Participació a Taquilla inversa de TV L'Hospitalet

Espero que us agradi. Parlo de quatre llibres de la col·lecció Petits plaers de Viena.

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14969880#.X9ySeaAcHKI.twitter

La llum de l'impostor

He de dir, per començar, que l'escriptora d'aquest llibre sempre és de les millors a comentar els meus poemes, al meu blog. I que la humanitat que destil·la tot aquest llibre no és digna de ser passada per alt.

A mi, personalment, m'ha recordat la passió que tenia a l'adolescència pels llibres policíacs, i en concret, pels de Simenon. Amb un personatge, Maigret, a qui la Mimí protagonista d'aquesta novel·la no ha d'envejar el carisma. Simenon em captivava per la psicologia entremesclada amb l'acció, jo que començava a sentir-me atreta per alguna cosa més que la narració.

La Mimí, mossa d'esquadra excel·lent, no seria gaire diferent que el major Trapero. "Vas fer oposicions al cos l'any 2017 i ja ets sotsinspectora" (58), li diu la nostra futura presidenta el 2021, una idea que segons l'autora anava acompanyada amb la il·lusió que ja fóssim independents en aquest any, i que ja es veu que no serà el cas. Però parlar d'una presidenta, i que la Mimí sigui mossa demostra que l'escriptora és força feminista. No he entès, però, que la Mimí espia hagi de ser un impostor, en masculí. Però la llum del títol parlaria tant de la seva humanitat com del fet que al final "dona a llum" l'Elna.

Una mossa que s'estima l'estrès, que només espera que caigui la poma de Newton del descobriment que sap que acabarà fent. Que ha de controlar el caràcter quan fa d'espia gighadista perquè no es vegi com és, i que sap més de l'Islam que cap dels seus contactes. Un Islam que no té res a veure amb Estat Islàmic. Però el llibre posa el dit a la llaga quan denuncia el nostre racisme més o menys latent amb els nouvinguts. 

Quan un pakistanès arriba aquí, en té prou amb treballar dotze hores al dia en un "pakistanès", però els seus fills potser aspiraran a estudiar una carrera com els seus companys de classe a l'institut, i el fet d'adonar-se de la diferència, per a mi és una de les coses que els porten al ressentiment. Aquest llibre hi reflexiona molt en el ressentiment. Es nota que és molt ben documentat, la història a més funciona de meravella, i els diàlegs amb un reclutador de gighadistes són molt ben trobats.

Però, tal com he dit, la humanitat de l'escriptora es fa present constantment, i me n'agraden especialment les descripcions de les relacions físiques de la Mimí amb l'Enric, la seva parella, i de la seva mare amb el seu cap, el Quim. És un contrast segurament volgut amb tanta misèria com se'ns explica. Acompanyada de l'embaràs de la Mimí, m'ha arribat molt quan parla de la connexió entre mare i filla, que "ja no es tallarà mai més" (293).

Si surten nous llibres amb la Mimí de protagonista, els voldria llegir tots, i començaré amb els que ja són editats. Ja es veu per la manera d'escriure al seu blog, salsa-ficció, que aquesta és una bona escriptora (amb molta llum), que té el do de fer-se llegir, que és tant o més difícil que fer-se escoltar.

DUCH, Teresa La llum de l'impostor. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2020

Aquell estiu sufocant

Tal i com diu la coberta d'aquest llibre, el seu escriptor fou un dels màxims exponents de l'impressionisme literari. Tot se'ns mostra en flaixos, sense acabar d'explicar-se mai del tot. Escrit en primera persona, la història tracta tant del qui escriu, com del seu pare, sempre tan preocupat per les aparences, per la comèdia, del tenue, del vestit, o sigui d'allò que vesteix. Important per a un aristòcrata, com és el cas. Un pare que té una relació fredíssima amb el seu fill, a qui només vol fer estudiar per poder fer-lo entrar a la universitat, castigant-lo durant aquest estiu sufocant.

És una història de passions soterrades, de persones que hauran de comportar-se "com els somnàmbuls..., que mentrestant, potser també somnien una mica en desitjos salvatges" (81). El contrast entre el "cotó fluix" (26) i el voler sentir-se viu enmig d'aquest estiu sufocant. Amb el que seria una referència al mite de la caverna de Plató: "els anys ja llunyans de la infantesa, durant els quals el nen veu amb tota claredat unes figures tenebroses als racons més foscos, mentre els adults parlen sense preocupar-se i passen de llarg pel costat d'aquests racons tenebrosos com si no hi hagués res" (84): o sigui, no veuen les ombres que projecta el foc sobre la paret de la caverna, no són conscients de la seva presó. 

El protagonista es queixa que "totes les coses boniques i misterioses i excitants només existissin per als altres" (77), perquè sap que amb aquestes coses "potser podria escriure versos" (89).

Altres impressions dins aquest llibre són per exemple quan troba les seves amigues massa de color rosa, o quan compara la llum de la lluna a trobar-se sota la dutxa. Aquest llibre és el quart que llegeixo de la col·lecció Petits plaers de Viena, i, com el primer, m'ha omplert molt, no té pèrdua. Però s'ha de mirar de lluny, com un quadre impressionista, de prop, a simple vista, no s'hi entén res.

