dissabte, 13 de febrer de 2021

Gemma


Aquesta novel·la és com un llibre clàssic: un sol nom, com Don Quixot, L'Odissea o Anna Karenina, sense un títol que sigui imatge d'alguna cosa, com Una habitació amb bona vista, però amb un disseny molt suggerent. També això passarà era el contrari, un títol que diu alguna cosa, que convida a llegir. I que, sense haver llegit aquesta novel·la anterior, em parla d'una de les trames de Gemma (curiosament en català en el títol, no pas en la història). Sospito que, per allò que els escriptors parlen sempre del mateix, el primer llibre ja parlaria de com s'acaben les relacions amb el desamor. La manera com la narradora es desenamora d'un actor de teatre glamurós, és molt poc convencional, les dones acostumen a ser més entregades. És per allò de "n'hi ha que es permeten el luxe de dir que no, i d'altres que van darrere i darrere", que m'ha dit algú una vegada. Jo creia en la tesi de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas, que les dones, per poc que facis, s'enamoren. I sobre el disseny, a banda de molt estètic, fa pensar en com la narradora, que tant es deu assemblar a la Milena real, perquè l'important d'un llibre no és que sigui real o imaginari, sinó que sigui ben narrat, es voldria submergir en el passat que li ha tornat a la memòria com en Marcel Proust. Això en tornar al restaurant dels pares de l'amiga morta a l'adolescència, Gema.

"Només la frivolitat permet certs salts mortals" (27), diu en parlar de quan coneix Bruno, l'actor. Això també em fa pensar en el disseny de la coberta, indirectament. A la mateixa plana parla de com els autors de teatre i els de lletres com ella, també escriptora, tenen "egos gegantins, amors i odis furibunds", però, sobretot, i no ho diu, són inconstants pel seu èxit excessiu. Això i el fet de parlar utilitzant la paraula "follar" (recordo un professor a la carrera dient que aquesta paraula no pot sortir en un poema), són coses que em sobten, i és que "yo no digo mi canción sino a quien conmigo va", i jo no comparteixo aquesta manera de ser, tot i ser conscient del gran talent d'aquesta escriptora. Hi ha un passatge que val per tot el llibre, quan un amic parla d'una relació amb una amiga seva: "Però quan vam acabar em va dir que en realitat la penetració no li interessava" (79), i la narradora diu: "La Sandra, la més burgesa i convencional de les meves amigues, era la que en realitat ho era menys. La llibertat és un do, com la bellesa o el talent, gairebé mai es conquereix" (80). Això em fa pensar en una altra persona amb el mateix nom de l'escriptora que ens ocupa, que sempre he trobat molt bell, Milena Jesenska, la nòvia de Kafka. En el camp de concentració de Rabensbruck, la seva amiga Margarete explica d'ella: "Com parlava, com es movia, com brandava el cap: amb cada gest expressava: "Sóc un ésser lliure"". Això ho explica al llibre biogràfic Milena.

Evidentment tinc ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquesta autora, perquè aquesta és una escriptora en efervescència constant, d'un atractiu innegable, però no sé si serà de seguida. La felicitat és el desig de repetir, diu Kundera (Milan, per cert), i a mi m'agraden les històries romàntiques (que no pas novel·la rosa), sentimentals tipus Jane Austen. Crec que mai he estat tan dura en una ressenya, sempre provo de trobar les coses bones, però com que d'èxit no li'n faltarà... Llegiu-lo i em dieu què n'heu pensat vosaltres.

BUSQUETS, Milena. Barcelona: Ara llibres, 2021

diumenge, 17 de gener de 2021

Els bons dies

 


La literatura, com les metàfores, sol ser feta d'escaiences. Com la que planteja aquest llibre entre l'època de la transició a Espanya i Catalunya i el desembocament del procés independentista l’octubre de 2017. Una semblança que porta a un dels protagonistes d'aquest llibre, un dels tres narradors, a revisitar el París que va conèixer a finals dels setanta, com segurament el va conèixer l'autor del llibre que ens ocupa, que ara es deu trobar desencisat pel desenvolupament dels esdeveniments al nostre país. Amb els "grisos" perseguint els idealistes com aleshores.

