Viure ràpid

 

Que tant se val tots els spoilers, la previsibilitat d'una obra, l'haver vist la pel·lícula basada en una novel·la, el saber el final, en definitiva. Res de tot això es carrega ni un mil·límetre del sentiment, l'emoció que desvetllen en nosaltres obres com aquesta. Com a la novel·la Crónica de una muerte anunciada.

¿Com pots quedar indiferent amb frases així?: "Si algú em deia que era vídua, m'hi abraonava amb un llançaflames. Estabornida de pena sí, vídua no"(16). Aquesta és una novel·la que tindria de real sobretot que parla d'un fet concret, la mort per accident de Claude, la parella de l'autora. Perquè es tracta d'un amor tan autèntic, el d'ella, que costaria de trobar-lo a la realitat que tots coneixem. L'ambivalència és total en aquest sentit, com sol passar a la vida. És novel·la realista o realitat novel·lada? Les dues coses alhora. 

Per cert, que moltes vegades diu el que diu com ho diu, el que sol fer la bona poesia. De fet, tot el llibre és ple de lirisme, un lirisme que va creixent cap al final, i que em recorda la cançó "Dirge" de Death in Vegas (un nom premonitori), la que va escoltar el Claude poc abans de morir, i que l'autora escoltava en bucle després. Una cançó que va creixent en intensitat com el sentiment dins d'aquesta novel·la, que al final fa plorar.

Aquest "condicional perfet" (22) del "si això no hagués passat d'aquesta manera", que és dins tots aquests títols dels successius capítols que enumeren totes les coses que podien no haver permès que passés el que va passar, em fa pensar en el poema de Rudyard Kipling, If, tot i que en principi no hi té res a veure. L'autora ha fet un treball d'investigació gens gratuït tot recollint qualsevol dada del que van ser les darreres hores de la seva parella, fins el darrer minut.

A vegades penso en per què tenir parella, si quan et deixa o mor has de patir tant. Però era Margarit que deia "De com fracassa sense risc la vida". Aquesta frase: "La felicitat era que n'hi havia poc, que era escàs" (132), fa pensar en la felicitat que ha pogut viure aquesta escriptora al capdavall, en la llargada continguda d'aquest llibre, en el "si breve dos veces bueno". El "viure ràpid, morir jove" de Lou Reed. 

L'eclipsi del darrer capítol em fa pensar que per a la Brigitte Giraud el Claude també era com la llum del sol, com a mínim com un dels seus raigs, que és del que es tracta el veritable amor. El final del llibre m'ha fet pensar que quan ella parla d'un moment determinat de la seva relació que és l'instant que no vol oblidar mai, és perquè és un moment immutable , amb aquest: "Tot bé?". "Me n'anava tranquil·la", diu, perquè sabia que l'estimava. 

GIRAUD, Brigitte Viure ràpid. Barcelona: Amsterdam Llibres, 2023

Les afinitats electives

 

Hi ha professors que imparteixen una matèria de manera objectiva, i només de tant en tant es deixen anar, amb alguna anècdota que sorprèn els alumnes. D'altres, com he vist a fer a Jordi Llovet, són els que parlen sempre del que volen, amb absoluta llibertat, i només de tant en tant introdueixen alguna informació pertinent a l'assignatura que imparteixen. També Goethe fa servir la seva novel·la per parlar del que vol, i tot el que explica com a part de l'acció és més aviat superflu, no té veritable importància. Igual com en un poema no és mai tot poesia. Que si algú mor, l'altre s'enamora o desapareix, això no és pas el que ens du a adquirir més saviesa, que és el que Salvador Oliva diu que ens passa, per exemple, en acabar de llegir un poema, si ens ha arribat.

De la mateixa manera, diu Goethe en aquesta novel·la: "Cadascú té la llibertat d'ocupar-se d'allò que l'atreu, del que el fa content, del que li sembla útil, però el veritable objecte d'estudi de la humanitat és l'home" (235). El que ens deien a la carrera: pots estudiar química tant com vulguis, però l'únic que et servirà per viure són els estudis literaris, perquè en la literatura hi ha la veritable saviesa, allò que no s'aprèn mai "empollant", sinó amb la passió, el ser despert.

