dilluns, 30 d’agost de 2021

Filla de l'1 d'octubre

 



Aquest llibre m'arriba una mica tard, perquè és previ a les eleccions del 14 de febrer del 2021, i per tant en ell la Laura Borràs encara no sabia si sortiria escollida. Però igualment té molt d'interès.

La Laura era professora de literatura a la universitat, després va ser directora de la Institució de les lletres catalanes, i finalment el president Puigdemont va aconseguir fer-li fer el salt al buit d'entrar en política, com a diputada, a Madrid i com a candidata a esdevenir presidenta, la que seria la primera dona presidenta de Catalunya.

La Laura sempre ha estat molt activa, gairebé no hi havia cap acte cultural a Catalunya on ella no participés, per això diu: "necessitaria que els dies fossin com jo, XXL!" (104). De fet, quan després de no esdevenir presidenta de la Generalitat, sinó del Parlament, la Laura ha continuat sent molt activa des d'aquest càrrec. Recordo com en una de les seves moltes conferències literàries un cop va explicar com li deia al seu pare "no tinc temps, no tinc temps!", i ell li responia: "Laura, l'únic que tenim és temps".

Hi ha un element en ella que a mi, personalment, em captiva. I és la seva manera de vestir elegant i sofisticada, com la Madame Bovary de la qual ella parla a El poder transformador de la lectura. La Laura ha estat i és jove, guapa i amb talent, ho té tot.

En aquest llibre recull anècdotes, per exemple, sobre com, quan ella li va dir a Pedro Sánchez que Junts per Cat tenia 155 raons per no votar la seva investidura, va resultar que hi va haver exactament 155 vots en contra, el que ella en diu "justícia poètica" (96). També com sempre en ella, el llibre és ple de cites en vers.

La coberta del llibre ens mostra la Laura en una visita als presos de Lledoners. Tampoc sabia encara que serien alliberats amb els indults, però igualment ella defensa que hi hauria d'haver una amnistia general. Insisteix molt en això i en què hauríem d'anar cent per cent units, cosa que encara no s'ha aconseguit. Aquest és un llibre més de tota la literatura que han generat el primer d'octubre, els presos polítics i els exiliats. Un testimoni que val molt la pena.

BORRÀS, Laura Filla de l'1 d'octubre. Relat personal de tres anys de compromís polític. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2021

dimecres, 4 d’agost de 2021

Les nenes que llegien al lavabo



Un assaig que amb aquest títol fa referència a quan llegeixes per gust, el que vulguis, sense vergonya i sense haver de llegir el que se suposa que has de llegir, per esnobisme. 

"La lectura no és verdura" (39). Perquè no s'ha d'associar amb una penitència. També m'agrada aquest passatge: "Perquè no: llegir no aprima, ni tonifica, ni implica avantatges fiscals. Llegir no ens fa automàticament més intel·ligents ni sensibles" (37). Aquest llibre és una alliberació per tots els que, com jo, no poden amb llibres com l'Ulisses de Joyce. És el que venia a dir Laura Borràs a El poder transformador de la lectura: que l'acte de llegir hauria de produir felicitat, i aquests llibres que costen tant no ho fan. Com la música dodecafònica.

Els millors llibres, els que parlen de tu. Una altra cita que és una joia: "Quan ets petit les cobertes de llibres agrupades  en parades de llibreries i editorials, semblen capses de bombons" (68). Un bombó ho són moltes vegades els llibres prohibits al llarg de la història, una raó més per tenir ganes de llegir-los.

Aquestes nenes que llegien al lavabo volen fer referència a totes les persones que llegeixen o escriuen i no són homes, blancs i de classe alta. Les dones, les lesbianes, els malalts mentals, els presos polítics, els queers, etc., són els que l'autor defensa. Tot fent-ne una imatge: "Hi ha revolucions que comencen en els llocs més insospitats: als marges, en una nota, en un subratllat, als peus de pàgina" (181). De la mateixa manera com tot el que és perifèria, no "mainstream", té un gran valor. Molt bo: "contra el cànon, canonades" (103).

L'autor fa referència a molts anticànons de la història, com Emily Dickinson, i parla de la novel·la La xava de Juli Vallmitjana, una descoberta per al meu blog d'Anticànons. Aquest és un llibre per llegir al lavabo per l'apassionant i el molt a contracorrent que és.

