Per tenir casa cal guanyar la guerra

Ressenya de Jesús Bonals

Aquest llibre és un magnífic complement de la poesia de Margarit. Si us agrada Margarit, l’heu de llegir. Us ajudarà a entendre millor la seva poesia, tot i que, de fet, els seus versos són sempre transparents. Aquestes memòries d’infància, adolescència i primera joventut, expliquen de manera diàfana el perquè d’aquell to un pèl elegíac dels seus poemes. Les patacades que li ha donat la vida, de fet no gaire diferents  a les que tots els mortals hem de suportar, tenen un plus de dolor i acarnissament afegit, perquè afecten el voraviu més sensible dels éssers humans: la infància, els fills.

El que acabem de dir ja farà endevinar al lector d’aquesta ressenya que aquestes memòries superen amb escreix allò que hom pot demanar a aquest gènere literari pel que fa a la sinceritat. Sinceritat envers un mateix, sinceritat envers els altres. Aquesta sinceritat amb els altres és el que fa que les memòries, si ho són de veritat, sempre s’aturin al final de l’adolescència, o al primer inici de la joventut, que de fet és el mateix. Per què? Doncs perquè, si s’aturen aquí, molt probablement tots els personatges citats a la narració ja seran difunts. I deu ser difícil trepitjar l’ull de poll d’un difunt...

Tot i això, sí que és possible trepitjar l’ull de poll dels descendents. Penso que és probablement aquesta raó la que explica que una de les filles de Margarit, segons s’explica al capítol final d’agraïments, fes una taxativa i negativa lectura inicial del manuscrit. S’entén molt bé. Margarit no estalvia la crítica ni tan sols al seu pare, sempre que li sembla adient de fer-la. Vegem-ne un exemple, que ens farà entendre el que dic. Parla  l’autor:

...el sou del pare, una bona part del qual es gasta en (...) les seves exigències en el vestuari: l’ascensió social implica “anar ben vestit” i ell, obsessivament elegant, no descuida aquest aspecte en cap circumstància, fora de casa. Constataré que en aquesta professió, que se suposa en ella mateixa en relació directa amb l’Estètica, és freqüent voler destacar del propi entorn per l’aparença: que les cases on viuen, la roba que vesteixen, el lloc on estiuegen, el cotxe que tenen els arquitectes sigui la forma visible d’algun fons exquisit que la major part de les vegades és mera banalitat. La meva indiferència per la qüestió farà pressuposar al pare que mai no podré fer res de bo en aquest ofici.

Déu n’hi do la crítica a tort i a dret que, en un sol paràgraf, deixa anar el poeta arquitecte autor d’aquestes memòries. El qual, a més aprofita per criticar a qui li sembla, començant per ell mateix. Ho fa deixant constància escrita d’episodis personals més aviat galdosos que es podria ben estalviar, com ho fan la majoria dels autors de llibres de memòries, i com ben segur li hauria agraït que ho fes la família.

Aconseguit a bastament aquell primer requisit d’unes bones memòries, el de no ser un “autobombo” personal com ho són la majoria, per arribar a l’excel·lència en aquest gènere, com efectivament hi arriba Margarit, cal una altre requisit indispensable: que la narració sigui bona, i que el sistema narratiu triat funcioni a la perfecció, exactament al mateix nivell que se li exigeix a una bona novel·la.

Malauradament aquest requisit el deixen de banda moltes memòries, con si l’exigència de ser una bona narració fos cosa del gènere de ficció, i com si la no ficció pogués ignorar aquesta exigència. No és el cas del llibre que comentem. Si no sabéssim que allò que en explica Margarit és veritat, que no és en absolut ficció, podríem pensar que ens trobem davant  una excel·lent, una magnífica novel·la.

Després de deixar ben aclarit que ens trobem davant d’un gran llibre, m’agradaria parlar ara una mica de la poesia de Margarit, que aquest llibre tant ajuda a entendre, encara que soc conscient que el lector que arribi fins aquí, ja és un admirador de Margarit. ¿Què cal que digui si el lector ja ha llegit Margarit, i n’és un “fan”? Malgrat tot això, vull deixar constància aquí que Margarit pertany a l’elit dels més grans poetes del seu temps. És cert que gairebé tota poesia és bona, fins i tot molta d’aquella aparentment humil d’autors que s’autoediten els seus poemes i no aconsegueixen arribar al gran públic. Però també és cert que hi ha uns pocs poetes, molt bons i  molt grans, que saben tocar les paraules amb la vareta màgica del seu geni, i aconsegueixen ja des del primer vers de cada poema que el lector quedi atrapat per la màgia de la poesia.

Tot i que faré una digressió segurament prescindible, permeteu que posi com a exemple el primer vers d’aquella poema de García Lorca que comença:

                        Antonio Torres Heredia

                        hijo y Nieto de Camborios,

                        con una barra de mimbre

                        va a Sevilla a ver los toros.

¿Com pot ser que un primer vers, on no hi ha res més que el nom i els cognoms del protagonista, ens engrapi amb tanta força des d’aquesta primera línia? Misteris dels grans poetes!