Tant és així, que aquesta novel·la inclou directament una sèrie d'aforismes, en els diaris de l'Ottilie, la protagonista, absolutament ben trobats, obra del geni de Goethe. Els que més m'han arribat: "Davant dels grans mèrits d'un altre no hi ha cap altra salvació que l'amor" (214) i "Veure tractar el que és difícil amb facilitat ens permet albirar l'impossible" (215).

La traductora d'aquest llibre, Carlota Gurt, diu que Goethe afirmava que fa falta de llegir aquesta obra fins a tres vegades fins a entendre-la, per cert. Jo, amb una sola lectura, i repassant les notes que n'he fet, voldria explicar el que n'he entès. Aquest títol tan atractiu que prové justament de la química de la qual parlàvem, per cert, en fer referència a l'atracció entre els elements, una metàfora de l'atracció en les relacions humanes, m'ha colpit molt. Es tracta de "les afinitats espirituals o anímiques" (69-70), sobretot. Però jo en destacaria aquesta frase: "Les afinitats es tornen interessants quan provoquen separacions" (70). S'hauria de recordar el que explica una biografia de Goethe sobre tots els enamoraments que va tenir fins que no es va casar: sempre s'enamorava de dones casades o noies amb xicot. La famosa Carlota a Weimar de Thomas Mann.

Sobre això de les separacions: Alberoni afirma a Enamorament i amor que l'enamorament prové sempre del trencament, sigui respecte a una altra parella, respecte a la nacionalitat o l'estatus social, o, en el cas de Romeo i Julieta, la rivalitat entre dues famílies.

El que veritablement costa d'entendre d'aquesta novel·la, allò que la fa misteriosa, i per això mateix valuosa, és el joc de parelles amb el qual juga el seu autor, la A i la B amb la C i la D de la pàgina 73. Perquè d'entrada sembla que hi és tothom d'acord, però en un moment donat les convencions surten a la supefície, i a partir d'aquest moment tot es complica. Però, "Sí, si algú hagués retingut un dels dos a l'extrem més allunyat de la casa, l'altre s'hi hauria anat acostant per si sol, de mica en mica, sense ni proposar-s'ho" (310). Com en les afinitats electives entre els elements, en definitiva.

Aquesta novel·la seria exactament igual que una gran simfonia, que té aquell tros que t'atrapa, l'arbre que deia Kundera que destaca al costat de la gespa, el farciment més irrellevant, per molt que soni fort, i és que en aquesta obra hi passen coses fortes. D'un veritable clàssic, un monstre de les lletres, immortal, a Alemanya.

GOETHE, Johann Wolfgang von Les afinitats electives. Editorial Alpha: Barcelona, 2023

Hombres fatales

El títol d'aquest llibre seria en ell mateix com una pretesa dona fatal, crida l'atenció i fa llegir l'assaig, que és en castellà, idioma que no surt mai en aquest blog, però l'excepció confirma la regla.

Només al final sabrem el per què d'aquest títol, després de set capítols dedicats a històriques dones fatals de la literatura i el cine, sempre des del punt de vista dels homes. En destaco la Susanna de la Bíblia, que és el motiu de la pintura de la coberta. També la Carmen de l'òpera de Bizet, i sobretot la Conchita de Buñuel, dins Ese obscuro objeto del deseo. Ella, "virgen, se niega implacablemente a acostarse con Mateo por más que declare amarlo" (61). I és que les dones fatals ho poden ser per lleugeres tant com per excessivament castes. Així són els homes com el Pablo Picasso de la cita del principi, "Para mi, sólo hay dos clases de mujeres: diosas o felpudos" (9). Recordo haver llegit alguna vegada que Picasso deia a alguna de les seves amants que l'estimava un dia, i el següent que no havia estimat mai cap dona. També ens va dir una professora d'història de l'art que Picasso o era molt estimat o era molt odiat. Aquestes dicotomies que l'acompanyen formen part del geni d'aquest pintor, però la cita del principi del llibre em sembla molt masclista. Com el "llir entre cards" d'Ausiàs March.