PORTELL, Sebastià Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara llibres, 2021

dissabte, 24 de juliol de 2021

La casa de foc



Ressenya de Jesús Bonals

La història d’un saurí podria ser també un títol per a aquesta magnífica novel·la. ¿I qui és en aquest llibre el saurí capaç, com diuen que ha saben fer els saurins, d’endevinar on cal foradar el pou per trobar-hi aigua? En Jordi de Can Sol. Però, em direu, si a encapçalament l’autor dedica l’obra a aquest mateix Jordi de Can Sol...! Cal suposar que el Jordi tal de Can Sol és un personatge de ficció, no un amic o un conegut de l’autor, perquè tot el que en diu i n’insinua el podria posar en un bon compromís si fos una persona real, de carn i ossos, encara que sigui mort. Però algú ha vist mai que un autor dediqui el llibre a un personatge de ficció del mateix llibre que acaba d’escriure?

Crec que, amb aquest detall  transgressor, Francesc Serés ens fa l’ullet i en està dient que La casa de foc és el millor llibre dels que ha escrit. Em ve a la memòria el gran Pedrolo, que mai va dedicar cap del centenar de llibres que va publicar, però va fer una excepció. A la meva filla Adelais va escriure a la primera pàgina d’Unes mans plenes de sol, que des del meu punt de vista és el seu millor llibre, i probablement també ho era des del punt de vista de Pedrolo, tot i que ell no ho va verbalitzar mai.  Per cert, l’escenari rural, en aquest cas potser seria més exacte dir neo rural del llibre de Serés, com en el cas de les mans plenes de sol de Pedrolo, podria  potser ocasionar que aquest llibre de Serés fos negligit i arraconat per raó de l’escenari, com més d’una vegada ho han fet alguns saberuts barcelonins. Tan de bo això no passi, tot i que les 600 pàgines del llibre de Serés fan que en sigui candidat, perquè quan el primer lector d’un llibre llarg avisa que estem davant de la publicació d’un gran llibre, ja han passat unes quantes setmanes i sovint, ja no en queden exemplars a les llibreries: ja els han retornat a les catacumbes del magatzem, a l’espera que algú dicti la sentència que els ha de convertir en pasta de paper. Amenitats d’aquest sistema comercial a que es veuen sotmesos els nostres creadors. Però tornem al llibre:

En Jordi de Can Sol no és solament el veritable protagonista, molt més que el narrador, sinó que és un personatge extraordinàriament ben dibuixat i aconseguit, un personatge viu, entranyable i desconcertant, del qual n’anem coneixent els replecs psicològics no pas a través del que ens  en pugui informar el narrador, sinó a través de les seves “rèpliques” als diàlegs que transcriu l’autor, algunes tan llargues que es converteixen en veritables monòlegs, però que no cansen mai el lector, perquè no contenen mai res sobrer.

En el primer capítol l’autor recorre molt encertadament al vell recurs de començar pràcticament  pel final i d’aquesta manera ens assabentem anticipadament que el Jordi de Can Sol no sobreviurà a les 600 pàgines. En observar que Serés adoptava aquesta tan vella estratagema narrativa, em vaig preguntar, amb una mica o molta desconfiança, si l’autor sabria mantenir el suspense al llarg d’aquell considerable totxo després d’haver desvelat un detall tan important,

Doncs bé,  l’autor no solament aconsegueix mantenir l’enjòlit, sinó que aquest augmenta a mesura que avança al llibre, amb una nova pila de trames i subtrames, en un crescendo fantàsticament ben aconseguit. I això malgrat que al llarg de les esmentades 600 pàgines va deixant anar el desenllaç, provisional, d’aquestes trames, i dic provisional perquè al final resulta que alguns d’aquesta desenllaços no eren encara el veritable desenllaç final. Jo crec que, si li hem de trobar algun defecte a una obra magna com aquesta, són precisament les dues o tres darreres dotzenes de pàgines en què el narrador ho vol deixar tot tancat, incloent-hi la mort del gos, el Núvol, que certament és un “personatge” important del llibre, però que no calia explicitar, si més no de manera tan extensa. Tampoc no ens arregla gens saber el quan i el perquè l’autor decideix abandonar el Sallent. Els lectors hauríem quedat millor sense saber aquest detall, i deixant sense tancar aquest extrem, de la mateixa manera que ens quedem en el dubte de si el Jordi és culpable o no de l’incendi del paller que dona preu al títol del llibre. Molt probablement  aquí li ha faltat valor per fer servir una mica més les tisores. Ho dic simplement a  benefici d’inventari, i potser com a resultat d’una primera lectura.

