dilluns, 19 de juny del 2017

El retorn dels Bassat. La fletxa, el peveter, i els gegants de Matadepera (ressenya escrita per Jesús Bonals)



Quan vaig saber que havia sortit El retorn dels Bassat, de Vicenç Villatoro, el vaig comprar de seguida. El tema de la presència dels jueus a Catalunya, i a la península, m’interessa molt, perquè crec que és en element importantíssim per entendre la nostra història, malgrat que sempre hagi estat menystingut, o simplement ignorat.

Que, per exemple, fins fa quatre dies no s’hagi sabut que el gran Joan Lluís Vives, que durant el franquisme va ser exalçat com el gran intel·lectual espanyol, en realitat era jueu, i que va ser professor durant tota la vida a les universitats europees sense tornar mai a posar els peus a Espanya per si de cas, i que la seva mare va ser desenterrada per cremar-ne les restes a la foguera ja que no ho havien pogut fer mentre vivia, i que això s’hagi pogut mantenir amagat durant segles, és una mostra de la llosa de silenci sobre els jueus que hi ha hagut sempre en aquests verals. Que Menéndez y Pelayo, -que la seva Historia de los heterodoxos españoles va buscar sota les pedres, vull dir als arxius més amagats, per fer un inventari de les víctimes de la foguera, i que malgrat que era un home respectuós amb el nihil obstat eclesiàstic era posseïdor, als vint-i-cinc anys, d’una erudició digna de ser comparada amb el nostre Joan Coromines i el seu fitxer d’etimologies catalanes i espanyoles-, no arribés a detectar el cas de Vives i la seva mare, és una bona prova de com està de soterrat i ben soterrat aquest tema.

Però no vull desviar-me: ara aquí estic fent la ressenya del llibre de Villatoro i Bassat  i per tant no em puc estendre més en la justificació de la meva afirmació sobre la importància dels jueus en la conformació de totes i cada una de les nacions de la península. Tot i que alguna cosa més m’agradaria dir-ne si la llargada prevista per a aquesta ressenya m’ho permetés.

Cal fer, però, encara un altra marrada, a l’estil de les moltes que fa l’autor del llibre, per dir que a Terrassa/Matadepera hi viuen dos grans novel·listes catalans, Cabré i Villatoro. Ho dic perquè, com que alguna crítica, aparentment negativa, hauré de fer sobre el llibre que estic comentant, no voldria que ningú es pugui pensar que poso en dubte la categoria d’aquest gegant de la nostra literatura que és Villatoro, que poso a l’altura de Cabré, i que si aquesta ressenya fos prou llarga, m’agradaria poder argumentar extensament perquè penso que entre aquests dos autors terrassencs, amb tots els paral·lelismes i també totes les evidents dissemblances, es podria construir fàcilment un capítol més de les Vides paral·leles de Plutarc.

Dit això, i entrant per fi en matèria, he de dir que aquest llibre ha representat un tap en les meves lectures. Jo llegeixo sempre, i quan acabo un llibre en començo un altre, i la lectura d’aquest volum de 600 pàgines m’ha durat massa dies, tants que, si no fos pel tap que ha representat, hauria pogut tenir temps de llegir mitja dotzena de llibres més. I perquè parlo de tap? Doncs perquè el sistema narratiu adoptat per Villatoro, basat jo diria en una juxtaposició d’articles breus, fa que la història no aconsegueixi mai arrossegar com ho fa la narrativa.

Potser l’autor, que disposava d’una gran quantitat d’informació i no volia deixar res al tinter, i per això ha optat per un llibre d’una factura semblant al Danubi de Claudio Magris, que no és una novel·la, i que cal llegir més aviat com un assaig. Algú dirà: la biografia no és novel·la, ja se sap... D’acord, però hi ha biografies, i fins i tots narracions històriques com les Quinze generacions d’una família catalana, de Riquer, que acaben arrossegant com una bona novel·la – i que de fet és, en aquest cas, una novel·la de novel·les, malgrat que hem de suposar que el que explica Riquer no és ficció sinó que és veritat.

En posar-se Villatoro a escriure sobre un tema que estic segur que l’apassionava, disposava de moltes i moltes històries suggeridores i capaces d’esdevenir una d’aquelles novel·les incrustades a les 1500 pàgines del llibre de Riquer. Però va optar per tallar la informació a trossos ben digeribles, i per no prioritzar-ne algunes entrant a fons en d’altres, en aquelles que tenien més possibilitats narratives. El resultat: una lectura que de cap manera es por titllar de feixuga, però que destrempa sovint l’interès narratiu que de tant en tant apunta en alguns fragments. Total, un llibre magnífic, però que no és de cap manera una narració a l’estil de les grans biografies, especialment les angleses. Penso ara, per exemple, en el Els Wittgenstein, d’Alexander Waugh, que també és la història d’una família austríaca, també jueva, i també víctima de la persecució nazi, un llibre que t’acaba arrossegant més que qualsevol novel·la, potser perquè s’atreveix a tractar a fons la biografia del Wittgenstein filòsof, o la del seu germà Paul, el pianista manco, que es fa fer famós amb els Concerts per a la mà esquerra que ell mateix va encarregar als millors compositors de l’època.

