Llibres per recordar

En aquest enllaç teniu el vídeo de la meva participació al programa Taquilla inversa de TV L'Hospitalet:

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/15142443#.ZBiFfK-ATao.link

Ara Pla

Ressenya de Teresa Duch Dolcet

Val a dir que aquesta és la primera vegada que faig una ressenya d’una altra ressenya.

Això si es pot dir que el llibre ARA PLA d’Helena Bonals Barberà és un ressenya. Potser

ho és si li hem de donar un nom, però jo diria que és un gran projecte per donar a

conèixer l’obra de Pla, en concret EL QUADERN GRIS, des d’una altra mirada. Dic gran

projecte perquè el treball de l’Helena ha estat comentar, dia per dia, totes les notes

del dietari que Pla va escriure des del 8 de març de 1918 fins al 15 de novembre de

1919. Ho fa partint de la versió de Narcís Garolera, que ella també recomana al lector

per poder fer més entenedors els seus comentaris a ARA PLA.

L’Helena llegeix cada anotació del dietari de Pla, en fa una anàlisi i comenta allò

que li ha cridat més l’atenció i he de dir que he coincidit bastant amb ella, tot i que la

meva anàlisi en el moment de llegir-los no ha anat tan lluny com la seva. Ho fa de

forma planera, llegible i amb sentit de l’humor. Sense voler, en la lectura m’he trobat

comparant la franquesa de Pla amb la franquesa de l’Helena. Amb Pla, rep tothom, de

manera que si una imatge em ve al cap en llegir-lo, és la seva manera de fer anar el fuet a tort i 

a dret; després, només a vegades, ho acaba suavitzant una mica, no sé si perquè li sap

greu o perquè ha canviat de pensament. L’autora no és tan inexorable, però tot i

essent una entusiasta de Pla, no li tremola la mà a l’hora de criticar o ironitzar sobre

algunes de les frases de l’escriptor. I m’agrada perquè evidencia el seu criteri literari,

per res incondicional. Res no em fa perdre tant l’interès en la lectura com trobar en

l’escriptor una lleialtat absoluta a una persona, a un personatge, a una causa, a un

factor, a un mòbil. No hi ha res totalment negre ni totalment blanc; per això Pla va

posar un títol tan genial al seu llibre que, per cert, de gris no en té res.

A part de l’ingent treball del comentari i d’esmentar molts altres autors, prova

de la seva extraordinària afició a la lectura i causa d’aquell criteri, l’autora ens fa un

gran regal perquè ens explica indirectament com és, què pensa del que passa al seu

voltant, als seu país, al món, i quins són els seus sentiments respecte a un grapat de

temes. S’agraeix la generositat per construir aquest retrat intimista que ens permet

conèixer-la millor.

Molt encertat el títol que, per una banda, suggereix una mirada actualitzada de

l’obra i per l’altra, coincideix amb l’expressió de sorpresa o admiració, tan

genuïnament empordanesa. M’imagino Josep Pla, ja gran, amb la seva boina i el seu

mig somriure, mirant-se la portada i buscant els tres adjectius, que potser serien:

senzilla, clara, afortunada. I tal vegada a continuació diria: Ara pla! Qui és aquesta

noia? La vull conèixer!

Estic d’acord amb l’Helena que aquest és un llibre per llegir-lo a poc a poc. Un

parell de capítols del QUADERN GRIS i els corresponents comentaris d’ARA PLA, abans

d’anar a dormir i te’n vas al llit amb un somriure que podrà ser divertit, murri o

còmplice, però mai gris. Jo ja me l’he llegit, i més de pressa, però no el penso desar a la

prestatgeria perquè vull posar en pràctica el meu propi consell, fruit d’aquesta primera

lectura.

BONALS, Helena ARA PLA. Manresa: Autoedició, 2022

El Mag

Ressenya de Jesús Bonals

La biografia novel·lada és un genera literari dificilíssim. Difícil? Difícil, no: impossible a les nostres latituds. Submergir-se en la vida i l’obra de l’autor novel·lat, sense deixar per verd cap ni un dels detalls disponibles: una obra literària extensa, una pila de dietaris i de cartes i de ressenyes periodístiques, etc, etc, és una tasca ingent que requereix centenars, milers i desenes de milers d’hores que un públic lector tan minso com el nostre no pot arribar a retribuir mínimament mitjançant els drets d’autor que pugui generar el resultat de la investigació i la redacció corresponents.

