dilluns, 20 de novembre del 2023
Viure ràpid
dilluns, 6 de novembre del 2023
Les afinitats electives
Hi ha professors que imparteixen una matèria de manera objectiva, i només de tant en tant es deixen anar, amb alguna anècdota que sorprèn els alumnes. D'altres, com he vist a fer a Jordi Llovet, són els que parlen sempre del que volen, amb absoluta llibertat, i només de tant en tant introdueixen alguna informació pertinent a l'assignatura que imparteixen. També Goethe fa servir la seva novel·la per parlar del que vol, i tot el que explica com a part de l'acció és més aviat superflu, no té veritable importància. Igual com en un poema no és mai tot poesia. Que si algú mor, l'altre s'enamora o desapareix, això no és pas el que ens du a adquirir més saviesa, que és el que Salvador Oliva diu que ens passa, per exemple, en acabar de llegir un poema, si ens ha arribat.
De la mateixa manera, diu Goethe en aquesta novel·la: "Cadascú té la llibertat d'ocupar-se d'allò que l'atreu, del que el fa content, del que li sembla útil, però el veritable objecte d'estudi de la humanitat és l'home" (235). El que ens deien a la carrera: pots estudiar química tant com vulguis, però l'únic que et servirà per viure són els estudis literaris, perquè en la literatura hi ha la veritable saviesa, allò que no s'aprèn mai "empollant", sinó amb la passió, el ser despert.
Tant és així, que aquesta novel·la inclou directament una sèrie d'aforismes, en els diaris de l'Ottilie, la protagonista, absolutament ben trobats, obra del geni de Goethe. Els que més m'han arribat: "Davant dels grans mèrits d'un altre no hi ha cap altra salvació que l'amor" (214) i "Veure tractar el que és difícil amb facilitat ens permet albirar l'impossible" (215).
La traductora d'aquest llibre, Carlota Gurt, diu que Goethe afirmava que fa falta de llegir aquesta obra fins a tres vegades fins a entendre-la, per cert. Jo, amb una sola lectura, i repassant les notes que n'he fet, voldria explicar el que n'he entès. Aquest títol tan atractiu que prové justament de la química de la qual parlàvem, per cert, en fer referència a l'atracció entre els elements, una metàfora de l'atracció en les relacions humanes, m'ha colpit molt. Es tracta de "les afinitats espirituals o anímiques" (69-70), sobretot. Però jo en destacaria aquesta frase: "Les afinitats es tornen interessants quan provoquen separacions" (70). S'hauria de recordar el que explica una biografia de Goethe sobre tots els enamoraments que va tenir fins que no es va casar: sempre s'enamorava de dones casades o noies amb xicot. La famosa Carlota a Weimar de Thomas Mann.
Sobre això de les separacions: Alberoni afirma a Enamorament i amor que l'enamorament prové sempre del trencament, sigui respecte a una altra parella, respecte a la nacionalitat o l'estatus social, o, en el cas de Romeo i Julieta, la rivalitat entre dues famílies.
El que veritablement costa d'entendre d'aquesta novel·la, allò que la fa misteriosa, i per això mateix valuosa, és el joc de parelles amb el qual juga el seu autor, la A i la B amb la C i la D de la pàgina 73. Perquè d'entrada sembla que hi és tothom d'acord, però en un moment donat les convencions surten a la supefície, i a partir d'aquest moment tot es complica. Però, "Sí, si algú hagués retingut un dels dos a l'extrem més allunyat de la casa, l'altre s'hi hauria anat acostant per si sol, de mica en mica, sense ni proposar-s'ho" (310). Com en les afinitats electives entre els elements, en definitiva.
Aquesta novel·la seria exactament igual que una gran simfonia, que té aquell tros que t'atrapa, l'arbre que deia Kundera que destaca al costat de la gespa, el farciment més irrellevant, per molt que soni fort, i és que en aquesta obra hi passen coses fortes. D'un veritable clàssic, un monstre de les lletres, immortal, a Alemanya.
GOETHE, Johann Wolfgang von Les afinitats electives. Editorial Alpha: Barcelona, 2023
divendres, 14 de juliol del 2023
Hombres fatales
dissabte, 20 de maig del 2023
Camins de vent i d'aquarel·la
Aquest
llibre és com la fotografia, de fet un poema visual, del final (125): es pot
comentar en molts sentits o direccions, com les diferents eines d’un ganivet
suís, tan indicat per anar per la muntanya. Per començar es pot comentar l’aquarel·la
de la coberta, que parlaria de com abans de pujar una muntanya primer pots
haver de baixar una vall. El que seria el desnivell positiu al costat del
negatiu. A vegades sembla que vas enrere, i només estàs agafant forces per
tornar-hi amb més força.
