dijous, 11 d’agost de 2022

Les hores isardes

 


Una delícia de llibre, per les fotografies, les aquarel·les i sobretot els textos que les acompanyen. Són també tres les dèries que té el Xavier, la muntanya, la fotografia i l'escriptura, que inclou la poesia, i tres són els autors del llibre, pròleg inclòs. Aquest dietari d'una setmana de ruta a vegades sembla novel·lat, com quan el Xavier es troba la Pirene, que no queda clar si és un personatge inventat.

Algunes perles dins la narració: "I si el reflex és la realitat, i el que hi ha a dalt és un miratge?"(71), sembla que parli de la poesia. "La felicitat va i ve com les nuvolades, com la pluja, com les boires... De sobte t'arriba i no saps quan durarà" (126), em recorda el que deia Folch i Camarasa sobre l'amor, que sempre ve sense avisar i sense causa aparent. "Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà" (152), això em genera molta esperança. "Si el cel existeix no deu ser gaire diferent d'aquest paisatge" (160), fa enveja, tot plegat.

A banda d'això, hi ha dos fragments que serien el que a la carrera en dèiem "stream of consciousness", el que són dos somnis del Xavier. I el poema de cap al final, que representa que ha escrit la Pirene, no té pèrdua. No em pensava que m'agradaria tant, aquest llibre.

PUJOL I GUARRO, Xavier; DOMINGO I CORTÈS, Enric. Les hores isardes, 2022 

dilluns, 27 de juny de 2022

Baltasana. La muntanya em parlava



Un llibre que és una joia, per les il·lustracions i el text, de mare i filla respectivament. Amb una obra dins l'obra, el que la muntanya i els seus habitants expliquen a la protagonista, enmig del que seria més real, que tampoc ho és del tot. 

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

Cap al final del llibre, però, la voluntat de l'autora és de fer reflexionar sobre el canvi climatic, en el que jo no crec, tot i que em sembla una bona manera de fer tenir sensibilitat per l'ecologia. Aquesta novel·la no té res a veure amb l'anterior, La llum de l'impostor, però és igualment ben aconseguida. M'ha fet passar una molt bona estona.

DUCH DOLCET, Teresa Baltasana. La muntanya em parlava. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2022

diumenge, 27 de febrer de 2022

Dones valentes


Aquest és un llibre sobre dones valentes escrit per una dona valenta. Deixebla de Tomàs Alcoverro, porta a terme la seva vocació periodística amb molta passió. De fet és impossible de no apassionar-se per totes aquestes dones que van a contracorrent, que volen escombrar tota aquesta brutícia, la duresa de la vida que les envolta, la idea del meu cartell, que també m'ha inspirat el capítol dedicat a les esclaves domèstiques.

Les vivències d'aquestes dones són tan traumàtiques que a vegades la Txell plora amb elles, i es pregunta si caldria fer reviure aquestes experiències per tenir-ne el testimoni. Hi ha un moment que les connotacions del que explica ens fan pensar en Catalunya, salvant totes les distàncies: "Les noies que hi fan cap han desistit d'adreçar-se a la policia perquè les acaben retornant a les cases d'on fugen, amb l'excusa que no es pot interferir en qüestions internes" (105). Nenes sense infantesa, àvies que no reposen, dones silenciades durant tant de temps, actualment viuen una primavera que tant de bo creixi encara més.

A la carrera ens van explicar que a vegades el que en un país és el més normal del món, en un altre no ho és gens. La mentalitat de pràcticament tota la societat del Liban és així, mai es retreurien de tenir esclaves domèstiques provinents de Síria, tractades sense pietat. Això és l'habitus, per dir-ho tècnicament. 

Destaco aquest passatge: "Huriya! Huriya!", 'Llibertat', repeteix, mentre escenifica que li posen un anell de compromís i després ajunta els canells com si se l'enduguessin emmanillada. Quin honor i quina obertura de mires, la Yazi! Està ben de tornada" (169). Que les dones només serveixen per casar-se i tenir fills, és una cosa que nosaltres només ho acceptàvem en el passat, en l'Edat Mitjana sobretot, per això sembla tan increïble tot el que explica la Txell. Al nostre costat mateix, com si res. 

Per a tots els habitants de l'Orient Mitjà la vida sol ser molt dura, però per les dones encara més. Aquest llibre no té pèrdua, i és molt indicat de fer aquesta presentació en escaure's el Dia de la dona. Si no feu vaga, almenys compreu i llegiu-vos-el.

