dimecres, 9 d’octubre del 2024

Un llarg hivern


Un llarg hivern, i una novel•la curta, però no menor. Que sorprèn i pertorba molt, pel seu realisme, per com mostra i amaga alhora, per la seva cruesa, tan pròpia de l'hivern, sobretot de l'hivern al Pirineu català, on passa la història. Que, sense tenir res a veure amb una altra novel•la d'aquest autor, El mag, sobre Thomas Mann, sí que s'hi relaciona pel ben escrita que està. 

Un pare que no té gens d'empatia, cosa que demostra entre d'altres coses amb com tracta la seva dona, que és una borratxa, no sabem per què, però que podria ser ben bé per culpa d'ell mateix. Un fill que ha d'anar a la mili, i es mostra el patiment que això pot generar en un noi jove com ell. Una mare que desapareix en la neu d'aquest hivern, segurament pel tracte rebut, i un pare i un fill que no saben com dur la casa sense ella. Una cerca desesperada d'aquesta mare. 

La reflexió, l'ensenyança del final, la que fa un altre personatge de la història, que és millor de no tenir lligams amb ningú per no haver de patir mai per la seva pèrdua, és una cosa que jo sempre he pensat. Però és que estem fets per viure acompanyats, i sort en tenim. Quan et trenques la ròtula com jo ara mateix, n'ets molt conscient d'aquesta necessitat, que cap amic, per bo que sigui, no pot solucionar, generalment. Fa poc he llegit que Familia y trastos viejos, pocos y lejos. I també diuen que "Amor de germà, amor de ca". Però ara sé què és tenir una mare que t'estima, que per cert sempre ha demostrat tenir més psicologia que no algun membre masculí de la família, sempre massa expeditiu, com ho solen ser els homes.

TÓIBÍN, Colm Un llarg hivern. Barcelona: Amsterdam, 2023

dilluns, 9 de setembre del 2024

Matilde E.


Matilde E. Amb el cognom amagat perquè l'artista de Mallorca protagonista d'aquesta novel•la, que no biografia, és una dona sense veu, oblidada, com l'espai buit dins un tortell. Només en sabem que no en sabem res.

Aquesta és la quarta gran novel•la de la Maria Escalas, un èxit rere èxit, que Virginia Woolf ja deia que és normal, això, la felicitat crida la felicitat. En aquest cas sembla que torna a fer el mateix que amb la segona, apropar-se a allò més psicològic que no a la narració dels fets i prou. Ja ho fan, això, els autors, escriure sobre el mateix tant com contradir-se, buscar i elucubrar, moure's entre realitat i imaginació.

Com aquesta història sobre uns fets hipotètics que és l'excusa per deixar anar el riu de la seva creativitat, a través de molts punts de vista que conformen un calidoscopi narratiu, Amb unes ganes d'escriure que en un parell de passatges sembla que digui que són una passió, no un propòsit d'èxit, de fama, de diners. Per a ella, aquesta escriptora, que té el talent, el geni, i les ganes d'exercir-los. Que n'hi ha que van darrere i darrere l'art, els malaguanyats, i d'altres es permeten el luxe de no aprofitar el talent.

La Matilde Escalas seria malaguanyada no perquè no tingués talent, sinó perquè es creu que era a l'ombra de Santiago Rusiñol, de qui tot sembla indicar que n'estava enamorada. Perquè ens enamorem dels qui són com nosaltres, i els artistes es cerquen entre ells. Tot i que ell era pintor i escriptor, i ella una compositora sembla que molt bona. Relacionada també amb el gran Erik Satie i Isaac Albéniz.

I és que al llarg de la història el masclisme ha estat el normal. Schopenhauer ho era, i ho era Petrarca per molt que estimés Laura. Això ha fet que les dones artistes pràcticament no hagin surat. És molt ben trobat que ella era com la lluna "que reflectia la llum d'en Rusiñol i no s'aturava a brillar amb la seva (97)". El que he llegit sobre Jane Austen, ella no necessitava ser parella d'un geni, ella era el geni, per això no es devia casar. Sol passar quan estimes que ets com un aneguet lleig, que en aquest cas la Maria Escalas ha convertit en un cigne.

Tot el llibre és fet de paral•lelismes, d'idees que es repeteixen, per arribar més al lector. Com Rusiñol i Matilde tenien talents i vides paral•lels, i com hi ha una història superposada a la novel•la de la qual no parlarem aquí. El temps n'hauria de fer un classic, d'aquesta obra tan justament premiada a Mallorca, però mentrestant no deixeu de llegir-la.

