de lectura. Pel que diu, per com ho diu. Plena de pensament, de bellesa, de paraules per aprendre, així com de l'arquetip de la Sira, la protagonista que és digna de ser imitada per la noblesa en la seva manera d'estimar.

Aquesta professora d'universitat, amb el seu amor "fet de decisió i voluntat" (45), de "dolor-amor" (145), amb el seu Esperit de la matèria, títol d'un dels seus llibres, arriba moltíssim al lector. També amb un altre títol, Llengua bífida, amb una metàfora que "presenta la dualitat de la comunicació i el sentit", que se'n diu a la xarxa. Una dualitat que la mateixa novel·la mostra tot inserint llargs trossos de poesia, la pretesa poesia de la Sira, que es llegeix amb deler perquè és planera però amb molt de sentiment alhora.

La Sira no vol un amor placebo, fet d'aparences, el tema del llibre, però això no depèn només d'ella sinó de l'altre, i no se'n surt amb la relació amb un alumne. L'experiència amb el seu marit es repeteix de nou. Tot i això, el fet de cercar aquest amor l'honora, tant com la seva "vivència sapiencial" (236). Una relació que dura com en la pel·lícula Nou setmanes i mitja. Que no té futur, i de seguida es mostra així en la novel·la, perquè el noi de qui s'ha enamorat -com Margarit parlava a Edat roja d’alguna alumna-, se sent incòmode amb aquesta relació.

Aquest noi es diu Manuel, un nom que l'autor sembla que ha escollit perquè és un anagrama entre MANUEL i ALUMNE. I també, en una carambola, és la traducció al català del nom del ministre francès Macron, Emmanuel, casat amb una dona vint-i-quatre anys més gran.

El concepte de placebo té moltes ressonàncies literàries, com a l'obra Nit de reis de Shakespeare, amb la idea de la "delusió", que diu en el seu pròleg Salvador Oliva, l'amor fet de parences i prou. "Encara em faig creus que la mare pogués tenir un amor passional d'aquells de pel·lícula" (231), diu el fill de la Sira.

A la part final, el sentiment en l'obra es desborda, tot ressaltant els versos d'ella "com ho faré, el jorn que et torni a veure,/ i hagi de bridar el cor davant de tots" (257). O bé "Brollen alexandrins com estels de la nit" (258). Aquest llibre no és cap placebo, és literatura i poesia que és bona i no enganya, com la religió cristiana que el seu autor defensa a tort i a dret.

BUSQUETS i GRABULOSA, Lluís Busquets Placebo. Barcelona: Stonberg editorial, 2026

L'altra hipòtesi

 

Escrit per un doctor en filosofia, aquesta novel·la d’estil kafkià, que s’ha de saber interpretar, no només llegir, “viure, no només veure” que diu al principi el seu narrador. El significat del títol, però, és un enigma, que si no fos un enigma no seria precisament una altra hipòtesi.

Un vell de cent quaranta-un anys sobreviu en una humanitat que ha superat totes les malalties, però que posa un límit legal a la vida, que, si el cervell no està malmès, pot passar a la vida virtual. S’ha escrit algun llibre sobre la possibilitat de parlar amb els morts enyorats gràcies a la intel·ligència artificial, que pot simular la persona estimada parlant en un xat a través de vídeos conservats de la seva existència anterior. El resultat fa feredat. Però fa pensar en aquesta nova obra.

En la seva vida a la residència, aquest home tan gran fa referència al “menjar infecte” que li donen (una de les coses que fan més por d’acabar en una residència), o a la “visió antipoètica” de la seva metgessa. Que recorda l’obra A repel de Huysmans, quan el seu protagonista es declara enemic total dels metges, tot el contrari dels artistes com ell.

També parla dels fills desagraïts, i de la dona morta que no pot substituir amb la seva nova vida virtual. Faria referència a Del tenir al ser d’Eric Fromm amb la frase que cita, “Soc el que no puc, tinc el que no soc”. Hi ha una altra frase colpidora, “la humilitat és el fonament de tota gran realitat”. Sense abans arrossegar-te a la vida no podràs arribar a volar.

L’obra se situa a més a més en dues èpoques anteriors a la que viu el vell, la Primera Guerra Mundial i posteriorment la del trasllat sense raó aparent de la Gran Muralla xinesa quatre-cents metres cap al sud, en el qual va participar el narrador. Tot plegat hi afegeix més misteri encara. És una obra breu, condensada, que es llegeix com si fos assaig o poesia, no és feta per a gormands, però no deixa indiferent.