KEYSERLING, Eduard von Aquell estiu sufocant. Barcelona: Viena edicions, 2019

El regne de les dones

Ves per on, llegir aquesta obra m'ha obert una mica més els ulls sobre l'anterior de la qual he parlat en aquest blog. Un personatge parla de Turguénev, "el rapsoda de l'amor virginal, de la puresa, de la joventut" (68), i ara entenc perquè el matrimoni de l'amic culte no funciona. Perquè està enamorat d'un somriure, i amb això no n'hi ha prou. L'altre amic, més terrenal, tindrà fills amb ella, això vol dir que hi tindrà relacions físiques, que és el que l'altre no hauria fet mai. Una mica com Quixot i Sancho.

Pel que fa a aquesta obra, "el regne de les dones" seria el matrimoni. L'Anna, la protagonista se n'adona que, tot i ser bella, especial, i tenir una situació social privilegiada, però de nova rica, no pot conformar-se amb un pobre per parella, però que tampoc pot aspirar a segons qui. "Estic sola com la lluna al cel, i a més, minvant, i diguin el que diguin, estic segura que aquest buit només es pot omplir amb l'amor, en el sentit tradicional de la paraula" (59).

L'Anna és somniadora, malgrat tot, i quan li arriba de la planta de sota, on deuen parlar d'ella, "una remor semblant al soroll de la mar: segurament parlaven d'ella i d'en Pimenov" (85), és perquè la possibilitat de l'amor, igual que el seu record, sempre seria com el remor de la mar en una conquilla buida i seca. Aquest fragment ens fa adonar de com de fort la protagonista ho sent tot.

És conscient de viure en una presó com la de Maupassant, que cita el mateix personatge que parla de Turguénev, que també diu "m'estimaria més una literatura que ensenyi com fugir de la presó" (65). Aquest llibre no ensenya aquesta sortida, només fa present la situació de l'Anna, fent pensar molt. Alhora reflexiona sobre un altre personatge femení, la Maixa, que tot i estar molt enamorada, per la seva situació social "aquesta atracció no era bona en un matrimoni, sinó per deixar-se portar per la luxúria" (49), que pensa aquell qui ella estima, qui realment no és digne d'aquest amor.

Com sempre en Txèkhov, un dels mestres del relat breu, l'obra es llegeix molt bé, però a mi m'agrada més com a l'escriptor darrere de la pel·lícula Ulls negres, també realista com aquesta, però amb un punt d'idealisme molt més convincent. De totes maneres, com les dues obres anteriors d'aquesta col·lecció, Petits plaers de Viena, és completament recomanable.

TXÈKHOV, Anton El regne de les dones. Barcelona: Viena edicions 2019

 

Aquesta petita obra no és un conte, però tampoc una novel·la prototípica, de la mateixa manera que hi ha poblacions que no serien un poble però tampoc ben bé una ciutat. Una de les seves virtuts és la referència constant a l'Oneguin de Puixkin, obra de la qual jo n'he llegit el llibre i visionat la pel·lícula. Dos amics és una obra molt més realista que no pas romàntica, per això acaba sense tocar-te el cor com sí ho fa El braçalet de granats, de la que ja he parlat anteriorment.

Però el sentit, una cosa que s'aprèn amb aquesta obra és que no tothom serveix per ser parella de tothom, que hi ha relacions que només poden fer fallida. Dels dos amics, Borís té molta cultura, Piotr no en té gens i fins i tot no té ni paladar. Piotr es proposa de casar el seu amic, i tot i que l'amor no passa per l'enteniment, que deia Herman Hesse, tampoc és cec. A la llarga sorgeixen les desavinences, també en l'amistat dels dos amics. 

En el recorregut que faran a diverses cases per trobar una dona per a Borís, la primera, massa atrevida i inconvenient segons Piotr, ja fa aquest comentari: "En canvi, en els darrers temps, tothom s'ha llançat a descriure la vida quotidiana. I ja em dirà, no sé què té d'interessant la nostra existència quotidiana aquí a la terra" (34). És com equivocar-se en general: serveix per aprendre, és "una experiència", que s'acostuma a dir, però deixa sempre un mal regust de boca. Com ho fa en part aquest llibre, que tot i això acaba relativament bé. 

Tal i com ja he dit, l'obra fa moltes referències a l'Oneguin de Puixkin, per diferenciar-se'n. En el sentit que les dones que li presenta Piotr a Boris no són la Tatiana. Hi ha, però, un duel que sí que ens recorda aquest escriptor.

La història captiva com solen fer-ho els escriptors russos, de la primera a la darrera paraula. Tot i fragments de la força d'aquest:"Aquesta amabilitat embafadora, aquest culte permanent a la seva persona, aquesta modesta afirmació dels propis mèrits, aquesta indulgència d'àngel que es contempla des de les altures celestials..." (60), que només és una petita mostra del nivell que trobem en el llibre, Borís, el protagonista, al capdavall s'equivoca igualment, com el seu amic l'ha advertit. Tots els éssers humans ho podem fer. Errare humanum est.

El disseny de la coberta, a diferència d'El braçalet de granats, és més geomètric en els arabescos, element que estaria d'acord amb el tocar de peus a terra de la història. Aniré llegint més obres d'aquesta col·lecció, Petits plaers de Viena, perquè s'ho val.

