L'home a qui ja no agradaven els gats

Jo sempre havia preferit els gossos als gats. I fa poc m'han parlat d'una malaltia molt dura que poden encomanar. Fins i tot recordo Kundera a El vals de l'adéu dient que només se'n refiava, crec recordar, dels que llegeixen i tenen gos, això darrer perquè el gos és una evolució, una creació de l'home que Déu, si existeix, amb el seu "ordinador diví", no va programar. També recordo un amic filòleg dient-me que algun dia els gossos parlaran.

Però aquest llibre del qual en faig ressenya ara m'ha fet pensar en una cosa que em va passar amb un gos que tenia la meva àvia. El meu pare deia que era "tonto". Un dia, barallant-se amb un gat, el pobre animal es va enfilar en un pal de telèfon, i jo vaig haver de veure com el nostre gos no deixava de bordar-li, cruelment, i no feia cas dels meus crits i cops per fer-lo deixar estar el gat tranquil. De sobte, un altre gat va venir per darrere i va esgarrapar el nostre gos, que va sortir corrents de cop. 

Aquest gat m'ha fet pensar en el que deia Kundera, també, que els animals tenen ànima com nosaltres. Un Kundera que estava en contra del mateix que explica el personatge del poeta en aquest llibre, la invasió russa de Txecoslovàquia. I és que al final d'aquest llibre que denuncia tota forma de feixisme, els gats i gossos acaben convivint amb tota l'harmonia que els permet la seva atàvica oposició. 

Però sí que deixa clara la diferència entre els dos animals mascota dels humans, essent els gats sempre independents, no submisos, lliures. En una al·legoria com la de l'illa d'aquesta història, amb uns habitants que han fugit del continent, que són diferents. Recordo Margarit en un poema dient que quan estimes algú ets com un gos fidel al seu amo. Però crec que també s'hauria de poder estimar com un gat, són dues maneres de fer-ho igual de vàlides.

Aquest llibre tan curt, condensadíssim, com que l'he agafat de la biblioteca he hagut d'enganxar-li incomptables post-it. No té pèrdua. Però l'únic que no me n'ha arribat és l'atac a les persones que volen tenir un cotxe o un mòbil. Crec que denunciar el feixisme no és atacar tots els nostres desitjos materials. Com quan abans tenir mòbil era cosa de rics, de fantasmes, de persones que guanyen diners per gastar-los en fatxenderies. Que tota forma de progrés no és menyspreable, i no es pot matar tot el que és gras. Però ja diuen que els artistes no tenen cap necessitat de ser inqüestionables, i aquest llibre és un deu de peus a cap.

AUPY, Isabelle L'home a qui ja no agradaven els gats. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2024

La biblioteca de los nuevos comienzos

 

Aquest llibre m’ha arribat d'entrada pel seu títol, després d’haver-lo fullejat mentre treballava a la meva biblioteca. En primer lloc perquè parla d’una biblioteca, on jo treballo, en segon lloc perquè reflexiona sobre els nous començaments, en tots els sentits, i, per últim, perquè és la construcció d’una novel·la genial a partir d’una idea genial. Que és la d’una bibliotecària que endevina amb poques indicacions el que necessiten els usuaris, i els ho prescriu, de manera que ells se’n fan la seva pròpia idea.

En aquest llibre s’aprenen moltíssimes coses, i també et pots projectar amb la teva experiència en les histories, que en són cinc en total. Que es tracta d'una novel·la perquè les històries es troben relacionades, connectant els diferents personatges que han entrat en contacte amb la mateixa bibliotecària. Tot lliga al final. És una mica com la novel·la Una habitació amb bona vista, d’E.M. Forster, parla tant dels anhels que tenim tots a la vida, com del que ja hem conegut i forma part de nosaltres per sempre. És com els versos de  Martí i Pol, “Tan sense esforç, venim de la claror i anem a la claror”.