També destaco el capítol dedicat a la Lolita de Nabokov. L'autora d'aquest assaig deixa molt malament el Humbert que abusa de la Lolita de dotze anys. I és que, com es veu al final, els que són veritablement fatals són els homes. I és que "para el deseo el objeto es tan sólo un pretexto" (136), i "la persona deseada no es un simple instrumento de satisfacción" (151).

És la tesi del llibre, que es revela al final, i colpeix els lectors que poden tenir possibles prejudicis. La tergiversació que s'ha fet de la paraula "fatal", que és només el que és escrit que passarà, i no pas sinònim de dolent, s'ha de recordar, per cert. Un llibre imprescindible.

JULIBERT, Elisenda. Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine. Barcelona: Acantilado, 2022

 

Camins de vent i d'aquarel·la

 

Aquest llibre és com la fotografia, de fet un poema visual, del final (125): es pot comentar en molts sentits o direccions, com les diferents eines d’un ganivet suís, tan indicat per anar per la muntanya. Per començar es pot comentar l’aquarel·la de la coberta, que parlaria de com abans de pujar una muntanya primer pots haver de baixar una vall. El que seria el desnivell positiu al costat del negatiu. A vegades sembla que vas enrere, i només estàs agafant forces per tornar-hi amb més força.

A continuació, i a banda de tota la resta d’inspirades aquarel·les, es poden comentar les fotografies del Xavier, com la que m’ha servit per fer el disseny del cartell per a aquesta presentació (113). Una imatge que il·lustra el que és el vent, una cosa invisible, pel rastre que deixa en l’aigua d’un estany. Una aigua que he volgut relacionar amb les aquarel·les de l’Enric. I amb el títol del llibre. Amb uns reflexos sobre la superfície de l’aigua que fan pensar en la poesia, que és feta sovint dels reflexos que són les imatges en un text.

Finalment, la mateixa poesia que s’entremescla amb la narració de la travessa. A vegades de manera més directa, incloent-hi fins a dos haikus especialment inspirats, d’estil crec que molt japonès: “Llac mil·lenari/ passa un excursionista/ cap al refugi” (62). Es tractaria de l’instant trobat entre el llac perenne i l’excursionista efímer. O bé el haiku que introdueix la Pirene, aquest personatge inventat, el qual ja sortia a Les hores isardes, que serveix per omplir de màgia el llibre: “L’isard més àgil/ travessa la carena:/ corre amb el vent” (69). El que me’n crida més l’atenció és que a les carenes s’hi concentra el vent, i la poesia és en l’escaiença de les coses, que he llegit alguna vegada. Tot això es pot arribar a observar com l’“espiadimonis” (118) que hauria de ser el lector en un llibre ple d’imatges “inesborrables” com les que té gravades a la retina el Xavier. Perquè “tot està connectat” (118), tot té un sentit en aquest llibre.

Com aquest “tocar de peus a terra” (111), que diu el Xavier, amb “la mirada en la llunyania”, que diria Kafka. O quan les muntanyes  mostren els “cloquers” (74), els campanars, dels “paisatges fantàstics” de Kandinsky. Aquest “muntanyenc de barba blanca” (27) que és ell, fa pensar també en la magdalena de Proust, quan en un dia sense vent s’hi belluguen les branques d’un arbre, el passat que reneix en la senectud.

Aquest “desaconsellen banyar-se en els estanys” (64) em fa pensar en el llibre Hem nedat a l’estany amb lluna plena, i és que els valents protagonistes d’aquest llibre també s’hi banyen, amb tota la màgia que té. Com aquest “cel alt tant a l’abast” (53).

Tornant al principi, voldria afegir que el poema visual del final parlaria de com els pinzells, com la resta d’eines del ganivet suís, vénen a ser la lluita, el cim que volem aconseguir els catalans amb la independència. Uns “tucs d’enyor, cims de retrobament” (100) pel passat gloriós que trobem a faltar i al qual voldríem tornar. Enllaçant amb Les hores isardes, “Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà” (152).

