Aquesta autora ha tingut molt d'èxit de gran amb aquesta novel·la, escrita de manera trepidant, segurament perquè tracta un tema, un món que ella coneix molt bé. Quan diem que escriu de manera trepidant, un exemple és que, quan començava un capítol, havia d'estar segura que ningú ni res m'interrompria, perquè no es pot deixar.
Però a més de ser molt ben narrada, de sorprendre i pertorbar més d'una vegada (allò que deia Oscar Wilde que ha de fer un llibre), té fragments amb molt de lirisme: "els grills canten perquè estan enamorats de les estrelles. I les estrelles, continuà ella, emocionada, potser surten per escoltar el cant dels grills" ((164); o bé: "filaven rumors i teixien mentides" (222).
Aquest món de les colònies tèxtils, que es va acabar amb la crisi de les fàbriques que les feien funcionar, és un món que permet de fer molta literatura sobre ell. El títol, un joc de paraules tan ben trobat, permet a l'autora de jugar amb la paraula "olor" en més d'una ocasió: "l'olor dels remordiments va traspassar la finestra oberta que grinyolava de tant en tant" (96), o bé "l'olor de colònia de senyor"(278), aquests amos de les colònies que l'autora deixa tan malament.
Un tret molt especial del llibre és la manera com acaba els capítols, per exemple aquest "de tant en tant", que té continuació amb l'inici del proper capítol, "De tant en tant deixava de pedalar la màquina de cosir i escoltava" (97).
Les històries d'amor, com les d'amistat, estan molt ben construïdes, i la psicologia dels personatges també. M'embadaleix quan parla d'una monja amb "una lletra polida, elegant, de persona culta i refinada" (204), mai abans havia pensat que la lletra pot mostrar com ets d'aquesta manera.
No és estrany que se n'hagi pogut fer una pel·lícula, d'aquest llibre. Qui escriu això ha volgut saber per què aquesta novel·la ha tingut tant d'èxit, i ho ha pogut comprovar, és excel·lent.
ALCÀNTARA, Sílvia Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009.