TURGÉNEV, Ivan Dos amics. Barcelona: Viena edicions, 2019

El braçalet de granats

L.van Beethoven

Sonata núm. 2 (op. 2, núm.2)

Largo appasionato

És tan fàcil estimar de debò en un llibre... Els escriptors russos de l'època del que ens ocupa solen ser molt romàntics, com Puixkin. Aquesta novel·la curta d'una col·lecció, Petits plaers de Viena, es llegeix ràpid no pas per la seva brevetat, sinó per com t'enganxa. 

És un llibre fet de contrastos, com el del temporal d'agost amb què comença, i el temps plàcid de setembre amb què continua. Com la pau rere el temporal en la història. O com la manera com un dels personatges reflexiona sobre el veritable amor, i el que en serien manifestacions esperpèntiques, amors fallits. Que contrastarien amb un amor "d'aquells que apareixen un cop cada mil anys" (118). 

Enmig de tota aquesta baixa estofa, per dir-ho d'alguna manera, hi ha persones que demostren la seva categoria, persones que hom tindria per un fleuma, i no ho són "gens ni mica. Era un soldat valent" (82), diu el que reflexiona. Perquè a vegades la bondat, ser capaç de no venjar-se, és subversiu, propi dels més intel·ligents, aquells aparentment de curta volada.

Aquesta composició musical de Beethoven, amb molt de sentiment, que surt al principi del llibre, després de la portada, i es cita al final en l'obra, em recorda el que deia Màrius Torres a Cartes a Mahalta: la diferència entre un amor de debò i el que viu la majoria de la gent és com la diferència entre una composició de música càssica elevadíssima i una cançó vulgar.

No puc explicar res més per no fer espoiler, però aquest "braçalet de granats" (que també simbolitzaria aquest amor), és el que és aquest llibre en ell mateix, una joia, absolutament recomanable.

KUPRÍN, Aleksandr El braçalet de granats. Barcelona: Viena edicions, 2020

Memòries

Ressenya de Jesús Bonals

Quan aquesta primavera ens va caure a sobre la plaga bíblica del confinament, vaig decidir que havia arribat l’hora de poder llegir algun dels molts llibres gruixuts de la meva biblioteca que fins ara havia deixat de banda, precisament per ser massa gruixuts. I vaig triar les Memòries de Sagarra, en una edició de l’editorial Aedos de 1964. És a dir, de fa 56 anys!

No em penedeixo de l’elecció. Al contrari, em pregunto com he pogut ser tan gamarús de deixar passar tants anys sense dignar-me obrir aquest extraordinari tresor que tenia a les postades carregades de llibres de casa.

I per què dic que aquest llibre és tan bo? Doncs perquè es tracta d’una de les millors obres narratives que s’han escrit durant el segle XX en aquesta nostra petita geografia (però no pas petita literatura).

Potser al lector que no hagi llegit les meves anteriors  ressenyes publicades en aquest blog el sorprendrà que faci servir la paraula narrativa per referir-me a un llibre de memòries. Doncs sí: unes memòries són una narració.

De fet, la classificació habitual entre ficció i no ficció em sembla un error total. Per molt que sigui acceptat i generalitzat, no deixa de ser un error. Que una història sigui real o de ficció és irrellevant: el que importa és que el que s’hi explica estigui ben narrat. És ingenu pensar que tot el que figura en unes memòries ha succeït realment, de la mateixa manera que ho és pensar que tot el que s’explica en en un llibre de ficció és inventat.

Dit sense embuts: els llibres de memòries estan tan plens de mentides com els de ficció ho estan d’episodis que no són en absolut ficticis i que de fet han succeït realment, encara que sovint, però no sempre, en un altre context i amb uns altres protagonistes.

Ja que en aquest cas estem davant d’un llibre de memòries, cal donar per suposat que Sagarra s’inventa allò que li ve de gust, de la mateixa manera que  calla una infinitat de coses que no vol esbombar. La mateixa precisió amb què l’autor inventa a pleret i pinta fesomies, vestimenta o escenaris, n’és una prova. És cert que a tots alguns detalls de la infància i la joventut ens queden inexplicablement fixats per tota la vida, però és impossible, ni que hom sigui Sagarra, que algú recordi tants detalls, de tants episodis i tants personatges, com succeeix a les 900 pàgines del llibre. Allà on la memòria no hi arriba, i arriba la literatura. I el resultat, francament és molt bo.

Repeteixo, el resultat com literari i narratiu és magnífic. Si haguéssim de fer una tria dels millors llibres de narrativa catalana del segle XX, sens dubte caldria incloure-hi aquestes Memòries, al costat del “Quadern gris” de Josep Pla, o les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales, o “Unes mans plenes de sol” de Manuel de Pedrolo, i alguna mitja dotzena més que no enumero per no fer-me pesat.