PUJOL, Xavier, DOMINGO, Enric. Camins de vent i d'aquarel·la. Barcelona, 2023

Llibres per recordar

En aquest enllaç teniu el vídeo de la meva participació al programa Taquilla inversa de TV L'Hospitalet:

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/15142443#.ZBiFfK-ATao.link

Ara Pla

Ressenya de Teresa Duch Dolcet

Val a dir que aquesta és la primera vegada que faig una ressenya d’una altra ressenya.

Això si es pot dir que el llibre ARA PLA d’Helena Bonals Barberà és un ressenya. Potser

ho és si li hem de donar un nom, però jo diria que és un gran projecte per donar a

conèixer l’obra de Pla, en concret EL QUADERN GRIS, des d’una altra mirada. Dic gran

projecte perquè el treball de l’Helena ha estat comentar, dia per dia, totes les notes

del dietari que Pla va escriure des del 8 de març de 1918 fins al 15 de novembre de

1919. Ho fa partint de la versió de Narcís Garolera, que ella també recomana al lector

per poder fer més entenedors els seus comentaris a ARA PLA.

L’Helena llegeix cada anotació del dietari de Pla, en fa una anàlisi i comenta allò

que li ha cridat més l’atenció i he de dir que he coincidit bastant amb ella, tot i que la

meva anàlisi en el moment de llegir-los no ha anat tan lluny com la seva. Ho fa de

forma planera, llegible i amb sentit de l’humor. Sense voler, en la lectura m’he trobat

comparant la franquesa de Pla amb la franquesa de l’Helena. Amb Pla, rep tothom, de

manera que si una imatge em ve al cap en llegir-lo, és la seva manera de fer anar el fuet a tort i 

a dret; després, només a vegades, ho acaba suavitzant una mica, no sé si perquè li sap

greu o perquè ha canviat de pensament. L’autora no és tan inexorable, però tot i

essent una entusiasta de Pla, no li tremola la mà a l’hora de criticar o ironitzar sobre

algunes de les frases de l’escriptor. I m’agrada perquè evidencia el seu criteri literari,

per res incondicional. Res no em fa perdre tant l’interès en la lectura com trobar en

l’escriptor una lleialtat absoluta a una persona, a un personatge, a una causa, a un

factor, a un mòbil. No hi ha res totalment negre ni totalment blanc; per això Pla va

posar un títol tan genial al seu llibre que, per cert, de gris no en té res.

A part de l’ingent treball del comentari i d’esmentar molts altres autors, prova

de la seva extraordinària afició a la lectura i causa d’aquell criteri, l’autora ens fa un

gran regal perquè ens explica indirectament com és, què pensa del que passa al seu

voltant, als seu país, al món, i quins són els seus sentiments respecte a un grapat de

temes. S’agraeix la generositat per construir aquest retrat intimista que ens permet

conèixer-la millor.

Molt encertat el títol que, per una banda, suggereix una mirada actualitzada de

l’obra i per l’altra, coincideix amb l’expressió de sorpresa o admiració, tan

genuïnament empordanesa. M’imagino Josep Pla, ja gran, amb la seva boina i el seu

mig somriure, mirant-se la portada i buscant els tres adjectius, que potser serien:

senzilla, clara, afortunada. I tal vegada a continuació diria: Ara pla! Qui és aquesta

noia? La vull conèixer!

Estic d’acord amb l’Helena que aquest és un llibre per llegir-lo a poc a poc. Un

parell de capítols del QUADERN GRIS i els corresponents comentaris d’ARA PLA, abans

d’anar a dormir i te’n vas al llit amb un somriure que podrà ser divertit, murri o

còmplice, però mai gris. Jo ja me l’he llegit, i més de pressa, però no el penso desar a la

prestatgeria perquè vull posar en pràctica el meu propi consell, fruit d’aquesta primera

lectura.

BONALS, Helena ARA PLA. Manresa: Autoedició, 2022

El Mag

Ressenya de Jesús Bonals

La biografia novel·lada és un genera literari dificilíssim. Difícil? Difícil, no: impossible a les nostres latituds. Submergir-se en la vida i l’obra de l’autor novel·lat, sense deixar per verd cap ni un dels detalls disponibles: una obra literària extensa, una pila de dietaris i de cartes i de ressenyes periodístiques, etc, etc, és una tasca ingent que requereix centenars, milers i desenes de milers d’hores que un públic lector tan minso com el nostre no pot arribar a retribuir mínimament mitjançant els drets d’autor que pugui generar el resultat de la investigació i la redacció corresponents.

