dijous, 26 de desembre del 2019

La por del porter davant del penalty



Ressenya de Jesús Bonals


He trigat 45 anys a llegir un llibre de 100 pàgines! No és broma: el vaig comprar quan va sortir, -pels crèdits veig que va ser el gener de 1974-, i l’he acabat avui, dia de Nadal de 2019. Compteu. Em sembla que no m’equivoco si dic que he trigat 45 anys a acabar-lo.

Per què vaig comprar un llibre que ha resultat ser tan decebedor? Suposo que perquè a la contraportada deia que Handke era un “gran renovador de la prosa i el teatre en llengua alemanya, i el seu màxim exponent des de Bertolt Brecht”. Jo era, i soc, un gran admirador de Brecht. Els afers del senyor Juli Cèsar i l’Òpera de tres rals: oh, oh, oh!, això és bona literatura. Si Handke era tan bo com Brecht, bé valia la pena de llegir aquell petit llibret. Vaig, doncs començar a llegir-lo. No podia i no podia, però si era com Brecht... apa, un esforç més, unes pàgines més... Fins que el vaig arraconar, derrotat.

I per què l’he acabat avui? Doncs perquè enguany a aquest senyor Peter Handke li acaben de donar el premi Nobel. Serà possible? Des que ho vaig saber em vaig proposar acabar aquest llibre, i comprovar, arribant fins a la darrera pàgina, si aquella autèntica impossibilitat que tenia de jove de continuar llegint, encara era vigent. Però cada vegada que, ara, de vell, he girat full he hagut de violentar-me a mi mateix, per resistir l’impuls imperiós de llençar El porter... a la paperera. M’ha costat molt arribar a la pàgina 100, la darrera. Aquest segon assalt ha durat setmanes. Mentre llegia aquest llibre infecte n’he acabat tres o quatre més que s’intercalaven en la lectura, i que, no sé com, arribava al seu final mentre El porter... se’m resistia. Moltes vegades durant aquestes últimes setmanes  he pensat si el meu entossudiment a acabar-lo valia la pena. Avui, finalment, he fet el cim! Quin descans!  I confirmat del tot: aquest llibre és una autèntica caca, per molt premi Nobel que sigui l’autor.

Arribat a aquest punt, he de deixar clara una cosa: mai no he permès que la ideologia d’un autor sigui un element que m’influeixi a l’hora de valorar un text literari. Per a mi un llibre és bo o dolent per la manera com està escrit, pensi com pensi l’autor. Per exemple: Brecht era comunista, després de la guerra es va quedar a viure a l’Alemanya comunista i que jo sàpiga no va fer escarafalls davant la dictadura de Stalin, i malgrat això,  jo, que no he estat mai comunista, l’admiro i per a mi, Brecht és indiscutiblement un dels escriptors més grans de la literatura alemanya, que per cert per al meu gust és la millor del món. Ho dic de passada, perquè ara no és el tema que ens ocupa, però ja que ho he dit afegiré que la literatura russa és gairebé tan bona, i probablement l’americana acabarà superant-les totes dues, perquè l’art floreix quan hi ha qui el paga, i qui té l’hegemonia política també té els diners, i qui té els diners pot pagar l’art. Tanco parèntesi.

Dic això, que la ideologia no m’influeix, perquè Handke s’ha fet famós pel seu recolzament a Milosevic, Karadzic i tota la colla de criminals de guerra al conflicte de Iugoslàvia. Evidentment que això em repugna i mai no podré entendre com un gran escriptor pot caure tan baix. Però, repeteixo, això no ho he tingut en compte. El llibre és dolent perquè és dolent, i punt.

Una altra cosa que podria influir-hi es, certament, la traducció. He de dir que la traducció no sé si és fidel o no és fidel, perquè els meus minsos coneixements d’alemany no em permeten filar tan prim, però el cert és que la traducció no funciona i contribueix a fer indigest el llibre. Això em deixa perplex, perquè la signa Joan Fontcuberta, i de Joan Foncuberta n’he llegit algunes de les millors traduccions de l’alemany. ¿Hi ha, doncs, dos Joans Fontcuberta? ¿Potser el Joan Fontcuberta d’EL porter... és el mateix de les grans i magnífiques traduccions de més endavant, però aquí encara n’estava aprenent? Misteri.

L’altre cosa que podria influir-hi és que aquí el protagonista és el dolent, i els llibres que tenen per protagonista el dolent sempre són feixucs. Sembla, perquè l’autor no diu res clar, tot s’ha d’intuir, que el protagonista és un assassí que se’n va a un poble de la frontera, sembla que amb la intenció de fugir a l’estranger, però s’acaba el llibre i encara no ho ha fet. Mentrestant l’autor ens cansa explicant-nos la manera de pensar del tal Bloch, que sembla no està gaire bé del cap. Ens informa del que fa i el que menja, incloent-hi, per exemple, si mata una mosca amb una pala, etc. etc. Quina presa de pèl al lector!


Quedo escarmentat, la veritat, Tinc algun altre llibre del premi Nobel Handke a la meva biblioteca. Us ben asseguro que estic ben vacunat i no en llegiré cap més. Ara l’únic dubte que tinc és si els llibres d’aquest autor els he de conservar per aquell atàvic respecte als llibres amb què he estat educat, o bé si els he de llençar definitivament a la paperera, que és on em sembla que haurien d’estar.

HANDKE, Peter La por del porter davant del penalty. Barcelona: Edicions 62, 1974

diumenge, 8 de desembre del 2019

Un escriptor entre togues i reixes


Ressenya de Jesús Bonals

Vaig llegir Escrits de presó de Joaquim Forn quan tot just començaven a sortir els primers llibres que els presos polítics catalans han pogut escriure, gràcies a la inacció forçosa que imposa la presó, i a la trista i espantosa experiència que han hagut de viure. Vaig quedar molt agradablement sorprès: no m’hauria imaginat mai que Joaquim Forn escrigués tan bé. Estava davant d’un llibre extraordinàriament ben escrit.