Aquesta obra fa passar "per la batedora literària", amb "la capacitat de fagocitar la vida que té la literatura" (42), aquesta realitat mitificada que porta al títol, Els bons dies, parlant d'una joventut perduda com la de Patrick Modiano. Amb una nova escaiença, la d'aquest escriptor i un dels protagonistes, Patrick Molino. "Tenir la memòria que t'has construït al llarg dels anys per tota possessió és ser ric" (96): ho diu el Martí, que viu com un rodamon tocant la guitarra al metro, en comptes de tornar a Barcelona com fa el seu amic Ricard, perquè per a ell no és casa seva, i el mateix Ricard tornarà a París en adonar-se que seva tampoc ho és. 

Hi ha un passatge que m'ha embadalit, és quan parla de la musa de tots aquests bohemis, la autoanomenada Jane Gaul, que ara "vestia bé, com una dona benestant que era, no com la jove que volia seduir estudiants sense futur i poetes sense rima" (100), és molt ben trobat. Aquí es posa de manifest aquesta lluita entre els ideals i les convencions en les que cauen els personatges, exceptuant-ne el Martí, que es mantindrà bohemi per sempre. La "Barcelona tan grisa" (141), de totes maneres, a mi no m'ho sembla tant. Les coses es poden veure de més d'un costat, i per a mi el primer d'octubre de 2017 és una mica com l'onze de setembre de 1714, en què, tot i caure vençuts, vam esdevenir immortals. No és qüestió de fer com els homosexuals i parlar d'orgull, però gairebé. 

El títol d'aquest llibre és un honor a la joventut viscuda de manera plena. En una ciutat màgica com Paris. A partir del moment en què parla la Jane no es pot deixar, i com que és curt s'acaba ràpid, com els anys viscuts en aquesta ciutat per la majoria dels protagonistes.

VALLBONA, Rafael Els bons dies. Barcelona: Ara llibres, 2019

dimarts, 5 de gener de 2021

L'estilita


 

Això és molt més que una novel·la, un relat breu: és un llibre de poesia. Que, sobretot al final de molts dels seus capítols, per allò de deixar un bon regust de boca, o, com en un Tintín, fer que vulguis girar la pàgina per continuar llegint, hi inclou una imatge poètica.

La primera, és quan parla de la columna on es recolzava una escultura, que ha estat destrossada per un llamp, i afegeix que és "com una piruleta sense caramel" (21), amb totes les connotacions d'una cosa atractiva com un caramel. Aquesta escultura es trobava a la plaça principal d'un poble que sortirà de la seva travessia del desert, en quedar-se sense l'escultura que era la font d'ingressos turística d'aquest poble francès de Gyors de la Montagne, amb un nou sentit per a la columna. Un ocupant viu, un rodamón que s'hi instal·larà mentre li ho permetin. Un "estilita", un "fal·lòbata", com aquells sants de molts segles anteriors. 

Un home bo, no pas un bon home, i de fet, com explica Milan Kundera a El vals de l'adéu, un home admirat, allò que, per sobre de la duresa de la vida a dalt d'una columna, és un veritable plaer, perquè el plaer més gran del món és ser admirat, com deia aquest escriptor xec. En aquest llibre es parla d'un "home tan estimat" (67), precisament. De retruc, el lector d'aquesta història admira, i molt, el seu narrador, i també es troba "suspès en el temps" (94), com quan t'enamores.

M'ha embadalit la frase de la dona que porta el menjar per sobreviure a l'estilita, que n'acaba precisament enamorada: "un amor de veritat sempre té alguna cosa d'impossible" (108). I una altra frase del narrador que es refereix a ell: "Sabia més i creia menys, sentia més i pensava menys" (118). Per sobre de tota superficialitat.

Aquest "anhel de llibertat" (139), que és el que personifica el protagonista al capdavall, que va a contracorrent de tot i de tothom, és el que constitueix la bellesa de tot el llibre, un llibre tan singular com la història que explica, tot un 10.

