La història d'aquest llibre es pateix com qualsevol de les al·legories de Kafka, però com passa amb aquest escriptor, l'important és el que en retens, de tota l'obra, que no sembla res més que una al·legoria per parlar del sentit de la vida, tant com del de l'escriptura. Tot el que passa sembla no tenir-ne cap, de sentit, però les reflexions que es generen sí que en tenen molt, sorprenen i convencen.
El que més pertorbaria de tot, i en relació amb el títol, és la desconeixença de la protagonista i narradora alhora, del que vol dir haver estat amb un home, el que només coneixen les seves companyes més grans en el seu absurd captiveri.
I és que sembla que l'autora ens vulgui dir que podria ser una sort de no saber encara què és un home. Un possible home que pot arribar a la brutalitat de deixar prenyada una dona i anar-se'n dient "I com ho puc saber, que és meu?". O sigui, fer-ho i en acabat no voler saber res de l'altra, com els animals.
Tot i això, la protagonista es fa conscient de ser humana, que havia estimat i que podia patir, que no era un ser celestial sense desitjos i de tornada de tot. En aquest sentit, sobta com li repugna el contacte físic, un contacte que relaciona de manera més o menys inconscient amb el fuet dels vigilants de la seva presó, un fuet que no seria res més que un símbol fàl·lic.
Enmig de passatges subversius, sentimentals o també molt dolorosos, avança la història. De la presó del principi a una falsa llibertat, tot i l'alegria d’alliberar-se en un primer moment. Hi ha fragments molt lírics, com quan equipara la música amb el vent, el vent que seria la poesia i l'art per sobre de tot.
Aquesta obra, en definitiva, sembla que parli d'ella mateixa, com ho fa la metapoesia, amb la narració de la protagonista sense nom, que ningú llegirà mai. Perquè això sembla haver-li passat a l'escriptora, el que passa fins als escriptors més reconeguts de la història, al capdavall.
HARPMAN, Jacqueline Jo, que no he conegut els homes. La Torre de Claramunt: Edicions del Periscopi, 2021