Sobre la primera història, la d’una dependenta d’una botiga de roba, me n’ha arribat molt la reflexió a la qual arriba la protagonista, que ser dependenta no és una feina menor, i que és bo de cooperar amb els companys, com aprèn en el llibre per a nens que li han prescrit, el que sol passar amb els llibres per a nens. També aquest capítol, tot i ser bo, no és tan bo com el del mig del llibre, que és el que més m’ha arribat, però no és gens menor. Si continueu amb la lectura arribats fins aquí, segur que no deixareu aquest llibre.

Sobre la segona història, la del personatge que és comptable en una empresa de mobles. La seva descoberta de la possibilitat d’una carrera paral·lela, encara que sigui sacrificat, s’assembla molt als que són artistes i treballen alhora, una situació que es produeix molt. Que em recorda Wuthering heights d’Emily Bronte, en la idea de la pedra sota el terra i les fulles dels arbres a la superfície, que es complementen. L’ofici a sota, la vocació a dalt.

La tercera història, la de l’ex-editora d’una revista que és rellevada de la seva feina per haver estat mare, i l’angoixa que això li produeix juntament amb les dificultats que té per tenir cura de la seva filla. El que es reflecteix en el passatge clau que parla sobre el fet que sempre volem el que no tenim.

La quarta història, la d’un aturat i el seu amic, un escriptor sense èxit. Que se n’acaben sortint, com passa sempre en un llibre optimista com aquest. Relacionant-ho amb un llibre sobre Darwin i la seva teoria de l’evolució. Un  aturat que se’n va adormir a la matinada i es lleva passat migdia, com ja sol passar en els que no tenen cap raó per llevar-se d’hora.

I per últim, la història d’un home acabat de jubilar-se, que passa a conviure més temps amb la parella, i això el posa en perill que la dona li demani el divorci. La “belleza y la crueldad del mar” (284) que fan pensar que jubilar-se és un motiu d’alegria (com indica la paraula “júbil”) tant com de tristesa, les coses són així d’ambivalents.

Encara que sembli que faig molt d’spoiler, aquest llibre no gaire llarg és ple de racons que serien com un bon centre d’interès en una biblioteca, no té pèrdua, i és per rellegir-lo, com passa amb tots els bons llibres. Ara per ara només hi és en castellà, un idioma en el que mai llegeixo res, aquesta seria l’excepció que sempre confirma la regla.

Aoyama, Nichiko La biblioteca de los nuevos comienzos. Barcelona: Planeta 2023

Jo, que no he conegut els homes

La història d'aquest llibre es pateix com qualsevol de les al·legories de Kafka, però com passa amb aquest escriptor, l'important és el que en retens, de tota l'obra, que no sembla res més que una al·legoria per parlar del sentit de la vida, tant com del de l'escriptura. Tot el que passa sembla no tenir-ne cap, de sentit, però les reflexions que es generen sí que en tenen molt, sorprenen i convencen.

El que més pertorbaria de tot, i en relació amb el títol, és la desconeixença de la protagonista i narradora alhora, del que vol dir haver estat amb un home, el que només coneixen les seves companyes més grans en el seu absurd captiveri.

I és que sembla que l'autora ens vulgui dir que podria ser una sort de no saber encara què és un home. Un possible home que pot arribar a la brutalitat de deixar prenyada una dona i anar-se'n dient "I com ho puc saber, que és meu?". O sigui, fer-ho i en acabat no voler saber res de l'altra, com els animals.

Tot i això, la protagonista es fa conscient de ser humana, que havia estimat i que podia patir, que no era un ser celestial sense desitjos i de tornada de tot. En aquest sentit, sobta com li repugna el contacte físic, un contacte que relaciona de manera més o menys inconscient amb el fuet dels vigilants de la seva presó, un fuet que no seria res més que un símbol fàl·lic.

Enmig de passatges subversius, sentimentals o també molt dolorosos, avança la història. De la presó del principi a una falsa llibertat, tot i l'alegria d’alliberar-se en un primer moment. Hi ha fragments molt lírics, com quan equipara la música amb el vent, el vent que seria la poesia i l'art per sobre de tot.

Aquesta obra, en definitiva, sembla que parli d'ella mateixa, com ho fa la metapoesia, amb la narració de la protagonista sense nom, que ningú llegirà mai. Perquè això sembla haver-li passat a l'escriptora, el que passa fins als escriptors més reconeguts de la història, al capdavall.

