dilluns, 15 de desembre del 2014

Interseccions



Una obra construïda com La ronda d'Arthur Schnitzler. Feta de narracions independents i alhora entrelligades en els seus protagonistes. Com a La ronda els protagonistes s'entrecreuen en les seves relacions sexuals fins que el darrer protagonista coincideix amb el primer. Això serien les interseccions a les quals el títol del llibre faria referència.

Una obra relativament breu, però que no es llegeix ràpid, i fins i tot reclama la relectura en més d'una ocasió. A la penúltima narració, fins i tot, hi ha un fragment amb l'"stream of consciousness" (corrent de consciència) tan fet servir en la literatura anglosaxona.

En destacaria molt la primera narració o capítol, depèn de com es miri, i l´última, com és normal per altra banda que sigui així. La història d'un músic molt important que trunca la seva carrera per haver-se desentès en el seu moment de salvar un amic del règim dictatorial d'Argentina. A qui escriu això aquesta angoixa del protagonista li recorda com fins i tot en una biblioteca pots arribar a ser conscient del que vol dir no poder-ho abastar tot, no poder ajudar tothom.

També destacaríem el capítol 8, per les reflexions punyents que fa sobre la malaltia mental el narrador. Una d'elles, la de la intel·ligència elevada que solen tenir els malalts mentals, que fa que encara costi més d'entendre com s'acaben tornant.

En definitiva, una escriptura densa, preciosista, tan elevada com els comentaris que l'autor deixa sovint al la blogosfera. Per a lectors exigents.

LÓPEZ MERCADÉ, Eduard Interseccions. Palma: Ifeelbook editors, 2014

dilluns, 17 de novembre del 2014

El món per un forat



Un llibre amb un glossari al final de Maria Vilanova i un pròleg al principi provinent del filòleg Jordi Dorca, que és un començar bé i un deixar un bon regust de boca. Però la història de Maria Vilanova i Vila-Abadal té molta força per si sola, ambientada en el Vidrà de la Guerra i postguerra Civil, en l'opressió física, moral i lingüística exercida contra els catalans en aquest període de temps. De bon recordar en els temps que corren, tan prometedors i diferents de fa relativament poques dècades.

"El món per un forat" ho seria aquesta història, en ella mateixa una petita escletxa de denúncia d'una època en un lloc petit. Forats ho són tots els protagonistes i les seves visions de la història, que al final adquireix sentit, molt ben travada i més aviat realista, a voltes punyent.

"El patiment el continuava portant escrit a la cara, no el podia pas amagar. Era com una bestioleta esporuguida que saltava espantadissa quan algú li dirigia la paraula" (28). La cara, l'espill de l'ànima. La cara de la gent a la postguerra.

A banda de les nombroses paraules locals recuperades per a la narració, hi ha també alguna parèmia, com "a l'hospital i a la presó coneixeràs el bon companyó". És com les grans amistats fetes a un camp de concentració. Sembla que quan tot rutlla no es pugui distingir el que és autèntic del que no.

Encara que es tracti d'un forat, no és una història insignificant, però sí molt deliciosa de llegir. És un premi d'aquest any, amb l'actualitat del que no convé oblidar mai.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria El món per un forat. Barcelona: Tèmenos Edicions SCP, 2014

dilluns, 3 de novembre del 2014

A l'ombra de l'arbre violeta



La història de l'Iran, la d'aquest llibre, és semblant a la de la Rússia comunista, però amb l'islamisme. Una revolució que va començar a finals de la dècada dels 80, contra la classe dirigent que aglutinava la riquesa i que s'havia tornat descreguda en estudiar fora. Una revolució què ràpidament va degenerar en un fonamentalisme religiós difícil de creure. He de dir que mai he llegit res que m'hagi tocat tant la sensibilitat.

Un arbre violeta, el de la flor de la xicranda, seria la imatge d'una successió de generacions, amb un color que contrasta amb el verd dels que s'oposen al règim fonamentalista, com aquí fem amb el color groc. Una mare empresonada que dóna a llum a la presó,  en les pitjors condicions, però que se n'acaba sortint. Un pare que, després d'arrossegar-se per la presó d'Evin, acaba a la forca, com milers més. Aquests dos personatges, el d'ella inspirat en la mare de l'escriptora, ja que Sahar Delijani també va néixer a la presó, seran el tret de sortida de la resta d'històries. Unes històries que, per contrast, són plenes d'empatia, molt sentimentals.

Dos fragments representatius de la duresa: quan l'Amir, el pare empresonat, li pregunta a un company de cel·la: "-Per què volies una cicatriu?", aquest li respon: "-De record", i la narradora afegeix: "Ferida. Dolor. Record" (96). Tal vegada el record sempre va lligat al dolor, tot i que diuen que tendim a oblidar les experiències doloroses. I aquest fragment: "Què és la vida", pensa, "llevat d'una llarga cançó de bressol de separació?" (125). Neixem morint, però quina sort no viure en aquest país. Encara que fa dos-cents anys aquí estàvem igual amb la Inquisició.