COSTAK, Uri L'estilita. Barcelona: Amsterdam, 2019

dissabte, 19 de desembre de 2020

Participació a Taquilla inversa de TV L'Hospitalet

Espero que us agradi. Parlo de quatre llibres de la col·lecció Petits plaers de Viena.

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14969880#.X9ySeaAcHKI.twitter



dissabte, 28 de novembre de 2020

La llum de l'impostor



He de dir, per començar, que l'escriptora d'aquest llibre sempre és de les millors a comentar els meus poemes, al meu blog. I que la humanitat que destil·la tot aquest llibre no és digna de ser passada per alt.

A mi, personalment, m'ha recordat la passió que tenia a l'adolescència pels llibres policíacs, i en concret, pels de Simenon. Amb un personatge, Maigret, a qui la Mimí protagonista d'aquesta novel·la no ha d'envejar el carisma. Simenon em captivava per la psicologia entremesclada amb l'acció, jo que començava a sentir-me atreta per alguna cosa més que la narració.

La Mimí, mossa d'esquadra excel·lent, no seria gaire diferent que el major Trapero. "Vas fer oposicions al cos l'any 2017 i ja ets sotsinspectora" (58), li diu la nostra futura presidenta el 2021, una idea que segons l'autora anava acompanyada amb la il·lusió que ja fóssim independents en aquest any, i que ja es veu que no serà el cas. Però parlar d'una presidenta, i que la Mimí sigui mossa demostra que l'escriptora és força feminista. No he entès, però, que la Mimí espia hagi de ser un impostor, en masculí. Però la llum del títol parlaria tant de la seva humanitat com del fet que al final "dona a llum" l'Elna.

Una mossa que s'estima l'estrès, que només espera que caigui la poma de Newton del descobriment que sap que acabarà fent. Que ha de controlar el caràcter quan fa d'espia gighadista perquè no es vegi com és, i que sap més de l'Islam que cap dels seus contactes. Un Islam que no té res a veure amb Estat Islàmic. Però el llibre posa el dit a la llaga quan denuncia el nostre racisme més o menys latent amb els nouvinguts. 

Quan un pakistanès arriba aquí, en té prou amb treballar dotze hores al dia en un "pakistanès", però els seus fills potser aspiraran a estudiar una carrera com els seus companys de classe a l'institut, i el fet d'adonar-se de la diferència, per a mi és una de les coses que els porten al ressentiment. Aquest llibre hi reflexiona molt en el ressentiment. Es nota que és molt ben documentat, la història a més funciona de meravella, i els diàlegs amb un reclutador de gighadistes són molt ben trobats.

Però, tal com he dit, la humanitat de l'escriptora es fa present constantment, i me n'agraden especialment les descripcions de les relacions físiques de la Mimí amb l'Enric, la seva parella, i de la seva mare amb el seu cap, el Quim. És un contrast segurament volgut amb tanta misèria com se'ns explica. Acompanyada de l'embaràs de la Mimí, m'ha arribat molt quan parla de la connexió entre mare i filla, que "ja no es tallarà mai més" (293).

Si surten nous llibres amb la Mimí de protagonista, els voldria llegir tots, i començaré amb els que ja són editats. Ja es veu per la manera d'escriure al seu blog, salsa-ficció, que aquesta és una bona escriptora (amb molta llum), que té el do de fer-se llegir, que és tant o més difícil que fer-se escoltar.

DUCH, Teresa La llum de l'impostor. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2020

dijous, 24 de setembre de 2020

Aquell estiu sufocant


Tal i com diu la coberta d'aquest llibre, el seu escriptor fou un dels màxims exponents de l'impressionisme literari. Tot se'ns mostra en flaixos, sense acabar d'explicar-se mai del tot. Escrit en primera persona, la història tracta tant del qui escriu, com del seu pare, sempre tan preocupat per les aparences, per la comèdia, del tenue, del vestit, o sigui d'allò que vesteix. Important per a un aristòcrata, com és el cas. Un pare que té una relació fredíssima amb el seu fill, a qui només vol fer estudiar per poder fer-lo entrar a la universitat, castigant-lo durant aquest estiu sufocant.