Quan va sortir el segon llibre, Entre togues i reixes, vaig córrer a comprar-lo i me l’he empassat ens pocs dies: és tan bo, i tan ben escrit, i tan emotiu com el primer. Dit ras i curt: aquests dos llibres haurien de formar part de la història de la literatura catalana, o si voleu, del cànon dels millors llibre escrits en la nostra llengua.

Ho he dit abans: la sorpresa va ser majúscula, perquè per a mi Joaquim Forn era un polític gairebé desconegut, que, per desconeixement, veia amb tons grisos, de segona línia. El fet de no haver estat mai diputat, ni dirigent polític, ni portaveu, sinó un personatge de segona línia, dedicat principalment en la política municipal, i encara no com a alcalde sinó com a regidor, contribuïa a crear-me aquesta imatge difuminada. El seu silenci al costat del major Trapero, el dia que, després dels atemptats d’agost de 1917 va comparèixer a la televisió, cedint al cap policial tot el protagonisme, va corroborar una vegada més els prejudicis que ja tenia.

No em vaig començar a adonar que potser anava equivocat fins el dia que vaig sentir en el seu al·legat al judici davant el jutge Marchena. Ep, em vaig dir, em sembla que aquest Forn té fusta de bon polític. La lectura del seu primer llibre m’ho va confirmar: érem davant d’un personatge d’una gran humanitat, d’un gran polític, i ves per on, també d’un gran escriptor.

És cert que no hi ha cap balança per mesurar el valor d’un text literari, i que la valoració és sovint subjectiva i depèn dels paràmetres que cada lector considera els més determinants. En el camp de la narrativa, -i les bones memòries tant si es vol com si no es vol formen part de la narrativa-, la primera exigència és aconseguir mantenir el ritme i l’interès del lector, dirigint el focus, com fa ell, ara a la introspecció del propi estat d’ànim, ara a la vida de la presó, ara al judici, ara a la relació amb la família que resta a fora, ara als companys de presó, ara fins i tot al tema religiós, ara a la fidelitat a les pròpies conviccions polítiques, etc. etc. Tot això ben dosificat i ben administrat, com ho pot i ho sap fer un mestre de la narrativa.

Ja fa anys que m’he adonat que la veritable història no s’aprèn als manuals d’història, sinó als llibres de memòries de personatges que han sabut explicar la seva vida en el marc i en el context històric de l’època i el lloc en els quals els ha tocat viure. És justament això el que passa amb aquest llibre. Si teniu ganes de saber, des d’una perspectiva històrica, què ha representat aquest episodi tant dolorós i tan esperançador que ens ha tocat viure aquests darrers dos anys a Catalunya, que ha culminat amb l’1-O, llegiu els llibres de Forn. Viureu aquesta història d’una manera tan vívida, que, en girar la darrera pàgina del llibre, gairebé tindreu la impressió d’haver viscut una temporada a dins de la presó al costat de Joaquim Forn. Si algun dia, per l’atzar de la repressió indiscriminada que patim, ens toqués ingressar-hi, ja sabríem el pa que s’hi dona.

FORN, Joaquim Entre togues i reixes. Barcelona: Enciclopèdia, 2019

dissabte, 2 de novembre del 2019

Des del banc dels acusats



De tota la literatura que ha sorgit entre els presos polítics catalans des que van ser empresonats, aquest llibre de Raül Romeva és el més original, i intel·ligent, perquè passa pel sedàs del sentit de l'humor una realitat ben difícil de pair. Però entre broma i broma en forma de vinyeta, deixa anar reflexions molt profundes.

Com la que es refereix als fiscals: "sovint exhibeixen que no s'han preparat l'interrogatori ni la declaració que els toca fer, com si consideressin que a ells no els cal demostrar res; tenen l'Estat de part seva. Ells són l'Estat" (39).

Hi ha un punt de vista que qui escriu això no pot acabar de subscriure, i és el que no és l'odi el que mou els independentistes, sinó "la frustració" i la "incomprensió", "davant d'una sentència incomprensible" (155). Potser al principi era així, però allò de "Ni oblit ni perdó", crec que denota que, després del primer d'octubre, als catalans ens ha caigut del tot la vena dels ulls. És normal sentir, pel cap baix, una mica d'odi, encara que no serveixi de res. Som humans i, com deia Shakespeare, "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem?". Tot i que el més intel·ligent a la vida és saber ignorar, jo crec en una cita que encapçala Les veus del pamano: "Pare no els perdonis, que saben què fan".

Dit tot això, farem alguna referència a les il·lustracions còmiques, algunes amb mola gràcia. Com el de les "ulleres de realitat virtual", amb les que la fiscal interroga un membre de la policia nacional (40), o bé "la complicitat que sovint flueix entre l'advocada Sáenz i el flamant candidat a l'Ajuntament de Madrid Ortega Smith" (47), en aquesta il·lustració pròpia de la revista El jueves, que li ha servit d'inspiració més d'una vegada:

He de dir que jo tinc una debilitat per Raül Romeva, tot i que no és del meu partit, perquè té la meva edat, i ja li he llegit El pont de cendra (2015). M'agradaria llegir-ne Esperança i Llibertat (2019), de la mateixa editorial, també. Aquest llibre del qual en faig ressenya ara es llegeix en una tarda, i no té pèrdua.