Aquest llibre em suggereix tantes coses que, si les esmentés totes, aquesta ressenya massa llarga, i al lector gairebé li sortiria més a compte llegir-se el llibre que no pas la meva ressenya. Però n’hi ha una que no em puc deixar al tinter. El caràcter gairebé teatral d’aquesta novel·la, que per cert facilitaria molt la seva adaptació a teatre, i al cinema. Fins i tot, si exceptuem aquelles darreres pàgines després del clímax, ja he dit que per al meu gust una mica massa llargues, l’autor respecta escrupolosament la unitat de temps, d’acció i de lloc que prescrivien els clàssics com a elements indispensables per al bon teatre. Ara que en veiem obligats, quan engeguem la tele , que per cert cada vegada molts ho fem menys, a causa del nivell tan baix a què ha arribat, quina alenada dirà frec no seria que hi apareguessin adaptacions d’obres com aquesta. També he de dir que, malgrat que no sé quin recorregut comercial tindrà una obra tan bona en aquest nostre país tan petit, sí que ben segur que el podria tenir molt gran en la traducció a l’alemany, i a altres llengües de països que ja han descobert que la llengua catalana té una gran literatura que milita a la primera divisió de la literatura mundial.

Finalment, no puc evitar de dir que les drogues hi són protagonistes. Ja esteu avisats. Però llegiu el llibre, si us plau.

 SERÉS, Francesc La casa de foc. Barcelona: Edicions Proa, 2020

dimarts, 6 de juliol de 2021

L'analfabeta


Aquest és un llibre autobiogràfic que mostra com neix i creix el gust per la lectura i l'escriptura en la seva autora. En una classe de poble, un internat i el treball en una fàbrica de refugiats. Fins i tot en una llengua nova i molt diferent de l'original com ho és el francès respecte l'hongarès (d'aquí el títol d'Analfabeta). 

Una mostra de la capacitat d'escriure de l'Agota Kristof és en el poema que va fer a l'internat: "Ahir, tot era més bell,/la música als arbres,/ el vent al meu cabell,/ i a tes mans esteses,/ el Sol" (22). El vent que se sol associar amb l'art.

Les influències d'aquesta escriptora són sobretot Thomas Bernhard, Samuel Beckett i Franz Kafka, com explica l'autora en l'entrevista del final, sobretot Bernhard, que "viurà eternament per servir d'exemple a tots els que tinguin la intenció de ser escriptors"(35). És curiós com explica que "per escriure poemes, la fàbrica és ideal. Com que el treball és monòton, es pot pensar en una altra cosa i les màquines tenen un ritme regular que ajuda a comptar versos" (47). Escriptors com Kafka també van fer una literatura que tenia relació amb la feina com li passa a ella. El fet de ser refugiada se'ns mostra en tota la seva duresa, que va portar al suïcidi a quatre coneguts seus.

Aquesta edició de l'Editorial Amsterdam, un llibre força breu, és feta de manera molt cuidada, el que en fa un petit tresor. Fa venir ganes de llegir més obres de l'autora.

KRISTOF, Agota L'analfabeta. Barcelona: Ara llibres, 2019

dijous, 17 de juny de 2021

Consumits pel foc


 

Una nova novel·la de Jaume Cabré que és en tot com les anteriors menys en la llargada, és relativament breu. Escrita d'una manera una mica kafkiana, molt misteriosa, sobretot quan escriu trossos en alemany. Aquest "Consumits pel foc" fa pensar molt al llarg de l'obra. Que és tan breu com concisa, no hi ha gens de palla en tot el llibre. A mi personalment em recorda uns versos de Josep Maria Flotats en la presentació de l'obra de teatre El despertar de la primavera, que diuen: "Papallones inexorablement atretes/ per la flama que les devora". Flotats parla de l'amor, i en el fons aquest llibre també parla de l'amor, hi ha dues històries del protagonista, l'Ismael, amb dues dones.