SÁEZ MATEU, Ferran L'altra hipòtesi. Lleida: Eclecta editorial, 2025

L'amagatall

Una novel·la ja ho és sempre, un amagatall. O un sol poema, fins una metàfora. Sempre duen dins alguna cosa per dir, per ser escoltada. L'amagatall d'aquesta obra, en un forat amagat al final d'una escala, és tan real com simbòlic. Tota la genealogia dels que han dut el cognom Joanals és basada i no basada en la família de l'escriptora. L'ha pres com a excusa i li ha donat forma en la narració, que és el més important dins una novel·la, més que no pas la realitat o la imaginació amb què és feta.

Una constant d'aquesta obra és el realisme. Pràcticament totes les històries d'amor, per bé que comencin, acaben sempre malament. Un realisme que aniria acompanyat d'un pessimisme pel que fa al futur de la humanitat. Ja que l'autora, que com sempre s'ha d'haver documentat moltíssim, pronostica un futur dominat pel canvi climàtic, i per la Guerra Radical, una altra guerra mundial, que fa força feredat. Arriba, l'evolució de la família Joanals, fins d'aquí a un segle, el 2128. Continua havent-hi internet, i els llibres han estat eliminats. A tot arreu menys a l'amagatall. Tot és una mica kafkià, distòpic. El tracte que es fa a les persones grans des de la primera pandèmia, la de 2020, és el que més respecte fa.

No s'acaba de saber en quin lloc de l'evolució de la família que descriu es troba reflectida l'autora. Però en teoria ha de ser la filla de la Tresa, la Mariona, nascuda el mateix any que l'escriptora d'aquest llibre. I filla també d'una mare que dibuixa, com passa amb la mare de la Teresa Duch. Crec que el que li passa a aquesta protagonista és inventat, però és molt ben explicat, sembla ben real. Sempre és molt colpidora, posa el dit a la llaga. El Bosc Brostat que surt tantes vegades a la història, ja sortia a la seva novel·la Baltasana. La muntanya em parlava, que també surt citada aquí.

"Dins de tots i cadascú de nosaltres hi ha un amagatall ben enguixat que tanca en pany i clau les nostres misèries" (192). Però aquest llibre no és gens miserable, sinó un altre encert d'aquesta escriptora, que sempre se sap fer llegir.

 

DUCH DOLCET, Teresa L'amagatall. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2025

No va quedar res

El títol d'aquesta obra de realitat novel·lada, de capítols en forma de contes entrelligats, és una contradicció. Perquè, gràcies a l'autora, sí que n'ha quedat alguna cosa, d'aquest poble esborrat del mapa. Una explosió absurda feta pels republicans quan ja perdien la guerra, com absurdes ho són totes les morts, que es diu en començar la narració. La marca de la casa en les obres de Maria Escalas, fa que la narració dels fets colpeixi tant com els passatges concrets que tenen la força de la poesia. Ho té tot.

Una poesia a la qual la mateixa autora fa referència almenys tres vegades. "Poetes o putes, què més dona" (79), és un joc de paraules molt ben trobat, pel contrast en el significat i la coincidència alhora de les dues paraules que s'assemblen, també com en un oxímoron. El que, en llenguatge tècnic se'n diu Discordia concors/ Concordia discors.

Com que és tot basat en la realitat, és molt curiós quan un personatge empresonat pels fatxes, de Figueres, al costat de Llers, es diu Salvador Dalí. "Soc pintor, sabeu? Soc artista! Soc un geni!" (40), diu a un company de cel·la. No seria res més que la personificació d'aquesta escriptora, que està cridada a esdevenir una autora clàssica.

Pel que fa als passatges colpidors, me n'ha arribat molt aquest: "La pena dels altres fa que ningú s'acosti, com la pesta, o com les febres que s'han endut tot el que estimava" (25). Les persones que alguna vegada a la vida han estat humiliades, que deia Pla, saben molt bé què és que tothom les eviti, que les envolti el buit.

De totes maneres, no és una obra maniqueista, del blanc o negre dels escacs, imatge que utilitza, sinó feta del gris de qui té crítiques per als dos bàndols de la Guerra Civil. Tot i que es posiciona amb les esquerres al capdavall. El contrast entre l'escriptura fresca, llegidora i que atrapa d'aquesta autora, amb els fragments de textos reals escrits en aquell castellà carrincló de l'època, que tracten qüestions legals o polítiques, és brutal. Costen molt de llegir.

Aquest Llers destruït, que seria una metàfora del catalanisme vençut, té molta força. Com l'idealisme que transmet tota l'obra, que prova de "posar llum a la foscor", com es titula un dels capítols. Una força que només pot transmetre la literatura, que és feta perquè les coses no morin mai del tot.

ESCALAS, Maria No va quedar res. Barcelona: Ara llibres, 2025.