ROMEVA i RUEDA, Raül. Des del banc dels acusats. Barcelona: Ara llibres, 2019

divendres, 1 de novembre del 2019

Banderes dels altres


Ressenya de Jesús Bonals




Després de llegir La sorra vermella, una novel·la extraordinàriament reeixida, vaig córrer a comprar Banderes dels altres tan aviat com va sortir, amb la idea de llegir-la, tanmateix, quan li toqués el torn. Però en vaig tenir prou amb espigolar unes poques pàgines del principi del llibre per abandonar a mig llegir l’altra llibre que estava llegint, i per quedar totalment enganxat a aquestes Banderes.

En pocs dies me l’he cruspit. Quan això passa es compleix la primera condició que ha de tenir un llibre per pensar que hi ha indicis sòlids que ens trobem davant una obra extraordinàriament bona.

La primera cosa que vaig observar: el primer capítol, impressionant, funciona sol, i sembla tancat en si mateix com si fos un conte. L’inici del segon capítol fa pensar, d’entrada, en una història totalment independent del primer capítol, i durant unes pàgines no tenim clar si ens trobem davant d’una novel·la o d’un recull de contes.

Aviat ens adonem que no es tracta d’un recull de contes, sinó davant d’una veritable novel·la, construïda d’una manera original i molt efectiva., Quedo meravellat davant la manera com l’autor desenvolupa aquest segon episodi, que també es clou com un conte que funciona de manera independent, però que és, no cal dir-ho, el segon capítol d’una novel·la excel·lent. Per un moment hom pensa que l’autor està emulant La ronda, d’Schnitzler. ¿Potser la novel·la avançarà mitjançant històries enllaçades que acabaran tancant-se retronant a la situació i els personatges inicials?

El tercer, quart i cinquè capítol ens deixen clar que no estem davant d’una emulació de La ronda. L’acció contínua avançant amb gran força i l’autor ens deixa bocabadats i amb unes ganes terribles de saber com acabarà la història que ens explica.

Penso que potser hauria estat millor que l’autor hagués escrit la paraula FI en tancar a aquest capítol cinquè, malgrat que encara no hi ha cap desenllaç, i malgrat que la història resta oberta. Ho dic perquè els dos capítols següents no tenen, ni de bon tros, la força narrativa que l’autor ha desplegat magistralment en els cinc primers i això, al meu entendre, perjudica el resultat global de la narració.

La història d’en Jepi, una mena de Forrest Gamp gironí, es llegeix sense esforç al llarg del capítol sisè, però al meu entendre s’allargassa massa i alguns detalls són massa prolixos. Com que al Jepi ja el coneixíem dels capítols anteriors, ja sabíem que la seva tossuderia i força de voluntat el portaria  a aconseguir tot allò que es proposés. La narració s’0allunya i perd la força dels cinc primers capítols. I el mateix passa amb el setè, El murcièlago. Com a conte independent podria funcionar, però no serveix com a desenllaç, i apareix “relligat” amb calçador amb la resta de la narració. Sembla com si l’autor hagués afegit per evitar el tòpic final amb casori amb què es tanca el capítol sisè, si el sisè hagués estat el darrer.

La crítica que faig dels dos darrers capítols podria interpretar-se, potser, com una minusvaloració de l’obra, i no és així. És clar que el llibre podria haver estat encara millor, però es llegeix molt bé i és un gran llibre. No us el perdeu.

SANTAEULÀLIA, J. N. Banderes dels altres. Barcelona: Proa, 2019

dimarts, 24 de setembre del 2019

Olor de colònia



Aquesta autora ha tingut molt d'èxit de gran amb aquesta novel·la, escrita de manera trepidant, segurament perquè tracta un tema, un món que ella coneix molt bé. Quan diem que escriu de manera trepidant, un exemple és que, quan començava un capítol, havia d'estar segura que ningú ni res m'interrompria, perquè no es pot deixar.

Però a més de ser molt ben narrada, de sorprendre i pertorbar més d'una vegada (allò que deia Oscar Wilde que ha de fer un llibre), té fragments amb molt de lirisme: "els grills canten perquè estan enamorats de les estrelles. I les estrelles, continuà ella, emocionada, potser surten per escoltar el cant dels grills" ((164); o bé: "filaven rumors i teixien mentides" (222).

Aquest món de les colònies tèxtils, que es va acabar amb la crisi de les fàbriques que les feien funcionar, és un món que permet de fer molta literatura sobre ell. El títol, un joc de paraules tan ben trobat, permet a l'autora de jugar amb la paraula "olor" en més d'una ocasió: "l'olor dels remordiments va traspassar la finestra oberta que grinyolava de tant en tant" (96), o bé "l'olor de colònia de senyor"(278), aquests amos de les colònies que l'autora deixa tan malament.

Un tret molt especial del llibre és la manera com acaba els capítols, per exemple aquest "de tant en tant", que té continuació amb l'inici del proper capítol, "De tant en tant deixava de pedalar la màquina de cosir i escoltava" (97).

Les històries d'amor, com les d'amistat, estan molt ben construïdes, i la psicologia dels personatges també. M'embadaleix quan parla d'una monja amb "una lletra polida, elegant, de persona culta i refinada" (204), mai abans havia pensat que la lletra pot mostrar com ets d'aquesta manera.

No és estrany que se n'hagi pogut fer una pel·lícula, d'aquest llibre. Qui escriu això ha volgut saber per què aquesta novel·la ha tingut tant d'èxit, i ho ha pogut comprovar, és excel·lent.