HARPMAN, Jacqueline Jo, que no he conegut els homes. La Torre de Claramunt: Edicions del Periscopi, 2021

L'era dels llops

Una vegada més, l'autora d'aquesta novel·la ens arriba, ens fa pensar, ens sorprèn i ens convenç amb la inspectora Mimí com a protagonista. Que és més psicològica, l'obra, com passa amb Simenon, que no pas del gènere negre, i serveix per dir alguna cosa d'important. El que condensa en part el títol per ell sol. Era: "Període històric més o menys llarg que es caracteritza pel domini d'un personatge, un fet o un procés". O sigui, l'era de les violacions en manada. De persones que han deixat de ser persones per esdevenir llops indomesticables, en grup, segurament per trobar més motius per perpretar el seu crim.

Aquest rerefons de reflexió a vegades es manifesta en passatges plens de poesia, o en forma de versos directament. Les reflexions de la Mimí sobretot, tenen molta importància: "perquè ho tenim tot" com en la cançó de Joan Dausà, en un sentit diferent, el de l'abundància, l'opulència de la nostra societat que no és més que la nostra "pífia" (45). Alhora que es carrega el tòpic que a l'Índia es viu millor. De fet, dins de la manada de la història, hi ha des del qui ho té tot fins del qui no té res. I tota la història fuig del blanc o negre. Amb una "impenetrable grisor" (354), la d'aquests llops, que em fa pensar en una cançó d'Elisard Sala que jo cantava a la meva coral, que deia "Portem tanta boira als ulls, sentim tanta cobardia". I és que la tesi d'aquest llibre és "que la responsabilitat última del que fan és seva" (300), perquè el pitjor enemic és l'interior, que deia Forster.

Que "L'home és un llop per a l'home", que deia un filòsof com Plaute, és el que és, no el que ha de ser. La història també incideix en la capacitat d'engany dels criminals, sota una pell de xai, que sovint ningú ho diria. El que més m'ha colpit de tot és "l'adicció crea una necessitat indefugible: els violadors necessiten violar, igual que necessiten menjar, beure o dormir" (359).

Hi ha una cosa curiosa d'aquest llibre: de tant repetir les paraules "violació" i "violador", arriba un moment que ja no et pertorben. Igual que deia Kandinski, i que recordo que també deia un personatge de la sèrie Heimat: de tant repetir una paraula com "guerra", aquesta perd el sentit i se'ns fa més indiferent. 

Una darrera reflexió en forma de poema d'aquest llibre, amb la que em sento molt identificada, i que relaciono amb el poema If de Rudyard Kipling: "Ensopegar amb una roca,/ caure per un barranc,/relliscar en el gel,/ depèn sovint de l'atzar./ Tornar-se a posar drets,/només d'ells mateixos" (143). 

Malgrat que aquest és un llibre de "sang i semen" en bona part, que deia Ramon Folch i Camarasa que ell no en volia ser, crec que es pot escriure bé, i llegir també, amb més d'un estil d'escriptura, que no fan més que complementar-se. Una obra d'una autora que escriu com un déu i és un deu.

DUCH DOLCET, Teresa L'era dels llops. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2023

Viure ràpid

 

Que tant se val tots els spoilers, la previsibilitat d'una obra, l'haver vist la pel·lícula basada en una novel·la, el saber el final, en definitiva. Res de tot això es carrega ni un mil·límetre del sentiment, l'emoció que desvetllen en nosaltres obres com aquesta. Com a la novel·la Crónica de una muerte anunciada.

¿Com pots quedar indiferent amb frases així?: "Si algú em deia que era vídua, m'hi abraonava amb un llançaflames. Estabornida de pena sí, vídua no"(16). Aquesta és una novel·la que tindria de real sobretot que parla d'un fet concret, la mort per accident de Claude, la parella de l'autora. Perquè es tracta d'un amor tan autèntic, el d'ella, que costaria de trobar-lo a la realitat que tots coneixem. L'ambivalència és total en aquest sentit, com sol passar a la vida. És novel·la realista o realitat novel·lada? Les dues coses alhora. 