ESCALAS, Maria. Matilde E. Barcelona: Penguin Llibres, 2024

divendres, 19 de juliol del 2024

L'home a qui ja no agradaven els gats


Jo sempre havia preferit els gossos als gats. I fa poc m'han parlat d'una malaltia molt dura que poden encomanar. Fins i tot recordo Kundera a El vals de l'adéu dient que només se'n refiava, crec recordar, dels que llegeixen i tenen gos, això darrer perquè el gos és una evolució, una creació de l'home que Déu, si existeix, amb el seu "ordinador diví", no va programar. També recordo un amic filòleg dient-me que algun dia els gossos parlaran.

Però aquest llibre del qual en faig ressenya ara m'ha fet pensar en una cosa que em va passar amb un gos que tenia la meva àvia. El meu pare deia que era "tonto". Un dia, barallant-se amb un gat, el pobre animal es va enfilar en un pal de telèfon, i jo vaig haver de veure com el nostre gos no deixava de bordar-li, cruelment, i no feia cas dels meus crits i cops per fer-lo deixar estar el gat tranquil. De sobte, un altre gat va venir per darrere i va esgarrapar el nostre gos, que va sortir corrents de cop. 

Aquest gat m'ha fet pensar en el que deia Kundera, també, que els animals tenen ànima com nosaltres. Un Kundera que estava en contra del mateix que explica el personatge del poeta en aquest llibre, la invasió russa de Txecoslovàquia. I és que al final d'aquest llibre que denuncia tota forma de feixisme, els gats i gossos acaben convivint amb tota l'harmonia que els permet la seva atàvica oposició. 

Però sí que deixa clara la diferència entre els dos animals mascota dels humans, essent els gats sempre independents, no submisos, lliures. En una al·legoria com la de l'illa d'aquesta història, amb uns habitants que han fugit del continent, que són diferents. Recordo Margarit en un poema dient que quan estimes algú ets com un gos fidel al seu amo. Però crec que també s'hauria de poder estimar com un gat, són dues maneres de fer-ho igual de vàlides.

Aquest llibre tan curt, condensadíssim, com que l'he agafat de la biblioteca he hagut d'enganxar-li incomptables post-it. No té pèrdua. Però l'únic que no me n'ha arribat és l'atac a les persones que volen tenir un cotxe o un mòbil. Crec que denunciar el feixisme no és atacar tots els nostres desitjos materials. Com quan abans tenir mòbil era cosa de rics, de fantasmes, de persones que guanyen diners per gastar-los en fatxenderies. Que tota forma de progrés no és menyspreable, i no es pot matar tot el que és gras. Però ja diuen que els artistes no tenen cap necessitat de ser inqüestionables, i aquest llibre és un deu de peus a cap.

AUPY, Isabelle L'home a qui ja no agradaven els gats. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2024

dissabte, 11 de maig del 2024

La biblioteca de los nuevos comienzos

 


Aquest llibre m’ha arribat d'entrada pel seu títol, després d’haver-lo fullejat mentre treballava a la meva biblioteca. En primer lloc perquè parla d’una biblioteca, on jo treballo, en segon lloc perquè reflexiona sobre els nous començaments, en tots els sentits, i, per últim, perquè és la construcció d’una novel·la genial a partir d’una idea genial. Que és la d’una bibliotecària que endevina amb poques indicacions el que necessiten els usuaris, i els ho prescriu, de manera que ells se’n fan la seva pròpia idea.

En aquest llibre s’aprenen moltíssimes coses, i també et pots projectar amb la teva experiència en les histories, que en són cinc en total. Que es tracta d'una novel·la perquè les històries es troben relacionades, connectant els diferents personatges que han entrat en contacte amb la mateixa bibliotecària. Tot lliga al final. És una mica com la novel·la Una habitació amb bona vista, d’E.M. Forster, parla tant dels anhels que tenim tots a la vida, com del que ja hem conegut i forma part de nosaltres per sempre. És com els versos de  Martí i Pol, “Tan sense esforç, venim de la claror i anem a la claror”.

Sobre la primera història, la d’una dependenta d’una botiga de roba, me n’ha arribat molt la reflexió a la qual arriba la protagonista, que ser dependenta no és una feina menor, i que és bo de cooperar amb els companys, com aprèn en el llibre per a nens que li han prescrit, el que sol passar amb els llibres per a nens. També aquest capítol, tot i ser bo, no és tan bo com el del mig del llibre, que és el que més m’ha arribat, però no és gens menor. Si continueu amb la lectura arribats fins aquí, segur que no deixareu aquest llibre.

Sobre la segona història, la del personatge que és comptable en una empresa de mobles. La seva descoberta de la possibilitat d’una carrera paral·lela, encara que sigui sacrificat, s’assembla molt als que són artistes i treballen alhora, una situació que es produeix molt. Que em recorda Wuthering heights d’Emily Bronte, en la idea de la pedra sota el terra i les fulles dels arbres a la superfície, que es complementen. L’ofici a sota, la vocació a dalt.