És per això que en la nostra llengua no disposem de cap biografia que pugui arribar a la sola de les sabates de les que podem trobar en llengua anglesa. ¿A Alemanya, amb un públic lector tan extens i potent, també els passa el mateix? No ho sé, però el fet és que un llibre com El mag, sobre una autor importantíssim de la literatura alemanya hagi aparegut... en anglès!, fa pensar.

Deixant de banda consideracions sobre una realitat que als catalans no ens agrada, però que difícilment podrem modificar queixant-nos, el que cal dir és que ens trobem davant d’un llibre magnífic. La vida de Thomas Mann, i la història de l’Alemanya i l’Europa, i fins i tot de l’Amèrica del seu temps discorre davant dels nostres ulls d’una manera que ens deixa bocabadats i que ja no podrem oblidar mai més, especialment cada vegada que comencem la lectura d’un llibre de Mann, sens dubte un dels genis més grans de la literatura europea de segle XX. Per cert, crida l’atenció que un escriptor en llengua anglesa, com Colm Toibin, del qual sembla que cal esperar una actitud displicent sobre tota obra no escrita en la seva llengua anglesa, que és ara l’hegemònica, dediqui el seu treball, segur que de molts anys, a una obra escrita en alemany. Sorprèn, però, l’autor ho fa. I el resultat és magnífic.

L’única cosa que cal lamentar és que un treball tan interessant com aquest probablement aviat quedarà ineluctablement sepultat per un pila ingent de d’altres novetats, i d’aquí a quatre dies ja serà impossible trobar aquest llibre a les llibreries, sigui per la manera tan desastrosa amb què, ai las, funciona la distribució dels llibres, sigui perquè la mateixa editorial en destruirà els exemplars sobrants, enviant-los a convertir-se en pasta de paper. Abans que això passi, un consell: compreu-ne un exemplar i llegiu-lo atentament. Estic segur que, quan arribeu a la darrera pàgina, m’agraireu el consell.

Després de tants elogis, potser em direu si és que no hi ha res en un llibre com aquest que no acabi de funcionar. Doncs sí, des del meu punt de vista, la flaca hi és. Què?, em direu. Doncs, per a mi, a l’autor se li’n va la ploma en tractar el tema de l’homosexualitat mai no confessada de Thomas Mann. És evident que és un tema important, i sense tenir-lo present no es pot entendre l’obra del biografiat. Però, des del meu punt de vista, Colm Toibin, potser perquè ell mateix és homosexual, dona una importància excessivament preeminent a aquest tema, fins al punt que l’obra i la vida del biografiat queden, en alguns moments, gairebé en un segon terme. Jo crec que en aquest punt, un ús discrecional i mesurat de les tisores, hauria contribuït a millorar encara més el llibre. És una opinió, que manifesto tot i estar segur que hi haurà lectors que els passatges que a mi em semblen pleonàstics, a ell li poden semblar fantàstics i imprescindibles.

Hi ha tantes coses bones que podria dir a aquesta invitació irresistible a llegir l’obra de Mann, que aquesta ressenya no s’acabaria mai. Però n’hi ha una que no puc deixar al tinter. Toibin no solament interpreta la vida de Mann d’una manera que tot sembla indicar que s’ajusta d’una manera increïblement fidel a la realitat, sinó que s’atreveix amb el més difícil: a introduir, mitjançant diàlegs, la veu i les paraules de Mann, de la seva dona, dels seus fills i dels seus germans, etc etc. Cal una gran gosadia per atrevir-se a conjecturar unes paraules que Coibin mai, evidentment, no va poder sentir. Però el resultat és tant i tant versemblant, que si el mateix Thomas Mann pogués llegir aquesta diàlegs, m’hi jugo un pèsol que els donaria per bons.

TOIBIN, Colm El Mag. Barcelona: Amsterdam, 2022