Ressenya de Jesús Bonals
Com tots els joves nascuts durant el franquisme, i especialment durant
el primer franquisme,a l’escola em van amagar que hi havia una literatura
catalana, i fins als catorze anys no em vaig assabentar que existia. Hi vaig
entrar amb Incerta glòria, amb Pedrolo, Espriu, Sarsanedas, Pla,
Benguerel, Riba, Carner, Sagarra,Marius Torres, Pere Calders, etc. etc. Oh, oh,
oh! Quin descobriment, quin territori desconegut, quin planeta fantàstic tenia
a tocar del nas i no me n’havia adonat! El descobriment em va enlluernar de tal
manera i em va indignar tant que fins aleshores me l’haguessin escamotejat, que
a partir d’aleshores, segona meitat de la dècada dels cinquanta, vaig
reaccionar d’una manera segurament excessiva: a partir d’aleshores vaig arraconar
la literatura castellana, i els meus coneixements sobre ella s’aturen als
llibres que havia llegit fins aleshores: la poesia de García Lorca, Machado, Dámaso
Alonso, Aleixandre, Azorín, Unamuno, Baroja, els primers llibres de Delibes,
els clàssics: Cervantes, Calderón, Fray
Luis de León, etc. De tot el que es va escriure després, la meva ignorància és
total, i accentuada per un fenomen curiós: alguns dels meus companys, primer
universitaris, després col·legues a l’ensenyament, no havien descobert encara
aquest fantàstic planeta català que era el reu i que tenien a tocar, i com aquells
castellans que, segons diuen, “desprecian cuanto ignoran”, menyspreaven la
literatura catalana, com si fos una cosa de quarta o cinquena divisió al costat
de la castellana, que consideraven de primera. “Oblida’t de Pedrolo i llegeix Cien
años de soledad i sabràs què és bona literatura” deien.
Aquell menyspreu em feia mal, i per tant no em va venir mai de gust
llegir els Cien años de soledad, que suposo que deu der molt bo, i que
algun dia hauré de llegir. Vaig fer la primera excepció al meu dejuni de
literatura castellana amb Patria de l’Aramburu i ara li ha tocat al torn
a aquest Los pacientes del doctor
García, d’Almudena Grandes. Ha valgut la pena trencar el dejuni, i ara que
he acabat el llibre penso que m’hauria perdut una molt bona novel·la si
l’hagués persistit amb el meu boicot.
Perquè dic que és un gran llibre: doncs primer de tot perquè el sistema
narratiu és magistral. Sobre una mateixa història es bot bastir una gran
novel·la o una mediocritat absoluta: depèn de si l’autor sap de narrar o no sap
de narrar. No tots els que es dediquen a la narrativa en saben prou. I si
l’autor sap de narrar, vull dir si domina la tècnica amb excel·lència, ja tenim
salvat el llibre. Podria ara fer la llista, no gaire llarga, dels grans
narradors. No la faré. Però, per il·lustrar què vol dir una bona narració,
esmentaré només un llibre, que no surt a les històries de la literatura perquè
es considera de gènere, però que arriba al punt més alt de l’eficàcia
narrativa: El carter sempre truca dues vegades. Tan curt, tan bo. Quinta
essència de l’eficàcia narrativa. Des
que el rodamon protagonista arriba a la gasolinera solitària de carretera
saltant de la caixa del camió on viatjava no recordo si com a polissó o fent
autostop, entrem directament en matèria i encara només som a la primera pàgina.
El llibre d’Almudena Grandes que comento és naturalment tota una altra
cosa, començant per la llargada, que deu ser com sis o set vegades més gruixut que “El carter”, i continuant perquè és tota
una altra cosa que el llibre policíac esmentat, però Las pacientes té
una estructura narrativa perfecta, amb uns canvis de punt de vista sempre
oportuns, amb un devessall d’històries paral·leles, però que són
complementàries, i acaben confluint de manera perfecta en la trama central. Bé,
no m’estendré sobre això, ja està dit, i dit això ja n’hi hauria prou per
justificar l’afirmació que estem davant d’un gran llibre. Però no s’acaba aquí.
La història que ens narra té la dosi d’estructura dramàtica, en el sentit
teatral de la paraula, que és també un element essencial d’una bona narració.
En El carter el drama es redueix a l’obsessió del rodamon envers la dona
del seu patró, i la por dels amants de ser descoberts pel marit banyut amb qui
comparteixen casa en aquell racó de món. Així de senzill. Aquí en canvi, les
situacions dramàtiques són múltiples i de molta més complexitat, però la por de
l’impostor, dels impostors, a ser descoberts hi és igualment present i es manté
durant tot el llibre d’una manera magistral.
Hi ha una raó final per donar un 10 a aquest llibre: els fons polític i
ideològic tan allunyat de fals relat inventat pel franquisme sobre la guerra, i
la postguerra “interminable” que l’ha
seguit. Ja ho intuíem, no podia ser d’una altra manera, però a través d’aquest
llibre fem -faig- el descobriment que a Madrid, i a molts racons de l’España
castellana, hi ha gent que pensa com nosaltres i no s’empassa el relat
franquista, malauradament assumit, en tot o en part, per algunes persones que
presumeixen de ser d’esquerres.
No puc deixar d’esmentar un altre mèrit d’aquest llibre: l’immens esforç
de documentació, històrica i lingüística que hi ha darrera. Déu meu, quin tip de
treballar s’ha fet l’autora!
Un aplaudiment, doncs, entusiasta i sense reserves per Almudena
Grandes.
GRANDES, Almudena Los pacientes del doctor García. Barcelona: Tusquets Editores, 2018