Hombres fatales

El títol d'aquest llibre seria en ell mateix com una pretesa dona fatal, crida l'atenció i fa llegir l'assaig, que és en castellà, idioma que no surt mai en aquest blog, però l'excepció confirma la regla.

Només al final sabrem el per què d'aquest títol, després de set capítols dedicats a històriques dones fatals de la literatura i el cine, sempre des del punt de vista dels homes. En destaco la Susanna de la Bíblia, que és el motiu de la pintura de la coberta. També la Carmen de l'òpera de Bizet, i sobretot la Conchita de Buñuel, dins Ese obscuro objeto del deseo. Ella, "virgen, se niega implacablemente a acostarse con Mateo por más que declare amarlo" (61). I és que les dones fatals ho poden ser per lleugeres tant com per excessivament castes. Així són els homes com el Pablo Picasso de la cita del principi, "Para mi, sólo hay dos clases de mujeres: diosas o felpudos" (9). Recordo haver llegit alguna vegada que Picasso deia a alguna de les seves amants que l'estimava un dia, i el següent que no havia estimat mai cap dona. També ens va dir una professora d'història de l'art que Picasso o era molt estimat o era molt odiat. Aquestes dicotomies que l'acompanyen formen part del geni d'aquest pintor, però la cita del principi del llibre em sembla molt masclista. Com el "llir entre cards" d'Ausiàs March.

També destaco el capítol dedicat a la Lolita de Nabokov. L'autora d'aquest assaig deixa molt malament el Humbert que abusa de la Lolita de dotze anys. I és que, com es veu al final, els que són veritablement fatals són els homes. I és que "para el deseo el objeto es tan sólo un pretexto" (136), i "la persona deseada no es un simple instrumento de satisfacción" (151).

És la tesi del llibre, que es revela al final, i colpeix els lectors que poden tenir possibles prejudicis. La tergiversació que s'ha fet de la paraula "fatal", que és només el que és escrit que passarà, i no pas sinònim de dolent, s'ha de recordar, per cert. Un llibre imprescindible.

JULIBERT, Elisenda. Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine. Barcelona: Acantilado, 2022

 

Camins de vent i d'aquarel·la

 

Aquest llibre és com la fotografia, de fet un poema visual, del final (125): es pot comentar en molts sentits o direccions, com les diferents eines d’un ganivet suís, tan indicat per anar per la muntanya. Per començar es pot comentar l’aquarel·la de la coberta, que parlaria de com abans de pujar una muntanya primer pots haver de baixar una vall. El que seria el desnivell positiu al costat del negatiu. A vegades sembla que vas enrere, i només estàs agafant forces per tornar-hi amb més força.

A continuació, i a banda de tota la resta d’inspirades aquarel·les, es poden comentar les fotografies del Xavier, com la que m’ha servit per fer el disseny del cartell per a aquesta presentació (113). Una imatge que il·lustra el que és el vent, una cosa invisible, pel rastre que deixa en l’aigua d’un estany. Una aigua que he volgut relacionar amb les aquarel·les de l’Enric. I amb el títol del llibre. Amb uns reflexos sobre la superfície de l’aigua que fan pensar en la poesia, que és feta sovint dels reflexos que són les imatges en un text.

Finalment, la mateixa poesia que s’entremescla amb la narració de la travessa. A vegades de manera més directa, incloent-hi fins a dos haikus especialment inspirats, d’estil crec que molt japonès: “Llac mil·lenari/ passa un excursionista/ cap al refugi” (62). Es tractaria de l’instant trobat entre el llac perenne i l’excursionista efímer. O bé el haiku que introdueix la Pirene, aquest personatge inventat, el qual ja sortia a Les hores isardes, que serveix per omplir de màgia el llibre: “L’isard més àgil/ travessa la carena:/ corre amb el vent” (69). El que me’n crida més l’atenció és que a les carenes s’hi concentra el vent, i la poesia és en l’escaiença de les coses, que he llegit alguna vegada. Tot això es pot arribar a observar com l’“espiadimonis” (118) que hauria de ser el lector en un llibre ple d’imatges “inesborrables” com les que té gravades a la retina el Xavier. Perquè “tot està connectat” (118), tot té un sentit en aquest llibre.

Com aquest “tocar de peus a terra” (111), que diu el Xavier, amb “la mirada en la llunyania”, que diria Kafka. O quan les muntanyes  mostren els “cloquers” (74), els campanars, dels “paisatges fantàstics” de Kandinsky. Aquest “muntanyenc de barba blanca” (27) que és ell, fa pensar també en la magdalena de Proust, quan en un dia sense vent s’hi belluguen les branques d’un arbre, el passat que reneix en la senectud.

