divendres, 27 de juny del 2014

Climent





El nom del protagonista d’aquesta novel·la, Climent, seria un bon joc de paraules, ja que és una obra on no hi passa pràcticament res, molt intel·lectual i reflexiva, molt “mental”. Tot i això, que no hi hagi argument, es llegeix molt bé, en uns capítols molt curts que a vegades són prosa poètica.

Climent és un escriptor en crisi creativa, darrere una novel·la que no li surt, que se’n va a Roma per morir-hi. Un cop mort, els seus amics proven de recopilar els seus darrers escrits per fer-ne una exposició, amb els seus intents d’escriure sobre la mort, més que res. Tota l’obra fa voltes sobre això, ara parlant Climent, ara parlant els amics. Climent estava obsessionat amb els pintors que retraten la seva estimada en l’agonia. El tema de la mort com a propulsora de l’art, com aquella paret que fa que ens esforcem. “Només es pot escriure si penses que allò que escrius és imprescindible. I no solament imprescindible, sinó necessari” (38), això diu el protagonista en un curs d’escriptura que, malgrat tot, fa.

Hi hauria una intertextualitat en aquest fragment: “Et vaig dir que em podria enamorar de les teves vèrtebres i et vas enfadar” (127). Vinyoli deia “T’adoro fins l’esquelet”, dins El bany. L'esquelet faria referència a l'abstracció, i per tant, a l'amor més enllà del cos. No s'hauria d'enfadar, doncs, aquest personatge femení.

Hi ha un moment que compara la pintura de la dona de Monet en l’agonia amb les nimfees del mateix pintor. Perquè “Abans l’art que  el sentiment. O que el dolor” (149). L’art superficial de les nimfees per sobre de la  profunditat de  la vida. És una afirmació pròpia de l'artista que s'ho creu.

Els nombrosos capítols d’aquesta obra van acompanyats d’algunes imatges fotogràfiques, és una característica curiosa. A la coberta hi surt una figura que se’n va, la del protagonista absent, però present alhora. Una narració molt atractiva, d’un escriptor que no té pas cap crisi creativa, tot i que sembla inspirar-se en experiències d’aquest tipus.

FONALLERAS, Josep M. Climent Badalona: Ara llibres, 2013

divendres, 13 de juny del 2014

Si Beethoven pogués escoltar-me



Qui escriu això no és la persona més escaient per fer un elogi d’aquest llibre. Ni adora la música, ni serveix per a ella. Tampoc havia vist mai cap programa a la televisió de Òpera amb texans (cosa que ja ha fet). Però aquest llibre és dinamita pura. Transmet la passió de l’autor per la música a cada frase. I és fàcil de sintonitzar amb el que diu, si et dediques al món de l'art.

“I és que sense imaginació és impossible ser feliç” (17). Podríem dir que amb ella a vegades tampoc. Però en tot cas, hi ajuda molt. Els exemples de persones que han superat tots els obstacles i s’han convertit en invencibles, com el Nelson Mandela empresonat o el Beethoven sord, ens recordarien el cas de Jordi Pujol, torturat i empresonat, i que va arribar a ser president. Anar a contracorrent, he llegit, com ho fa un avió en arrencar el vol, i gràcies al vent en contra, sembla l’única manera d’aconseguir l’èxit, d’exercir la llibertat, que no és pas mai precisament fer el que et ve de gust.

“Per ser un bon músic, cal tenir la capacitat d’emocionar amb sentiments” (60). Això serveix per qualsevol art, però la música, cal reconèixer-ho, és l’art més sublim. “No donis res mai per bo, sempre es pot fer millor, i pensa sempre en la gent” (200). Estem segurs que Ramon Gener predica amb l’exemple.

En aquest llibre ple de cites, n’hi faltaria una de Kundera, que venia a dir que la música hauria de ser com una rosa enmig de la neu. En el nostre món de música omnipresent, a vegades el que més desitges és el silenci. Però aquest llibre és una joia. Si, com a cantant, Ramon Gener, fos tan bo com escrivint, sí que es podria considerar un geni, com no se’n considera. És difícil de ser a la seva alçada amb aquesta ressenya, però Ramon Gener ha estat a l'alçada de Beethoven en tot cas.

GENER, Ramon Si Beethoven pogués escoltar-me. Barcelona: Ara llibres, 2014