divendres, 14 de juliol de 2023

Hombres fatales



El títol d'aquest llibre seria en ell mateix com una pretesa dona fatal, crida l'atenció i fa llegir l'assaig, que és en castellà, idioma que no surt mai en aquest blog, però l'excepció confirma la regla.

Només al final sabrem el per què d'aquest títol, després de set capítols dedicats a històriques dones fatals de la literatura i el cine, sempre des del punt de vista dels homes. En destaco la Susanna de la Bíblia, que és el motiu de la pintura de la coberta. També la Carmen de l'òpera de Bizet, i sobretot la Conchita de Buñuel, dins Ese obscuro objeto del deseo. Ella, "virgen, se niega implacablemente a acostarse con Mateo por más que declare amarlo" (61). I és que les dones fatals ho poden ser per lleugeres tant com per excessivament castes. Així són els homes com el Pablo Picasso de la cita del principi, "Para mi, sólo hay dos clases de mujeres: diosas o felpudos" (9). Recordo haver llegit alguna vegada que Picasso deia a alguna de les seves amants que l'estimava un dia, i el següent que no havia estimat mai cap dona. També ens va dir una professora d'història de l'art que Picasso o era molt estimat o era molt odiat. Aquestes dicotomies que l'acompanyen formen part del geni d'aquest pintor, però la cita del principi del llibre em sembla molt masclista. Com el "llir entre cards" d'Ausiàs March.

També destaco el capítol dedicat a la Lolita de Nabokov. L'autora d'aquest assaig deixa molt malament el Humbert que abusa de la Lolita de dotze anys. I és que, com es veu al final, els que són veritablement fatals són els homes. I és que "para el deseo el objeto es tan sólo un pretexto" (136), i "la persona deseada no es un simple instrumento de satisfacción" (151).

És la tesi del llibre, que es revela al final, i colpeix els lectors que poden tenir possibles prejudicis. La tergiversació que s'ha fet de la paraula "fatal", que és només el que és escrit que passarà, i no pas sinònim de dolent, s'ha de recordar, per cert. Un llibre imprescindible.

JULIBERT, Elisenda. Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine. Barcelona: Acantilado, 2022
 

dissabte, 20 de maig de 2023

Camins de vent i d'aquarel·la

 


Aquest llibre és com la fotografia, de fet un poema visual, del final (125): es pot comentar en molts sentits o direccions, com les diferents eines d’un ganivet suís, tan indicat per anar per la muntanya. Per començar es pot comentar l’aquarel·la de la coberta, que parlaria de com abans de pujar una muntanya primer pots haver de baixar una vall. El que seria el desnivell positiu al costat del negatiu. A vegades sembla que vas enrere, i només estàs agafant forces per tornar-hi amb més força.

A continuació, i a banda de tota la resta d’inspirades aquarel·les, es poden comentar les fotografies del Xavier, com la que m’ha servit per fer el disseny del cartell per a aquesta presentació (113). Una imatge que il·lustra el que és el vent, una cosa invisible, pel rastre que deixa en l’aigua d’un estany. Una aigua que he volgut relacionar amb les aquarel·les de l’Enric. I amb el títol del llibre. Amb uns reflexos sobre la superfície de l’aigua que fan pensar en la poesia, que és feta sovint dels reflexos que són les imatges en un text.

Finalment, la mateixa poesia que s’entremescla amb la narració de la travessa. A vegades de manera més directa, incloent-hi fins a dos haikus especialment inspirats, d’estil crec que molt japonès: “Llac mil·lenari/ passa un excursionista/ cap al refugi” (62). Es tractaria de l’instant trobat entre el llac perenne i l’excursionista efímer. O bé el haiku que introdueix la Pirene, aquest personatge inventat, el qual ja sortia a Les hores isardes, que serveix per omplir de màgia el llibre: “L’isard més àgil/ travessa la carena:/ corre amb el vent” (69). El que me’n crida més l’atenció és que a les carenes s’hi concentra el vent, i la poesia és en l’escaiença de les coses, que he llegit alguna vegada. Tot això es pot arribar a observar com l’“espiadimonis” (118) que hauria de ser el lector en un llibre ple d’imatges “inesborrables” com les que té gravades a la retina el Xavier. Perquè “tot està connectat” (118), tot té un sentit en aquest llibre.

Com aquest “tocar de peus a terra” (111), que diu el Xavier, amb “la mirada en la llunyania”, que diria Kafka. O quan les muntanyes  mostren els “cloquers” (74), els campanars, dels “paisatges fantàstics” de Kandinsky. Aquest “muntanyenc de barba blanca” (27) que és ell, fa pensar també en la magdalena de Proust, quan en un dia sense vent s’hi belluguen les branques d’un arbre, el passat que reneix en la senectud.