El volum -i mai tan ben dit perquè el totxo fa un bon volum i un bon pes- es podria dividir en tres parts molt clarament definides. La  primera, on s’explica la història dels seus avantpassats, ocupa pràcticament la tercera part del llibre, de manera que no arribem al naixement de l’autor fins al final d’aquesta tercera part. La segona va des del seu naixement fins al moment que acaba la carrera de Dret. Durant aquest període assistim a l’eclosió de la seva vocació poètica i literària i a la publicació amb èxit dels seus primers llibres. La tercera és dedicada integralment als seus dos anys a Madrid, on estudiava per ingressar a la carrera diplomàtica Un projecte que acaba abandonant en obtenir els seus primers èxits com a autor teatral, perquè, diu, no li fa cap gràcia haver de passar un bon grapat d’anys en un consolat d’algun país primitiu, insalubre i llunyà, a l’espera d’anar progressant en l’escalafó i poder acabar tenint un destí com Déu mana en un país europeu i civilitzat. Les Memòries s’acaben, doncs cap als 25 anys, quan Sagarra encara té per davant tants anys d’èxits teatrals, així com el daltabaix de la guerra i la difícil represa del teatre català a la postguerra. Uns episodis interessantíssims d’una vida molt intensa que sens dubte donarien per un segon volum d’una llargada semblant al que acabo de llegir però que no va voler escriure mai. Rumors o maledicències en pretenen explicar el per què, però no em toca a mi opinar sobre aquesta qüestió, més enllà d’afirmar que és una llàstima.

Totes les tres parts que he dit tenen el seu encant. La primera, la història dels avantpassats, et deixa bocabadat: ¿com és possible que Sagarra aconsegueixi mantenir l’atenció i l’interès del lector dissertant durant centenars de pàgines d’un tema aparentment tan àrid? Només conec un altra autor que capaç d’aconseguir aquest repte, el Martí de Riquer de Quinze generacions d’una família catalana, un altre llibre que mereixeria figurar també en el cànon d’aqueta escassa dotzena de les millors obres de la narrativa catalana del segle XX. També ho aconsegueix, encara que una extensió incomparablement menor a les 1500 pàgines del llibre de Riquer, el gran Manuel de Pedrolo, en el seu millor llibre abans esmentat, quan basteix una increïble genealogia dels avantpassats del protagonista, la qual ocupa només un capítol, una vintena de pàgines.

La segona part, amb l’inici de la seva producció poètica, i la presència en el relat de pràcticament tots els grans escriptors i polítics de la seva època, entre ells Verdaguer, Maragall, Prat de la Riba, etc, etc, i el relat del seu viatge a Itàlia, és també extraordinàriament interessant.

La tercera part, la de la seva estada a Madrid és brillantíssima, estilísticament la més ben treballada, i al llarg d’una pila de pàgines fa un retrat demolidor del Madrid d’aleshores. Però la inacabable processó de la gent que hi coneix, entre altres Juan Ramon Jiménez o Emilia Pardo Bazán, etc. etc., et deixa tan aclaparat que, al meu entendre, la línia narrativa se’n ressent una mica. Potser en una segona lectura ho veuria d’una altra manera, però és el que penso, i ho he de dir, sense que això desmereixi la immensa qualitat d’aquest monument literari que hauria d’estar permanentment present a totes les llibreries del país perquè les noves generacions, que inexorablement van pujant, tinguin un accés fàcil a llibres com aquest, i els més llestos, que sempre hi són, no es trobin que no el coneixen simplement perquè no saben ni que existeix.

SAGARRA, Josep Maria Memòries. Barcelona: Editorial Aedos, 1964

El poder transformador de la lectura

Avui m'ha tocat de fer crítica d'una crítica. "No n'espereu gran cosa, de les exegesis literàries", diu la Laura Borràs que deia Kafka, un dels autors que a ella li han arribat especialment. Com ho mostraria el títol del llibre que ens ocupa, que es relacionaria amb La transformació (La metamorfosi en una tergiversació que ha arrelat massa), en parlar d'El poder transformador de la lectura.

 

Aquest llibre, després d’una introducció on bàsicament se'ns parla del sentit de la crítica, els cànons i els clàssics, continua amb uns comentaris extensos sobre alguns dels clàssics de la literatura universal i catalana. És un punt molt remarcable del llibre que, tot i parlar d'obres en castellà com el Quixot, no dediqui cap capítol a cap obra en aquest idioma. Jo tampoc no faig mai crítica d'obres castellanes. Més encara, no llegeixo mai res en castellà (exceptuant la darrera entrada en aquest blog, on comento una traducció que només es troba en castellà), perquè faig meva la teoria del meu pare: com que els temes bàsics de la literatura universal els pots trobar en qualsevol idioma, ho pots trobar tot en la literatura russa, si vols. A més, em deceben molt tants i tants de catalans que senten aquesta mena d'adoració cega per la literatura en castellà.

 

Dels diferents capítols en destaco quatre especialment: els dedicats a Madame Bovary de Gustave Flaubert, Els morts de James Joyce, Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga i a l’obra de Joan Margarit. D'aquests quatre, només he llegit Els morts i Joan Margarit, però els altres dos m'han arribat moltíssim a través de la seva explicació. Es tractaria d'una mena d'"antillibre. Un llibre que servís per ja no haver de llegir altres llibres" (48), en les seves pròpies paraules.

 

De Madame Bovary em sento identificada amb aquesta "Emma caracteritzada (a banda del seu esperit novel·lesc) per la delicadesa, la sofisticació i l'ambició" (136), tot el contrari del marit que l'ha decebuda, un metge rural. Recordo l'À revours (A repèl) de Joris-Karl Juysmans, on la figura del metge era tot el contrari que no la de l'artista, per tant digna de menyspreu. Actualment, amb la Covid, tothom felicita els metges, amb raó, però jo diria que sense el "benestar", la cultura, no hi ha cap "estar" que valgui la pena, segons deia Ortega y Gasset. El pare de la Laura era metge, però, segons diu ella, era també un apassionat de la literatura i les arts.

