dimecres, 22 d’abril del 2015

La sala d'estar és un camp de futbol



Aquest llibre autobiogràfic de la infantesa de l'autor sembla que vulgui recalcar que aquesta infantesa ha estat com un joc. Descriu sobretot els jocs a la sala d'estar (que és un passadís, de fet), i les joguines que els regalaven a tots els germans.

També parla de moltes celebracions relacionades amb la religió que els inculca el pare. El qual s'endú de viatge Josep M. a Roma, ciutat que diu que és la seva pàtria (a l'obra Climent es veurà).

Però el més interessant de tot és com parla dels antecedents literaris de la seva infantesa, quan Josep Pla en persona li diu que si es fa escriptor es morirà de gana. O quan aconsegueix de ser perdonat per una malifeta amb un text persuasiu que escriu a la mare, fent-se conscient del poder de les paraules. Per cert, sembla que no li agradi pas que els companys de l'escola li diguin "Fona", i sobretot no "Follanenes".

Aquest autor viu la infantesa a l'Empordà, a Girona, a tocar del riu té la casa. Parla de molts records de la família, d'una àvia n'ha contemplat la mort, és colpidora la seva descripció. A banda dels jocs de nens, parla sovint dels nous electrodomèstics i avenços en la cuina de la mare.

Però la perla d'aquest llibre és cap al final. "m'ensenyen com es distingeix una lluna que creix d'una lluna que decreix. En el primer cas, té forma de D, i, en el segon, de C, just el contrari del que podries pensar.  Saber això em servirà per a tota la vida i sé, quan m'ho explica l'Escorihuela, que no hi haurà mai més un ensenyament més profund i profitós que aquest". El que jo interpreto és que sovint a la vida, quan sembla que anem endarrere, anem endavant, i quan sembla que guanyem és que ens ho creiem massa.

Un escriptor amb un estil molt personal, amb cops amagats. Em va agradar Climent i he volgut repetir. Aquesta col·lecció de llibres "Memòries. Ara llibres. D'on vinc" em sembla excel·lent.

FONALLERAS, Josep M. La sala d'estar és un camp de futbol. Barcelona: Ara llibres, 2015

diumenge, 19 d’abril del 2015

Petites històries al replà de l'escala




Alguna vegada he llegit alguna cosa així com que no es pot ser feliç sense imaginació. Aquest llibre és un prodigi d'inventivitat, una mica hiperbòlic, això sí, que funciona com el fantàstic en el quotidià. I molt ben narrat, amb versemblança.

Entremesclant el que explica directament la Secundina, una portera amb molts anys d'experiència, i el que expliquen d'altres narradors, a vegades en primera persona, el llibre avança amb força. Des de l'època de la Guerra Civil fins ara, passa del "No corris, que t'aprimaràs", que li deien al pare de qui escriu això, a la història d'una anorèxica, duríssima, una de les que més m'ha colpit del llibre. Llibre que, sota el títol de "Petites històries", és molt ambiciós i punyent, amb referències al sexe, per exemple, sense pels a la llengua -llengua del marit que dues protagonistes reprimides no volen dins la boca, per cert.

Alguns personatges són molt ingenus, s'ho creuen tot, d'altres són molt cínics, se surten amb la seva amb crueltat, com quan una amant menystinguda fa creure a la seva amiga que el seu "príncep blau" li ha fet el salt . És un compendi de situacions molt humanes, tractades literàriament. Fins i tot hi entra la crisi actual.

Aquesta obra, que és força breu, com la de El món per un forat, m'ha deixat amb ganes de llegir més de l'autora, i quan pugui ho faré amb London is London, que té força més pàgines. Petites històries al replà de l'escala és un bon regal per Sant Jordi, he corregut a acabar-me'l per poder-ne fer ressenya.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria Petites històries al replà de l'escala. Cornellà: Tèmenos edicions, 2014

divendres, 3 d’abril del 2015

Els secrets de Clifftops




Crec que no m'hauria acabat aquest llibre si no m'hagués compromès amb l'editorial de fer-ne ressenya. I no pas perquè sigui dolent, avorrit o pretenciós, sinó pel molt que fa patir la seva lectura. Però estic contenta d'haver-lo acabat.

Aquesta és una història que podria assemblar-se, d'entrada, a una de les moltes telesèries que es fan a televisió, amb una casa rica de fons. Però de burgesa i comercial no n'és pas gens, l'obra. Més aviat molt profunda. De quatrecentes pàgines, cap a la meitat arriba al nus, amb la constatació a la qual arriba la família que el fill desatès per una sèrie d'errades redundants de tots ells ha desaparegut i mort.

Durant deu anys almenys els hi durarà el dol, amb un gran sofriment per tots ells. El llibre reflexiona sobre com val la pena de continuar vivint tot i el sofriment, com val la pena de tenir fills, encara que surtin com surtin.

Però abans de la recuperació podem llegir passatges com aquest: " Respirar li feia mal físicament, un dolor punyent, terrible, que li tenallava l'estómac. Cada cop que prenia alè significava un altre moment sense l'Alfie" (187). Per ser la primera obra de Hannah Richell, és molt ben escrita, i es llegeix molt i molt bé, encara que a vegades no continuïs per dosificar una mica el sofriment que se t'encomana.

El narrador, que va endavant i endarrere en el temps, ara i fa deu anys, és semiomniscient: no sabem mai exactament què li ha passat a l'Alfie en aquella platja, deixant-nos en la incògnita igual que a tota la família. La Helen, la mare, i tota la família, evolucionaran cap a ser més humans, amb la maduresa que els fa tenir la mateixa tragèdia (diuen que tot el que no et mata et fa més fort).

Si hagués de posar nota a aquest llibre, per descomptat que excel·lent o matrícula. No em fa pas por de recomanar-lo de cara a Sant Jordi. És una obra plena de secrets tan aviat dolents com bons de descobrir.

RICHELL, Hannah Els secrets de Clifftops. Barcelona, Ara Llibres, 2015