Les orquídies del mal

Com Baudelaire, amb Les flors del mal. Aquell qui Joan Sales exalçava quan parlava de "noies amb ulls com versos de Baudelaire", dins Cartes a Màrius Torres. Un títol, el del llibre que ens ocupa, molt ben trobat. Perquè combina la part de sang i fetge, el mal, de tota novel·la policíaca, i la sentimental, simbolitzada per les flors, la de la narració amb psicologia i sensibilitat. I parlant d'ulls, els verds de la protagonista, la Martina. Carismàtica (com es diu en un moment donat), i autèntica, afegeixo jo. Tot i que a la carrera de filologia ens parlaven de "l'autenticitat històricament inassolible". Però, com la felicitat, que hi ha algú que diu que és com una pastanaga davant d'un burro, tots, més o menys, sabem el que és ser feliç encara que sigui per un moment.

El que més m'ha arribat d'ella és que no estigui disposada a abandonar la seva vida bucòlica a la casa del poble de l'Albada, recollint llet de les seves vaques per repartir-la pel poble, encara que li ofereixin molts diners per deixar-la i permetre de posar fotovoltaiques en els terrenys venuts del seu poble. Cadascú és sempre cadascú. Em recorda la pel·lícula Alcarràs. Aquest progrés que els "progres" no volen, paradoxalment. 

L'autora d'aquesta novel·la, la primera que fa, però que es nota que té un saber fer inqüestionable, és la periodista de TV3 que actualment cobreix la comarca de Bages al Telenotícies Comarques. Es nota que hi entén de notícies com les que sacsegen aquest poble aparentment idíl·lic arrel d'uns assassinats. La vaig conèixer el darrer Sant Jordi a l'esmorzar d'escriptors que organitza l'Ajuntament de Barcelona. Quan em va explicar que havia escrit una obra policíaca, vaig proposar-li de presentar-la al poble on estiuejo, Navarcles. Tot i que fa anys, des de l'adolescència, que no en llegeixo, d'obres de lladres i serenos. Que recordo de gaudir tant amb Simenon, també autor d'acció però amb molta psicologia al darrere. La Núria Bacardit ha aconseguit de captivar-me com ell. L'inspector i el conserge que ho investiguen tot són molt curiosos, l'inspector sempre amb tanta gana, que només perd en un moment donat, per tot el que passa.

Sobre aquell que s'acaba descobrint que és l'assassí, trobo que és un tema recurrent en moltes obres que es tracti d'algú inadaptat en la infantesa, un bitxo raro com es diu en algun moment. A qui han fet bullying i s'hi vol tornar. Però hi ha molts artistes que han estat inadaptats. Jo no hi entenc de psicòpates, però trobo que aquesta paraula no té gaire sentit. Un malalt mental, etimològicament, ho és, una persona que pateix de la psique. En canvi per a mi, de psicòpates només ho són personatges com Putin o Netanyahu. Que no entenc com poden dormir tranquils.

Quan vaig voler aconseguir un exemplar d'aquesta obra a les biblioteques em vaig trobar que és molt demanada. No m'estranya gens. És molt colpidora, mossega, sorprèn i pertorba més d'alguna vegada, més que pels assassinats, que també, en les malalties de les quals moren persones pròximes a la protagonista. Com l'ELA, o el càncer de pit. Amb el tema de l'eutanàsia, quan encara no s'havia fet la llei que la regula. Una obra completament d'actualitat, completament per prescriure.

BACARDIT, Núria Les orquídies del mal. Barcelona: Penguin Random House, 2025

Tres dies d'agost

Després d'haver llegit La fugida, que em va agradar tant, això m'ha portat a voler llegir aquest altre llibre periodístic, també molt ben narrat. Sobre la vinguda i posterior marxa sobtada, breu com un haiku, que és fet de tres versos breus precisament. Plantejament, nus i desenllaç. També una coberta amb els tres protagonistes més importants, i un títol de tres paraules. Les cobertes haurien de ser sempre així de ben fetes. I el fet de llegir-los tots dos no ha fet que deixés de trobar molt trepidant el segon. Que, com a Cendra per Martina de Pedrolo, aproximar-se a la història des de més d'un punt de vista encara la fa més interessant, més enllà de les contradiccions que s'hi pugui trobar. 

Per començar, en el fet que, en aquesta segona narració dels fets, el President voldria arribar a ser present al Parlament, el dia de la investidura d'Illa, fins al darrer moment, quan veu que no és factible. A La fugida el nostre protagonista tenia clar que volia tan sols arribar i marxar de seguida, i, com en un truc de màgia, fer-ho davant de tothom. Que ningú no mira on no passa res, repeteix més d'una vegada aquest segon relat. El que faria el Mago Pop per distreure els espectadors, per exemple, amb el qual va ser comparat, mig en broma, mig amb admiració.

