diumenge, 19 de desembre de 2021

Ahir


Un llibre breu, com un llamp, però. Amb la força de les millors històries sobre l'enamorament. Una relació condicionada pel passat entre dues persones, l'"Ahir" del títol. Que, independentment de com acabi, deixa un bon regust de boca. Perquè, com sembla que volia dir l'expressió Et in Arcadia ego, "jo també he estat feliç", el que li passa al protagonista. 

"Els dies de la fàbrica esdevenen dies de joia; despertar-me al matí, una alegria; l'autobús, un viatge al voltant de la terra i la plaça principal, el centre de l'univers" (82). Per una experiència com aquesta, val la pena d'enamorar-se, tot i que el passat ho condicioni tot. Tot i la tristesa de ser un refugiat, com ho va ser l'escriptora d'aquesta novel·la. 

Costa una mica entendre la reacció d'ella, se l'estima però el menysprea alhora, i a ell li ha de costar de perdonar-la, pel mal que li fa. És una mica com el “Yesterday” dels Beatles, aquest “Ahir”. No m'agrada que el protagonista deixi d'escriure, com si això fos una bona cosa. És potser el que menys bé em prenc d'aquesta obra, per sort Agota Kristof no va deixar d'escriure mai.

KRISTOF, Agota Ahir. Barcelona: Amsterdam llibres, 2021

dijous, 9 de desembre de 2021

Allò que va passar a Cardós


Sobre aquest llibre sóc molt ambivalent, m'ha agradat i no m'ha agradat. Es llegeix molt bé, i les interrupcions constants en la narració, que d'entrada frenen la lectura, de sortida fan mantenir el suspens i per tant augmenten les ganes de llegir. A banda de la narració hi ha algun fragment molt líric, però també una descripció del sexe que, potser és que sóc molt puritana, però és el que menys m'ha agradat de tot.

El món que descriu l'obra és molt original, un món que, més enllà de l'obra de lladres i serenos, fa servir les obres al Pallars, d'excavació de les muntanyes per dur aigua i progrés en aquesta zona del país, en època de Franco, per recordar-nos d'on venim. Una anècdota, quan parla de com els dentistes arrencaven els queixals abans, sense anestèsia. El llibre també és molt dur, no estalvia detalls escabrosos. Però té en històries com les dels germans Dinamita, uns comunistes que treballen molt bé alhora que fan activisme contra els de Franco, un punt d'humor i de tendresa. Com quan canten la cançó Soy minero: "Te hacía creer que picar piedra era lo mejor que se puede hacer en este mundo!" (345).

Sobre el lirisme: "El vent enllustra el cel amb un blau lluminós"(330), o bé "la suau dringadissa de fulles mortes que encara s'aguanten als verns i que van caient molt a poc a poc, aquí una, allà una altra, espaiadament, com si obeïssin un ordre preestablert que determina en quin moment li toca desprendre's a cada fulla  fins que no en quedi cap" (289). Però sobretot: "El Santi s'acosta a un pi altíssim que, bo i mort, es manté dret i exhibeix en un últim acte de supèrbia tot el brancam repelat que temps enrere havia donat una ombra majestuosa sense cap competidor a la vora" (332). Com passa amb les obres mestres, de fet aquesta novel·la és la més ben aconseguida que li conec a Ramon Solsona, de qui també he llegit Línia Blava.

Quan Folch i Camarasa deia que no li agradaven les novel·les de sang i semen, em fa pensar en aquesta obra. Hi trobo a faltar més reflexió, tot i que els personatges fan reflexionar per ells sols, com el mossèn de la història, o el mateix protagonista, el Santi. Trobo a faltar un final més feliç de la història d'amor. Però el "tra-tra-tra"de les obres d'excavació seria un símbol de la duresa d'aquesta novel·la. Que crec que val la pena de llegir després de tot.

SOLSONA, Ramon Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa, 2016


dilluns, 8 de novembre de 2021

Caimó


La novel·la històrica, la poesia social, mai han estat el meu fort. Però tot i això mai no n'he prescindit totalment. Sortir de la torre de vori per anar a les barricades, que deia Ramon Cotarelo, és interessant per a mi també. Aquest llibre parla d'un indiani revolucionari català del s. XIX injustament oblidat, sobretot per efecte del franquisme posterior. És escrit de manera que enganxa molt, amb una història novel·lada sense inventar-se res, però amb imaginació, com va dir el seu autor en la presentació del llibre a la qual vaig assistir. Unint els punts de la informació que tenia de Caimó amb els traços segurs del bon dibuixant, com en aquells jocs d'entreteniment per a la canalla. Els diàlegs entre els personatges del llibre són molt brillants. És el producte d'una història que calia novel·lar algún dia, i el temps en què ens trobem, de repressió espanyola sobre tots plegats, fa més necessària aquesta novel·la que mai.

