dijous, 11 d’agost de 2022

Les hores isardes

 


Una delícia de llibre, per les fotografies, les aquarel·les i sobretot els textos que les acompanyen. Són també tres les dèries que té el Xavier, la muntanya, la fotografia i l'escriptura, que inclou la poesia, i tres són els autors del llibre, pròleg inclòs. Aquest dietari d'una setmana de ruta a vegades sembla novel·lat, com quan el Xavier es troba la Pirene, que no queda clar si és un personatge inventat.

Algunes perles dins la narració: "I si el reflex és la realitat, i el que hi ha a dalt és un miratge?"(71), sembla que parli de la poesia. "La felicitat va i ve com les nuvolades, com la pluja, com les boires... De sobte t'arriba i no saps quan durarà" (126), em recorda el que deia Folch i Camarasa sobre l'amor, que sempre ve sense avisar i sense causa aparent. "Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà" (152), això em genera molta esperança. "Si el cel existeix no deu ser gaire diferent d'aquest paisatge" (160), fa enveja, tot plegat.

A banda d'això, hi ha dos fragments que serien el que a la carrera en dèiem "stream of consciousness", el que són dos somnis del Xavier. I el poema de cap al final, que representa que ha escrit la Pirene, no té pèrdua. No em pensava que m'agradaria tant, aquest llibre.

PUJOL I GUARRO, Xavier; DOMINGO I CORTÈS, Enric. Les hores isardes, 2022 

dilluns, 27 de juny de 2022

Baltasana. La muntanya em parlava



Un llibre que és una joia, per les il·lustracions i el text, de mare i filla respectivament. Amb una obra dins l'obra, el que la muntanya i els seus habitants expliquen a la protagonista, enmig del que seria més real, que tampoc ho és del tot. 

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

Cap al final del llibre, però, la voluntat de l'autora és de fer reflexionar sobre el canvi climatic, en el que jo no crec, tot i que em sembla una bona manera de fer tenir sensibilitat per l'ecologia. Aquesta novel·la no té res a veure amb l'anterior, La llum de l'impostor, però és igualment ben aconseguida. M'ha fet passar una molt bona estona.

DUCH DOLCET, Teresa Baltasana. La muntanya em parlava. Barcelona: Terra Ignota Ediciones, 2022

diumenge, 27 de febrer de 2022

Dones valentes


Aquest és un llibre sobre dones valentes escrit per una dona valenta. Deixebla de Tomàs Alcoverro, porta a terme la seva vocació periodística amb molta passió. De fet és impossible de no apassionar-se per totes aquestes dones que van a contracorrent, que volen escombrar tota aquesta brutícia, la duresa de la vida que les envolta, la idea del meu cartell, que també m'ha inspirat el capítol dedicat a les esclaves domèstiques.

Les vivències d'aquestes dones són tan traumàtiques que a vegades la Txell plora amb elles, i es pregunta si caldria fer reviure aquestes experiències per tenir-ne el testimoni. Hi ha un moment que les connotacions del que explica ens fan pensar en Catalunya, salvant totes les distàncies: "Les noies que hi fan cap han desistit d'adreçar-se a la policia perquè les acaben retornant a les cases d'on fugen, amb l'excusa que no es pot interferir en qüestions internes" (105). Nenes sense infantesa, àvies que no reposen, dones silenciades durant tant de temps, actualment viuen una primavera que tant de bo creixi encara més.

A la carrera ens van explicar que a vegades el que en un país és el més normal del món, en un altre no ho és gens. La mentalitat de pràcticament tota la societat del Liban és així, mai es retreurien de tenir esclaves domèstiques provinents de Síria, tractades sense pietat. Això és l'habitus, per dir-ho tècnicament. 

Destaco aquest passatge: "Huriya! Huriya!", 'Llibertat', repeteix, mentre escenifica que li posen un anell de compromís i després ajunta els canells com si se l'enduguessin emmanillada. Quin honor i quina obertura de mires, la Yazi! Està ben de tornada" (169). Que les dones només serveixen per casar-se i tenir fills, és una cosa que nosaltres només ho acceptàvem en el passat, en l'Edat Mitjana sobretot, per això sembla tan increïble tot el que explica la Txell. Al nostre costat mateix, com si res. 

Per a tots els habitants de l'Orient Mitjà la vida sol ser molt dura, però per les dones encara més. Aquest llibre no té pèrdua, i és molt indicat de fer aquesta presentació en escaure's el Dia de la dona. Si no feu vaga, almenys compreu i llegiu-vos-el.

FEIXAS TORRAS, Txell Dones valentes. Barcelona: Ara llibres, 2020