Per admiració, la meva. Per això m'agrada quan una de les persones encarregades del dispositiu, semblant a l'entrada soterrada de les urnes el primer d'octubre, es dirigeix al President amb tots els honors que mereix, per la institució que representa: "Benvingut a Catalunya, president". Que també fa que la major part del temps en què transcorre aquesta aventura Puigdemont vulgui anar mudat, vestit amb la categoria humana que té.

Hi ha una altra diferència entre tots dos llibres, el referir-se als mossos que el van ajudar i després van ser detinguts  -algú ha dit que eren dignes de ser condecorats-, com a agents 1, 2 i 3. Que per cert, en ser detinguts van ser tractats amb molta crueltat pels altres mossos, cosa que és una vergonya més. La crueltat que el president del Parlament, Josep Rull, tenia por que arribés a patir Puigdemont, ja que se'ns explica aquí com a Rull en ser empresonat li van lligar les mans per l'esquena i el van dur en una furgoneta a tota velocitat sense portar cordat el cinturó, entre d'altres tortures.

Una altra diferència entre les dues històries, més simpàtica, és quan l'estadant d'un dels dos pisos on es van amagar Turull i ell els va oferir un àpat a base de formatges. A La fugida hi posa que a un no li agraden, i l'altre no en pren mai. Aquí no se n'esmenta res.

Per acabar, voldria parlar de la Bàrbara Vidal, la que va permetre la part més important del dispositiu, traient els dos polítics de darrere de l'escenari de l'Arc del Triomf amb el seu cotxe blanc. Jo no el vaig veure, i hi vaig estar tota l'estona. Una de les cançons que els va posar al cotxe per trencar amb el nerviosisme -a banda d'algunes d'ella mateixa, que té una banda amb la seva parella mosso, per cert-, és la d'Oques grasses, Elefants. Amb una lletra tan positiva i i que fa tenir ànims com "he après a caure cap amunt", "no deixis mai de ser tu", "segur que has pensat que no es pot/ tornar a renéixer des de dins del sot". Perquè, encara que vulguin fer veure que és de broma, ridícula, aquesta gesta pacífica, un cop més, del nostre President, és molt transcendent, i ell ha patit i pateix molt pel fet de ser a l'exili.

NUALART CASULLERAS, Josep Tres dies d'agost. Barcelona: Vilaweb, 2025

Peripècies

Aquesta autora va tenir molt d'èxit amb la primera novel·la, Pedra de tartera. Com el protagonista d'aquesta altra ho fa amb un llibre de contes. Per a qualsevol persona que escriu, Peripècies és de prescripció obligada. Fa pensar moltíssim, alhora que és ben narrada. Un intent de no acabar convertint-se en un anticànon. Tota l'obra mostra els dos costats de la vida d'un escriptor, que passa més a fer-ne que no de ser-ne. L'equilibri que ha de trobar entre el no prostituir-se treballant com tothom i el no acabar fent una vida completament errant. Com un personatge de circ, que tothom admira sense saber què hi ha més enllà de la seva vida bohèmia. El tema del circ es repeteix més vegades, perquè com tota bona obra, entremescla el que diu amb com ho diu.

L'autora va repartint bufetades a tort i a dret, però. Primer amb la dona del protagonista, que és una pija insofrible, que tot ho vesteix de blanc i de rosa i acaba separant-se'n perquè creu que el seu marit critica la seva família a la primera novel·la. Però quan ell li recrimina que el fet de negar-se a tenir-hi relacions és contrari al que ha acceptat casant-s'hi, és d'un masclisme intolerable. Dins del matrimoni també s'ha de poder dir sempre que no. També va adquirint d'altres comportaments, com ser un deixat, fumar, beure i anar amb moltes dones. És a on el porta el desordre de no portar una vida "normal".

També hi ha crítiques per als editors, que són uns pesseters, uns calculadors. I per al germà del protagonista, que ha pres una direcció completament oposada, va "endavant", i és encara més depravat, li agraden totes les dones, i no se n'està. També per al pare d'ells dos, que voldria imposar la continuació amb la fàbrica familiar al protagonista. El qual s'hi nega, i igualment acaba prostituïnt-se fent-ho amb una editora per poder col·locar el seu llibre en la seva editorial. 

En conjunt és una obra mestra. És molt original, té alguna cosa per dir, i la diu amb força. Hi ha alguns passatges, metàfores esteses que introdueix sense avisar, que queden gravats a la memòria. S'ha superat a ella mateixa amb escreix.

BARBAL, Maria Peripècies. Barcelona: Columna, 2025