La darrera paraula

 

Diuen que llegir amb golafreria no és senyal de ser bon lector. Però igualment és meravellós quan això passa. Jo soc una lectora que quan vaig al cinema, si l'obra no m'agrada prou, no em concentro, miro tota l'estona quants minuts queden per acabar, igual com quan llegeixo compto les pàgines. Però en el moment que quan acabes un capítol no te'n pots estar de continuar amb el següent, és un autèntic miracle literari, com aquesta novel·la.

El que tampoc vol dir que no hi hagi pensament, perquè al capdavall el Toni Strubell és un polític compromès amb l'independentisme català, i escriu tan bé com parla en públic. Jo l'he sentit i és molt brillant. Aquesta novel·la em recorda els dos llibres que s'han fet de l'aparició fugissera del President Puigdemont fa dos anys a Barcelona, La fugida i Tres dies d'agost. Per la manera com no es poden deixar.

El Lex, nom en neendarlès d'Alejandro, és un català de família espanyolista que porta molt de temps vivint a Amsterdam, i que torna a Barcelona per una germana que és a punt de morir. És l'època en què els presos polítics van ser empresonats i jutjats (sense cap justícia). El contrast entre la seva vida còmoda -en un país com Holanda, que no té cap dels nostres problemes, tot i que tothom allà recorda les escabatxines que hi van fer els espanyols en l'època dels Felips II, III i IV, o sigui com les gasten aquests espanyols- i el que vam viure els catalans el primer d'octubre i més enllà, és el que el fa anar canviant de mentalitat, convertint-se a la nostra causa.

Igual com quan es diu "confio que la mort no serà darrera paraula", l'escriptor d'aquest llibre deu confiar que el que ha passat els darrers temps, el retrocés del procés, per culpa de la repressió sobretot, no serà la darrera paraula en la nostra lluita. De fet, aquest títol que alhora consta com a les tres darreres paraules dins la novel·la, referint-se al fet que el Lex no vol deixar el pis a Barcelona, és un símbol, funciona en el context i com a imatge. I no tan sols el títol és molt ben trobat, sinó també la coberta, que deu estar feta amb intel·ligència artificial, perquè als crèdits hi posa que "Els personatges representats a la portada són ficticis. Qualsevol semblança amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència". També el Lex i la gran amiga que coneix en les manifestacions independentistes podrien ser qualsevol dels represaliats.

Del pròleg de Lluís Llach m'ha agradat quan diu que "Referèndum il·legal" és una expressió unionista "que -per cert- té tots els números per erigir-se en l'oxímoron del Segle". Jo és la segona vegada que llegeixo aquesta novel·la, i contràriament al que hauria de ser, encara m'ha agradat més. Als agraïments del final em menciona a mi com a amiga, i per la meva contribució a la novel·la per una esmena que li vaig, fer, tot un honor.

STRUBELL I TRUETA, Toni La darrera paraula. Girona: Llibres del Segle, 2026