És una història de passions soterrades, de persones que hauran de comportar-se "com els somnàmbuls..., que mentrestant, potser també somnien una mica en desitjos salvatges" (81). El contrast entre el "cotó fluix" (26) i el voler sentir-se viu enmig d'aquest estiu sufocant. Amb el que seria una referència al mite de la caverna de Plató: "els anys ja llunyans de la infantesa, durant els quals el nen veu amb tota claredat unes figures tenebroses als racons més foscos, mentre els adults parlen sense preocupar-se i passen de llarg pel costat d'aquests racons tenebrosos com si no hi hagués res" (84): o sigui, no veuen les ombres que projecta el foc sobre la paret de la caverna, no són conscients de la seva presó. 

El protagonista es queixa que "totes les coses boniques i misterioses i excitants només existissin per als altres" (77), perquè sap que amb aquestes coses "potser podria escriure versos" (89).

Altres impressions dins aquest llibre són per exemple quan troba les seves amigues massa de color rosa, o quan compara la llum de la lluna a trobar-se sota la dutxa. Aquest llibre és el quart que llegeixo de la col·lecció Petits plaers de Viena, i, com el primer, m'ha omplert molt, no té pèrdua. Però s'ha de mirar de lluny, com un quadre impressionista, de prop, a simple vista, no s'hi entén res.

KEYSERLING, Eduard von Aquell estiu sufocant. Barcelona: Viena edicions, 2019

dissabte, 19 de setembre de 2020

El regne de les dones



Ves per on, llegir aquesta obra m'ha obert una mica més els ulls sobre l'anterior de la qual he parlat en aquest blog. Un personatge parla de Turguénev, "el rapsoda de l'amor virginal, de la puresa, de la joventut" (68), i ara entenc perquè el matrimoni de l'amic culte no funciona. Perquè està enamorat d'un somriure, i amb això no n'hi ha prou. L'altre amic, més terrenal, tindrà fills amb ella, això vol dir que hi tindrà relacions físiques, que és el que l'altre no hauria fet mai. Una mica com Quixot i Sancho.

Pel que fa a aquesta obra, "el regne de les dones" seria el matrimoni. L'Anna, la protagonista se n'adona que, tot i ser bella, especial, i tenir una situació social privilegiada, però de nova rica, no pot conformar-se amb un pobre per parella, però que tampoc pot aspirar a segons qui. "Estic sola com la lluna al cel, i a més, minvant, i diguin el que diguin, estic segura que aquest buit només es pot omplir amb l'amor, en el sentit tradicional de la paraula" (59).

L'Anna és somniadora, malgrat tot, i quan li arriba de la planta de sota, on deuen parlar d'ella, "una remor semblant al soroll de la mar: segurament parlaven d'ella i d'en Pimenov" (85), és perquè la possibilitat de l'amor, igual que el seu record, sempre seria com el remor de la mar en una conquilla buida i seca. Aquest fragment ens fa adonar de com de fort la protagonista ho sent tot.

És conscient de viure en una presó com la de Maupassant, que cita el mateix personatge que parla de Turguénev, que també diu "m'estimaria més una literatura que ensenyi com fugir de la presó" (65). Aquest llibre no ensenya aquesta sortida, només fa present la situació de l'Anna, fent pensar molt. Alhora reflexiona sobre un altre personatge femení, la Maixa, que tot i estar molt enamorada, per la seva situació social "aquesta atracció no era bona en un matrimoni, sinó per deixar-se portar per la luxúria" (49), que pensa aquell qui ella estima, qui realment no és digne d'aquest amor.

Com sempre en Txèkhov, un dels mestres del relat breu, l'obra es llegeix molt bé, però a mi m'agrada més com a l'escriptor darrere de la pel·lícula Ulls negres, també realista com aquesta, però amb un punt d'idealisme molt més convincent. De totes maneres, com les dues obres anteriors d'aquesta col·lecció, Petits plaers de Viena, és completament recomanable.

TXÈKHOV, Anton El regne de les dones. Barcelona: Viena edicions 2019