ALCÀNTARA, Sílvia Olor de colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009.

dissabte, 24 d’agost del 2019

Los pacientes del doctor García



Ressenya de Jesús Bonals

Com tots els joves nascuts durant el franquisme, i especialment durant el primer franquisme,a l’escola em van amagar que hi havia una literatura catalana, i fins als catorze anys no em vaig assabentar que existia. Hi vaig entrar amb Incerta glòria, amb Pedrolo, Espriu, Sarsanedas, Pla, Benguerel, Riba, Carner, Sagarra,Marius Torres, Pere Calders, etc. etc. Oh, oh, oh! Quin descobriment, quin territori desconegut, quin planeta fantàstic tenia a tocar del nas i no me n’havia adonat! El descobriment em va enlluernar de tal manera i em va indignar tant que fins aleshores me l’haguessin escamotejat, que a partir d’aleshores, segona meitat de la dècada dels cinquanta, vaig reaccionar d’una manera segurament excessiva: a partir d’aleshores vaig arraconar la literatura castellana, i els meus coneixements sobre ella s’aturen als llibres que havia llegit fins aleshores: la poesia de García Lorca, Machado, Dámaso Alonso, Aleixandre, Azorín, Unamuno, Baroja, els primers llibres de Delibes, els clàssics:  Cervantes, Calderón, Fray Luis de León, etc. De tot el que es va escriure després, la meva ignorància és total, i accentuada per un fenomen curiós: alguns dels meus companys, primer universitaris, després col·legues a l’ensenyament, no havien descobert encara aquest fantàstic planeta català que era el reu i que tenien a tocar, i com aquells castellans que, segons diuen, “desprecian cuanto ignoran”, menyspreaven la literatura catalana, com si fos una cosa de quarta o cinquena divisió al costat de la castellana, que consideraven de primera. “Oblida’t de Pedrolo i llegeix Cien años de soledad i sabràs què és bona literatura” deien.
Aquell menyspreu em feia mal, i per tant no em va venir mai de gust llegir els Cien años de soledad, que suposo que deu der molt bo, i que algun dia hauré de llegir. Vaig fer la primera excepció al meu dejuni de literatura castellana amb Patria de l’Aramburu i ara li ha tocat al torn a aquest  Los pacientes del doctor García, d’Almudena Grandes. Ha valgut la pena trencar el dejuni, i ara que he acabat el llibre penso que m’hauria perdut una molt bona novel·la si l’hagués persistit amb el meu boicot.
Perquè dic que és un gran llibre: doncs primer de tot perquè el sistema narratiu és magistral. Sobre una mateixa història es bot bastir una gran novel·la o una mediocritat absoluta: depèn de si l’autor sap de narrar o no sap de narrar. No tots els que es dediquen a la narrativa en saben prou. I si l’autor sap de narrar, vull dir si domina la tècnica amb excel·lència, ja tenim salvat el llibre. Podria ara fer la llista, no gaire llarga, dels grans narradors. No la faré. Però, per il·lustrar què vol dir una bona narració, esmentaré només un llibre, que no surt a les històries de la literatura perquè es considera de gènere, però que arriba al punt més alt de l’eficàcia narrativa: El carter sempre truca dues vegades. Tan curt, tan bo. Quinta essència de l’eficàcia narrativa.  Des que el rodamon protagonista arriba a la gasolinera solitària de carretera saltant de la caixa del camió on viatjava no recordo si com a polissó o fent autostop, entrem directament en matèria i encara només som a la primera pàgina.
El llibre d’Almudena Grandes que comento és naturalment tota una altra cosa, començant per la llargada, que deu ser com sis o set vegades més gruixut  que “El carter”, i continuant perquè és tota una altra cosa que el llibre policíac esmentat, però Las pacientes té una estructura narrativa perfecta, amb uns canvis de punt de vista sempre oportuns, amb un devessall d’històries paral·leles, però que són complementàries, i acaben confluint de manera perfecta en la trama central. Bé, no m’estendré sobre això, ja està dit, i dit això ja n’hi hauria prou per justificar l’afirmació que estem davant d’un gran llibre. Però no s’acaba aquí. La història que ens narra té la dosi d’estructura dramàtica, en el sentit teatral de la paraula, que és també un element essencial d’una bona narració. En El carter el drama es redueix a l’obsessió del rodamon envers la dona del seu patró, i la por dels amants de ser descoberts pel marit banyut amb qui comparteixen casa en aquell racó de món. Així de senzill. Aquí en canvi, les situacions dramàtiques són múltiples i de molta més complexitat, però la por de l’impostor, dels impostors, a ser descoberts hi és igualment present i es manté durant tot el llibre d’una manera magistral.
Hi ha una raó final per donar un 10 a aquest llibre: els fons polític i ideològic tan allunyat de fals relat inventat pel franquisme sobre la guerra, i la postguerra “interminable”  que l’ha seguit. Ja ho intuíem, no podia ser d’una altra manera, però a través d’aquest llibre fem -faig- el descobriment que a Madrid, i a molts racons de l’España castellana, hi ha gent que pensa com nosaltres i no s’empassa el relat franquista, malauradament assumit, en tot o en part, per algunes persones que presumeixen de ser d’esquerres.
No puc deixar d’esmentar un altre mèrit d’aquest llibre: l’immens esforç de documentació, històrica i lingüística que hi ha darrera. Déu meu, quin tip de treballar s’ha fet l’autora!
Un aplaudiment, doncs,  entusiasta i sense reserves per Almudena Grandes.

GRANDES, Almudena Los pacientes del doctor García. Barcelona: Tusquets Editores, 2018

dijous, 18 de juliol del 2019

Ho tornarem a fer



Sempre havia trobat que Jordi Cuixart tenia molta força quan parlava en públic, que era molt especial, i digne del seu càrrec de president d'Òmnium. Però quan el vaig sentir parlant en el judici, jo que ja m'he fet del Consell per la República i de Plataforma per la llengua, vaig esdevenir una més de les moltes persones que es van fer d'Òmnium en pocs dies.