La tercera història, la de l’ex-editora d’una revista que és rellevada de la seva feina per haver estat mare, i l’angoixa que això li produeix juntament amb les dificultats que té per tenir cura de la seva filla. El que es reflecteix en el passatge clau que parla sobre el fet que sempre volem el que no tenim.

La quarta història, la d’un aturat i el seu amic, un escriptor sense èxit. Que se n’acaben sortint, com passa sempre en un llibre optimista com aquest. Relacionant-ho amb un llibre sobre Darwin i la seva teoria de l’evolució. Un  aturat que se’n va adormir a la matinada i es lleva passat migdia, com ja sol passar en els que no tenen cap raó per llevar-se d’hora.

I per últim, la història d’un home acabat de jubilar-se, que passa a conviure més temps amb la parella, i això el posa en perill que la dona li demani el divorci. La “belleza y la crueldad del mar” (284) que fan pensar que jubilar-se és un motiu d’alegria (com indica la paraula “júbil”) tant com de tristesa, les coses són així d’ambivalents.

Encara que sembli que faig molt d’spoiler, aquest llibre no gaire llarg és ple de racons que serien com un bon centre d’interès en una biblioteca, no té pèrdua, i és per rellegir-lo, com passa amb tots els bons llibres. Ara per ara només hi és en castellà, un idioma en el que mai llegeixo res, aquesta seria l’excepció que sempre confirma la regla.

Aoyama, Nichiko La biblioteca de los nuevos comienzos. Barcelona: Planeta 2023

dilluns, 15 d’abril del 2024

Jo, que no he conegut els homes



La història d'aquest llibre es pateix com qualsevol de les al·legories de Kafka, però com passa amb aquest escriptor, l'important és el que en retens, de tota l'obra, que no sembla res més que una al·legoria per parlar del sentit de la vida, tant com del de l'escriptura. Tot el que passa sembla no tenir-ne cap, de sentit, però les reflexions que es generen sí que en tenen molt, sorprenen i convencen.

El que més pertorbaria de tot, i en relació amb el títol, és la desconeixença de la protagonista i narradora alhora, del que vol dir haver estat amb un home, el que només coneixen les seves companyes més grans en el seu absurd captiveri.

I és que sembla que l'autora ens vulgui dir que podria ser una sort de no saber encara què és un home. Un possible home que pot arribar a la brutalitat de deixar prenyada una dona i anar-se'n dient "I com ho puc saber, que és meu?". O sigui, fer-ho i en acabat no voler saber res de l'altra, com els animals.

Tot i això, la protagonista es fa conscient de ser humana, que havia estimat i que podia patir, que no era un ser celestial sense desitjos i de tornada de tot. En aquest sentit, sobta com li repugna el contacte físic, un contacte que relaciona de manera més o menys inconscient amb el fuet dels vigilants de la seva presó, un fuet que no seria res més que un símbol fàl·lic.

Enmig de passatges subversius, sentimentals o també molt dolorosos, avança la història. De la presó del principi a una falsa llibertat, tot i l'alegria d’alliberar-se en un primer moment. Hi ha fragments molt lírics, com quan equipara la música amb el vent, el vent que seria la poesia i l'art per sobre de tot.

Aquesta obra, en definitiva, sembla que parli d'ella mateixa, com ho fa la metapoesia, amb la narració de la protagonista sense nom, que ningú llegirà mai. Perquè això sembla haver-li passat a l'escriptora, el que passa fins als escriptors més reconeguts de la història, al capdavall.

HARPMAN, Jacqueline Jo, que no he conegut els homes. La Torre de Claramunt: Edicions del Periscopi, 2021

dijous, 21 de març del 2024

L'era dels llops


Una vegada més, l'autora d'aquesta novel·la ens arriba, ens fa pensar, ens sorprèn i ens convenç amb la inspectora Mimí com a protagonista. Que és més psicològica, l'obra, com passa amb Simenon, que no pas del gènere negre, i serveix per dir alguna cosa d'important. El que condensa en part el títol per ell sol. Era: "Període històric més o menys llarg que es caracteritza pel domini d'un personatge, un fet o un procés". O sigui, l'era de les violacions en manada. De persones que han deixat de ser persones per esdevenir llops indomesticables, en grup, segurament per trobar més motius per perpretar el seu crim.

Aquest rerefons de reflexió a vegades es manifesta en passatges plens de poesia, o en forma de versos directament. Les reflexions de la Mimí sobretot, tenen molta importància: "perquè ho tenim tot" com en la cançó de Joan Dausà, en un sentit diferent, el de l'abundància, l'opulència de la nostra societat que no és més que la nostra "pífia" (45). Alhora que es carrega el tòpic que a l'Índia es viu millor. De fet, dins de la manada de la història, hi ha des del qui ho té tot fins del qui no té res. I tota la història fuig del blanc o negre. Amb una "impenetrable grisor" (354), la d'aquests llops, que em fa pensar en una cançó d'Elisard Sala que jo cantava a la meva coral, que deia "Portem tanta boira als ulls, sentim tanta cobardia". I és que la tesi d'aquest llibre és "que la responsabilitat última del que fan és seva" (300), perquè el pitjor enemic és l'interior, que deia Forster.