"Persona intachable, pero de ideas peligrosas y de grande prestigio en el país", diu la cita al principi del llibre. "Cal dir que els horts van ser l'únic punt on les descàrregues dels militars no anaven dirigides precisament als núvols" (217). Això passa en el capítol de "El foc de la Bisbal", el primer enfrontament entre els federalistes defensors de la República contra els conservadors. Però Caimó dirà més tard: "Quan he manat jo disparar contra gent que portés cap creu, mossèn Geonés?" (247). Aquest "marrec d'ulls desperts i geni esmolat" del primer capítol, de quan se'n va a viure amb el pare a Puerto Rico, és tot un avís del carisma que arribarà a tenir Pere Caimó, a qui els "ganxons", habitants de Sant Feliu, anomenaven "Pare" en tot un homenatge. Però la novel·la també fa referència a Isabel Vilà, un altre personatge important, el de "la primera sindicalista catalana".

Pla, a El quadern gris, fa referència als "federals de Sant Feliu de Guíxols" al principi del seu dietari. Caimó és oblidat també per viure fora de Barcelona, a l'Empordà. A mi aquest llibre m'ha captivat moltíssim, té la força de moltes obres històriques de títol concís com Don quixot. I la pintura de la coberta feta pel mateix Caimó parla de la sensibilitat que havia de tenir aquest personatge entre d'altres virtuts.

STRUBELL, Toni Caimó. Girona: Llibres del segle, 2021



dilluns, 30 d’agost de 2021

Filla de l'1 d'octubre

 



Aquest llibre m'arriba una mica tard, perquè és previ a les eleccions del 14 de febrer del 2021, i per tant en ell la Laura Borràs encara no sabia si sortiria escollida. Però igualment té molt d'interès.

La Laura era professora de literatura a la universitat, després va ser directora de la Institució de les lletres catalanes, i finalment el president Puigdemont va aconseguir fer-li fer el salt al buit d'entrar en política, com a diputada, a Madrid i com a candidata a esdevenir presidenta, la que seria la primera dona presidenta de Catalunya.

La Laura sempre ha estat molt activa, gairebé no hi havia cap acte cultural a Catalunya on ella no participés, per això diu: "necessitaria que els dies fossin com jo, XXL!" (104). De fet, quan després de no esdevenir presidenta de la Generalitat, sinó del Parlament, la Laura ha continuat sent molt activa des d'aquest càrrec. Recordo com en una de les seves moltes conferències literàries un cop va explicar com li deia al seu pare "no tinc temps, no tinc temps!", i ell li responia: "Laura, l'únic que tenim és temps".

Hi ha un element en ella que a mi, personalment, em captiva. I és la seva manera de vestir elegant i sofisticada, com la Madame Bovary de la qual ella parla a El poder transformador de la lectura. La Laura ha estat i és jove, guapa i amb talent, ho té tot.

En aquest llibre recull anècdotes, per exemple, sobre com, quan ella li va dir a Pedro Sánchez que Junts per Cat tenia 155 raons per no votar la seva investidura, va resultar que hi va haver exactament 155 vots en contra, el que ella en diu "justícia poètica" (96). També com sempre en ella, el llibre és ple de cites en vers.

La coberta del llibre ens mostra la Laura en una visita als presos de Lledoners. Tampoc sabia encara que serien alliberats amb els indults, però igualment ella defensa que hi hauria d'haver una amnistia general. Insisteix molt en això i en què hauríem d'anar cent per cent units, cosa que encara no s'ha aconseguit. Aquest és un llibre més de tota la literatura que han generat el primer d'octubre, els presos polítics i els exiliats. Un testimoni que val molt la pena.

BORRÀS, Laura Filla de l'1 d'octubre. Relat personal de tres anys de compromís polític. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2021

dimecres, 4 d’agost de 2021

Les nenes que llegien al lavabo



Un assaig que amb aquest títol fa referència a quan llegeixes per gust, el que vulguis, sense vergonya i sense haver de llegir el que se suposa que has de llegir, per esnobisme. 

"La lectura no és verdura" (39). Perquè no s'ha d'associar amb una penitència. També m'agrada aquest passatge: "Perquè no: llegir no aprima, ni tonifica, ni implica avantatges fiscals. Llegir no ens fa automàticament més intel·ligents ni sensibles" (37). Aquest llibre és una alliberació per tots els que, com jo, no poden amb llibres com l'Ulisses de Joyce. És el que venia a dir Laura Borràs a El poder transformador de la lectura: que l'acte de llegir hauria de produir felicitat, i aquests llibres que costen tant no ho fan. Com la música dodecafònica.

