Mites

Ves per on, aquest blog en el qual ara em llegiu tindria relació amb una part d'aquest extens llibre. És quan l'autor parla del personatge mitològic Eco, que va ser castigat a repetir les últimes paraules que li haguessin dit, cada vegada que es disposés a parlar. Per a qui escriu això, "l'eco se sent" voldria fer referència a aquella part d'una obra que amb la seva interpretació reverbera més enllà d'ella mateixa. Quan a la carrera estudiàvem una assignatura anomenada "Pensament grec i cultura occidental", no m'imaginava que la mitologia grega fos darrere de tantes paraules que coneixem avui. Com les "muses" en relació a la música i els museus.

Aquest llibre és ben bé com la paraula "catarsi", el "procés de purificació ritual que et redimeix" (252). És ple de perles que és difícil de condensar en aquesta ressenya, però potser la perla que més m'ha arribat és  quan Stephen Fry parla de Hefest. Fill de la deesa Hera, contràriament a la majoria de mites que ens han arribat, era "tan bru, lleig i diminut" (78). Però quan és hora de venjar-se per tot el que li han fet, diu el següent:

  Per a Hefest va ser un dolç moment de venjança, però com que essencialment era bona persona no s'hi va recrear. Malgrat    el dolor de veure's rebutjat que havia hagut de suportar tota la vida (o potser a causa d'això), a ell no el movien la ràbia o el ressentiment, sinó el desig de complaure, de ser útil i donar alegria als altres (82).

Tot això podria assemblar-se molt al que li passa al protagonista de les novel·les de R.J. Palacio, l'Auggie, un nen que neix amb una terrible malformació de la cara. Aquesta correspondència d'un mite amb una obra literària actual és una de les troballes més importants per a mi en aquest llibre, en el que és un autèntic eco. Tot i "l'enigma enganyós, ambigu i vertiginós fet de violència, passió i simbolisme que rau en el cor dels mites grecs i que es nega a ser resolt" (223).

La traducció d'aquest llibre, d’Anna Llisterri, té molt de mèrit, per cert, perquè les paraules de les quals se'n comenta l'etimologia sembla que tinguin més relació amb el català que no amb l'anglès, a vegades. M'ha cridat molt l'atenció això: "En anglès, la paraula que designa la llar de foc, hearth, comparteix orígens amb heart, 'cor'; el mateix passa en grec modern, en què kardia es pot referir tant a la llar de foc com al cor"(69). Com amb "taquicàrdia" i "tachycardia", en català i en anglès respectivament, parlem de quan el cor s'accelera. A vegades hom estima sense poder tenir cap llar amb aquell qui estima, aleshores no és amor, em pregunto?

També voldria destacar els comentaris afegits de l'autor sobre el mite de Sísif (274). Projectant-lo sobre el comportament de l'ésser humà, hi veu el cantó dolent tant com el bo. Sap veure les coses per més d'un costat, tal i com com ho va introduir en la filosofia Protàgores.

Una tònica constant d'aquest llibre és el parlar sempre de personatges mitològics que destaquen per la seva bellesa i atractiu eròtic, i també que totes les històries amoroses acabin malament excepte en un parell d'exemples. "Quan l'amor arriba tard és com un huracà"(326).

Aquest llibre no és pas dels primers que s'han escrit sobre els mites grecs, però és com un  huracà en ell mateix. Hi ha moments que l'autor narra ben bé com en una novel·la, i enganxa molt. És llarg però no es fa llarg, tot i que no és lectura per a golafres, sinó per als que els agrada de trobar goig en la lectura.

FRY, Stephen Mites. Barcelona: Ara llibres, 2019