FEIXAS TORRAS, Txell Dones valentes. Barcelona: Ara llibres, 2020

diumenge, 19 de desembre de 2021

Ahir


Un llibre breu, com un llamp, però. Amb la força de les millors històries sobre l'enamorament. Una relació condicionada pel passat entre dues persones, l'"Ahir" del títol. Que, independentment de com acabi, deixa un bon regust de boca. Perquè, com sembla que volia dir l'expressió Et in Arcadia ego, "jo també he estat feliç", el que li passa al protagonista. 

"Els dies de la fàbrica esdevenen dies de joia; despertar-me al matí, una alegria; l'autobús, un viatge al voltant de la terra i la plaça principal, el centre de l'univers" (82). Per una experiència com aquesta, val la pena d'enamorar-se, tot i que el passat ho condicioni tot. Tot i la tristesa de ser un refugiat, com ho va ser l'escriptora d'aquesta novel·la. 

Costa una mica entendre la reacció d'ella, se l'estima però el menysprea alhora, i a ell li ha de costar de perdonar-la, pel mal que li fa. És una mica com el “Yesterday” dels Beatles, aquest “Ahir”. No m'agrada que el protagonista deixi d'escriure, com si això fos una bona cosa. És potser el que menys bé em prenc d'aquesta obra, per sort Agota Kristof no va deixar d'escriure mai.

KRISTOF, Agota Ahir. Barcelona: Amsterdam llibres, 2021

dijous, 9 de desembre de 2021

Allò que va passar a Cardós


Sobre aquest llibre sóc molt ambivalent, m'ha agradat i no m'ha agradat. Es llegeix molt bé, i les interrupcions constants en la narració, que d'entrada frenen la lectura, de sortida fan mantenir el suspens i per tant augmenten les ganes de llegir. A banda de la narració hi ha algun fragment molt líric, però també una descripció del sexe que, potser és que sóc molt puritana, però és el que menys m'ha agradat de tot.

El món que descriu l'obra és molt original, un món que, més enllà de l'obra de lladres i serenos, fa servir les obres al Pallars, d'excavació de les muntanyes per dur aigua i progrés en aquesta zona del país, en època de Franco, per recordar-nos d'on venim. Una anècdota, quan parla de com els dentistes arrencaven els queixals abans, sense anestèsia. El llibre també és molt dur, no estalvia detalls escabrosos. Però té en històries com les dels germans Dinamita, uns comunistes que treballen molt bé alhora que fan activisme contra els de Franco, un punt d'humor i de tendresa. Com quan canten la cançó Soy minero: "Te hacía creer que picar piedra era lo mejor que se puede hacer en este mundo!" (345).

Sobre el lirisme: "El vent enllustra el cel amb un blau lluminós"(330), o bé "la suau dringadissa de fulles mortes que encara s'aguanten als verns i que van caient molt a poc a poc, aquí una, allà una altra, espaiadament, com si obeïssin un ordre preestablert que determina en quin moment li toca desprendre's a cada fulla  fins que no en quedi cap" (289). Però sobretot: "El Santi s'acosta a un pi altíssim que, bo i mort, es manté dret i exhibeix en un últim acte de supèrbia tot el brancam repelat que temps enrere havia donat una ombra majestuosa sense cap competidor a la vora" (332). Com passa amb les obres mestres, de fet aquesta novel·la és la més ben aconseguida que li conec a Ramon Solsona, de qui també he llegit Línia Blava.

Quan Folch i Camarasa deia que no li agradaven les novel·les de sang i semen, em fa pensar en aquesta obra. Hi trobo a faltar més reflexió, tot i que els personatges fan reflexionar per ells sols, com el mossèn de la història, o el mateix protagonista, el Santi. Trobo a faltar un final més feliç de la història d'amor. Però el "tra-tra-tra"de les obres d'excavació seria un símbol de la duresa d'aquesta novel·la. Que crec que val la pena de llegir després de tot.