Hi ha un passatge que m'ha recordat una altra obra, Oona i Salinger, de Frédéric Beigbeder, de quan diu: "Li va agafar el braç i el va deixar anar en adonar-se del seu gest" (107). O sigui, una altra versió de "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat" (88). La dona a la qual l'Ismael agafa el braç dirà més tard: "Jo vull saber si m'estimaràs sempre" (149), cosa a la qual ell contesta: "D'acord. Però el futur ningú no el sap. I jo amb prou feines recordo el passat". És obvi, això que diu, però no ho havia llegit mai enlloc, Jaume Cabré es mostra molt brillant en això. Aquesta dona és una mica com la nimfa Calypso que vol impedir que ell, com un Ulisses, després de moltes aventures torni amb la seva Penèlope, la Leo.

De nou el tema de l'amor: "No va poder fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció" (174). És tan dur com colpidor. A banda d'això que explico, és una història de lladres i serenos, que fa dir al protagonista: "Jo pecador em confesso", (162), enllaçant amb l'anterior novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso.

Escrita de manera molt original, relacionant les trifulgues del protagonista amb un petit senglar que és com si fós ell, n'és una imatge. I l'originalitat també es manifesta en expressions com "Al cap de molta angúnia" (152), o bé "suava por" (153). I amb els noms que l'Ismael dona als altres personatges, sempre literaris com el seu propi nom (igual que el protagonista de Moby Dick), el de la Bovary o el Zhivago.

És de nou una narració molt atractiva que serveix d'excusa per introduir idees profundes, com solen fer les bones novel·les. Crec que ja està tenint molt d'èxit, i segur que encara en tindrà més.

CABRÉ, Consumits pel foc. Barcelona: Proa, 2021

dilluns, 3 de maig de 2021

L'any sense primavera



Aquest és un llibre doblement artístic, per les imatges de Jordi Borràs i les paraules d'Estel Solé. L'Estel es posa en el lloc dels protagonistes del confinament, en primera persona, i també en el seu propi paper de mare, embarassada durant el confinament. 

El llibre va per parts, la primera és "Hibernació": "El silenci de la vida fora de casa és eixordador. Botigues, bars, i restaurants amb les persianes abaixades" (12), una bona paradoxa.

Continua amb "La primera línia", amb fotos dels sanitaris: "Treballem com si fóssim de la NASA, suem com si estiguessim al Carib" (32). "La rereguarda", és el següent, amb fotografies de dones fent mascaretes. Així va fent un repàs de tots els protagonistes de la panèmia.

Hi ha una constant, unes paraules que es van repetint en tot el llibre: "com si no hi hagués demà" (77 i 96), "per ballar com si no hi hagués un demà" (136) -amb els nens confinats, per distreure'ls-, "Em pren la mà, com si s'acabés el món" (184), "amb aquell punt de bogeria de qui no dona per fet l'endemà" (198). En moments en què tots sabem que ens pot tocar la loteria d'agafar un virus i morir, és quan  "no hem estimat mai tant la vida", que diu l'òpera de Puccini.

Pel que fa a les imatges, és colpidora la mà protegida amb guants portant unes roses, segurament del jardí de casa, per a un familiar mort. També la de la mateixa persona collint flors silvestres per afegir-les al taüt perquè no n'ha pogut comprar a les botigues de flors. També són colpidores totes les imatges, com la de la coberta, de llocs habitualment concorreguts, tan deserts pel confinament. Calella de Palafrugell n'és un.

La cara d'il·lusió d'una àvia, parlant per telèfon amb el mòbil en què pot veure la cara dels familiars, és una molt bona fotografia. Un mossèn fent la missa per Whatsapp tamé és una imatge antològica.

Aquest és un llibre que val la pena de tenir, per si algun dia no ens en recordem del que vam viure. Com sempre Jordi Borràs hi ha estat per a tots nosaltres.   