És per això que en la nostra llengua no disposem de cap biografia que pugui arribar a la sola de les sabates de les que podem trobar en llengua anglesa. ¿A Alemanya, amb un públic lector tan extens i potent, també els passa el mateix? No ho sé, però el fet és que un llibre com El mag, sobre una autor importantíssim de la literatura alemanya hagi aparegut... en anglès!, fa pensar.

Deixant de banda consideracions sobre una realitat que als catalans no ens agrada, però que difícilment podrem modificar queixant-nos, el que cal dir és que ens trobem davant d’un llibre magnífic. La vida de Thomas Mann, i la història de l’Alemanya i l’Europa, i fins i tot de l’Amèrica del seu temps discorre davant dels nostres ulls d’una manera que ens deixa bocabadats i que ja no podrem oblidar mai més, especialment cada vegada que comencem la lectura d’un llibre de Mann, sens dubte un dels genis més grans de la literatura europea de segle XX. Per cert, crida l’atenció que un escriptor en llengua anglesa, com Colm Toibin, del qual sembla que cal esperar una actitud displicent sobre tota obra no escrita en la seva llengua anglesa, que és ara l’hegemònica, dediqui el seu treball, segur que de molts anys, a una obra escrita en alemany. Sorprèn, però, l’autor ho fa. I el resultat és magnífic.

L’única cosa que cal lamentar és que un treball tan interessant com aquest probablement aviat quedarà ineluctablement sepultat per un pila ingent de d’altres novetats, i d’aquí a quatre dies ja serà impossible trobar aquest llibre a les llibreries, sigui per la manera tan desastrosa amb què, ai las, funciona la distribució dels llibres, sigui perquè la mateixa editorial en destruirà els exemplars sobrants, enviant-los a convertir-se en pasta de paper. Abans que això passi, un consell: compreu-ne un exemplar i llegiu-lo atentament. Estic segur que, quan arribeu a la darrera pàgina, m’agraireu el consell.

Després de tants elogis, potser em direu si és que no hi ha res en un llibre com aquest que no acabi de funcionar. Doncs sí, des del meu punt de vista, la flaca hi és. Què?, em direu. Doncs, per a mi, a l’autor se li’n va la ploma en tractar el tema de l’homosexualitat mai no confessada de Thomas Mann. És evident que és un tema important, i sense tenir-lo present no es pot entendre l’obra del biografiat. Però, des del meu punt de vista, Colm Toibin, potser perquè ell mateix és homosexual, dona una importància excessivament preeminent a aquest tema, fins al punt que l’obra i la vida del biografiat queden, en alguns moments, gairebé en un segon terme. Jo crec que en aquest punt, un ús discrecional i mesurat de les tisores, hauria contribuït a millorar encara més el llibre. És una opinió, que manifesto tot i estar segur que hi haurà lectors que els passatges que a mi em semblen pleonàstics, a ell li poden semblar fantàstics i imprescindibles.

Hi ha tantes coses bones que podria dir a aquesta invitació irresistible a llegir l’obra de Mann, que aquesta ressenya no s’acabaria mai. Però n’hi ha una que no puc deixar al tinter. Toibin no solament interpreta la vida de Mann d’una manera que tot sembla indicar que s’ajusta d’una manera increïblement fidel a la realitat, sinó que s’atreveix amb el més difícil: a introduir, mitjançant diàlegs, la veu i les paraules de Mann, de la seva dona, dels seus fills i dels seus germans, etc etc. Cal una gran gosadia per atrevir-se a conjecturar unes paraules que Coibin mai, evidentment, no va poder sentir. Però el resultat és tant i tant versemblant, que si el mateix Thomas Mann pogués llegir aquesta diàlegs, m’hi jugo un pèsol que els donaria per bons.