Fet aquest retret, que més que un retret és un avís per al lector, amb la intenció d’evitar que es faci unes falses expectatives que després no trobarà al llibre, la llista d’encerts de Villatoro és inacabable: una exhaustiva informació sobre els judeospanyols dels Balcans, que molts ja coneixíem a través del primer volum de l’autobiografia d’Elias Canetti, La llengua salvada, -no pas absolta, ep!, que el llibre estava traduït al català des de 1984!

Villatoro fa un repàs exhaustiu d’una pila d’obres que han tractat el tema dels sefardites de l’imperi otomà, i les referències que en fa ens constitueixen una formidable invitació a llegir-los. El retrat que fa de ciutats tan entranyables com Trieste, Corfú, i Constantinoble/Estambol -ho poso en ladino-, etc. és extraordinàriament atractiu, i també ens convida al viatge.

El llibre és, a més, un corprenedor relat de tantes i tantes vides segades per l’Holocaust, aquest horror i aquest malson inexplicable en l’Europa pretesament civilitzada del segle XX. Aquí sí que Villatoro l’encerta de ple: aconsegueix fer-nos molt propers l’horror i la por de les víctimes d’un genocidi cruel, gratuït i imperdonable que va atrapar molts que no s’acabaven de creure que els seus propis veïns, que semblaven gent respectable, fossin capaços de tanta maldat. Un horror que, malgrat ser ben conegut, a vegades ja el veiem com un fet llunyà, com una història molt antiga, i no pas, com va ser realment, una barbàrie espantosa que ens va passar molt a prop, i fa molt poc.

La història dels Bassat de Barcelona durant les dues guerres, la nostra i la mundial. I la de les fulles d’afaitar, i del Filomatic, amb els anuncis del Gila, i del Bassat publicista, autor del disseny de l’acte inaugural dels Jocs del 92, que ens va deixar a molts literalment enganxats al seient davant la tele. Un episodi -que, per cert, hauria d’haver merescut de l’autor esplaiar-s’hi a més a fons, perquè els Jocs són un fet central en la vida de Bassat i fins i tot en la història del nostre país-, que ens va deixar bocabadats no solament per l’encesa del peveter mitjançant una fletxa, que l’autor despatxa ràpid perquè encara li queda molta teca per explicar, però una idea que va ser espectacular i molt original, independentment que fos la fletxa qui va fer l’encesa o algun altre artefacte preparat per si fallava. La vox populi s’inclina sobre això darrer com el més possible i el més prudent, perquè no s’hi valia a exposar-se a un fracàs, en tot cas l’artefacte seria un truc de prestidigitador que tothom estava disposat a assumir com a normal, perquè allò que és rellevant és que la idea sortís bé, com efectivament hi va sortir. Una opinió, la de l’estri substitutori, que és força generalitzada, i que deixa una mica fora de joc les consideracions filosòfiques que fa l’autor sobre el risc a fracassar, consideracions que considero que es podia estalviar, i dedicar més temps a descriure l’espectacle. Però potser el vulgo i tots plegats anem ben equivocats, i és veritat que Bassat se la va jugar, i si és així demano excuses a Villatoro i Bassat per la meva incredulitat recalcitrant.

I continuant espigolant en el munt immens d’informació i de personatges, -que fan necessaris i oportuns els quadres genealògics del final del llibre-, esmentarem només la història del candidat que pels pèls no va aconseguir ser president del Barça, un episodi també central en la vida de Bassat i que mereixia no passar-hi tant de puntetes. En fi, i per acabar: un llibre ple de mil anècdotes curiosíssimes que haurien permès una narració apassionant si Villatoro hagués volgut, que prou que en sap, i que ho hauria pogut fer perfectament si aquest hagués estat el pla escollit per a l’elaboració de llibre.

Ara bé, si accepteu el llibre tal com l’autor ha decidit construir-lo, i en llegiu tranquil·lament cada dia un trosset, sense esperar de trobar-hi allò clàssic de la introducció, el nus i el desenllaç, tan propis de la narrativa, sinó que us sentiu satisfet amb un doll d’informació -interessantíssima i exposada d’una manera que hauríem de dir més aviat periodística-, sobre una realitat que tots hauríem de conèixer millor si volem conèixer de veritat el nostre país, llegiu aquest llibre. No us decebrà.

VILLATORO, Vicenç El retorn dels Bassat. Barcelona: La Magrana, 2016