BORRÀS, Jordi, SOLÉ, Estel  L'any sense primavera. Barcelona: Ara llibres, 2020

divendres, 9 d’abril de 2021

Les coses humanes



Aquesta novel·la, a la qual li fan justícia tots els premis que ha rebut, m'ha arribat personalment moltíssim, més enllà del fet que sigui molt actual. El tema de com es pot tractar a les xarxes la suposada violació d'una dona, el linxament que es porta a terme amb l'acusat abans que se l'hagi jutjat, el sofriment de la dona que el denuncia quan se li fan reviure els fets: tot plegat és el que denuncia  l'escriptora, que deixa al lector que es faci la seva pròpia idea de tot plegat. "Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira", deia Ramón de Campoamor.

Sobre aquesta cita que surt en el llibre: "A banda, hi ha la qüestió del consentiment. Cal saber apuntar bé. Ràpidament es converteix en un acte social, una violació. L'escandalitzo? (...) Acabaran per concloure: ella s'ho ha buscat (181). Era Kundera a Els amors ridículs, em sembla recordar, que deia que les dones, la majoria de les vegades que ho fan, diuen o criden "No", amb la qual cosa una part important de les relacions són una violació en potència. El que aquest llibre posa sobre la taula és com, encara que la víctima no hagi demostrat la seva absència de consentiment, hi ha altres maneres d'expressar-ho, "l'encongiment, per exemple, el rebuig total expressat pel seu cos" (285). La noia no va mostrar el seu desacord per la por que tenia, i ell, precisament romàntic no ho va ser, i a sobre no es va adonar de res. Això de "Mama-me-la, puta", em sembla el pitjor de tot, encara que hi hauria persones que ho acceptarien en una relació. Ell no és cap sant, i ho fa amb ella per una juguesca amb els amics, cosa que fa pensar d'entrada que la noia l'ha acusat per despit. Però la manera com plora fa pensar que segur que té raó.

D'aquí ve la reacció de la societat. Em fa pensar en Eduard Pujol, un polític brillant que va ser arraconat en un moment després que es digués que havia assetjat una dona, sense saber-se si és veritat. La Laura Borràs, en ser preguntada per un periodista sobre si creia en la seva innocència, va contestar fugint d'estudi, tot defensant el feminisme del seu partit. És molt trist. 

Tornant a la noia, és molt fort quan diu: "No tornaré a fer l'amor fins que estigui amb un home en el qual pugui confiar realment", i afegeix: "No crec que el trobi mai"(228). El pessimisme de tot aquest llibre es condensa en aquestes paraules, i en la idea general que "les relacions humanes semblen destinades a la traïció  i al fracàs" (105). 

El llibre atrapa des de la primera paraula fins a la darrera, i fa pensar molt. Ho té tot. Davant d'aquesta escriptora a la resta només ens pertoca d'acceptar de ser-hi a l'ombra. 

TUIL, Karine Les coses humanes. Barcelona: Ara llibres, 2021

dimecres, 7 d’abril de 2021

Tàndem

 

Ressenya de Jesús Bonals


Una vegada més, Maria Barbal l’encerta i ens ofereix una obra rodona. Totalment rodona. Potser perquè és breu?

Recordo el deliciós País íntim, de la mateixa autora. Tan ben escrit, de tan agradable lectura. Però... en el cas de País íntim  em va fer la impressió que la narració s’allargassava en excés, que la segona part no tenia la força de la primera, que semblava gairebé una altra trama, un altre llibre, un afegit que no acabava de lligar del tot.

Després de girar el darrer full de Tândem, amb un final esplèndid i tan ben resolt, penso que potser Barbal assoleix l’excel·lència en la nouvelle, més que no pas en la novel·la. ¿Li passa com a Pere Calders, que va arribar al punt més alt d’excel·lència en el conte i que, en canvi, no va aconseguir el mateix nivell en la novel·la?

De totes maneres aquestes consideracions ara no venen al cas, si del que es tracta de comentar aquest Tàndem. Uns personatges corrents, unes vides corrents, una trama mínima..., però quina fina sensibilitat es desprèn de cada línia, de cada paràgraf, de cada episodi!

Malgrat aquesta simplicitat de l’argument, que ben resolta la narració! Malgrat la senzillesa, quines sorpreses inesperades no ens depara l’autora a mesura que avancem en la lectura!