 

De la ressenya d'Els morts, de Joyce, m'agrada molt quan la Laura ressalta com l'enamorat de disset anys de la protagonista va morir per amor, perquè, segons ens van dir a la carrera, estava engripat i va romandre en el fred de l'hivern i la neu sota la finestra del seu amor frustrat.

 

De Bearn o la sala de les nines em quedo amb "Acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo" (204). Quina millor manera de fer això sinó amb la poesia, la literatura? La felicitat de la infantesa no tornarà, però la pots recrear amb els versos.

 

Sobre Margarit: "Escric per a ser llegit, i, per tant, per a ser entès" (255). Sobre això, com en tot, hi ha molt a dir. La mateixa Laura cita Borges en relació a l'Ulisses de Joyce (que per a mi sempre hauria d'haver escrit com a Els morts): "Un libro no debe requerir un esfuerzo, la felicidad no debe requerir un esfuerzo" (44). Però per altra banda, si no has de fer un mínim d'esforç per llegir, com per estimar, potser és que aquella obra no t'arribarà mai al cor. És clar que hi ha un cert tipus de llibres que no es llegeixen pel plaer de llegir-los, sinó per la vanitat de poder dir que els has llegit.

 

La Laura a vegades l'he llegit d'una tirada, d'altres m'ha costat, però crec que el seu valor és innegable. Jo voldria que una noia d'aquesta categoria arribés a ser la primera presidenta de la Generalitat de Catalunya, però com ha passat amb tots els que despunten una mica, té mala peça al teler. De totes maneres, com cita ella a Marià Villangómez, "Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig".

 

BORRÀS, Laura El poder transformador de la lectura. Barcelona: Ara llibres, 2020

 

Mi vida

En aquest blog és el primer cop que publico una ressenya d'un llibre en castellà. Aquest és un llibre que fa temps que volia llegir, pel tema afí a qui escriu això de la crítica literària, i no es troba en català. De fet, una de les raons de no haver-m'hi posat fins ara és que no volia patir submergint-me en la part que explica com va malviure aquest escriptor en el gueto de Varsòvia. Així doncs, aquesta part l'he ignorat olímpicament. Jo també tinc "el miedo a la vara alemana, al campo de concentración alemán, a la cámara de gas alemana, en resumen: a la barbarie alemana" (27).

Aquest crític enamorat des d'adolescent de la literatura, sobretot de l'alemanya, va ser un infant inadaptat, com Alberto Moravia diu que ho han estat sovint els que han arribat a ser artistes. Ell és aquell qui "alguna vez flanqueó la llama/ permanecerá en su órbita" (45), una cita de Stefan George que el crític fa servir, per l'experiència d'èxit d'estudiant que és en l'origen de tot el que vindrà després, sobretot de com es llegeix de bé aquest llibre, perquè si et llegeixen bé és que ets un bon escriptor. I si ets un bon escriptor és també pel teu bagatge, encara que hagués viscut al gueto de Varsòvia i per tant no pogués seguir  la carrera de filologia alemanya i literatura a què el cridava la seva voluntat.

És molt ben trobat el seu principi de no deixar-se intimidar pels clàssics, la seguretat en ell mateix és una de les coses que sorprenen d'aquest crític literari, però no ens sorprèn gens que el seu talent fes que  les editorials, els diaris, la ràdio i la televisió acceptessin a la primera les seves ressenyes, les seves propostes, si tenia aquesta seguretat. Una de les ideess que té clares és que en literatura l'important és comprendre que forma i fons són inseparables. També, més modernament, Salvador Oliva ha dit que la poesia no és feta d'idees, sinó de forma, o fins i tot de llengua. Amb un encert genial, Marcel Reich-Ranicki afirma que els escriptors solen ser ocells que no entenen d'ornitologia. L'ornitologia és segons ell un camp exclusiu dels crítics.

Més d'una vegada sosté i reitera que els escriptors només es porten bé amb els crítics que han parlat bé d'ells, i encara millor si no n'han escrit mai res. Aquest crític explica que en la literatura, en darrer terme, cerquem "nuestras penas", ens cerquem a "nosotros mismos" (490): la crítica és "la forma més civilitzada d'autobiografia", com deia Oscar Wilde. Alhora, aquest crític també dubta que la literatura hagi fet mai els homes millors, fins i tot que hagi mai estat escrita amb aquesta finalitat.

Com que he tingut personalment l’ocasió de fer crítica davant de la televisió de l'Hospitalet, m'ha arribat molt el plantejament del programa de televisió que va arribar a fer Reich-Ranicki, El quartet literari: que en les conversacions de pocs minuts "no se leyera nada y estuvieran prohibidas las chuletas" (501), o sigui, res de teleprompter. No m'estranya que digui que les seves recomanacions aterraven a la llista de bestsellers; he descobert l'èxit que té aquesta forma de fer crítica, per molt superficial que pugui semblar.