Aquest “desaconsellen banyar-se en els estanys” (64) em fa pensar en el llibre Hem nedat a l’estany amb lluna plena, i és que els valents protagonistes d’aquest llibre també s’hi banyen, amb tota la màgia que té. Com aquest “cel alt tant a l’abast” (53).

Tornant al principi, voldria afegir que el poema visual del final parlaria de com els pinzells, com la resta d’eines del ganivet suís, vénen a ser la lluita, el cim que volem aconseguir els catalans amb la independència. Uns “tucs d’enyor, cims de retrobament” (100) pel passat gloriós que trobem a faltar i al qual voldríem tornar. Enllaçant amb Les hores isardes, “Un buit no es pot omplir del que era, però es pot omplir del que serà” (152).

PUJOL, Xavier, DOMINGO, Enric. Camins de vent i d'aquarel·la. Barcelona, 2023

dilluns, 20 de març de 2023

Llibres per recordar


En aquest enllaç teniu el vídeo de la meva participació al programa Taquilla inversa de TV L'Hospitalet:

https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/15142443#.ZBiFfK-ATao.link

divendres, 10 de febrer de 2023

Ara Pla



Ressenya de Teresa Duch Dolcet


Val a dir que aquesta és la primera vegada que faig una ressenya d’una altra ressenya.

Això si es pot dir que el llibre ARA PLA d’Helena Bonals Barberà és un ressenya. Potser

ho és si li hem de donar un nom, però jo diria que és un gran projecte per donar a

conèixer l’obra de Pla, en concret EL QUADERN GRIS, des d’una altra mirada. Dic gran

projecte perquè el treball de l’Helena ha estat comentar, dia per dia, totes les notes

del dietari que Pla va escriure des del 8 de març de 1918 fins al 15 de novembre de

1919. Ho fa partint de la versió de Narcís Garolera, que ella també recomana al lector

per poder fer més entenedors els seus comentaris a ARA PLA.


L’Helena llegeix cada anotació del dietari de Pla, en fa una anàlisi i comenta allò

que li ha cridat més l’atenció i he de dir que he coincidit bastant amb ella, tot i que la

meva anàlisi en el moment de llegir-los no ha anat tan lluny com la seva. Ho fa de

forma planera, llegible i amb sentit de l’humor. Sense voler, en la lectura m’he trobat

comparant la franquesa de Pla amb la franquesa de l’Helena. Amb Pla, rep tothom, de

manera que si una imatge em ve al cap en llegir-lo, és la seva manera de fer anar el fuet a tort i 

a dret; després, només a vegades, ho acaba suavitzant una mica, no sé si perquè li sap

greu o perquè ha canviat de pensament. L’autora no és tan inexorable, però tot i

essent una entusiasta de Pla, no li tremola la mà a l’hora de criticar o ironitzar sobre

algunes de les frases de l’escriptor. I m’agrada perquè evidencia el seu criteri literari,

per res incondicional. Res no em fa perdre tant l’interès en la lectura com trobar en

l’escriptor una lleialtat absoluta a una persona, a un personatge, a una causa, a un

factor, a un mòbil. No hi ha res totalment negre ni totalment blanc; per això Pla va

posar un títol tan genial al seu llibre que, per cert, de gris no en té res.


A part de l’ingent treball del comentari i d’esmentar molts altres autors, prova

de la seva extraordinària afició a la lectura i causa d’aquell criteri, l’autora ens fa un

gran regal perquè ens explica indirectament com és, què pensa del que passa al seu

voltant, als seu país, al món, i quins són els seus sentiments respecte a un grapat de

temes. S’agraeix la generositat per construir aquest retrat intimista que ens permet

conèixer-la millor.


Molt encertat el títol que, per una banda, suggereix una mirada actualitzada de

l’obra i per l’altra, coincideix amb l’expressió de sorpresa o admiració, tan

genuïnament empordanesa. M’imagino Josep Pla, ja gran, amb la seva boina i el seu

mig somriure, mirant-se la portada i buscant els tres adjectius, que potser serien:

senzilla, clara, afortunada. I tal vegada a continuació diria: Ara pla! Qui és aquesta

noia? La vull conèixer!


Estic d’acord amb l’Helena que aquest és un llibre per llegir-lo a poc a poc. Un

parell de capítols del QUADERN GRIS i els corresponents comentaris d’ARA PLA, abans

d’anar a dormir i te’n vas al llit amb un somriure que podrà ser divertit, murri o

còmplice, però mai gris. Jo ja me l’he llegit, i més de pressa, però no el penso desar a la

prestatgeria perquè vull posar en pràctica el meu propi consell, fruit d’aquesta primera

lectura.


BONALS, Helena ARA PLA. Manresa: Autoedició, 2022