Aquest “desaconsellen banyar-se en els estanys” (64) em fa pensar en el llibre Hem nedat a l’estany amb lluna plena, i és que els valents protagonistes d’aquest llibre també s’hi banyen, amb tota la màgia que té. Com aquest “cel alt tant a l’abast” (53).

Tornant al principi, voldria afegir que el poema visual del final parlaria de com els pinzells, com la resta d’eines del ganivet suís, vénen a ser la lluita, el cim que volem aconseguir els catalans amb la independència. Uns “tucs d’enyor, cims de retrobament” (100) pel passat gloriós que trobem a faltar i al qual voldríem tornar. Enllaçant amb Les hores isardes, “Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà” (152).

PUJOL, Xavier, DOMINGO, Enric. Camins de vent i d'aquarel·la. Barcelona, 2023

Llibres per recordar

En aquest enllaç teniu el vídeo de la meva participació al programa Taquilla inversa de TV L'Hospitalet:

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/15142443#.ZBiFfK-ATao.link

Ara Pla

Ressenya de Teresa Duch Dolcet

Val a dir que aquesta és la primera vegada que faig una ressenya d’una altra ressenya.

Això si es pot dir que el llibre ARA PLA d’Helena Bonals Barberà és un ressenya. Potser

ho és si li hem de donar un nom, però jo diria que és un gran projecte per donar a

conèixer l’obra de Pla, en concret EL QUADERN GRIS, des d’una altra mirada. Dic gran

projecte perquè el treball de l’Helena ha estat comentar, dia per dia, totes les notes

del dietari que Pla va escriure des del 8 de març de 1918 fins al 15 de novembre de

1919. Ho fa partint de la versió de Narcís Garolera, que ella també recomana al lector

per poder fer més entenedors els seus comentaris a ARA PLA.

L’Helena llegeix cada anotació del dietari de Pla, en fa una anàlisi i comenta allò

que li ha cridat més l’atenció i he de dir que he coincidit bastant amb ella, tot i que la

meva anàlisi en el moment de llegir-los no ha anat tan lluny com la seva. Ho fa de

forma planera, llegible i amb sentit de l’humor. Sense voler, en la lectura m’he trobat

comparant la franquesa de Pla amb la franquesa de l’Helena. Amb Pla, rep tothom, de

manera que si una imatge em ve al cap en llegir-lo, és la seva manera de fer anar el fuet a tort i 

a dret; després, només a vegades, ho acaba suavitzant una mica, no sé si perquè li sap

greu o perquè ha canviat de pensament. L’autora no és tan inexorable, però tot i

essent una entusiasta de Pla, no li tremola la mà a l’hora de criticar o ironitzar sobre

algunes de les frases de l’escriptor. I m’agrada perquè evidencia el seu criteri literari,

per res incondicional. Res no em fa perdre tant l’interès en la lectura com trobar en

l’escriptor una lleialtat absoluta a una persona, a un personatge, a una causa, a un

factor, a un mòbil. No hi ha res totalment negre ni totalment blanc; per això Pla va

posar un títol tan genial al seu llibre que, per cert, de gris no en té res.

A part de l’ingent treball del comentari i d’esmentar molts altres autors, prova

de la seva extraordinària afició a la lectura i causa d’aquell criteri, l’autora ens fa un

gran regal perquè ens explica indirectament com és, què pensa del que passa al seu

voltant, als seu país, al món, i quins són els seus sentiments respecte a un grapat de

temes. S’agraeix la generositat per construir aquest retrat intimista que ens permet

conèixer-la millor.

Molt encertat el títol que, per una banda, suggereix una mirada actualitzada de

l’obra i per l’altra, coincideix amb l’expressió de sorpresa o admiració, tan

genuïnament empordanesa. M’imagino Josep Pla, ja gran, amb la seva boina i el seu

mig somriure, mirant-se la portada i buscant els tres adjectius, que potser serien:

senzilla, clara, afortunada. I tal vegada a continuació diria: Ara pla! Qui és aquesta

noia? La vull conèixer!

Estic d’acord amb l’Helena que aquest és un llibre per llegir-lo a poc a poc. Un

parell de capítols del QUADERN GRIS i els corresponents comentaris d’ARA PLA, abans

d’anar a dormir i te’n vas al llit amb un somriure que podrà ser divertit, murri o

còmplice, però mai gris. Jo ja me l’he llegit, i més de pressa, però no el penso desar a la

prestatgeria perquè vull posar en pràctica el meu propi consell, fruit d’aquesta primera

lectura.

BONALS, Helena ARA PLA. Manresa: Autoedició, 2022

El Mag

Ressenya de Jesús Bonals

La biografia novel·lada és un genera literari dificilíssim. Difícil? Difícil, no: impossible a les nostres latituds. Submergir-se en la vida i l’obra de l’autor novel·lat, sense deixar per verd cap ni un dels detalls disponibles: una obra literària extensa, una pila de dietaris i de cartes i de ressenyes periodístiques, etc, etc, és una tasca ingent que requereix centenars, milers i desenes de milers d’hores que un públic lector tan minso com el nostre no pot arribar a retribuir mínimament mitjançant els drets d’autor que pugui generar el resultat de la investigació i la redacció corresponents.