La bellesa d'un llibre com aquest és fora de dubte, per la manera com aborda el lector submergint-lo en totes les situacions de cop i sense flotador. Més a prop de la poesia que no del simple assaig. Com diu un protagonista, "la poesia existeix per dir el que no es pot dir. Existeix per parlar d'allò ocult, secret, sagrat" (199), com secretament porten aquestes famílies la seva situació de protesta contra el règim. A la darrera part de la història qui escriu això no podia deixar el llibre, amb una emoció creixent. Si no us fa por que un llibre us mossegui, que venia a dir Kafka, aquesta obra és per vosaltres.

DELIJANI, Sahar, A l'ombra de l'arbre violeta. Barcelona: Ara llibres, 2014

dilluns, 8 de setembre del 2014

La catàstrofe de ser un nen



Una obra breu, com la infantesa, que es llegeix com un caramel, i que seria exactament l'exemple del que el seu autor sempre ha volgut, escriure bé. És molt fresca, espontània, com en el parlar d'un diàleg d'obra teatral. Explica la infantesa del dramaturg català, a les antípodes de la majoria de nens actuals. Per la duresa "catastròfica" que l'envoltava, la de la postguerra.

Sobre aquest tema es pot observar com l'autor fa servir l'estratègia de la repetició, tan útil en música i poesia. Repeteix, per exemple, fins a la sacietat,  que ell va ser sempre un estudiant mediocre, amb una excepció, i que li va costar d'aprendre a llegir. El que no obsta que sempre llegís molt, i que els còmics sempre l'acompanyessin, ell en va fer molts, anticipant-se a la seva obra teatral. També repeteix que el seu pare li posava les banyes a la seva mare, i, per últim, que va ser un nyicris, gairebé sempre malalt. Una cosa que no repeteix però que sobta força és que tenia un avi que era una mala persona, molt de dretes, mort pels del bàndol contrari durant la Guerra Civil. També li feia el salt a la dona.

L'escriptor havia d'estudiar peritatge industrial, però no va ser així. En cap moment se'ns anomena de manera evident el que serà la gran passió d'adult  de Benet i Jornet, però les ressonàncies del que ha deixat escrit creiem que són pistes de per on es va acabar decantant. Una petita joia, una més de les de la col·lecció d'Ara llibres destinada a descobrir la infantesa de personatges importants.

dimarts, 19 d’agost del 2014

Viatge a Moscou



Sembla mentida, però avui en dia, després de la caiguda del mur de Berlín el 1989, encara hi ha qui creu en el comunisme. Que no els fa res que els Gulags fossin l'equivalent dels camps d'extermini nazis, que volen ignorar el que explica La granja dels animals de George Orwell. Ja ho diu aquest llibre excel·lent: "I és que la felicitat humana no es pot planificar" (15), com ho pretenia el comunisme.

Relacionat amb això: "a mesura que passen els anys, cada cop tinc més clar que la casualitat gairebé sempre emmascara la causalitat" (31), un leitmotiv que es repeteix al llarg del llibre, de la història de la coneixença del que esdevindrà el fill de qui l'escriu, el nen rus Alioixa.

Aquest nen viu amb els avis perquè té un panorama familiar desolador, amb pares bebedors i incapaços de cuidar-se'n. Alhora, la vida a Rússia s'ha tornat molt difícil en l'època en què Llibert Ferri, el periodista que ha fet aquest llibre, coneix i adopta l'Alioixa, el 1993. Pel capitalisme deshumanitzat que envaïa aquest país.

"Un fill no ha de ser un element de producció ni de consum, (...). Més aviat són els pares ells que són propietat dels fills" (59). Actualment això és massa així fins i tot.

L'Alioixa és un nen amb bon cor i de seguida reconeix el Llibert com a pare, fins i tot encara que sigui gai. Aquest llibre és un testimoni més d'un lloc i d'una època, un exercici de periodisme d'alt nivell, escrit de manera novel·lada. Si la casualitat ha fet que llegiu aquesta ressenya, feu cas de la causalitat que us empenyerà a llegir el llibre.

FERRI, Llibert Viatge a Moscou. Barcelona: Ara llibres, 2014

dissabte, 26 de juliol del 2014

Cendres del passat. Una cruïlla de camins de Cerdanya a Sants




Un títol que semblaria el d'un llibre de poemes, i que de fet és el d'una novel·la literàriament molt rica. A més de lingüísticament, amb moltes paraules pròpies de la Cerdanya (recollides al final), i històricament, amb tota classe de detalls que fan la narració molt versemblant.

Com es diu a les primeres planes, "ciutat i muntanya són oli i aigua" (12). Però no tan sols és Cerdanya i Sants el que es contraposa en aquest llibre. Els dos protagonistes, un, el Jacques provinent de la Catalunya (Cerdanya) del Nord, i la Clara, cerdana emigrada a Sants com ell, són molt diferents. Ella és una religiosa, puritana, reprimida per la formació que rep en quedar-se sense família de petita. Ell, un pagesot ateu i simpàtic que es dedica a passar perillosament la frontera en l'època franquista i fins i tot postfranquista. Els dos personatges acabaran sent parella, per allò del trencament que diu Alberoni, que genera l'enamorament. Que tornaran a residir a la Cerdanya amb el temps, tot i que "Ara el Jacques es trobava en una cruïlla, no era ni pagès ni obrer" (139). Hi ha un passat amagat que els concerneix a tots dos que la novel·la farà sorgir a la superfície, tot i que ells no el coneixeran.

