dijous, 18 de juliol del 2019

Ho tornarem a fer



Sempre havia trobat que Jordi Cuixart tenia molta força quan parlava en públic, que era molt especial, i digne del seu càrrec de president d'Òmnium. Però quan el vaig sentir parlant en el judici, jo que ja m'he fet del Consell per la República i de Plataforma per la llengua, vaig esdevenir una més de les moltes persones que es van fer d'Òmnium en pocs dies.

Aquest llibre és basat sobretot en aquest discurs al Suprem. És un text ple de cites, però que té força per ell mateix: "Desobeïm el sistema perquè obeïm els Drets Humans" (59), "Si els objectius de la desobediència civil no s'assoleixen immediatament, és molt important no caure en el parany de la frustració" (59). "Per què desobeir? Només cal tenir ulls a la cara. La desobediència està tan justificada, és tan normal, que el que xoca és la falta de reacció, la passivitat" (55).

Les comparacions amb Ghandi, Nelson Mandela, Martin Luther King, són forçoses. Milan Kundera deia que "el plaer més gran del món és ser admirat", i a vegades penso que per molt que pateixin a la presó els nostres presos polítics, saber que la raó i la veritat els guia, els ajuda a superar tots els entrebancs, que són molts, ja ho sabem.

El que sap greu és que els tractin com una mena de segons Jesucrists, que hagin de pagar per tot un país, Catalunya. Deia Espriu: "A vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble,/ però mai no ha de morir tot un poble/ per un home sol". Ens agradaria que tot aquest sofriment servís per alguna cosa.

CUIXART, Jordi Ho tornarem a fer. Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret. Barcelona: Ara llibres, 2019

dissabte, 13 de juliol del 2019

El camí del bosc. Buscar bolets, trobar consol



Aquest llibre és fet de dues parts intercalades: la narració de la duresa del dol que ha patit l'escriptora arran de la mort sobtada, inesperada del seu marit, i l'explicació de l'afició a buscar bolets que l'ha ajudat a superar aquest dol. S'ha de dir que l'explicació del dol és especialment dura, arribes a pensar que millor no tenir parella, si el fet de perdre-la t'ha de fer perdre la gana, per exemple, i tota l'empatia amb el món, com li passa a ella.

Qui escriu això s'ha interessat per aquest llibre perquè també ha estat força atreta pel món dels bolets, tot i que darrerament no gaire, d'altres aficions com els blogs li han guanyat el terreny. De fet, l'autora d'aquest llibre és antropòloga, i escriu molt bé, però la seva afició als bolets és de solvència contrastada. "Per primer cop des de la mort de l'Eiolf, sabia que tenia un objectiu i un rumb" (67).

És curiós, perquè a Noruega, el país adoptiu de l'autora, no s'hi troben rovellons, els lactarius deliciosus que jo conec força bé. Però sí que tenen ceps, per exemple. Hi ha un element en la manera de cuinar els bolets que s'explica, que em va sorprendre molt: els couen molt sovint amb mantega i pebre, penso que és molt millor amb oli d'oliva verge extra, com se sol fer a Catalunya, almenys a casa meva.

Una de les coses més curioses del llibre, a banda de l'al·lusió als bolets tòxics, és el capítol de "L'innombrable", que parla de la bruixa aguda, un bolet al·lucinògen que no surt a cap llibre, per si de cas, i del qual l'autora en sap a través d'un contacte. També és curiós quan explica que els noms en llatí, a banda de ser útils quan te'n vas a un altre país, són molt descriptius de la forma o d'altres qualitats del bolet.

Aquest llibre és tan deliciós com ho són molts bolets, en definitiva. Una lectura que no es pot restringir únicament als que els agrada de caçar bolets, perquè és interessantíssima.

LONG, Litt Woon El camí del bosc. Barcelona: Ara llibres, 2018