He fet una digressió, certament, però no vaig pas tan desencaminat. Per circumstàncies del periple vital de la seva formació, el nostre admirat Margarit, tot i ser un català de pedra picada, és un home que coneix molt a fons la literatura castellana, que no li és gens aliena, i forma part dels que poden considerar-se els seus mestres: Machado, Neruda, etc.. Seria aquest un tema interessant a comentar si disposéssim de més temps, i de fer-ho arran del que diu sobre això a les seves memòries. Però deixem-ho estar. És inevitable que em quedin moltes coses al tinter. No em puc estendre més i m’he d’aturar. Abans, però, permeteu-me que faci una recomanació ben precisa i ben contundent: els que estimeu la poesia, els que estimeu Margarit, no us deixéssiu pas perdre aquesta petita joia!

Disset pianos

Ressenya de Jesús Bonals

Tinc entre els meus llibres una bona colla de novel·les de Ramon Solsona, però fins fa no gaire estaven tots per llegir: sempre n’hi havia un altre que li passava al davant. Fa un parell d’anys, però, Allò quer va passar a Cardós em va tocar la fibra, perquè fa molts anys que soc un enamorat del Pallars, i per això vaig llegir el primer llibre d’aquest autor. Extraordinari. Mestre de la narrativa i del suspense. Quina meravella! Des d’aleshores m’he proposat llegir tot el que publiqui Ramon Solsona i, naturalment he comprat i llegit Disset pianos.

L’autor aborda un tema i un mètode narratiu que no té res veure amb el Cardós, però es tracta també d’un llibre molt bo i totalment recomanable. Ara bé, aquest Disset pianos mereix molts comentaris i molts matisos. El primer, sobre el títol. Trobo que hauria estat molt millor Cartes d’amor a un piano robat, títol del recull inventat del poeta inventat Dumitru Costadinescu. Sospito que durant la redacció de la novel·la, el text es va titular de la manera que dic, però segurament un estrany pudor li va impedir ser més agosarat amb el títol. Llàstima.

He dit que Solsona s’empesca un poeta romanès i uns poemes que intercala com una pausa entre els capítols. Aquí sí que Solsona no “es talla.” ¿Se’n surt? Crec que després de llegir el magnífics Sac de gemecs i Botifarra de pagès, del seu alter ego lo Gaiter del Besós, poc dir que, amb el permís de Salvador Oliva, els seus versos són el millor que s’ha fet en poesia satírica en aquest país durant molts anys. Solsona  l’encerta de ple amb els poemes del suposat Costadinescu, sovint  també d’una forta vena satírica. El joc de ficció és tan gran que i tot imita a la perfecció les habituals mancances que solen afectar la poesia traduïda, sobre tot si el traductor vol ser fidel a l’original. Si Solsona no ens revelés la veritable autoria, la immensa majoria dels lectors ens pensaríem que Costadinescu ha existit de veritat.

Solsona ja és més que agosarat, jo diria que fins i tot una mica temerari, quan s’atreveix a trencar la clàssica unitat de lloc, i situa mitja novel·la a Bucarest. El canvi d’escenari, unit a una, per al meu gust, excessivament extensa introducció descriptiva del nou “plató” romanès, fa que a mig llibre el lector pateixi, ai, ai, ai, que em sembla que anem pel pedregar, i la narració pot acabar perdent bufera! Després, però, de manera sorprenent la situació es redreça, l’acció reprèn el vol  i l’autor tanca molt bé la trama narrativa, En arribar a aquest punt, com a lector vaig respirar tranquil. La novel·la s’havia salvat,  i es mantenien intactes les ganes de saber-ne més i de continuar llegint les noves produccions del nostre admirat Solsona. O, si més no, de llegir les obres anteriors, les que reposen des de fa anys a les lleixes plenes de llibres de casa meva.

En aquest última part de la novel·la, tan trepidant, trobo de totes maneres a faltar una mica més d’esperit crític de la protagonista, que es creu amb els ulls clucs unes coses que podrien ser perfectament enraonies interessades i s’oblida d’allò que “si vols mentir, digues el que sents a dir”. El personatge Sergiu és l’únic que tira per aquest prudent escepticisme i té en compte allò de la presumpció d’innocència, que també se la mereix el que acaba sent el dolent, en Petru. Desenvolupar més aquest fil escèptic, per acabar descobrint, al final, que la versió dels nebots és la correcta, potser podria haver arrodonit encara més el desenllaç final. Que és políticament demolidor i carregat de raó, quan fa la punyent equiparació entre Romania p Espanya. Totalment d’acord, Ramon Solsona: dedica’t a la política i tens el meu vot assegurat.

Podria encara esmenar alguna coseta millorable, però quedem-nos amb el 99 per cent d’encerts i deixem de banda l’1 per cent discutible. Estem davant  un gran llibre, que demostra una vegada més que la nostra narrativa està en un nivell tan alt que, la veritat, no sé si ens el mereixem. Hi ha massa llibres magistrals que no passen de la primera edició. Que els comentaris crítics puguin ser massa sovint desencertats, és inevitable, és una cosa amb la qual cal que aprenguem  a conviure. Si tenim bons escriptors, és irrellevant que tinguem mals crítics. Però que massa grans llibres trobin només un nombre de lectors escarransit, això sí que és preocupant. Tan de bo aquest no sigui el cas de  de Disset pianos.