Aquest llibre és basat sobretot en aquest discurs al Suprem. És un text ple de cites, però que té força per ell mateix: "Desobeïm el sistema perquè obeïm els Drets Humans" (59), "Si els objectius de la desobediència civil no s'assoleixen immediatament, és molt important no caure en el parany de la frustració" (59). "Per què desobeir? Només cal tenir ulls a la cara. La desobediència està tan justificada, és tan normal, que el que xoca és la falta de reacció, la passivitat" (55).

Les comparacions amb Ghandi, Nelson Mandela, Martin Luther King, són forçoses. Milan Kundera deia que "el plaer més gran del món és ser admirat", i a vegades penso que per molt que pateixin a la presó els nostres presos polítics, saber que la raó i la veritat els guia, els ajuda a superar tots els entrebancs, que són molts, ja ho sabem.

El que sap greu és que els tractin com una mena de segons Jesucrists, que hagin de pagar per tot un país, Catalunya. Deia Espriu: "A vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble,/ però mai no ha de morir tot un poble/ per un home sol". Ens agradaria que tot aquest sofriment servís per alguna cosa.

CUIXART, Jordi Ho tornarem a fer. Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret. Barcelona: Ara llibres, 2019

dissabte, 13 de juliol del 2019

El camí del bosc. Buscar bolets, trobar consol



Aquest llibre és fet de dues parts intercalades: la narració de la duresa del dol que ha patit l'escriptora arran de la mort sobtada, inesperada del seu marit, i l'explicació de l'afició a buscar bolets que l'ha ajudat a superar aquest dol. S'ha de dir que l'explicació del dol és especialment dura, arribes a pensar que millor no tenir parella, si el fet de perdre-la t'ha de fer perdre la gana, per exemple, i tota l'empatia amb el món, com li passa a ella.

Qui escriu això s'ha interessat per aquest llibre perquè també ha estat força atreta pel món dels bolets, tot i que darrerament no gaire, d'altres aficions com els blogs li han guanyat el terreny. De fet, l'autora d'aquest llibre és antropòloga, i escriu molt bé, però la seva afició als bolets és de solvència contrastada. "Per primer cop des de la mort de l'Eiolf, sabia que tenia un objectiu i un rumb" (67).

És curiós, perquè a Noruega, el país adoptiu de l'autora, no s'hi troben rovellons, els lactarius deliciosus que jo conec força bé. Però sí que tenen ceps, per exemple. Hi ha un element en la manera de cuinar els bolets que s'explica, que em va sorprendre molt: els couen molt sovint amb mantega i pebre, penso que és molt millor amb oli d'oliva verge extra, com se sol fer a Catalunya, almenys a casa meva.

Una de les coses més curioses del llibre, a banda de l'al·lusió als bolets tòxics, és el capítol de "L'innombrable", que parla de la bruixa aguda, un bolet al·lucinògen que no surt a cap llibre, per si de cas, i del qual l'autora en sap a través d'un contacte. També és curiós quan explica que els noms en llatí, a banda de ser útils quan te'n vas a un altre país, són molt descriptius de la forma o d'altres qualitats del bolet.

Aquest llibre és tan deliciós com ho són molts bolets, en definitiva. Una lectura que no es pot restringir únicament als que els agrada de caçar bolets, perquè és interessantíssima.

LONG, Litt Woon El camí del bosc. Barcelona: Ara llibres, 2018

dissabte, 29 de juny del 2019

La millor nit de la teva vida




Aquesta obra de teatre, amb un plantejament, un nus i un desenllaç entrelligats com els seus tres protagonistes, té un plantejament rodó en ella mateixa i en la rodonesa, l'evolució psicològica d'ells tres. És molt realista, i dura, no és del que qui escriu això té més per costum de llegir, però es llegeix en una tarda, és d'una concisió i força innegables.

M'agrada, pel que fa a l'estil, quan un personatge no acaba de dir el que anava a dir i només hi ha una barra en diagonal: "Que no t'hauria d'haver dit que fa tant de temps que/", per exemple. Em recorda una tècnica d'un escriptor ben diferent, Ramon Folch i Camarasa, "Oh, res de greu, només una mena de.", dins Testa de vell en bronze.

Aquesta obra fa pensar en allò que quan es diu que la gent menteix és que bàsicament menteix sobre l'amor, que deia Gore Vidal en un article. També em recorda l'obra de teatre La ronda, d'Arthur Schnitzler, pel principi i final connectats, en què el personatge del principi s'ho fa amb algú altre, que al seu torn s'ho fa amb algú altre, fins que el darrer s´ho fa amb el primer de tots. "Ho fan com animals i quan han acabat no volen saber res de l'altre", deia la Lili, una protagonista de Una princesa a Berlín, d'Arthur R. G. Solmssen, referint-se a La ronda. També aquí el sexe és molt descarnat, de tan carnal com és. Jo crec que una veu femenina no hauria estat mai tan provocadora, trasbalsant, només ho pot haver escrit un home, això.

Com diu en un moment determinat un dels tres personatges, la Sílvia (que pot ser un joc de paraules amb el cognom de l'escriptor?): "Si una comparació està suada és perquè es fa servir molt. I si es fa servir molt és perquè serveix". Una de les coses suades és que l'enamorament dura dos o tres anys màxim. El despit del Marc amb la Marta quan el deixa el porta a dir: "A partir d'ara, ni patiré buscant el millor, ni patiré evitant el pitjor. Viuré còmodament en un feliç terme mig". Com si fos possible. La vida és una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, ens deien a la carrera.

Sigui com sigui, el talent d'aquest escriptor és innegable. Podria ser la millor obra de la seva vida, sense cap dubte. Potser publicaré aquesta ressenya al meu altre blog Anticànons, perquè s'hauria de rescatar de l'oblit del fet que només l'hagi pogut trobar al magatzem de la meva biblioteca.

