dissabte, 2 de novembre del 2019

Des del banc dels acusats



De tota la literatura que ha sorgit entre els presos polítics catalans des que van ser empresonats, aquest llibre de Raül Romeva és el més original, i intel·ligent, perquè passa pel sedàs del sentit de l'humor una realitat ben difícil de pair. Però entre broma i broma en forma de vinyeta, deixa anar reflexions molt profundes.

Com la que es refereix als fiscals: "sovint exhibeixen que no s'han preparat l'interrogatori ni la declaració que els toca fer, com si consideressin que a ells no els cal demostrar res; tenen l'Estat de part seva. Ells són l'Estat" (39).

Hi ha un punt de vista que qui escriu això no pot acabar de subscriure, i és el que no és l'odi el que mou els independentistes, sinó "la frustració" i la "incomprensió", "davant d'una sentència incomprensible" (155). Potser al principi era així, però allò de "Ni oblit ni perdó", crec que denota que, després del primer d'octubre, als catalans ens ha caigut del tot la vena dels ulls. És normal sentir, pel cap baix, una mica d'odi, encara que no serveixi de res. Som humans i, com deia Shakespeare, "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem?". Tot i que el més intel·ligent a la vida és saber ignorar, jo crec en una cita que encapçala Les veus del pamano: "Pare no els perdonis, que saben què fan".

Dit tot això, farem alguna referència a les il·lustracions còmiques, algunes amb mola gràcia. Com el de les "ulleres de realitat virtual", amb les que la fiscal interroga un membre de la policia nacional (40), o bé "la complicitat que sovint flueix entre l'advocada Sáenz i el flamant candidat a l'Ajuntament de Madrid Ortega Smith" (47), en aquesta il·lustració pròpia de la revista El jueves, que li ha servit d'inspiració més d'una vegada:

He de dir que jo tinc una debilitat per Raül Romeva, tot i que no és del meu partit, perquè té la meva edat, i ja li he llegit El pont de cendra (2015). M'agradaria llegir-ne Esperança i Llibertat (2019), de la mateixa editorial, també. Aquest llibre del qual en faig ressenya ara es llegeix en una tarda, i no té pèrdua.

ROMEVA i RUEDA, Raül. Des del banc dels acusats. Barcelona: Ara llibres, 2019

divendres, 1 de novembre del 2019

Banderes dels altres


Ressenya de Jesús Bonals




Després de llegir La sorra vermella, una novel·la extraordinàriament reeixida, vaig córrer a comprar Banderes dels altres tan aviat com va sortir, amb la idea de llegir-la, tanmateix, quan li toqués el torn. Però en vaig tenir prou amb espigolar unes poques pàgines del principi del llibre per abandonar a mig llegir l’altra llibre que estava llegint, i per quedar totalment enganxat a aquestes Banderes.

En pocs dies me l’he cruspit. Quan això passa es compleix la primera condició que ha de tenir un llibre per pensar que hi ha indicis sòlids que ens trobem davant una obra extraordinàriament bona.

La primera cosa que vaig observar: el primer capítol, impressionant, funciona sol, i sembla tancat en si mateix com si fos un conte. L’inici del segon capítol fa pensar, d’entrada, en una història totalment independent del primer capítol, i durant unes pàgines no tenim clar si ens trobem davant d’una novel·la o d’un recull de contes.

Aviat ens adonem que no es tracta d’un recull de contes, sinó davant d’una veritable novel·la, construïda d’una manera original i molt efectiva., Quedo meravellat davant la manera com l’autor desenvolupa aquest segon episodi, que també es clou com un conte que funciona de manera independent, però que és, no cal dir-ho, el segon capítol d’una novel·la excel·lent. Per un moment hom pensa que l’autor està emulant La ronda, d’Schnitzler. ¿Potser la novel·la avançarà mitjançant històries enllaçades que acabaran tancant-se retronant a la situació i els personatges inicials?

El tercer, quart i cinquè capítol ens deixen clar que no estem davant d’una emulació de La ronda. L’acció contínua avançant amb gran força i l’autor ens deixa bocabadats i amb unes ganes terribles de saber com acabarà la història que ens explica.

Penso que potser hauria estat millor que l’autor hagués escrit la paraula FI en tancar a aquest capítol cinquè, malgrat que encara no hi ha cap desenllaç, i malgrat que la història resta oberta. Ho dic perquè els dos capítols següents no tenen, ni de bon tros, la força narrativa que l’autor ha desplegat magistralment en els cinc primers i això, al meu entendre, perjudica el resultat global de la narració.

La història d’en Jepi, una mena de Forrest Gamp gironí, es llegeix sense esforç al llarg del capítol sisè, però al meu entendre s’allargassa massa i alguns detalls són massa prolixos. Com que al Jepi ja el coneixíem dels capítols anteriors, ja sabíem que la seva tossuderia i força de voluntat el portaria  a aconseguir tot allò que es proposés. La narració s’0allunya i perd la força dels cinc primers capítols. I el mateix passa amb el setè, El murcièlago. Com a conte independent podria funcionar, però no serveix com a desenllaç, i apareix “relligat” amb calçador amb la resta de la narració. Sembla com si l’autor hagués afegit per evitar el tòpic final amb casori amb què es tanca el capítol sisè, si el sisè hagués estat el darrer.

La crítica que faig dels dos darrers capítols podria interpretar-se, potser, com una minusvaloració de l’obra, i no és així. És clar que el llibre podria haver estat encara millor, però es llegeix molt bé i és un gran llibre. No us el perdeu.

SANTAEULÀLIA, J. N. Banderes dels altres. Barcelona: Proa, 2019