Els millors llibres, els que parlen de tu. Una altra cita que és una joia: "Quan ets petit les cobertes de llibres agrupades  en parades de llibreries i editorials, semblen capses de bombons" (68). Un bombó ho són moltes vegades els llibres prohibits al llarg de la història, una raó més per tenir ganes de llegir-los.

Aquestes nenes que llegien al lavabo volen fer referència a totes les persones que llegeixen o escriuen i no són homes, blancs i de classe alta. Les dones, les lesbianes, els malalts mentals, els presos polítics, els queers, etc., són els que l'autor defensa. Tot fent-ne una imatge: "Hi ha revolucions que comencen en els llocs més insospitats: als marges, en una nota, en un subratllat, als peus de pàgina" (181). De la mateixa manera com tot el que és perifèria, no "mainstream", té un gran valor. Molt bo: "contra el cànon, canonades" (103).

L'autor fa referència a molts anticànons de la història, com Emily Dickinson, i parla de la novel·la La xava de Juli Vallmitjana, una descoberta per al meu blog d'Anticànons. Aquest és un llibre per llegir al lavabo per l'apassionant i el molt a contracorrent que és.

PORTELL, Sebastià Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara llibres, 2021

dissabte, 24 de juliol de 2021

La casa de foc



Ressenya de Jesús Bonals

La història d’un saurí podria ser també un títol per a aquesta magnífica novel·la. ¿I qui és en aquest llibre el saurí capaç, com diuen que ha saben fer els saurins, d’endevinar on cal foradar el pou per trobar-hi aigua? En Jordi de Can Sol. Però, em direu, si a encapçalament l’autor dedica l’obra a aquest mateix Jordi de Can Sol...! Cal suposar que el Jordi tal de Can Sol és un personatge de ficció, no un amic o un conegut de l’autor, perquè tot el que en diu i n’insinua el podria posar en un bon compromís si fos una persona real, de carn i ossos, encara que sigui mort. Però algú ha vist mai que un autor dediqui el llibre a un personatge de ficció del mateix llibre que acaba d’escriure?

Crec que, amb aquest detall  transgressor, Francesc Serés ens fa l’ullet i en està dient que La casa de foc és el millor llibre dels que ha escrit. Em ve a la memòria el gran Pedrolo, que mai va dedicar cap del centenar de llibres que va publicar, però va fer una excepció. A la meva filla Adelais va escriure a la primera pàgina d’Unes mans plenes de sol, que des del meu punt de vista és el seu millor llibre, i probablement també ho era des del punt de vista de Pedrolo, tot i que ell no ho va verbalitzar mai.  Per cert, l’escenari rural, en aquest cas potser seria més exacte dir neo rural del llibre de Serés, com en el cas de les mans plenes de sol de Pedrolo, podria  potser ocasionar que aquest llibre de Serés fos negligit i arraconat per raó de l’escenari, com més d’una vegada ho han fet alguns saberuts barcelonins. Tan de bo això no passi, tot i que les 600 pàgines del llibre de Serés fan que en sigui candidat, perquè quan el primer lector d’un llibre llarg avisa que estem davant de la publicació d’un gran llibre, ja han passat unes quantes setmanes i sovint, ja no en queden exemplars a les llibreries: ja els han retornat a les catacumbes del magatzem, a l’espera que algú dicti la sentència que els ha de convertir en pasta de paper. Amenitats d’aquest sistema comercial a que es veuen sotmesos els nostres creadors. Però tornem al llibre:

En Jordi de Can Sol no és solament el veritable protagonista, molt més que el narrador, sinó que és un personatge extraordinàriament ben dibuixat i aconseguit, un personatge viu, entranyable i desconcertant, del qual n’anem coneixent els replecs psicològics no pas a través del que ens  en pugui informar el narrador, sinó a través de les seves “rèpliques” als diàlegs que transcriu l’autor, algunes tan llargues que es converteixen en veritables monòlegs, però que no cansen mai el lector, perquè no contenen mai res sobrer.