Per cert, que moltes vegades diu el que diu com ho diu, el que sol fer la bona poesia. De fet, tot el llibre és ple de lirisme, un lirisme que va creixent cap al final, i que em recorda la cançó "Dirge" de Death in Vegas (un nom premonitori), la que va escoltar el Claude poc abans de morir, i que l'autora escoltava en bucle després. Una cançó que va creixent en intensitat com el sentiment dins d'aquesta novel·la, que al final fa plorar.

Aquest "condicional perfet" (22) del "si això no hagués passat d'aquesta manera", que és dins tots aquests títols dels successius capítols que enumeren totes les coses que podien no haver permès que passés el que va passar, em fa pensar en el poema de Rudyard Kipling, If, tot i que en principi no hi té res a veure. L'autora ha fet un treball d'investigació gens gratuït tot recollint qualsevol dada del que van ser les darreres hores de la seva parella, fins el darrer minut.

A vegades penso en per què tenir parella, si quan et deixa o mor has de patir tant. Però era Margarit que deia "De com fracassa sense risc la vida". Aquesta frase: "La felicitat era que n'hi havia poc, que era escàs" (132), fa pensar en la felicitat que ha pogut viure aquesta escriptora al capdavall, en la llargada continguda d'aquest llibre, en el "si breve dos veces bueno". El "viure ràpid, morir jove" de Lou Reed. 

L'eclipsi del darrer capítol em fa pensar que per a la Brigitte Giraud el Claude també era com la llum del sol, com a mínim com un dels seus raigs, que és del que es tracta el veritable amor. El final del llibre m'ha fet pensar que quan ella parla d'un moment determinat de la seva relació que és l'instant que no vol oblidar mai, és perquè és un moment immutable , amb aquest: "Tot bé?". "Me n'anava tranquil·la", diu, perquè sabia que l'estimava. 

GIRAUD, Brigitte Viure ràpid. Barcelona: Amsterdam Llibres, 2023

Les afinitats electives

 

Hi ha professors que imparteixen una matèria de manera objectiva, i només de tant en tant es deixen anar, amb alguna anècdota que sorprèn els alumnes. D'altres, com he vist a fer a Jordi Llovet, són els que parlen sempre del que volen, amb absoluta llibertat, i només de tant en tant introdueixen alguna informació pertinent a l'assignatura que imparteixen. També Goethe fa servir la seva novel·la per parlar del que vol, i tot el que explica com a part de l'acció és més aviat superflu, no té veritable importància. Igual com en un poema no és mai tot poesia. Que si algú mor, l'altre s'enamora o desapareix, això no és pas el que ens du a adquirir més saviesa, que és el que Salvador Oliva diu que ens passa, per exemple, en acabar de llegir un poema, si ens ha arribat.

De la mateixa manera, diu Goethe en aquesta novel·la: "Cadascú té la llibertat d'ocupar-se d'allò que l'atreu, del que el fa content, del que li sembla útil, però el veritable objecte d'estudi de la humanitat és l'home" (235). El que ens deien a la carrera: pots estudiar química tant com vulguis, però l'únic que et servirà per viure són els estudis literaris, perquè en la literatura hi ha la veritable saviesa, allò que no s'aprèn mai "empollant", sinó amb la passió, el ser despert.

Tant és així, que aquesta novel·la inclou directament una sèrie d'aforismes, en els diaris de l'Ottilie, la protagonista, absolutament ben trobats, obra del geni de Goethe. Els que més m'han arribat: "Davant dels grans mèrits d'un altre no hi ha cap altra salvació que l'amor" (214) i "Veure tractar el que és difícil amb facilitat ens permet albirar l'impossible" (215).

