Passeig de gràcia

Un llibre entre realista i sentimental, a estones de sang i fetge, d'altres delicat. Com el contrast entre l'origen inhumà de l'esplendor dels que han conformat el Passeig de Gràcia al llarg de la història, i el bon gust o l'opulència, tant se val, amb què ho han fet. No hi té res a veure, aquesta novel·la-assaig i més coses, amb sèries angleses com Downton Abbey, on gairebé tot és tan ensucrat. En ella hi predomina sempre el realisme.

Els rics no hi són feliços, les dones riques són un "florero", i a vegades de plàstic i tot. Es casen per conveniència la immensa majoria de les vegades. Però els pobres, els servents d'aquestes famílies tampoc no es casen per amor, només amb qui tenen més a prop. L'expressió "amor impossible" faria referència a això. 

El llibre denuncia els catalans que van construir palaus al primer Passeig de Gràcia, i els que hi van aixecar blocs de pisos després, amb una riquesa obtinguda amb l'explotació d'esclaus en colònies espanyoles com la de Cuba. També denuncia els amos de les colònies tèxtils de molts llocs de Catalunya, que imposaven uns horaris extenuants, per exemple de set del matí a vuit del vespre, i "encara sort" que podien anar de sis a set a missa. Aquests amos i explotadors són bàsicament membres de la família protagonista de la novel·la, que no se sap quanta part té de real. 

Hi ha personatges que són coneguts, com els amos de la casa Lleó Morera, projectada per Domènech i Montaner, on hi ha actualment la botiga Loewe. També els arquitectes Puig i Cadafalch i Gaudí, tots plegats els de l'illa de la discòrdia. És tan ben documentat que sembla escrit per algú que ha viscut en les èpoques que descriu. Amb coneixements enciclopèdics d'art, vestimenta, arquitectura, etc.

Les històries entrellaçades amb les quals l'obra avança, mantenen un interès constant, i sorprèn amb els esdeveniments coneguts introduint-los sense que es vegin a venir. Com per exemple les bombes Orsini llançades al Liceu, que van fer una mortaldat de burgesos i aristòcrates, o quan Espanya va perdre les darreres colònies. 

Com que Roger Bastida és de l'Hospitalet, fa molta referència a les cases d'estiueig que la família protagonista tenia en aquesta localitat, quan l'Hospitalet encara tenia costa. És una novel·la que paga la pena de llegir, en totes les seves quatre-centes pàgines. No és estrany que l'autor de La mirada de la sargantana hagi estat la sorpresa del darrer Sant Jordi.

BASTIDA, Roger Passeig de Gràcia. Barcelona: Editorial Comanegra, 2026

 

Placebo

Aquesta novel·la serviria per a un club de lectura. Pel que diu, per com ho diu. Plena de pensament, de bellesa, de paraules per aprendre, així com de l'arquetip de la Sira, la protagonista que és digna de ser imitada per la noblesa en la seva manera d'estimar.

Aquesta professora d'universitat, amb el seu amor "fet de decisió i voluntat" (45), de "dolor-amor" (145), amb el seu Esperit de la matèria, títol d'un dels seus llibres, arriba moltíssim al lector. També amb un altre títol, Llengua bífida, amb una metàfora que "presenta la dualitat de la comunicació i el sentit", que se'n diu a la xarxa. Una dualitat que la mateixa novel·la mostra tot inserint llargs trossos de poesia, la pretesa poesia de la Sira, que es llegeix amb deler perquè és planera però amb molt de sentiment alhora.

La Sira no vol un amor placebo, fet d'aparences, el tema del llibre, però això no depèn només d'ella sinó de l'altre, i no se'n surt amb la relació amb un alumne. L'experiència amb el seu marit es repeteix de nou. Tot i això, el fet de cercar aquest amor l'honora, tant com la seva "vivència sapiencial" (236). Una relació que dura com en la pel·lícula Nou setmanes i mitja. Que no té futur, i de seguida es mostra així en la novel·la, perquè el noi de qui s'ha enamorat -com Margarit parlava a Edat roja d’alguna alumna-, se sent incòmode amb aquesta relació.

Aquest noi es diu Manuel, un nom que l'autor sembla que ha escollit perquè és un anagrama entre MANUEL i ALUMNE. I també, en una carambola, és la traducció al català del nom del ministre francès Macron, Emmanuel, casat amb una dona vint-i-quatre anys més gran.

El concepte de placebo té moltes ressonàncies literàries, com a l'obra Nit de reis de Shakespeare, amb la idea de la "delusió", que diu en el seu pròleg Salvador Oliva, l'amor fet de parences i prou. "Encara em faig creus que la mare pogués tenir un amor passional d'aquells de pel·lícula" (231), diu el fill de la Sira.

A la part final, el sentiment en l'obra es desborda, tot ressaltant els versos d'ella "com ho faré, el jorn que et torni a veure,/ i hagi de bridar el cor davant de tots" (257). O bé "Brollen alexandrins com estels de la nit" (258). Aquest llibre no és cap placebo, és literatura i poesia que és bona i no enganya, com la religió cristiana que el seu autor defensa a tort i a dret.

BUSQUETS i GRABULOSA, Lluís Busquets Placebo. Barcelona: Stonberg editorial, 2026