SOLSONA, Ramon Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa, 2016


dilluns, 8 de novembre de 2021

Caimó


La novel·la històrica, la poesia social, mai han estat el meu fort. Però tot i això mai no n'he prescindit totalment. Sortir de la torre de vori per anar a les barricades, que deia Ramon Cotarelo, és interessant per a mi també. Aquest llibre parla d'un indiani revolucionari català del s. XIX injustament oblidat, sobretot per efecte del franquisme posterior. És escrit de manera que enganxa molt, amb una història novel·lada sense inventar-se res, però amb imaginació, com va dir el seu autor en la presentació del llibre a la qual vaig assistir. Unint els punts de la informació que tenia de Caimó amb els traços segurs del bon dibuixant, com en aquells jocs d'entreteniment per a la canalla. Els diàlegs entre els personatges del llibre són molt brillants. És el producte d'una història que calia novel·lar algún dia, i el temps en què ens trobem, de repressió espanyola sobre tots plegats, fa més necessària aquesta novel·la que mai.

"Persona intachable, pero de ideas peligrosas y de grande prestigio en el país", diu la cita al principi del llibre. "Cal dir que els horts van ser l'únic punt on les descàrregues dels militars no anaven dirigides precisament als núvols" (217). Això passa en el capítol de "El foc de la Bisbal", el primer enfrontament entre els federalistes defensors de la República contra els conservadors. Però Caimó dirà més tard: "Quan he manat jo disparar contra gent que portés cap creu, mossèn Geonés?" (247). Aquest "marrec d'ulls desperts i geni esmolat" del primer capítol, de quan se'n va a viure amb el pare a Puerto Rico, és tot un avís del carisma que arribarà a tenir Pere Caimó, a qui els "ganxons", habitants de Sant Feliu, anomenaven "Pare" en tot un homenatge. Però la novel·la també fa referència a Isabel Vilà, un altre personatge important, el de "la primera sindicalista catalana".

Pla, a El quadern gris, fa referència als "federals de Sant Feliu de Guíxols" al principi del seu dietari. Caimó és oblidat també per viure fora de Barcelona, a l'Empordà. A mi aquest llibre m'ha captivat moltíssim, té la força de moltes obres històriques de títol concís com Don quixot. I la pintura de la coberta feta pel mateix Caimó parla de la sensibilitat que havia de tenir aquest personatge entre d'altres virtuts.

STRUBELL, Toni Caimó. Girona: Llibres del segle, 2021



dilluns, 30 d’agost de 2021

Filla de l'1 d'octubre

 



Aquest llibre m'arriba una mica tard, perquè és previ a les eleccions del 14 de febrer del 2021, i per tant en ell la Laura Borràs encara no sabia si sortiria escollida. Però igualment té molt d'interès.

La Laura era professora de literatura a la universitat, després va ser directora de la Institució de les lletres catalanes, i finalment el president Puigdemont va aconseguir fer-li fer el salt al buit d'entrar en política, com a diputada, a Madrid i com a candidata a esdevenir presidenta, la que seria la primera dona presidenta de Catalunya.

La Laura sempre ha estat molt activa, gairebé no hi havia cap acte cultural a Catalunya on ella no participés, per això diu: "necessitaria que els dies fossin com jo, XXL!" (104). De fet, quan després de no esdevenir presidenta de la Generalitat, sinó del Parlament, la Laura ha continuat sent molt activa des d'aquest càrrec. Recordo com en una de les seves moltes conferències literàries un cop va explicar com li deia al seu pare "no tinc temps, no tinc temps!", i ell li responia: "Laura, l'únic que tenim és temps".

Hi ha un element en ella que a mi, personalment, em captiva. I és la seva manera de vestir elegant i sofisticada, com la Madame Bovary de la qual ella parla a El poder transformador de la lectura. La Laura ha estat i és jove, guapa i amb talent, ho té tot.

En aquest llibre recull anècdotes, per exemple, sobre com, quan ella li va dir a Pedro Sánchez que Junts per Cat tenia 155 raons per no votar la seva investidura, va resultar que hi va haver exactament 155 vots en contra, el que ella en diu "justícia poètica" (96). També com sempre en ella, el llibre és ple de cites en vers.

La coberta del llibre ens mostra la Laura en una visita als presos de Lledoners. Tampoc sabia encara que serien alliberats amb els indults, però igualment ella defensa que hi hauria d'haver una amnistia general. Insisteix molt en això i en què hauríem d'anar cent per cent units, cosa que encara no s'ha aconseguit. Aquest és un llibre més de tota la literatura que han generat el primer d'octubre, els presos polítics i els exiliats. Un testimoni que val molt la pena.

BORRÀS, Laura Filla de l'1 d'octubre. Relat personal de tres anys de compromís polític. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2021