Ressenya de Jesús Bonals
He trigat 45 anys a llegir un llibre de 100 pàgines! No és broma: el vaig comprar quan va sortir, -pels crèdits veig que va ser el gener de 1974-, i l’he acabat avui, dia de Nadal de 2019. Compteu. Em sembla que no m’equivoco si dic que he trigat 45 anys a acabar-lo.
Per què vaig
comprar un llibre que ha resultat ser tan decebedor? Suposo que perquè a la
contraportada deia que Handke era un “gran renovador de la prosa i el teatre en
llengua alemanya, i el seu màxim exponent des de Bertolt Brecht”. Jo era, i
soc, un gran admirador de Brecht. Els afers del senyor Juli Cèsar i l’Òpera
de tres rals: oh, oh, oh!, això és bona literatura. Si Handke era tan bo
com Brecht, bé valia la pena de llegir aquell petit llibret. Vaig, doncs
començar a llegir-lo. No podia i no podia, però si era com Brecht... apa, un
esforç més, unes pàgines més... Fins que el vaig arraconar, derrotat.
I per què
l’he acabat avui? Doncs perquè enguany a aquest senyor Peter Handke li acaben
de donar el premi Nobel. Serà possible? Des que ho vaig saber em vaig proposar
acabar aquest llibre, i comprovar, arribant fins a la darrera pàgina, si
aquella autèntica impossibilitat que tenia de jove de continuar llegint, encara
era vigent. Però cada vegada que, ara, de vell, he girat full he hagut de
violentar-me a mi mateix, per resistir l’impuls imperiós de llençar El
porter... a la paperera. M’ha costat molt arribar a la pàgina 100, la
darrera. Aquest segon assalt ha durat setmanes. Mentre llegia aquest llibre infecte
n’he acabat tres o quatre més que s’intercalaven en la lectura, i que, no sé
com, arribava al seu final mentre El porter... se’m resistia. Moltes
vegades durant aquestes últimes setmanes he pensat si el meu entossudiment a acabar-lo valia
la pena. Avui, finalment, he fet el cim! Quin descans! I confirmat del tot: aquest llibre és una
autèntica caca, per molt premi Nobel que sigui l’autor.
Arribat a
aquest punt, he de deixar clara una cosa: mai no he permès que la ideologia
d’un autor sigui un element que m’influeixi a l’hora de valorar un text
literari. Per a mi un llibre és bo o dolent per la manera com està escrit, pensi
com pensi l’autor. Per exemple: Brecht era comunista, després de la guerra es
va quedar a viure a l’Alemanya comunista i que jo sàpiga no va fer escarafalls
davant la dictadura de Stalin, i malgrat això, jo, que no he estat mai comunista, l’admiro i
per a mi, Brecht és indiscutiblement un dels escriptors més grans de la
literatura alemanya, que per cert per al meu gust és la millor del món. Ho dic
de passada, perquè ara no és el tema que ens ocupa, però ja que ho he dit
afegiré que la literatura russa és gairebé tan bona, i probablement l’americana
acabarà superant-les totes dues, perquè l’art floreix quan hi ha qui el paga, i
qui té l’hegemonia política també té els diners, i qui té els diners pot pagar
l’art. Tanco parèntesi.
Dic això,
que la ideologia no m’influeix, perquè Handke s’ha fet famós pel seu
recolzament a Milosevic, Karadzic i tota la colla de criminals de guerra al
conflicte de Iugoslàvia. Evidentment que això em repugna i mai no podré
entendre com un gran escriptor pot caure tan baix. Però, repeteixo, això no ho he
tingut en compte. El llibre és dolent perquè és dolent, i punt.
Una altra
cosa que podria influir-hi es, certament, la traducció. He de dir que la
traducció no sé si és fidel o no és fidel, perquè els meus minsos coneixements
d’alemany no em permeten filar tan prim, però el cert és que la traducció no
funciona i contribueix a fer indigest el llibre. Això em deixa perplex, perquè
la signa Joan Fontcuberta, i de Joan Foncuberta n’he llegit algunes de les
millors traduccions de l’alemany. ¿Hi ha, doncs, dos Joans Fontcuberta? ¿Potser
el Joan Fontcuberta d’EL porter... és el mateix de les grans i
magnífiques traduccions de més endavant, però aquí encara n’estava aprenent?
Misteri.
L’altre cosa
que podria influir-hi és que aquí el protagonista és el dolent, i els llibres
que tenen per protagonista el dolent sempre són feixucs. Sembla, perquè l’autor
no diu res clar, tot s’ha d’intuir, que el protagonista és un assassí que se’n
va a un poble de la frontera, sembla que amb la intenció de fugir a
l’estranger, però s’acaba el llibre i encara no ho ha fet. Mentrestant l’autor
ens cansa explicant-nos la manera de pensar del tal Bloch, que sembla no està
gaire bé del cap. Ens informa del que fa i el que menja, incloent-hi, per
exemple, si mata una mosca amb una pala, etc. etc. Quina presa de pèl al
lector!
Quedo
escarmentat, la veritat, Tinc algun altre llibre del premi Nobel Handke a la
meva biblioteca. Us ben asseguro que estic ben vacunat i no en llegiré cap més.
Ara l’únic dubte que tinc és si els llibres d’aquest autor els he de conservar
per aquell atàvic respecte als llibres amb què he estat educat, o bé si els he
de llençar definitivament a la paperera, que és on em sembla que haurien
d’estar.
HANDKE, Peter La por del porter davant del penalty. Barcelona: Edicions 62, 1974