Entre els molts encerts, m’agradaria remarcar al recurs a les dues veus narradores, la de l’Armand i la de l’Elena, a l’estil del que va fer Pedrolo a Cendra per Martina, dividida en tres nouvelles narrades en primera persona per cadascun dels integrants del trio protagonista, l’Adrià, la Júlia i la Martina. En aquest cas Barbal recorre només a dos narradors, i els va alternant: en el primer capítol parla l’Armand, en el segon capítol l’Elena, en el tercer l’Armand, en el quart l’Elena, i així successivament. L’esquema és força diferent, doncs, del del llibre de Pedrolo, però el resultat és tant o més bo.

Què més cal dir d’aquesta petita joia? Doncs que l’encerta plenament en el tractament de l’enamorament en l’etapa del que en podríem anomenar la maduresa avançada, o si voleu la pre-vellesa, en el que podria anomenar-se, seguint Margarit, l’Edat Roja, la dècada de la seixantena, quan els humans li comencem a veure les orelles al llop de la vellesa que s’atansa, i a més d’un li entra el desfici d’aprofitar allò que resta de dia, segons l’encertadíssim títol de la magnífica novel·la de Kazuo Ishiguro.

Moltes vegades aquest desfici es limita a un sentiment no confessat i platònic, que no acaba de cristal·litzar, sigui per timidesa, sigui perquè els lligams i els interessos creats amb el o la cònjuge de tota la vida són massa forts... Però a vegades sí que es materialitzen, i porten al protagonista a desencadenar el trencament, sovint per iniciativa del cònjuge masculí, -ben al contrari de la narració que ens ocupa-, i que sovint porta a un final penós, i ara sí irreversible, quan ja s’ha arribat a les veritables portes de la vellesa. Un final trist que la Maria Barbal generosament ens estalvia.

Als que us agrada la bona literatura, si us plau no us perdeu aquesta petita joia.

dissabte, 13 de març de 2021

La memòria dels avis


Ressenya de Jesús Bonals

La història no s’aprèn als llibres d’història, sinó en els llibres de memòries, que especifiquen al detall la lletra menuda de la vida quotidiana. A Catalunya hi ha hagut magnífics llibres de memòries que, per al lector curiós, son més clarificadors que molts tractats d’Història.

Malgrat això, a molts els fa mandra deixar per a posteritat els seus records, tan valuosos, sovint amb l’excusa que ells són personatges anònims i humils, i la seva trajectòria vital no té cap interès per als seus conciutadans.

Per sort el Dr. Carrera, -fill predilecte de Navarcles i metge que ha assolit una reconeguda excel·lència en la professió-, no deu pensar així i l’estiu passat, des del seu recés de la Guàrdia de Calders, tan a prop del seu poble, va redactar aquest llibret “La memòria dels avis”, que és un autèntic obsequi per a aquells navarclins als quals agrada conèixer la història del seu -i nostre- poble.

L’obra es curta, es llegeix d’una tirada, i no té pretensions literàries. Però sí té valor literari. Per a aconseguir que et llegeixin, o que t’escoltin, cal dominar el secret de la narració, i Josep Maria Carrera demostra que ho domina amb escreix.

Naturalment, havent nascut el 1937, poc ens podria explicar de la guerra que es va acabar el 39 quan tenia dos anys. És aquí on entra en acció la memòria dels avis. És en el seu testimoni en el que es basa l’autor per fer-nos un retrat vivíssim d’aquells anys convulsos, que per sort han estat força historiats, però que unes memòries il·luminen amb una força que mai no té el llibre d’història. Només havia llegit una cosa d’un nivell d’interès semblant: el llibre, auto editat i malauradament no ofert a la venda, “Santa innocència”, d’Ignasi Costa Padró.

El llibre del Dr. Carrera ofereix una pila d’anècdotes molt interessants. En diré només una, que m’ha fet pensar força: el fet que els mestre, o el capellà, o tots dos, el triessin a ell, encara un infant, per fer el discurs de benvinguda al senyor Bisbe en la seva visita pastoral al poble. Probablement això volia dir que el mestre ja s’havia adonat de la seva capacitat i devia animar els seus pares a  fer-li començar el batxillerat i després ingressar a la Universitat, en un moment en què al poble gairebé no estudiava ningú, llevat d’alguns pocs que anaven al Seminari amb la intenció de ser capellans.