Que "L'home és un llop per a l'home", que deia un filòsof com Plaute, és el que és, no el que ha de ser. La història també incideix en la capacitat d'engany dels criminals, sota una pell de xai, que sovint ningú ho diria. El que més m'ha colpit de tot és "l'adicció crea una necessitat indefugible: els violadors necessiten violar, igual que necessiten menjar, beure o dormir" (359).

Hi ha una cosa curiosa d'aquest llibre: de tant repetir les paraules "violació" i "violador", arriba un moment que ja no et pertorben. Igual que deia Kandinski, i que recordo que també deia un personatge de la sèrie Heimat: de tant repetir una paraula com "guerra", aquesta perd el sentit i se'ns fa més indiferent. 

Una darrera reflexió en forma de poema d'aquest llibre, amb la que em sento molt identificada, i que relaciono amb el poema If de Rudyard Kipling: "Ensopegar amb una roca,/ caure per un barranc,/relliscar en el gel,/ depèn sovint de l'atzar./ Tornar-se a posar drets,/només d'ells mateixos" (143). 

Malgrat que aquest és un llibre de "sang i semen" en bona part, que deia Ramon Folch i Camarasa que ell no en volia ser, crec que es pot escriure bé, i llegir també, amb més d'un estil d'escriptura, que no fan més que complementar-se. Una obra d'una autora que escriu com un déu i és un deu.

DUCH DOLCET, Teresa L'era dels llops. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2023

dilluns, 20 de novembre del 2023

Viure ràpid

 


Que tant se val tots els spoilers, la previsibilitat d'una obra, l'haver vist la pel·lícula basada en una novel·la, el saber el final, en definitiva. Res de tot això es carrega ni un mil·límetre del sentiment, l'emoció que desvetllen en nosaltres obres com aquesta. Com a la novel·la Crónica de una muerte anunciada.

¿Com pots quedar indiferent amb frases així?: "Si algú em deia que era vídua, m'hi abraonava amb un llançaflames. Estabornida de pena sí, vídua no"(16). Aquesta és una novel·la que tindria de real sobretot que parla d'un fet concret, la mort per accident de Claude, la parella de l'autora. Perquè es tracta d'un amor tan autèntic, el d'ella, que costaria de trobar-lo a la realitat que tots coneixem. L'ambivalència és total en aquest sentit, com sol passar a la vida. És novel·la realista o realitat novel·lada? Les dues coses alhora. 

Per cert, que moltes vegades diu el que diu com ho diu, el que sol fer la bona poesia. De fet, tot el llibre és ple de lirisme, un lirisme que va creixent cap al final, i que em recorda la cançó "Dirge" de Death in Vegas (un nom premonitori), la que va escoltar el Claude poc abans de morir, i que l'autora escoltava en bucle després. Una cançó que va creixent en intensitat com el sentiment dins d'aquesta novel·la, que al final fa plorar.

Aquest "condicional perfet" (22) del "si això no hagués passat d'aquesta manera", que és dins tots aquests títols dels successius capítols que enumeren totes les coses que podien no haver permès que passés el que va passar, em fa pensar en el poema de Rudyard Kipling, If, tot i que en principi no hi té res a veure. L'autora ha fet un treball d'investigació gens gratuït tot recollint qualsevol dada del que van ser les darreres hores de la seva parella, fins el darrer minut.

A vegades penso en per què tenir parella, si quan et deixa o mor has de patir tant. Però era Margarit que deia "De com fracassa sense risc la vida". Aquesta frase: "La felicitat era que n'hi havia poc, que era escàs" (132), fa pensar en la felicitat que ha pogut viure aquesta escriptora al capdavall, en la llargada continguda d'aquest llibre, en el "si breve dos veces bueno". El "viure ràpid, morir jove" de Lou Reed. 

L'eclipsi del darrer capítol em fa pensar que per a la Brigitte Giraud el Claude també era com la llum del sol, com a mínim com un dels seus raigs, que és del que es tracta el veritable amor. El final del llibre m'ha fet pensar que quan ella parla d'un moment determinat de la seva relació que és l'instant que no vol oblidar mai, és perquè és un moment immutable , amb aquest: "Tot bé?". "Me n'anava tranquil·la", diu, perquè sabia que l'estimava. 

GIRAUD, Brigitte Viure ràpid. Barcelona: Amsterdam Llibres, 2023