TOIBIN, Colm El Mag. Barcelona: Amsterdam, 2022

Estimada Mirta

Vet aquí la tercera gran novel·la d'aquesta autora, que té moltes coses de les dues anteriors, per allò que els autors escriuen sempre la mateixa obra. Tant o més colpidora, i, tot i que Kafka deia que els lectors exageren per arribar al lector, el que més colpeix és saber que la història és basada, i molt, en la realitat, segurament. Em recorda la pel·lícula Imagining Argentina, que vaig anar a veure al cinema, i que em va obligar a sortir fora de la sala de tant que patia amb les tortures que hi sortien.

Tota la novel·la és molt ben trabada, però és plena d'alguns tòpics, que de totes maneres són tractats de manera molt original per part de l'autora, sobretot en els diàlegs, tan ben construïts. En primer lloc el tema de l'emigració a Argentina després de la Guerra Civil per part de molts catalans, mallorquins en el cas de la novel·la. Que em recorda el cas de Jordi Arbonès, traductor de l'anglès que va emigrar a Argentina seguint la seva dona, i ja no va tornar a Catalunya per viure-hi, perquè la seva família havia arrelat allà.

També el tema de la lluita entre els fatxes i els d'esquerra, que ja sortia a Abans que el teu record torni cendra. Tot i acceptar que els més aviat comunistes també feien de les seves, la novel·la se centra en anar contra els militars que van fer desaparèixer tanta gent. Hi ha un personatge especialment depravat, psicòpata i prou, que és del que Ramon Folch i Camarasa anomenava "sang i semen". Però cal recordar que el seu pare, Folch i Torres, va obligar el germà del Ramon a anar a la guerra amb els rojos, tot i ser "de dretes i de missa", perquè l'important era Catalunya. I hi va morir.

A continuació, el tema de la religió i la presència d'un capellà que té una gran integritat, que tot i ser de missa però d'esquerres, afirma que l'Esglesia és "catòlica", universal, perquè també ho és pels rics. Un personatge real, cal dir, com molts d'altres que surten a la història. Que connecta amb el capellà de la primera novel·la de l'autora.

El tema dels fills de rics que es fan el més "progres" possibles. Jo havia anat a una escola de "pijos", perquè el meu pare n'era professor, els quals vaig tornar a veure fa poc. Parlant amb un ex company de classe, em va sobtar que expliqués com en una família rica com la seva, els havia sortit una filla el més possible d'esquerres, feminista i independentista.

Sobre això de l'independentisme, cal explicar que la història es repeteix. Que hi ha coincidències entre totes les revolucions, també entre el primer d'octubre aquí a Catalunya i el que va passar a Argentina els anys 70, encara que aquí no van arribar a matar ningú. "Que ens deixin actuar" (189), "alguna cosa devien haver fet" (330), són frases que s'han sentit aquí i que l'autora, que escrivia el llibre durant els fets d'octubre, ha repetit.

Més encara, el tema de l'amor que trenca, com el de Romeo i Julieta. Hi ha qui defensa que tots els estudiants haurien de llegir aquesta obra de Shakespeare com a formació sentimental, en canvi un personatge del llibre reivindica les històries d'amor que no surten als llibres.

Per últim, un tema característic en les novel·les de Maria Escalas. Es tracta de la reivindicació de la sensualitat femenina, en contrast amb les dones no fogoses. Recordo la meva àvia quan em va dir "jo estimo molt però no sóc apassionada" (i quina paraula més bonica), i la veritat és que jo m'hi assemblo molt. Però admiro molt l'actitud de l'escriptora alhora, cadascú és sempre cadascú.

De les tres novel·les d'aquesta autora continuo quedant-me amb la segona, però. És només que mai he pogut veure pel·lícules de terror, i tan sols he llegit Dràcula, que em va afectar força, com l'Estimada Mirta. Però he pogut llegir-la! Suposo que pel que he dit que és tan ben trabada, d'escena en escena, tot està entrelligat de manera magistral, i la darrera part del llibre es llegeix en un esprint, no es pot deixar, un 10 d'obra.

ESCALAS, Maria Estimada Mirta. Barcelona: Amsterdam, 2022

Les hores isardes

 

Una delícia de llibre, per les fotografies, les aquarel·les i sobretot els textos que les acompanyen. Són també tres les dèries que té el Xavier, la muntanya, la fotografia i l'escriptura, que inclou la poesia, i tres són els autors del llibre, pròleg inclòs. Aquest dietari d'una setmana de ruta a vegades sembla novel·lat, com quan el Xavier es troba la Pirene, que no queda clar si és un personatge inventat.