En el primer capítol l’autor recorre molt encertadament al vell recurs de començar pràcticament  pel final i d’aquesta manera ens assabentem anticipadament que el Jordi de Can Sol no sobreviurà a les 600 pàgines. En observar que Serés adoptava aquesta tan vella estratagema narrativa, em vaig preguntar, amb una mica o molta desconfiança, si l’autor sabria mantenir el suspense al llarg d’aquell considerable totxo després d’haver desvelat un detall tan important,

Doncs bé,  l’autor no solament aconsegueix mantenir l’enjòlit, sinó que aquest augmenta a mesura que avança al llibre, amb una nova pila de trames i subtrames, en un crescendo fantàsticament ben aconseguit. I això malgrat que al llarg de les esmentades 600 pàgines va deixant anar el desenllaç, provisional, d’aquestes trames, i dic provisional perquè al final resulta que alguns d’aquesta desenllaços no eren encara el veritable desenllaç final. Jo crec que, si li hem de trobar algun defecte a una obra magna com aquesta, són precisament les dues o tres darreres dotzenes de pàgines en què el narrador ho vol deixar tot tancat, incloent-hi la mort del gos, el Núvol, que certament és un “personatge” important del llibre, però que no calia explicitar, si més no de manera tan extensa. Tampoc no ens arregla gens saber el quan i el perquè l’autor decideix abandonar el Sallent. Els lectors hauríem quedat millor sense saber aquest detall, i deixant sense tancar aquest extrem, de la mateixa manera que ens quedem en el dubte de si el Jordi és culpable o no de l’incendi del paller que dona preu al títol del llibre. Molt probablement  aquí li ha faltat valor per fer servir una mica més les tisores. Ho dic simplement a  benefici d’inventari, i potser com a resultat d’una primera lectura.

Aquest llibre em suggereix tantes coses que, si les esmentés totes, aquesta ressenya massa llarga, i al lector gairebé li sortiria més a compte llegir-se el llibre que no pas la meva ressenya. Però n’hi ha una que no em puc deixar al tinter. El caràcter gairebé teatral d’aquesta novel·la, que per cert facilitaria molt la seva adaptació a teatre, i al cinema. Fins i tot, si exceptuem aquelles darreres pàgines després del clímax, ja he dit que per al meu gust una mica massa llargues, l’autor respecta escrupolosament la unitat de temps, d’acció i de lloc que prescrivien els clàssics com a elements indispensables per al bon teatre. Ara que en veiem obligats, quan engeguem la tele , que per cert cada vegada molts ho fem menys, a causa del nivell tan baix a què ha arribat, quina alenada dirà frec no seria que hi apareguessin adaptacions d’obres com aquesta. També he de dir que, malgrat que no sé quin recorregut comercial tindrà una obra tan bona en aquest nostre país tan petit, sí que ben segur que el podria tenir molt gran en la traducció a l’alemany, i a altres llengües de països que ja han descobert que la llengua catalana té una gran literatura que milita a la primera divisió de la literatura mundial.

Finalment, no puc evitar de dir que les drogues hi són protagonistes. Ja esteu avisats. Però llegiu el llibre, si us plau.

 SERÉS, Francesc La casa de foc. Barcelona: Edicions Proa, 2020

dimarts, 6 de juliol de 2021

L'analfabeta


Aquest és un llibre autobiogràfic que mostra com neix i creix el gust per la lectura i l'escriptura en la seva autora. En una classe de poble, un internat i el treball en una fàbrica de refugiats. Fins i tot en una llengua nova i molt diferent de l'original com ho és el francès respecte l'hongarès (d'aquí el títol d'Analfabeta). 

Una mostra de la capacitat d'escriure de l'Agota Kristof és en el poema que va fer a l'internat: "Ahir, tot era més bell,/la música als arbres,/ el vent al meu cabell,/ i a tes mans esteses,/ el Sol" (22). El vent que se sol associar amb l'art.

Les influències d'aquesta escriptora són sobretot Thomas Bernhard, Samuel Beckett i Franz Kafka, com explica l'autora en l'entrevista del final, sobretot Bernhard, que "viurà eternament per servir d'exemple a tots els que tinguin la intenció de ser escriptors"(35). És curiós com explica que "per escriure poemes, la fàbrica és ideal. Com que el treball és monòton, es pot pensar en una altra cosa i les màquines tenen un ritme regular que ajuda a comptar versos" (47). Escriptors com Kafka també van fer una literatura que tenia relació amb la feina com li passa a ella. El fet de ser refugiada se'ns mostra en tota la seva duresa, que va portar al suïcidi a quatre coneguts seus.

Aquesta edició de l'Editorial Amsterdam, un llibre força breu, és feta de manera molt cuidada, el que en fa un petit tresor. Fa venir ganes de llegir més obres de l'autora.

KRISTOF, Agota L'analfabeta. Barcelona: Ara llibres, 2019