El rec

No sé si l'Olga Xirinacs admira Josep Pla com jo l'admiro, però hi ha dos fets amb els que s'hi relacionaria. En primer lloc, quan l'Olga descriu, en tercera persona, els detalls de la seva infantesa feliç al voltant del rec que passava per la seva casa, ho fa amb el talent reconegut de Pla per descriure. De fet, aconsegueix de transmetre tota una atmosfera, es nota que té molt presents alguns instants.

En segon lloc, quan parlem d'Olga Xirinacs ho hauríem de fer amb el mateix respecte amb què Pla és respectat. La seva història d'èxits literaris és inacabable, però tot i això, no ha impedit que hagi caigut en un cert oblit inexplicable. El paradís, el regne de la infantesa, crec que és el primer paradís, sense el qual no hi hauria hagut el segon, aquell que "en perdre'l" l'Olga "va sentir tanta pena que no se'n podrà refer mai més" (154): el dels èxits literaris. El meu pare, en relació amb això, em va explicar que actualment Catalunya és plena d'"uns quants molt bons escriptors", i no un de sol, i són masses a compartir uns lectors que van escassos. "Compartir" en un sentit diferent, el que li toca, del que és moda actualment: si comparteixes alguna cosa és que en perds una part important, com Catalunya quan comparteix diners i competències amb Espanya.

Hi ha un poema de l'Olga que trobo deliciós, i que estaria molt relacionat amb aquest llibre, amb la idea del petit regne que torna amb els moments tristos de la vida per ajudar-nos a viure (tot i que l'enyorança fa mal, a vegades):

(...)

hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.

Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,

i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La poesia és i serà sempre un palau sense regne, quan tot ha passat, però encara en som rics. Aquest corrent subterrani seria el del rec, en l'inconscient. 

Hi ha un moment en què compara la memòria amb una "immensa biblioteca sense ordre" (70). I qui escriu això treballa en una biblioteca, per tant l'hi ha arribat molt. Per això pot ser que els moments viscuts "no els sapiguem trobar i interpretar, però de ser-hi, hi són. "Aquest llibre n'és una mostra"(155), diu al final d'aquestes memòries.

Les referències culturals de l'autora al llarg d'aquests vint-i-sis estius són considerables. Des d'Espriu amb "la Lola petita que ha viscut per guardar-nos els colors de l'aire" (49); passant per Proust amb "Olors noves i olors velles, que es van quedar al cervell per si algun dia eren necessàries" (50); el mite grec de Sísif, "cal tornar-hi cada dia" (52); o Kandinsky amb les "muntanyes blaves" (84). L'Olga és més del Modernisme que no pas dels "cubs rígids, ortopèdics" (91). 

Però el regne no era perfecte, com que ella era de fora, estiuejant de casa bona, alguns nens que coneixia la molestaven. Aquest element de realisme m'ha colpit tant com quan parla de la seva solitud de gran, quan ella també sabrà "què és perdre la vida per dins" (132), segurament amb la mort de Vicenç, el seu marit.  Trobo curiós quan parla dels "dos extrems que fan moure el món: l'esperança i la por" (34). Jo hauria dit que són l'esperança i l'enyorança, però també és veritat.

Ja són uns quants llibres que he llegit d'aquesta autora, que no acostuma a repetir-se. Li envejo aquesta capacitat d'escriure sempre més profunda que no narrativament ben construïda, tot i que també. És un plaer i un goig de poder continuar llegint-la a cada nou llibre.

XIRINACS, Olga El rec. Memòries de vint-i-sis estius. Valls: Cossetània edicions, 2020.