I bé, no pretenc pas amb aquesta ressenya estalviar-vos la lectura del llibre. Només, per acabar, em plau dir-vos que estem davant d’un opuscle molt reeixit i d’un gran interès per a tots el navarclins que estimen el seu poble, i per a tots els lectors, siguin d’on siguin, als qual interessa la lletra menuda de la nostra història.

CARRERA, Josep M. La memòria dels avis. Editorial Rúbrica: El Prat de Llobregat, 2020

dissabte, 13 de febrer de 2021

Gemma


Aquesta novel·la és com un llibre clàssic: un sol nom, com Don Quixot, L'Odissea o Anna Karenina, sense un títol que sigui imatge d'alguna cosa, com Una habitació amb bona vista, però amb un disseny molt suggerent. També això passarà era el contrari, un títol que diu alguna cosa, que convida a llegir. I que, sense haver llegit aquesta novel·la anterior, em parla d'una de les trames de Gemma (curiosament en català en el títol, no pas en la història). Sospito que, per allò que els escriptors parlen sempre del mateix, el primer llibre ja parlaria de com s'acaben les relacions amb el desamor. La manera com la narradora es desenamora d'un actor de teatre glamurós, és molt poc convencional, les dones acostumen a ser més entregades. És per allò de "n'hi ha que es permeten el luxe de dir que no, i d'altres que van darrere i darrere", que m'ha dit algú una vegada. Jo creia en la tesi de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas, que les dones, per poc que facis, s'enamoren. I sobre el disseny, a banda de molt estètic, fa pensar en com la narradora, que tant es deu assemblar a la Milena real, perquè l'important d'un llibre no és que sigui real o imaginari, sinó que sigui ben narrat, es voldria submergir en el passat que li ha tornat a la memòria com en Marcel Proust. Això en tornar al restaurant dels pares de l'amiga morta a l'adolescència, Gema.

"Només la frivolitat permet certs salts mortals" (27), diu en parlar de quan coneix Bruno, l'actor. Això també em fa pensar en el disseny de la coberta, indirectament. A la mateixa plana parla de com els autors de teatre i els de lletres com ella, també escriptora, tenen "egos gegantins, amors i odis furibunds", però, sobretot, i no ho diu, són inconstants pel seu èxit excessiu. Això i el fet de parlar utilitzant la paraula "follar" (recordo un professor a la carrera dient que aquesta paraula no pot sortir en un poema), són coses que em sobten, i és que "yo no digo mi canción sino a quien conmigo va", i jo no comparteixo aquesta manera de ser, tot i ser conscient del gran talent d'aquesta escriptora. Hi ha un passatge que val per tot el llibre, quan un amic parla d'una relació amb una amiga seva: "Però quan vam acabar em va dir que en realitat la penetració no li interessava" (79), i la narradora diu: "La Sandra, la més burgesa i convencional de les meves amigues, era la que en realitat ho era menys. La llibertat és un do, com la bellesa o el talent, gairebé mai es conquereix" (80). Això em fa pensar en una altra persona amb el mateix nom de l'escriptora que ens ocupa, que sempre he trobat molt bell, Milena Jesenska, la nòvia de Kafka. En el camp de concentració de Rabensbruck, la seva amiga Margarete explica d'ella: "Com parlava, com es movia, com brandava el cap: amb cada gest expressava: "Sóc un ésser lliure"". Això ho explica al llibre biogràfic Milena.

Evidentment tinc ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquesta autora, perquè aquesta és una escriptora en efervescència constant, d'un atractiu innegable, però no sé si serà de seguida. La felicitat és el desig de repetir, diu Kundera (Milan, per cert), i a mi m'agraden les històries romàntiques (que no pas novel·la rosa), sentimentals tipus Jane Austen. Crec que mai he estat tan dura en una ressenya, sempre provo de trobar les coses bones, però com que d'èxit no li'n faltarà... Llegiu-lo i em dieu què n'heu pensat vosaltres.

BUSQUETS, Milena. Barcelona: Ara llibres, 2021

diumenge, 17 de gener de 2021

Els bons dies

 


La literatura, com les metàfores, sol ser feta d'escaiences. Com la que planteja aquest llibre entre l'època de la transició a Espanya i Catalunya i el desembocament del procés independentista l’octubre de 2017. Una semblança que porta a un dels protagonistes d'aquest llibre, un dels tres narradors, a revisitar el París que va conèixer a finals dels setanta, com segurament el va conèixer l'autor del llibre que ens ocupa, que ara es deu trobar desencisat pel desenvolupament dels esdeveniments al nostre país. Amb els "grisos" perseguint els idealistes com aleshores.