SILVA, Jordi La millor nit de la teva vida. Barcelona: Proa, 2007

diumenge, 12 de maig del 2019

Cartes a Mahalta




Algun poeta m'ha dit, alguna vegada, que Màrius Torres és del millor que hi ha en poesia catalana. Qui escriu això creu fermament que la relació amorosa entre Màrius Torres i Mercè Figueras és del millor que li pot passar a una persona, en contrast amb el depriment que és estar malalt de tuberculosi i morir-ne, com li va passar al poeta. I les cartes que s'escrivien i es conserven, en el mateix sanatori on eren, perquè no se'ls permetia de veure's gaire, són de la millor literatura.

De seguida es veu com el poeta no és qualsevol persona: "La majoria de la gent és incapaç d'estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme (44). Tot i que ell frena el seu sentiment, perquè s'adona que no s'hi podrà casar mai: "Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?" (43).

Ell li diu: "no t'enyoro gaire perquè penso molt en tu" (47), i ella li diu:"No em feies patir, em feies glatir" (77). Tant una cosa com l'altra em semblen sublims. "És l'estil que voldria aconseguir. Un estil que no diu res, però ho suggereix tot" (148). Un amor que no és possible, però ho és tot.

"Un poeta japonès ha escrit que les papallones són les úniques flors que tenen ales" (126): el seu amor és l'únic que té ales, les ales de la poesia. Que, per cert, va sortint en les cartes, en una primera versió que és bo de comparar amb la definitiva. Hi ha un moment en què el llibre es fa interessantíssim, quan aconsegueixes d'entrar en la història d'amor, tot i la manca de referents que hi ha a vegades. Ells havien de ser conscients del seu alt nivell literari, de la seva transcendència, relacionada amb la seva amistat també epistolar amb Joan Sales.

S'ha comparat la bellesa física de Mercè Figueras amb la d'Ingrid Bergman. La poso aquí perquè veieu aquesta dona "de carn i somnis" (262):


Tot i la duresa de la seva vida de malalts, aquest llibre és ple de bellesa. Ell va morir, i ella el va sobreviure, arribant a curar-se. La "Mahalta", una manera d'expressar l'admiració que sentia per ella, en un joc de paraules amb "malalta", ja que "mahalta" es refereix a una dona de la noblesa. Els dos van tenir la seva part de felicitat en aquesta vida.

dilluns, 22 d’abril del 2019

Per tenir casa cal guanyar la guerra




Ressenya de Jesús Bonals

Aquest llibre és un magnífic complement de la poesia de Margarit. Si us agrada Margarit, l’heu de llegir. Us ajudarà a entendre millor la seva poesia, tot i que, de fet, els seus versos són sempre transparents. Aquestes memòries d’infància, adolescència i primera joventut, expliquen de manera diàfana el perquè d’aquell to un pèl elegíac dels seus poemes. Les patacades que li ha donat la vida, de fet no gaire diferents  a les que tots els mortals hem de suportar, tenen un plus de dolor i acarnissament afegit, perquè afecten el voraviu més sensible dels éssers humans: la infància, els fills.

El que acabem de dir ja farà endevinar al lector d’aquesta ressenya que aquestes memòries superen amb escreix allò que hom pot demanar a aquest gènere literari pel que fa a la sinceritat. Sinceritat envers un mateix, sinceritat envers els altres. Aquesta sinceritat amb els altres és el que fa que les memòries, si ho són de veritat, sempre s’aturin al final de l’adolescència, o al primer inici de la joventut, que de fet és el mateix. Per què? Doncs perquè, si s’aturen aquí, molt probablement tots els personatges citats a la narració ja seran difunts. I deu ser difícil trepitjar l’ull de poll d’un difunt...

Tot i això, sí que és possible trepitjar l’ull de poll dels descendents. Penso que és probablement aquesta raó la que explica que una de les filles de Margarit, segons s’explica al capítol final d’agraïments, fes una taxativa i negativa lectura inicial del manuscrit. S’entén molt bé. Margarit no estalvia la crítica ni tan sols al seu pare, sempre que li sembla adient de fer-la. Vegem-ne un exemple, que ens farà entendre el que dic. Parla  l’autor:

...el sou del pare, una bona part del qual es gasta en (...) les seves exigències en el vestuari: l’ascensió social implica “anar ben vestit” i ell, obsessivament elegant, no descuida aquest aspecte en cap circumstància, fora de casa. Constataré que en aquesta professió, que se suposa en ella mateixa en relació directa amb l’Estètica, és freqüent voler destacar del propi entorn per l’aparença: que les cases on viuen, la roba que vesteixen, el lloc on estiuegen, el cotxe que tenen els arquitectes sigui la forma visible d’algun fons exquisit que la major part de les vegades és mera banalitat. La meva indiferència per la qüestió farà pressuposar al pare que mai no podré fer res de bo en aquest ofici.

Déu n’hi do la crítica a tort i a dret que, en un sol paràgraf, deixa anar el poeta arquitecte autor d’aquestes memòries. El qual, a més aprofita per criticar a qui li sembla, començant per ell mateix. Ho fa deixant constància escrita d’episodis personals més aviat galdosos que es podria ben estalviar, com ho fan la majoria dels autors de llibres de memòries, i com ben segur li hauria agraït que ho fes la família.

Aconseguit a bastament aquell primer requisit d’unes bones memòries, el de no ser un “autobombo” personal com ho són la majoria, per arribar a l’excel·lència en aquest gènere, com efectivament hi arriba Margarit, cal una altre requisit indispensable: que la narració sigui bona, i que el sistema narratiu triat funcioni a la perfecció, exactament al mateix nivell que se li exigeix a una bona novel·la.