A banda de tot el que he explicat sobre la literatura i la crítica, en aquest llibre es teoritza algunes vegades sobre l'amor, i a la darrera pàgina hi ha un pensament de Gottfried von Strassburg dins Tristany que em faig meu: "A quien el amor no ha hecho sufrir/ jamás le ha dado el amor felicidad".

REICH-RANICKI, Marcel Mi vida. Sant Vicenç dels Horts: Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores, 1999

Cap fred, cor calent

Ressenya de Jesús Bonals

“Si vols saber història, llegeix memòries”, és un refrany que fa temps que s’hauria d’haver inventat. Amb el pas dels anys, i de tants i tants llibres llegits, cada vegada veig més clar que aquest refrany és avui d’una vigència indiscutible.

Ara bé, cal matisar de seguida: no es pot donar credibilitat a tot el que s’explica en unes úniques memòries, n’hem de llegir moltes. Cada una de les memòries ens aporta una visió, des d’un angle o punt de vista, i és un complement de les altres. Sovint, fins i tot hi ha contradicció entre elles. Quan això passa, quan sobre un mateix fet dos memorialistes en diuen exactament el contrari, és evident que un dels dos testimonis menteix. És el lector, el qual se suposa que té criteri propi, qui ha de decidir a qui creu més.

En el cas present ens trobem davant d’un relat molt interessant que dona una visió documentada, però també, és clar, molt personal, dels deu darrers anys. Destriar, des del punt de vista de qui escriu aquesta ressenya, quins són els elements d’aquesta narració en què Artur Mas es irrebatible, i en quins la seva justificació dels fets és més aviat forçada, seria un tema no pas menor, però, amb el permís del lector, crec que no em correspon fer-ho. Del que voldria parlar és d’aquest text com a obra literària, i només com a obra literària.

En l’aspecte literari, he de dir que el llibre és un 10. Narrativa en estat pur, amanida, és clar, amb judicis de valor que no entrebanquen el ritme narratiu. He dit moltes vegades, i ho repeteixo, que les memòries, si són bones, són tan narrativa com ho és la novel·la. He dit també que la disjuntiva literària no hauria de ser, com ho és ara, entre “ficció” i “no ficció”, sinó entre “narrativa” i “no-narrativa”. Però com que en aquest punt ningú no em fa gaire cas, passo full  i continuo.

Aquest llibre és veritable narrativa, i de la bona. Perquè aquest gènere literari funcioni, cal que l’estructura de la narració sigui molt bona i encertada, i que l’autor hagi ponderat adequadament el temps i l’extensió que cal dedicar a cada episodi, així com l’ordre en què aquests han d’anar apareixent al relat. Artur Mas no solament excel·leix en tot això, sinó  que a més aconsegueix una cosa poc freqüent en els textos narratius: sap incrementar correctament, a mesura que s’avança en el relat, la intensitat dramàtica dels fets exposats. Aquesta intensitat dramàtica progressa amb pas segur i ritme adequadament accelerat, i la història acaba, no pas com en els drames shakesperians amb una mortaldat general dels personatges que ben poc li falti perquè abasti fins i tot l’apuntador, però sí amb una escabetxina judicial de persones condemnades, confiscades, empresonades i exiliades.

Per posar la cirereta a l’encert literari d’aquest llibre, cal remarcar també que el títol és molt ben trobat. Cap fred: Queda ben clar i palès al llarg del llibre que en aquest drama polític i personal del “Procés”, Artur Mas va actuar sempre amb el cap fred. Potser, diria jo, fins i tot massa, ja que el profund convenciment que té de l’encert de les seves decisions, el va portar, un cop preses, a continuar tossudament pel camí que havia triat, fins i tot quan ja es veia a venir que el camí portava a l’abisme. Cor calent: perquè va actuar sempre amb el cor calent d’una profunda estima pel país i per la seva aspiració de llibertat.

Més enllà dels aspectes literaris, ¿què es pot dir sobre la línia ideològica subjacent a l’actuació del protagonista del llibre durant els deu anys que s’hi relaten?

Doncs primer que aquest text hauria de servir, si fos abundosament llegit, perquè el lector es fes una idea bastant autèntica del polític i de la persona d’Artur Mas. Malgrat la imatge generalment vigent d’un home fred, distant i més aviat antipàtic, tots els que hem tingut  ocasió de conèixer-lo personalment sabem, que, per contra, es tracta d’una persona humana, amable i empàtica en la distància curta. El lector del llibre, si el llegeix fins al final, haurà de concloure que és així i que si havia fet cas de l’estereotip anava ben equivocat.

La justificació que fa Artur Mas del periple que va des que va ser elegit president de la Generalitat el 2010 fins a l’actualitat és ben fonamentada, honesta i coherent. Ara bé, des del meu punt de vista, hi ha almenys dos moments en què es va equivocar, i les conseqüències d’aquest parell d’errors, han estat determinants. No els detallo, aquests pretesos errors, per dues raons: primer, perquè en l’espai tan curt del que disposo, em seria molt difícil raonar perquè dic que són errors. I en segon lloc, perquè la història encara no s’ha acabat, i ves a saber si una estratègia que aparentment ens ha portat a recular, ves a saber si al final serà la via encertada, i anys a venir les conseqüències d’aquells pretesos errades potser seran les que ens portaran a la desitjada llibertat.