És per això que en la nostra llengua no disposem de cap biografia que pugui arribar a la sola de les sabates de les que podem trobar en llengua anglesa. ¿A Alemanya, amb un públic lector tan extens i potent, també els passa el mateix? No ho sé, però el fet és que un llibre com El mag, sobre una autor importantíssim de la literatura alemanya hagi aparegut... en anglès!, fa pensar.

Deixant de banda consideracions sobre una realitat que als catalans no ens agrada, però que difícilment podrem modificar queixant-nos, el que cal dir és que ens trobem davant d’un llibre magnífic. La vida de Thomas Mann, i la història de l’Alemanya i l’Europa, i fins i tot de l’Amèrica del seu temps discorre davant dels nostres ulls d’una manera que ens deixa bocabadats i que ja no podrem oblidar mai més, especialment cada vegada que comencem la lectura d’un llibre de Mann, sens dubte un dels genis més grans de la literatura europea de segle XX. Per cert, crida l’atenció que un escriptor en llengua anglesa, com Colm Toibin, del qual sembla que cal esperar una actitud displicent sobre tota obra no escrita en la seva llengua anglesa, que és ara l’hegemònica, dediqui el seu treball, segur que de molts anys, a una obra escrita en alemany. Sorprèn, però, l’autor ho fa. I el resultat és magnífic.

L’única cosa que cal lamentar és que un treball tan interessant com aquest probablement aviat quedarà ineluctablement sepultat per un pila ingent de d’altres novetats, i d’aquí a quatre dies ja serà impossible trobar aquest llibre a les llibreries, sigui per la manera tan desastrosa amb què, ai las, funciona la distribució dels llibres, sigui perquè la mateixa editorial en destruirà els exemplars sobrants, enviant-los a convertir-se en pasta de paper. Abans que això passi, un consell: compreu-ne un exemplar i llegiu-lo atentament. Estic segur que, quan arribeu a la darrera pàgina, m’agraireu el consell.

Després de tants elogis, potser em direu si és que no hi ha res en un llibre com aquest que no acabi de funcionar. Doncs sí, des del meu punt de vista, la flaca hi és. Què?, em direu. Doncs, per a mi, a l’autor se li’n va la ploma en tractar el tema de l’homosexualitat mai no confessada de Thomas Mann. És evident que és un tema important, i sense tenir-lo present no es pot entendre l’obra del biografiat. Però, des del meu punt de vista, Colm Toibin, potser perquè ell mateix és homosexual, dona una importància excessivament preeminent a aquest tema, fins al punt que l’obra i la vida del biografiat queden, en alguns moments, gairebé en un segon terme. Jo crec que en aquest punt, un ús discrecional i mesurat de les tisores, hauria contribuït a millorar encara més el llibre. És una opinió, que manifesto tot i estar segur que hi haurà lectors que els passatges que a mi em semblen pleonàstics, a ell li poden semblar fantàstics i imprescindibles.

Hi ha tantes coses bones que podria dir a aquesta invitació irresistible a llegir l’obra de Mann, que aquesta ressenya no s’acabaria mai. Però n’hi ha una que no puc deixar al tinter. Toibin no solament interpreta la vida de Mann d’una manera que tot sembla indicar que s’ajusta d’una manera increïblement fidel a la realitat, sinó que s’atreveix amb el més difícil: a introduir, mitjançant diàlegs, la veu i les paraules de Mann, de la seva dona, dels seus fills i dels seus germans, etc etc. Cal una gran gosadia per atrevir-se a conjecturar unes paraules que Coibin mai, evidentment, no va poder sentir. Però el resultat és tant i tant versemblant, que si el mateix Thomas Mann pogués llegir aquesta diàlegs, m’hi jugo un pèsol que els donaria per bons.

TOIBIN, Colm El Mag. Barcelona: Amsterdam, 2022

Estimada Mirta

Vet aquí la tercera gran novel·la d'aquesta autora, que té moltes coses de les dues anteriors, per allò que els autors escriuen sempre la mateixa obra. Tant o més colpidora, i, tot i que Kafka deia que els lectors exageren per arribar al lector, el que més colpeix és saber que la història és basada, i molt, en la realitat, segurament. Em recorda la pel·lícula Imagining Argentina, que vaig anar a veure al cinema, i que em va obligar a sortir fora de la sala de tant que patia amb les tortures que hi sortien.