Malauradament aquest requisit el deixen de banda moltes memòries, con si l’exigència de ser una bona narració fos cosa del gènere de ficció, i com si la no ficció pogués ignorar aquesta exigència. No és el cas del llibre que comentem. Si no sabéssim que allò que en explica Margarit és veritat, que no és en absolut ficció, podríem pensar que ens trobem davant  una excel·lent, una magnífica novel·la.

Després de deixar ben aclarit que ens trobem davant d’un gran llibre, m’agradaria parlar ara una mica de la poesia de Margarit, que aquest llibre tant ajuda a entendre, encara que soc conscient que el lector que arribi fins aquí, ja és un admirador de Margarit. ¿Què cal que digui si el lector ja ha llegit Margarit, i n’és un “fan”? Malgrat tot això, vull deixar constància aquí que Margarit pertany a l’elit dels més grans poetes del seu temps. És cert que gairebé tota poesia és bona, fins i tot molta d’aquella aparentment humil d’autors que s’autoediten els seus poemes i no aconsegueixen arribar al gran públic. Però també és cert que hi ha uns pocs poetes, molt bons i  molt grans, que saben tocar les paraules amb la vareta màgica del seu geni, i aconsegueixen ja des del primer vers de cada poema que el lector quedi atrapat per la màgia de la poesia.

Tot i que faré una digressió segurament prescindible, permeteu que posi com a exemple el primer vers d’aquella poema de García Lorca que comença:
                        Antonio Torres Heredia
                        hijo y Nieto de Camborios,
                        con una barra de mimbre
                        va a Sevilla a ver los toros.
¿Com pot ser que un primer vers, on no hi ha res més que el nom i els cognoms del protagonista, ens engrapi amb tanta força des d’aquesta primera línia? Misteris dels grans poetes!

He fet una digressió, certament, però no vaig pas tan desencaminat. Per circumstàncies del periple vital de la seva formació, el nostre admirat Margarit, tot i ser un català de pedra picada, és un home que coneix molt a fons la literatura castellana, que no li és gens aliena, i forma part dels que poden considerar-se els seus mestres: Machado, Neruda, etc.. Seria aquest un tema interessant a comentar si disposéssim de més temps, i de fer-ho arran del que diu sobre això a les seves memòries. Però deixem-ho estar. És inevitable que em quedin moltes coses al tinter. No em puc estendre més i m’he d’aturar. Abans, però, permeteu-me que faci una recomanació ben precisa i ben contundent: els que estimeu la poesia, els que estimeu Margarit, no us deixéssiu pas perdre aquesta petita joia!

dijous, 4 d’abril del 2019

Disset pianos




Ressenya de Jesús Bonals

Tinc entre els meus llibres una bona colla de novel·les de Ramon Solsona, però fins fa no gaire estaven tots per llegir: sempre n’hi havia un altre que li passava al davant. Fa un parell d’anys, però, Allò quer va passar a Cardós em va tocar la fibra, perquè fa molts anys que soc un enamorat del Pallars, i per això vaig llegir el primer llibre d’aquest autor. Extraordinari. Mestre de la narrativa i del suspense. Quina meravella! Des d’aleshores m’he proposat llegir tot el que publiqui Ramon Solsona i, naturalment he comprat i llegit Disset pianos.

L’autor aborda un tema i un mètode narratiu que no té res veure amb el Cardós, però es tracta també d’un llibre molt bo i totalment recomanable. Ara bé, aquest Disset pianos mereix molts comentaris i molts matisos. El primer, sobre el títol. Trobo que hauria estat molt millor Cartes d’amor a un piano robat, títol del recull inventat del poeta inventat Dumitru Costadinescu. Sospito que durant la redacció de la novel·la, el text es va titular de la manera que dic, però segurament un estrany pudor li va impedir ser més agosarat amb el títol. Llàstima.

He dit que Solsona s’empesca un poeta romanès i uns poemes que intercala com una pausa entre els capítols. Aquí sí que Solsona no “es talla.” ¿Se’n surt? Crec que després de llegir el magnífics Sac de gemecs i Botifarra de pagès, del seu alter ego lo Gaiter del Besós, poc dir que, amb el permís de Salvador Oliva, els seus versos són el millor que s’ha fet en poesia satírica en aquest país durant molts anys. Solsona  l’encerta de ple amb els poemes del suposat Costadinescu, sovint  també d’una forta vena satírica. El joc de ficció és tan gran que i tot imita a la perfecció les habituals mancances que solen afectar la poesia traduïda, sobre tot si el traductor vol ser fidel a l’original. Si Solsona no ens revelés la veritable autoria, la immensa majoria dels lectors ens pensaríem que Costadinescu ha existit de veritat.

Solsona ja és més que agosarat, jo diria que fins i tot una mica temerari, quan s’atreveix a trencar la clàssica unitat de lloc, i situa mitja novel·la a Bucarest. El canvi d’escenari, unit a una, per al meu gust, excessivament extensa introducció descriptiva del nou “plató” romanès, fa que a mig llibre el lector pateixi, ai, ai, ai, que em sembla que anem pel pedregar, i la narració pot acabar perdent bufera! Després, però, de manera sorprenent la situació es redreça, l’acció reprèn el vol  i l’autor tanca molt bé la trama narrativa, En arribar a aquest punt, com a lector vaig respirar tranquil. La novel·la s’havia salvat,  i es mantenien intactes les ganes de saber-ne més i de continuar llegint les noves produccions del nostre admirat Solsona. O, si més no, de llegir les obres anteriors, les que reposen des de fa anys a les lleixes plenes de llibres de casa meva.