En resum, un llibre magnífic i altament recomanable, no solament per la seva qualitat literària, sinó perquè ens mostra la veritable imatge d’un polític tan rellevant i ens fa un relat interessantíssim d’un dels més importants episodis de la nostra història, que permetrà al lector assabentar-se de moltes coses que el sorprendran.

MAS i GAVARRÓ, Artur Cap fred, cor calent. Barcelona: Columna, 2020

El taller de nines

Aquest llibre me'l va enviar l'editorial Amsterdam, que sovint ho fa, sense que jo l'hagués demanat. Amb el confinament actual l'he pogut llegir, en les seves gairebé quatre-centes pàgines, i en algun moment he pensat que realment me l'havien prescrit.

Perquè hi ha almenys dos elements amb els que es dirigiria a mi, com a vegades, de manera màgica, et projectes en un llibre, en un passatge, en un vers. En primer lloc, l'Iris, la protagonista, que treballa en una feina monòtona i esclava, vol aconseguir de ser pintora. Qui escriu això també somnia de ser artista i només artista algun dia.

En segon lloc, Silas, l'home pertorbat, que ningú volia d'amic en la infantesa, també s'assembla una mica a qui escriu això, però abans, no ara, per sort, que soc força més sociable. En aquest sentit, aquest llibre m'ha sorprès i pertorbat a mi, que és el que deia Oscar Wilde que ha de fer un llibre.

Un llibre que és una mescla de realisme i idealisme, que trobo que està molt bé, però que al capdavall les dues històries en paral·lel són novel·la, art, difícilment passarien en la vida. Perquè aquest príncep blau que ve a ser el pintor Louis Frost per a l'Iris, crec que és el que "voldríem que fos així", que la nostra vida fos igual que el que aquesta història ens explica. Que és el que ens passa amb els clàssics de la literatura. El que sí és molt semblant a la realitat és que aquest pintor formi part dels pre-rafaelistes anglesos de la meitat del segle XIX. I que  Louis no es vulgui casar també és un element de realisme malgrat tota la resta, tan agradable.

I el personatge que és el que s'anomena vulgarment un "psicòpata" (tot i que qualsevol mental gens agressiu n'és, etimològicament, de psicòpata), no sé si el trobaríem en la realitat tal com se'ns mostra. Aquest personatge és un taxidermista, que disseca animals, i sembla que per a ell l'Iris és un "espècimen"(182) més, que la vol tenir encara que sigui morta. Potser això sí que pot passar, perquè recordo la meva àvia que la perseguia un home que la volia "viva o morta", i que per sort va morir abans de poder-ho fer.

Aquest contrast entre el que és agradable i el que és dur sembla que un element de la història el simbolitzi, que és el quadre on l'Iris surt després d'haver posat per a Louis. El quadre, l'art, la bellesa en contrast en la sòrdida realitat que l'envolta, tot i que els pre-rafaelites se situaven en contra de la idealització de l'art posterior a Rafael. La vida, una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, que deia una professora a la carrera. Aquest llibre no nés gens d'espès, és tot ell un vel de joia de llegir.

MACNEAL, Elizabeth El taller de nines. Barcelona: Ara llibres, 2019

El rec

No sé si l'Olga Xirinacs admira Josep Pla com jo l'admiro, però hi ha dos fets amb els que s'hi relacionaria. En primer lloc, quan l'Olga descriu, en tercera persona, els detalls de la seva infantesa feliç al voltant del rec que passava per la seva casa, ho fa amb el talent reconegut de Pla per descriure. De fet, aconsegueix de transmetre tota una atmosfera, es nota que té molt presents alguns instants.

En segon lloc, quan parlem d'Olga Xirinacs ho hauríem de fer amb el mateix respecte amb què Pla és respectat. La seva història d'èxits literaris és inacabable, però tot i això, no ha impedit que hagi caigut en un cert oblit inexplicable. El paradís, el regne de la infantesa, crec que és el primer paradís, sense el qual no hi hauria hagut el segon, aquell que "en perdre'l" l'Olga "va sentir tanta pena que no se'n podrà refer mai més" (154): el dels èxits literaris. El meu pare, en relació amb això, em va explicar que actualment Catalunya és plena d'"uns quants molt bons escriptors", i no un de sol, i són masses a compartir uns lectors que van escassos. "Compartir" en un sentit diferent, el que li toca, del que és moda actualment: si comparteixes alguna cosa és que en perds una part important, com Catalunya quan comparteix diners i competències amb Espanya.

Hi ha un poema de l'Olga que trobo deliciós, i que estaria molt relacionat amb aquest llibre, amb la idea del petit regne que torna amb els moments tristos de la vida per ajudar-nos a viure (tot i que l'enyorança fa mal, a vegades):

(...)

hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.

Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,

i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La poesia és i serà sempre un palau sense regne, quan tot ha passat, però encara en som rics. Aquest corrent subterrani seria el del rec, en l'inconscient. 

Hi ha un moment en què compara la memòria amb una "immensa biblioteca sense ordre" (70). I qui escriu això treballa en una biblioteca, per tant l'hi ha arribat molt. Per això pot ser que els moments viscuts "no els sapiguem trobar i interpretar, però de ser-hi, hi són. "Aquest llibre n'és una mostra"(155), diu al final d'aquestes memòries.