La traductora d'aquest llibre, Carlota Gurt, diu que Goethe afirmava que fa falta de llegir aquesta obra fins a tres vegades fins a entendre-la, per cert. Jo, amb una sola lectura, i repassant les notes que n'he fet, voldria explicar el que n'he entès. Aquest títol tan atractiu que prové justament de la química de la qual parlàvem, per cert, en fer referència a l'atracció entre els elements, una metàfora de l'atracció en les relacions humanes, m'ha colpit molt. Es tracta de "les afinitats espirituals o anímiques" (69-70), sobretot. Però jo en destacaria aquesta frase: "Les afinitats es tornen interessants quan provoquen separacions" (70). S'hauria de recordar el que explica una biografia de Goethe sobre tots els enamoraments que va tenir fins que no es va casar: sempre s'enamorava de dones casades o noies amb xicot. La famosa Carlota a Weimar de Thomas Mann.

Sobre això de les separacions: Alberoni afirma a Enamorament i amor que l'enamorament prové sempre del trencament, sigui respecte a una altra parella, respecte a la nacionalitat o l'estatus social, o, en el cas de Romeo i Julieta, la rivalitat entre dues famílies.

El que veritablement costa d'entendre d'aquesta novel·la, allò que la fa misteriosa, i per això mateix valuosa, és el joc de parelles amb el qual juga el seu autor, la A i la B amb la C i la D de la pàgina 73. Perquè d'entrada sembla que hi és tothom d'acord, però en un moment donat les convencions surten a la supefície, i a partir d'aquest moment tot es complica. Però, "Sí, si algú hagués retingut un dels dos a l'extrem més allunyat de la casa, l'altre s'hi hauria anat acostant per si sol, de mica en mica, sense ni proposar-s'ho" (310). Com en les afinitats electives entre els elements, en definitiva.

Aquesta novel·la seria exactament igual que una gran simfonia, que té aquell tros que t'atrapa, l'arbre que deia Kundera que destaca al costat de la gespa, el farciment més irrellevant, per molt que soni fort, i és que en aquesta obra hi passen coses fortes. D'un veritable clàssic, un monstre de les lletres, immortal, a Alemanya.

GOETHE, Johann Wolfgang von Les afinitats electives. Editorial Alpha: Barcelona, 2023

Hombres fatales

El títol d'aquest llibre seria en ell mateix com una pretesa dona fatal, crida l'atenció i fa llegir l'assaig, que és en castellà, idioma que no surt mai en aquest blog, però l'excepció confirma la regla.

Només al final sabrem el per què d'aquest títol, després de set capítols dedicats a històriques dones fatals de la literatura i el cine, sempre des del punt de vista dels homes. En destaco la Susanna de la Bíblia, que és el motiu de la pintura de la coberta. També la Carmen de l'òpera de Bizet, i sobretot la Conchita de Buñuel, dins Ese obscuro objeto del deseo. Ella, "virgen, se niega implacablemente a acostarse con Mateo por más que declare amarlo" (61). I és que les dones fatals ho poden ser per lleugeres tant com per excessivament castes. Així són els homes com el Pablo Picasso de la cita del principi, "Para mi, sólo hay dos clases de mujeres: diosas o felpudos" (9). Recordo haver llegit alguna vegada que Picasso deia a alguna de les seves amants que l'estimava un dia, i el següent que no havia estimat mai cap dona. També ens va dir una professora d'història de l'art que Picasso o era molt estimat o era molt odiat. Aquestes dicotomies que l'acompanyen formen part del geni d'aquest pintor, però la cita del principi del llibre em sembla molt masclista. Com el "llir entre cards" d'Ausiàs March.

També destaco el capítol dedicat a la Lolita de Nabokov. L'autora d'aquest assaig deixa molt malament el Humbert que abusa de la Lolita de dotze anys. I és que, com es veu al final, els que són veritablement fatals són els homes. I és que "para el deseo el objeto es tan sólo un pretexto" (136), i "la persona deseada no es un simple instrumento de satisfacción" (151).

És la tesi del llibre, que es revela al final, i colpeix els lectors que poden tenir possibles prejudicis. La tergiversació que s'ha fet de la paraula "fatal", que és només el que és escrit que passarà, i no pas sinònim de dolent, s'ha de recordar, per cert. Un llibre imprescindible.

JULIBERT, Elisenda. Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine. Barcelona: Acantilado, 2022