diumenge, 19 de desembre del 2021

Ahir


Un llibre breu, com un llamp, però. Amb la força de les millors històries sobre l'enamorament. Una relació condicionada pel passat entre dues persones, l'"Ahir" del títol. Que, independentment de com acabi, deixa un bon regust de boca. Perquè, com sembla que volia dir l'expressió Et in Arcadia ego, "jo també he estat feliç", el que li passa al protagonista. 

"Els dies de la fàbrica esdevenen dies de joia; despertar-me al matí, una alegria; l'autobús, un viatge al voltant de la terra i la plaça principal, el centre de l'univers" (82). Per una experiència com aquesta, val la pena d'enamorar-se, tot i que el passat ho condicioni tot. Tot i la tristesa de ser un refugiat, com ho va ser l'escriptora d'aquesta novel·la. 

Costa una mica entendre la reacció d'ella, se l'estima però el menysprea alhora, i a ell li ha de costar de perdonar-la, pel mal que li fa. És una mica com el “Yesterday” dels Beatles, aquest “Ahir”. No m'agrada que el protagonista deixi d'escriure, com si això fos una bona cosa. És potser el que menys bé em prenc d'aquesta obra, per sort Agota Kristof no va deixar d'escriure mai.

KRISTOF, Agota Ahir. Barcelona: Amsterdam llibres, 2021

dijous, 9 de desembre del 2021

Allò que va passar a Cardós


Sobre aquest llibre sóc molt ambivalent, m'ha agradat i no m'ha agradat. Es llegeix molt bé, i les interrupcions constants en la narració, que d'entrada frenen la lectura, de sortida fan mantenir el suspens i per tant augmenten les ganes de llegir. A banda de la narració hi ha algun fragment molt líric, però també una descripció del sexe que, potser és que sóc molt puritana, però és el que menys m'ha agradat de tot.

El món que descriu l'obra és molt original, un món que, més enllà de l'obra de lladres i serenos, fa servir les obres al Pallars, d'excavació de les muntanyes per dur aigua i progrés en aquesta zona del país, en època de Franco, per recordar-nos d'on venim. Una anècdota, quan parla de com els dentistes arrencaven els queixals abans, sense anestèsia. El llibre també és molt dur, no estalvia detalls escabrosos. Però té en històries com les dels germans Dinamita, uns comunistes que treballen molt bé alhora que fan activisme contra els de Franco, un punt d'humor i de tendresa. Com quan canten la cançó Soy minero: "Te hacía creer que picar piedra era lo mejor que se puede hacer en este mundo!" (345).

Sobre el lirisme: "El vent enllustra el cel amb un blau lluminós"(330), o bé "la suau dringadissa de fulles mortes que encara s'aguanten als verns i que van caient molt a poc a poc, aquí una, allà una altra, espaiadament, com si obeïssin un ordre preestablert que determina en quin moment li toca desprendre's a cada fulla  fins que no en quedi cap" (289). Però sobretot: "El Santi s'acosta a un pi altíssim que, bo i mort, es manté dret i exhibeix en un últim acte de supèrbia tot el brancam repelat que temps enrere havia donat una ombra majestuosa sense cap competidor a la vora" (332). Com passa amb les obres mestres, de fet aquesta novel·la és la més ben aconseguida que li conec a Ramon Solsona, de qui també he llegit Línia Blava.

Quan Folch i Camarasa deia que no li agradaven les novel·les de sang i semen, em fa pensar en aquesta obra. Hi trobo a faltar més reflexió, tot i que els personatges fan reflexionar per ells sols, com el mossèn de la història, o el mateix protagonista, el Santi. Trobo a faltar un final més feliç de la història d'amor. Però el "tra-tra-tra"de les obres d'excavació seria un símbol de la duresa d'aquesta novel·la. Que crec que val la pena de llegir després de tot.

SOLSONA, Ramon Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa, 2016