Banderes dels altres

Ressenya de Jesús Bonals

Després de llegir La sorra vermella, una novel·la extraordinàriament reeixida, vaig córrer a comprar Banderes dels altres tan aviat com va sortir, amb la idea de llegir-la, tanmateix, quan li toqués el torn. Però en vaig tenir prou amb espigolar unes poques pàgines del principi del llibre per abandonar a mig llegir l’altra llibre que estava llegint, i per quedar totalment enganxat a aquestes Banderes.

En pocs dies me l’he cruspit. Quan això passa es compleix la primera condició que ha de tenir un llibre per pensar que hi ha indicis sòlids que ens trobem davant una obra extraordinàriament bona.

La primera cosa que vaig observar: el primer capítol, impressionant, funciona sol, i sembla tancat en si mateix com si fos un conte. L’inici del segon capítol fa pensar, d’entrada, en una història totalment independent del primer capítol, i durant unes pàgines no tenim clar si ens trobem davant d’una novel·la o d’un recull de contes.

Aviat ens adonem que no es tracta d’un recull de contes, sinó davant d’una veritable novel·la, construïda d’una manera original i molt efectiva., Quedo meravellat davant la manera com l’autor desenvolupa aquest segon episodi, que també es clou com un conte que funciona de manera independent, però que és, no cal dir-ho, el segon capítol d’una novel·la excel·lent. Per un moment hom pensa que l’autor està emulant La ronda, d’Schnitzler. ¿Potser la novel·la avançarà mitjançant històries enllaçades que acabaran tancant-se retronant a la situació i els personatges inicials?

El tercer, quart i cinquè capítol ens deixen clar que no estem davant d’una emulació de La ronda. L’acció contínua avançant amb gran força i l’autor ens deixa bocabadats i amb unes ganes terribles de saber com acabarà la història que ens explica.

Penso que potser hauria estat millor que l’autor hagués escrit la paraula FI en tancar a aquest capítol cinquè, malgrat que encara no hi ha cap desenllaç, i malgrat que la història resta oberta. Ho dic perquè els dos capítols següents no tenen, ni de bon tros, la força narrativa que l’autor ha desplegat magistralment en els cinc primers i això, al meu entendre, perjudica el resultat global de la narració.

La història d’en Jepi, una mena de Forrest Gamp gironí, es llegeix sense esforç al llarg del capítol sisè, però al meu entendre s’allargassa massa i alguns detalls són massa prolixos. Com que al Jepi ja el coneixíem dels capítols anteriors, ja sabíem que la seva tossuderia i força de voluntat el portaria  a aconseguir tot allò que es proposés. La narració s’0allunya i perd la força dels cinc primers capítols. I el mateix passa amb el setè, El murcièlago. Com a conte independent podria funcionar, però no serveix com a desenllaç, i apareix “relligat” amb calçador amb la resta de la narració. Sembla com si l’autor hagués afegit per evitar el tòpic final amb casori amb què es tanca el capítol sisè, si el sisè hagués estat el darrer.

La crítica que faig dels dos darrers capítols podria interpretar-se, potser, com una minusvaloració de l’obra, i no és així. És clar que el llibre podria haver estat encara millor, però es llegeix molt bé i és un gran llibre. No us el perdeu.

SANTAEULÀLIA, J. N. Banderes dels altres. Barcelona: Proa, 2019