Les referències culturals de l'autora al llarg d'aquests vint-i-sis estius són considerables. Des d'Espriu amb "la Lola petita que ha viscut per guardar-nos els colors de l'aire" (49); passant per Proust amb "Olors noves i olors velles, que es van quedar al cervell per si algun dia eren necessàries" (50); el mite grec de Sísif, "cal tornar-hi cada dia" (52); o Kandinsky amb les "muntanyes blaves" (84). L'Olga és més del Modernisme que no pas dels "cubs rígids, ortopèdics" (91). 

Però el regne no era perfecte, com que ella era de fora, estiuejant de casa bona, alguns nens que coneixia la molestaven. Aquest element de realisme m'ha colpit tant com quan parla de la seva solitud de gran, quan ella també sabrà "què és perdre la vida per dins" (132), segurament amb la mort de Vicenç, el seu marit.  Trobo curiós quan parla dels "dos extrems que fan moure el món: l'esperança i la por" (34). Jo hauria dit que són l'esperança i l'enyorança, però també és veritat.

Ja són uns quants llibres que he llegit d'aquesta autora, que no acostuma a repetir-se. Li envejo aquesta capacitat d'escriure sempre més profunda que no narrativament ben construïda, tot i que també. És un plaer i un goig de poder continuar llegint-la a cada nou llibre.

XIRINACS, Olga El rec. Memòries de vint-i-sis estius. Valls: Cossetània edicions, 2020.

Taquilla inversa a TV L'H

En l'enllaç que us adjunto podreu veure'm durant sis minuts i mig fent prescripció de cinc llibres de no ficció. Per a mi ha estat un alliberament, em moro de ganes de recomanar el que m'agrada!

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14625215

Mites

Ves per on, aquest blog en el qual ara em llegiu tindria relació amb una part d'aquest extens llibre. És quan l'autor parla del personatge mitològic Eco, que va ser castigat a repetir les últimes paraules que li haguessin dit, cada vegada que es disposés a parlar. Per a qui escriu això, "l'eco se sent" voldria fer referència a aquella part d'una obra que amb la seva interpretació reverbera més enllà d'ella mateixa. Quan a la carrera estudiàvem una assignatura anomenada "Pensament grec i cultura occidental", no m'imaginava que la mitologia grega fos darrere de tantes paraules que coneixem avui. Com les "muses" en relació a la música i els museus.

Aquest llibre és ben bé com la paraula "catarsi", el "procés de purificació ritual que et redimeix" (252). És ple de perles que és difícil de condensar en aquesta ressenya, però potser la perla que més m'ha arribat és  quan Stephen Fry parla de Hefest. Fill de la deesa Hera, contràriament a la majoria de mites que ens han arribat, era "tan bru, lleig i diminut" (78). Però quan és hora de venjar-se per tot el que li han fet, diu el següent:

  Per a Hefest va ser un dolç moment de venjança, però com que essencialment era bona persona no s'hi va recrear. Malgrat    el dolor de veure's rebutjat que havia hagut de suportar tota la vida (o potser a causa d'això), a ell no el movien la ràbia o el ressentiment, sinó el desig de complaure, de ser útil i donar alegria als altres (82).

Tot això podria assemblar-se molt al que li passa al protagonista de les novel·les de R.J. Palacio, l'Auggie, un nen que neix amb una terrible malformació de la cara. Aquesta correspondència d'un mite amb una obra literària actual és una de les troballes més importants per a mi en aquest llibre, en el que és un autèntic eco. Tot i "l'enigma enganyós, ambigu i vertiginós fet de violència, passió i simbolisme que rau en el cor dels mites grecs i que es nega a ser resolt" (223).

La traducció d'aquest llibre, d’Anna Llisterri, té molt de mèrit, per cert, perquè les paraules de les quals se'n comenta l'etimologia sembla que tinguin més relació amb el català que no amb l'anglès, a vegades. M'ha cridat molt l'atenció això: "En anglès, la paraula que designa la llar de foc, hearth, comparteix orígens amb heart, 'cor'; el mateix passa en grec modern, en què kardia es pot referir tant a la llar de foc com al cor"(69). Com amb "taquicàrdia" i "tachycardia", en català i en anglès respectivament, parlem de quan el cor s'accelera. A vegades hom estima sense poder tenir cap llar amb aquell qui estima, aleshores no és amor, em pregunto?

També voldria destacar els comentaris afegits de l'autor sobre el mite de Sísif (274). Projectant-lo sobre el comportament de l'ésser humà, hi veu el cantó dolent tant com el bo. Sap veure les coses per més d'un costat, tal i com com ho va introduir en la filosofia Protàgores.

Una tònica constant d'aquest llibre és el parlar sempre de personatges mitològics que destaquen per la seva bellesa i atractiu eròtic, i també que totes les històries amoroses acabin malament excepte en un parell d'exemples. "Quan l'amor arriba tard és com un huracà"(326).

Aquest llibre no és pas dels primers que s'han escrit sobre els mites grecs, però és com un  huracà en ell mateix. Hi ha moments que l'autor narra ben bé com en una novel·la, i enganxa molt. És llarg però no es fa llarg, tot i que no és lectura per a golafres, sinó per als que els agrada de trobar goig en la lectura.

FRY, Stephen Mites. Barcelona: Ara llibres, 2019