Algunes perles dins la narració: "I si el reflex és la realitat, i el que hi ha a dalt és un miratge?"(71), sembla que parli de la poesia. "La felicitat va i ve com les nuvolades, com la pluja, com les boires... De sobte t'arriba i no saps quan durarà" (126), em recorda el que deia Folch i Camarasa sobre l'amor, que sempre ve sense avisar i sense causa aparent. "Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà" (152), això em genera molta esperança. "Si el cel existeix no deu ser gaire diferent d'aquest paisatge" (160), fa enveja, tot plegat.

A banda d'això, hi ha dos fragments que serien el que a la carrera en dèiem "stream of consciousness", el que són dos somnis del Xavier. I el poema de cap al final, que representa que ha escrit la Pirene, no té pèrdua. No em pensava que m'agradaria tant, aquest llibre.

PUJOL I GUARRO, Xavier; DOMINGO I CORTÈS, Enric. Les hores isardes, 2022 

Baltasana. La muntanya em parlava

Un llibre que és una joia, per les il·lustracions i el text, de mare i filla respectivament. Amb una obra dins l'obra, el que la muntanya i els seus habitants expliquen a la protagonista, enmig del que seria més real, que tampoc ho és del tot. 

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

Cap al final del llibre, però, la voluntat de l'autora és de fer reflexionar sobre el canvi climatic, en el que jo no crec, tot i que em sembla una bona manera de fer tenir sensibilitat per l'ecologia. Aquesta novel·la no té res a veure amb l'anterior, La llum de l'impostor, però és igualment ben aconseguida. M'ha fet passar una molt bona estona.

DUCH DOLCET, Teresa Baltasana. La muntanya em parlava. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2022

Dones valentes

Aquest és un llibre sobre dones valentes escrit per una dona valenta. Deixebla de Tomàs Alcoverro, porta a terme la seva vocació periodística amb molta passió. De fet és impossible de no apassionar-se per totes aquestes dones que van a contracorrent, que volen escombrar tota aquesta brutícia, la duresa de la vida que les envolta, la idea del meu cartell, que també m'ha inspirat el capítol dedicat a les esclaves domèstiques.

Les vivències d'aquestes dones són tan traumàtiques que a vegades la Txell plora amb elles, i es pregunta si caldria fer reviure aquestes experiències per tenir-ne el testimoni. Hi ha un moment que les connotacions del que explica ens fan pensar en Catalunya, salvant totes les distàncies: "Les noies que hi fan cap han desistit d'adreçar-se a la policia perquè les acaben retornant a les cases d'on fugen, amb l'excusa que no es pot interferir en qüestions internes" (105). Nenes sense infantesa, àvies que no reposen, dones silenciades durant tant de temps, actualment viuen una primavera que tant de bo creixi encara més.

A la carrera ens van explicar que a vegades el que en un país és el més normal del món, en un altre no ho és gens. La mentalitat de pràcticament tota la societat del Liban és així, mai es retreurien de tenir esclaves domèstiques provinents de Síria, tractades sense pietat. Això és l'habitus, per dir-ho tècnicament. 

Destaco aquest passatge: "Huriya! Huriya!", 'Llibertat', repeteix, mentre escenifica que li posen un anell de compromís i després ajunta els canells com si se l'enduguessin emmanillada. Quin honor i quina obertura de mires, la Yazi! Està ben de tornada" (169). Que les dones només serveixen per casar-se i tenir fills, és una cosa que nosaltres només ho acceptàvem en el passat, en l'Edat Mitjana sobretot, per això sembla tan increïble tot el que explica la Txell. Al nostre costat mateix, com si res. 

Per a tots els habitants de l'Orient Mitjà la vida sol ser molt dura, però per les dones encara més. Aquest llibre no té pèrdua, i és molt indicat de fer aquesta presentació en escaure's el Dia de la dona. Si no feu vaga, almenys compreu i llegiu-vos-el.

FEIXAS TORRAS, Txell Dones valentes. Barcelona: Ara llibres, 2020