En aquest última part de la novel·la, tan trepidant, trobo de totes maneres a faltar una mica més d’esperit crític de la protagonista, que es creu amb els ulls clucs unes coses que podrien ser perfectament enraonies interessades i s’oblida d’allò que “si vols mentir, digues el que sents a dir”. El personatge Sergiu és l’únic que tira per aquest prudent escepticisme i té en compte allò de la presumpció d’innocència, que també se la mereix el que acaba sent el dolent, en Petru. Desenvolupar més aquest fil escèptic, per acabar descobrint, al final, que la versió dels nebots és la correcta, potser podria haver arrodonit encara més el desenllaç final. Que és políticament demolidor i carregat de raó, quan fa la punyent equiparació entre Romania p Espanya. Totalment d’acord, Ramon Solsona: dedica’t a la política i tens el meu vot assegurat.

Podria encara esmenar alguna coseta millorable, però quedem-nos amb el 99 per cent d’encerts i deixem de banda l’1 per cent discutible. Estem davant  un gran llibre, que demostra una vegada més que la nostra narrativa està en un nivell tan alt que, la veritat, no sé si ens el mereixem. Hi ha massa llibres magistrals que no passen de la primera edició. Que els comentaris crítics puguin ser massa sovint desencertats, és inevitable, és una cosa amb la qual cal que aprenguem  a conviure. Si tenim bons escriptors, és irrellevant que tinguem mals crítics. Però que massa grans llibres trobin només un nombre de lectors escarransit, això sí que és preocupant. Tan de bo aquest no sigui el cas de  de Disset pianos.


dijous, 14 de febrer del 2019

Manual de Pedrolo




Quan vaig veure a les llibreries aquest llibre, me’n vaig alegrar molt. ¿Per què? Doncs perquè sovint cada any es fan centenaris i aniversaris, ara  d’aquest escriptor i ara d’aquest altre, mentre que, malauradament, les seves obres no són disponibles perquè estan descatalogades. ¿Per què parlar tant d’una autor si la seva obra no està a l’abast del públic? Per fi el centenari de Pedrolo escapava a aquesta regla, i si més no, el públic disposaria d’una antologia de la seva obra. Fantàstic. Després s’ha reeditat altres obres de Pedrolo. L’autor de la Segarra ha tingut més sort que molts d’altres, però, malgrat tot, allò que s’ha reeditat és una percentatge ínfim de la seva obra, i sovint no pas la millor.

En començar el llibre vaig haver de tirar de seguida una mica d’aigua al vi del meu entusiasme, en llegir el llistat dels llibres d’on s’havien extret els fragments, llistat que figura al final del volum. Hi faltaven, vaig pensar, algunes de les millors obres de Pedrolo. Per citar.ne algunes, -de les absents-, citaré Situació analítica, Unes mans plenes de sol, Cendra per Martina, Les finestres s’obren de nit, Balanç fins a la matinada, Crèdits humans, M’enterro en els fonaments, etc. Però en avançar en la lectura em vaig adonar de seguida del perquè de la tria: no es tractava d’una antologia de l’obra de Pedrolo, sinó d’un reculldel pensament de Pedrolo. Bé, també es interessant, vaig dir, i vaig continuar llegint.

I no he quedat decebut. Realment l’autora de la selecció ha fet molt bé la seva feina i ha aconseguit un resum molt exacte i molt ben estructurat del pensament de Pedrolo, que és molt clar, molt honest, i molt avançat al seu temps. Pedrolo tenia, jo crec, la impressió de predicar en el desert. El seu independentisme era aleshores incomprès, i a ell li dolia, perquè sabia que tenia raó. Ell sabia que els seus arguments eren irrefutables, i sovint, llegint-lo, hom té la impressió que està cansat de tenir raó, que parla gairebé amb la desgana de qu té tota la raó però constata que no li serveix de res. Jo crec que sovint hauria desitjat que algú hi entrés en polèmica, però no ho aconseguia,  se l’ignorava, com si fos un pesat, un home excessivament encaterinat amb una idea fins al punt de fer-se pesat.

Ara, amb la perspectiva de la distància, es veu encara més clar la raó que tenia. El seu diagnòstic és precís, exacte i irrebatible. L’única cosa que se li pot retreure, és que quan proposa solucions per crear la societat ideal que ell somia, solucions basades en la seva ideologia, en el fons anarquista, probablement no l’encerta, per no dir que va amb el lliri a la mà i clarament que cau en idees utòpiques que ja es veu de lluny que no poden funcionar. Aquest és un terreny en què molts lectors segurament podem discrepar d’ell, però penso que no se li pot tenir en compte, perquè al capdavall Pedrolo no és pas un polític. Pedrolo és un intel·lectual, i la seva funció és denunciar la injustícia de què són víctimes els pobles i les persones oprimides. I això ho fa amb un rigor que jo crec que cal qualificar d’absolut.

¿Es pot llegir aquest llibre, de fet del gènera d’assaig, d’una tirada? Sí, és evidentment possible, malgrat que en alguns moments el text es faci feixuc per les raons que he esmentat en el paràgraf anterior. Però val la pena fer l’esforç i continuar si en algun moment el lector es cansa. Perquè, si s’aconsegueix arribar al final, el lector, a més d’aplaudir l’autor, aconseguirà tenir una idea molt clara del pensament de Pedrolo. Probablement  haurà de reconèixer que Pedrolo, a més d’un gran escriptor, era un gran pensador i un català de cap a peus. Del qual tots hauríem d’aprendre moltes coses, tant pel que fa a les idees com la seva actitud vital tan coherent i tant honesta.

PEDROLO, Manuel de, Manual de Pedrolo. Barcelona: Amsterdam, 2018

dissabte, 26 de gener del 2019

El meu sisè blog


Aquest nou blog és tancat, però admet els vostres comentaris. És un blog de prescripció literària que he fet per la biblioteca on treballo. Si cliqueu sobre cadascuna de les respostes us sortiran les cobertes dels llibres que recomano. A vegades la relació és superficial, d'altres molt profunda.

Aquest és l'enllaç.