Tota la novel·la és molt ben trabada, però és plena d'alguns tòpics, que de totes maneres són tractats de manera molt original per part de l'autora, sobretot en els diàlegs, tan ben construïts. En primer lloc el tema de l'emigració a Argentina després de la Guerra Civil per part de molts catalans, mallorquins en el cas de la novel·la. Que em recorda el cas de Jordi Arbonès, traductor de l'anglès que va emigrar a Argentina seguint la seva dona, i ja no va tornar a Catalunya per viure-hi, perquè la seva família havia arrelat allà.

També el tema de la lluita entre els fatxes i els d'esquerra, que ja sortia a Abans que el teu record torni cendra. Tot i acceptar que els més aviat comunistes també feien de les seves, la novel·la se centra en anar contra els militars que van fer desaparèixer tanta gent. Hi ha un personatge especialment depravat, psicòpata i prou, que és del que Ramon Folch i Camarasa anomenava "sang i semen". Però cal recordar que el seu pare, Folch i Torres, va obligar el germà del Ramon a anar a la guerra amb els rojos, tot i ser "de dretes i de missa", perquè l'important era Catalunya. I hi va morir.

A continuació, el tema de la religió i la presència d'un capellà que té una gran integritat, que tot i ser de missa però d'esquerres, afirma que l'Esglesia és "catòlica", universal, perquè també ho és pels rics. Un personatge real, cal dir, com molts d'altres que surten a la història. Que connecta amb el capellà de la primera novel·la de l'autora.

El tema dels fills de rics que es fan el més "progres" possibles. Jo havia anat a una escola de "pijos", perquè el meu pare n'era professor, els quals vaig tornar a veure fa poc. Parlant amb un ex company de classe, em va sobtar que expliqués com en una família rica com la seva, els havia sortit una filla el més possible d'esquerres, feminista i independentista.

Sobre això de l'independentisme, cal explicar que la història es repeteix. Que hi ha coincidències entre totes les revolucions, també entre el primer d'octubre aquí a Catalunya i el que va passar a Argentina els anys 70, encara que aquí no van arribar a matar ningú. "Que ens deixin actuar" (189), "alguna cosa devien haver fet" (330), són frases que s'han sentit aquí i que l'autora, que escrivia el llibre durant els fets d'octubre, ha repetit.

Més encara, el tema de l'amor que trenca, com el de Romeo i Julieta. Hi ha qui defensa que tots els estudiants haurien de llegir aquesta obra de Shakespeare com a formació sentimental, en canvi un personatge del llibre reivindica les històries d'amor que no surten als llibres.

Per últim, un tema característic en les novel·les de Maria Escalas. Es tracta de la reivindicació de la sensualitat femenina, en contrast amb les dones no fogoses. Recordo la meva àvia quan em va dir "jo estimo molt però no sóc apassionada" (i quina paraula més bonica), i la veritat és que jo m'hi assemblo molt. Però admiro molt l'actitud de l'escriptora alhora, cadascú és sempre cadascú.

De les tres novel·les d'aquesta autora continuo quedant-me amb la segona, però. És només que mai he pogut veure pel·lícules de terror, i tan sols he llegit Dràcula, que em va afectar força, com l'Estimada Mirta. Però he pogut llegir-la! Suposo que pel que he dit que és tan ben trabada, d'escena en escena, tot està entrelligat de manera magistral, i la darrera part del llibre es llegeix en un esprint, no es pot deixar, un 10 d'obra.

ESCALAS, Maria Estimada Mirta. Barcelona: Amsterdam, 2022

Les hores isardes

 

Una delícia de llibre, per les fotografies, les aquarel·les i sobretot els textos que les acompanyen. Són també tres les dèries que té el Xavier, la muntanya, la fotografia i l'escriptura, que inclou la poesia, i tres són els autors del llibre, pròleg inclòs. Aquest dietari d'una setmana de ruta a vegades sembla novel·lat, com quan el Xavier es troba la Pirene, que no queda clar si és un personatge inventat.

Algunes perles dins la narració: "I si el reflex és la realitat, i el que hi ha a dalt és un miratge?"(71), sembla que parli de la poesia. "La felicitat va i ve com les nuvolades, com la pluja, com les boires... De sobte t'arriba i no saps quan durarà" (126), em recorda el que deia Folch i Camarasa sobre l'amor, que sempre ve sense avisar i sense causa aparent. "Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà" (152), això em genera molta esperança. "Si el cel existeix no deu ser gaire diferent d'aquest paisatge" (160), fa enveja, tot plegat.

A banda d'això, hi ha dos fragments que serien el que a la carrera en dèiem "stream of consciousness", el que són dos somnis del Xavier. I el poema de cap al final, que representa que ha escrit la Pirene, no té pèrdua. No em pensava que m'agradaria tant, aquest llibre.

PUJOL I GUARRO, Xavier; DOMINGO I CORTÈS, Enric. Les hores isardes, 2022