Aquesta obra fa passar "per la batedora literària", amb "la capacitat de fagocitar la vida que té la literatura" (42), aquesta realitat mitificada que porta al títol, Els bons dies, parlant d'una joventut perduda com la de Patrick Modiano. Amb una nova escaiença, la d'aquest escriptor i un dels protagonistes, Patrick Molino. "Tenir la memòria que t'has construït al llarg dels anys per tota possessió és ser ric" (96): ho diu el Martí, que viu com un rodamon tocant la guitarra al metro, en comptes de tornar a Barcelona com fa el seu amic Ricard, perquè per a ell no és casa seva, i el mateix Ricard tornarà a París en adonar-se que seva tampoc ho és. 

Hi ha un passatge que m'ha embadalit, és quan parla de la musa de tots aquests bohemis, la autoanomenada Jane Gaul, que ara "vestia bé, com una dona benestant que era, no com la jove que volia seduir estudiants sense futur i poetes sense rima" (100), és molt ben trobat. Aquí es posa de manifest aquesta lluita entre els ideals i les convencions en les que cauen els personatges, exceptuant-ne el Martí, que es mantindrà bohemi per sempre. La "Barcelona tan grisa" (141), de totes maneres, a mi no m'ho sembla tant. Les coses es poden veure de més d'un costat, i per a mi el primer d'octubre de 2017 és una mica com l'onze de setembre de 1714, en què, tot i caure vençuts, vam esdevenir immortals. No és qüestió de fer com els homosexuals i parlar d'orgull, però gairebé. 

El títol d'aquest llibre és un honor a la joventut viscuda de manera plena. En una ciutat màgica com Paris. A partir del moment en què parla la Jane no es pot deixar, i com que és curt s'acaba ràpid, com els anys viscuts en aquesta ciutat per la majoria dels protagonistes.

VALLBONA, Rafael Els bons dies. Barcelona: Ara llibres, 2019

dimarts, 5 de gener de 2021

L'estilita


 

Això és molt més que una novel·la, un relat breu: és un llibre de poesia. Que, sobretot al final de molts dels seus capítols, per allò de deixar un bon regust de boca, o, com en un Tintín, fer que vulguis girar la pàgina per continuar llegint, hi inclou una imatge poètica.

La primera, és quan parla de la columna on es recolzava una escultura, que ha estat destrossada per un llamp, i afegeix que és "com una piruleta sense caramel" (21), amb totes les connotacions d'una cosa atractiva com un caramel. Aquesta escultura es trobava a la plaça principal d'un poble que sortirà de la seva travessia del desert, en quedar-se sense l'escultura que era la font d'ingressos turística d'aquest poble francès de Gyors de la Montagne, amb un nou sentit per a la columna. Un ocupant viu, un rodamón que s'hi instal·larà mentre li ho permetin. Un "estilita", un "fal·lòbata", com aquells sants de molts segles anteriors. 

Un home bo, no pas un bon home, i de fet, com explica Milan Kundera a El vals de l'adéu, un home admirat, allò que, per sobre de la duresa de la vida a dalt d'una columna, és un veritable plaer, perquè el plaer més gran del món és ser admirat, com deia aquest escriptor xec. En aquest llibre es parla d'un "home tan estimat" (67), precisament. De retruc, el lector d'aquesta història admira, i molt, el seu narrador, i també es troba "suspès en el temps" (94), com quan t'enamores.

M'ha embadalit la frase de la dona que porta el menjar per sobreviure a l'estilita, que n'acaba precisament enamorada: "un amor de veritat sempre té alguna cosa d'impossible" (108). I una altra frase del narrador que es refereix a ell: "Sabia més i creia menys, sentia més i pensava menys" (118). Per sobre de tota superficialitat.

Aquest "anhel de llibertat" (139), que és el que personifica el protagonista al capdavall, que va a contracorrent de tot i de tothom, és el que constitueix la bellesa de tot el llibre, un llibre tan singular com la història que explica, tot un 10.

COSTAK, Uri L'estilita. Barcelona: Amsterdam, 2019