dilluns, 26 d’octubre del 2015

Pont de cendra



Contràriament a la majoria de novel·les, en què no t'assabentes del motiu del títol fins ben avançada la historia, aquest llibre fa constar el principal significat del "pont de cendra" per part del narrador, la narradora en aquest cas, en el primer capítol.

"La cendra és el pont pel qual caminem, per no morir negats en l'oblit" (19). Però la idea del pont tindrà d'altres significats, conjuntament amb la de l'espiral, que es van repetint. El pont on moren alguns personatges en provar de creuar-lo, abatuts pels serbis de les muntanyes, "a consciència i sense mala consciència" (69), una expressió tristament brillant. També el pont que separa els protagonistes enamorats, sempre superat. En contrast amb el que s'ha dit: "Potser és això, precisament, el que ha buscat la mare tot aquest temps. Oblidar. Oblivion" (155). Les experiències extremadament traumàtiques d'aquesta guerra, de totes les guerres, hi podrien dur. Persones amputades de viu en viu a finals del segle XX, per manca d'anestèsia, és un dels detalls que corprèn més del llibre, a banda d'una de les dues històries paral·leles, en què la protagonista queda atrapada en un volcà d'Islàndia, irresistiblement ben narrada.

Pel que fa a l'espiral, "The human mind always makes progress, but it is a progress in spirals" (132), cita de Madame de Staël, que em recorda una instal·lació artística que vaig poder visitar fa molts anys. Una espiral en la qual es podia entrar, feta d'una paret de pedres seguides per una capa de vidre, seguides de nou per pedres, fins al final, el centre. "Tornem contínuament enrere i això ens permet seguir progressant" (157).

El nivell filosòfic d'aquesta obra es manifesta també en passatges com aquest: "La guerra com a oposició a la guerra", i "Tres com a contraposició a la dualitat. El tres, i la mort del maniqueisme" (171). La pau a vegades no és possible, i els assetjats es van haver de rebel·lar contra els assetjadors un moment determinat. Contra el blanc o negre, els amants de Sarajevo, un serbi i una bosniana, uns nous Romeo i Julieta basats en una parella real.

Com a molts lectors d'aquesta ressenya els passarà segurament, desconeixia el talent literari de l'autor, Raül Romeva, completament, i ha estat una sorpresa molt agradable.

ROMEVA, Raül, Pont de cendra. Barcelona: Ara llibres, 2015

dilluns, 12 d’octubre del 2015

El miracle és viure. Vivències




Per a una persona que prova de fer poesia, com la que escriu això, és un plaer de llegir aquest llibre de vivències amb poemes intercalats de la mateixa autora que sempre il·lustren el que està explicant. Però la poesia de Montserrat Abelló mai no és fàcil, i costa d'arribar a entendre a què es refereix amb "basant-me en el sentit profund de les paraules i el seu ritme intern", o bé "no poso títols als poemes, perquè els limita", com diu al pròleg. Es tractaria de "la meva veritat" (105), la de la poeta, que ha escrit sempre més enllà dels cànons i la mètrica.

La primera part del llibre d'aquesta poeta i traductora, que ens ha deixat als noranta-sis anys el 9 de setembre del 2014, parla de la seva vida a Anglaterra de petita, que feu de l'anglès la seva segona llengua, i també, després de tornar, de com s'exilia per la guerra civil durant vint anys a Xile, passant de nou per Anglaterra. De fet, hi ha dues anècdotes que es relacionarien amb el títol del llibre, El miracle és viure, i són la manera com se salva de la mort als camps de concentració de França en fugir, i després que el vaixell on anaven ella i el seu pare és destruït per un submarí en la tornada, quan ja no hi eren

La segona part del llibre es basa en el seu retorn a Catalunya, en les seves classes d'anglès al CIC, i de com comença a publicar poesia i traduccions, a partir dels quaranta-cinc anys, així com del seu feminisme i catalanisme. Pel que fa a les traduccions, és possible que amb "les dues meitats del cel" (168) es refereixi a original i traducció, a dia i nit.

Cap al final del llibre es van acumulant tots els premis i reconeixements que va tenir els darrers anys de vida, una cosa molt maca. Cita totes les persones que anaven als actes o els presentaven, entre elles Jackie Hurtley, gran professora meva de la carrera de filologia anglesa, que la Montserrat Abelló també va fer.

M'agrada moltíssim quan diu que "el poeta és un trobador" (185), perquè Picasso també deia "jo no busco, trobo". O bé, "Si no escrivís/ és com si no existís" (201), dos versos que contradiuen Descartes. I també la seva divisa "Estimo tant/ la vida/ que la faig meva moltes vegades" (204). Era una dona molt valenta alhora, no tenia por de morir. Hi ha un haiku escrit arran de la mort de Maria Mercè Marçal que m'ha arribat: "L'ombra d'un pètal/ damunt la mà exsangüe/ com un preludi" (165), seria una manera molt delicada de comparar la mort d'una persona amb la bellesa d'un pètal que cau. Per últim, "Si em calia escollir, / em quedaria amb la ploma/ a la mà. Mai més sola, /cada nit" (211). Tot i que es va casar i va tenir fills, amb la poesia en tenia prou per no sentir-se sola.

"Fidelitat no té res a veure amb literalitat" (209), diu parlant de la traducció que feia de poetes angleses. Només amb aquesta frase es pot observar el nivell d'aquesta autora, que amb justícia va rebre la Creu de Sant Jordi el 1998, i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2008. Xavier Montoliu Paulí com a transcriptor del llibre, i Laura Borràs com a impulsora, són al darrere d'aquest gran homenatge, que ha arribat després de la seva mort. Una autora semblant a Joana Raspall, reconeguda sobretot a la maduresa i vellesa.

ABELLÓ, Montserrat El miracle és viure. Barcelona: Ara llibres, 2015