L'originalitat d'aquesta història, que entremescla la comarca "pija" de la Cerdanya i el barri proletari i "hippie" de Sants, és innegable. Els capítols que van endavant i endarrere, de manera semblant a com ho fa Cabré, són molt ben escrits, tant com la intriga semblant a la d'un Simenon. La casualitat fa que jo estigui escrivint aquesta ressenya a la Cerdanya, amb la vista de les muntanyes que entra per la finestra, com la bona literatura impregna aquest llibre.

CASAS, Rafel Cendres del passat. Barcelona, 2014

divendres, 27 de juny del 2014

Climent





El nom del protagonista d’aquesta novel·la, Climent, seria un bon joc de paraules, ja que és una obra on no hi passa pràcticament res, molt intel·lectual i reflexiva, molt “mental”. Tot i això, que no hi hagi argument, es llegeix molt bé, en uns capítols molt curts que a vegades són prosa poètica.

Climent és un escriptor en crisi creativa, darrere una novel·la que no li surt, que se’n va a Roma per morir-hi. Un cop mort, els seus amics proven de recopilar els seus darrers escrits per fer-ne una exposició, amb els seus intents d’escriure sobre la mort, més que res. Tota l’obra fa voltes sobre això, ara parlant Climent, ara parlant els amics. Climent estava obsessionat amb els pintors que retraten la seva estimada en l’agonia. El tema de la mort com a propulsora de l’art, com aquella paret que fa que ens esforcem. “Només es pot escriure si penses que allò que escrius és imprescindible. I no solament imprescindible, sinó necessari” (38), això diu el protagonista en un curs d’escriptura que, malgrat tot, fa.

Hi hauria una intertextualitat en aquest fragment: “Et vaig dir que em podria enamorar de les teves vèrtebres i et vas enfadar” (127). Vinyoli deia “T’adoro fins l’esquelet”, dins El bany. L'esquelet faria referència a l'abstracció, i per tant, a l'amor més enllà del cos. No s'hauria d'enfadar, doncs, aquest personatge femení.

Hi ha un moment que compara la pintura de la dona de Monet en l’agonia amb les nimfees del mateix pintor. Perquè “Abans l’art que  el sentiment. O que el dolor” (149). L’art superficial de les nimfees per sobre de la  profunditat de  la vida. És una afirmació pròpia de l'artista que s'ho creu.

Els nombrosos capítols d’aquesta obra van acompanyats d’algunes imatges fotogràfiques, és una característica curiosa. A la coberta hi surt una figura que se’n va, la del protagonista absent, però present alhora. Una narració molt atractiva, d’un escriptor que no té pas cap crisi creativa, tot i que sembla inspirar-se en experiències d’aquest tipus.

FONALLERAS, Josep M. Climent Badalona: Ara llibres, 2013

divendres, 13 de juny del 2014

Si Beethoven pogués escoltar-me



Qui escriu això no és la persona més escaient per fer un elogi d’aquest llibre. Ni adora la música, ni serveix per a ella. Tampoc havia vist mai cap programa a la televisió de Òpera amb texans (cosa que ja ha fet). Però aquest llibre és dinamita pura. Transmet la passió de l’autor per la música a cada frase. I és fàcil de sintonitzar amb el que diu, si et dediques al món de l'art.

“I és que sense imaginació és impossible ser feliç” (17). Podríem dir que amb ella a vegades tampoc. Però en tot cas, hi ajuda molt. Els exemples de persones que han superat tots els obstacles i s’han convertit en invencibles, com el Nelson Mandela empresonat o el Beethoven sord, ens recordarien el cas de Jordi Pujol, torturat i empresonat, i que va arribar a ser president. Anar a contracorrent, he llegit, com ho fa un avió en arrencar el vol, i gràcies al vent en contra, sembla l’única manera d’aconseguir l’èxit, d’exercir la llibertat, que no és pas mai precisament fer el que et ve de gust.

“Per ser un bon músic, cal tenir la capacitat d’emocionar amb sentiments” (60). Això serveix per qualsevol art, però la música, cal reconèixer-ho, és l’art més sublim. “No donis res mai per bo, sempre es pot fer millor, i pensa sempre en la gent” (200). Estem segurs que Ramon Gener predica amb l’exemple.

En aquest llibre ple de cites, n’hi faltaria una de Kundera, que venia a dir que la música hauria de ser com una rosa enmig de la neu. En el nostre món de música omnipresent, a vegades el que més desitges és el silenci. Però aquest llibre és una joia. Si, com a cantant, Ramon Gener, fos tan bo com escrivint, sí que es podria considerar un geni, com no se’n considera. És difícil de ser a la seva alçada amb aquesta ressenya, però Ramon Gener ha estat a l'alçada de Beethoven en tot cas.

GENER, Ramon Si Beethoven pogués escoltar-me. Barcelona: Ara llibres, 2014