A
continuació, i a banda de tota la resta d’inspirades aquarel·les, es poden
comentar les fotografies del Xavier, com la que m’ha servit per fer el disseny
del cartell per a aquesta presentació (113). Una imatge que il·lustra el que és
el vent, una cosa invisible, pel rastre que deixa en l’aigua d’un estany. Una
aigua que he volgut relacionar amb les aquarel·les de l’Enric. I amb el títol
del llibre. Amb uns reflexos sobre la superfície de l’aigua que fan pensar en
la poesia, que és feta sovint dels reflexos que són les imatges en un text.
Finalment,
la mateixa poesia que s’entremescla amb la narració de la travessa. A vegades de
manera més directa, incloent-hi fins a dos haikus especialment inspirats, d’estil
crec que molt japonès: “Llac mil·lenari/ passa un excursionista/ cap al refugi”
(62). Es tractaria de l’instant trobat entre el llac perenne i l’excursionista
efímer. O bé el haiku que introdueix la Pirene, aquest personatge inventat, el
qual ja sortia a Les hores isardes, que serveix per omplir de màgia el
llibre: “L’isard més àgil/ travessa la carena:/ corre amb el vent” (69). El que
me’n crida més l’atenció és que a les carenes s’hi concentra el vent, i la
poesia és en l’escaiença de les coses, que he llegit alguna vegada. Tot això es
pot arribar a observar com l’“espiadimonis” (118) que hauria de ser el lector en
un llibre ple d’imatges “inesborrables” com les que té gravades a la retina el
Xavier. Perquè “tot està connectat” (118), tot té un sentit en aquest llibre.
Com aquest
“tocar de peus a terra” (111), que diu el Xavier, amb “la mirada en la
llunyania”, que diria Kafka. O quan les muntanyes mostren els “cloquers” (74),
els campanars, dels “paisatges fantàstics” de Kandinsky. Aquest “muntanyenc de
barba blanca” (27) que és ell, fa pensar també en la magdalena de Proust, quan
en un dia sense vent s’hi belluguen les branques d’un arbre, el passat que
reneix en la senectud.
Aquest
“desaconsellen banyar-se en els estanys” (64) em fa pensar en el llibre Hem
nedat a l’estany amb lluna plena, i és que els valents protagonistes
d’aquest llibre també s’hi banyen, amb tota la màgia que té. Com aquest “cel
alt tant a l’abast” (53).
Tornant al
principi, voldria afegir que el poema visual del final parlaria de com els
pinzells, com la resta d’eines del ganivet suís, vénen a ser la lluita, el cim que
volem aconseguir els catalans amb la independència. Uns “tucs d’enyor, cims de
retrobament” (100) pel passat gloriós que trobem a faltar i al qual voldríem
tornar. Enllaçant amb Les hores isardes, “Un buit no es pot omplir del
que era, però es pot omplir del que serà” (152).
PUJOL, Xavier, DOMINGO, Enric. Camins de vent i d'aquarel·la. Barcelona, 2023
dilluns, 20 de març del 2023
Llibres per recordar
En aquest enllaç teniu el vídeo de la meva participació al programa Taquilla inversa de TV L'Hospitalet:
https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/15142443#.ZBiFfK-ATao.link
divendres, 10 de febrer del 2023
Ara Pla
Ressenya de Teresa Duch Dolcet
Val a dir que aquesta és la primera vegada que faig una ressenya d’una altra ressenya.
Això si es pot dir que el llibre ARA PLA d’Helena Bonals Barberà és un ressenya. Potser
ho és si li hem de donar un nom, però jo diria que és un gran projecte per donar a
conèixer l’obra de Pla, en concret EL QUADERN GRIS, des d’una altra mirada. Dic gran
projecte perquè el treball de l’Helena ha estat comentar, dia per dia, totes les notes
del dietari que Pla va escriure des del 8 de març de 1918 fins al 15 de novembre de
1919. Ho fa partint de la versió de Narcís Garolera, que ella també recomana al lector
per poder fer més entenedors els seus comentaris a ARA PLA.
L’Helena llegeix cada anotació del dietari de Pla, en fa una anàlisi i comenta allò
que li ha cridat més l’atenció i he de dir que he coincidit bastant amb ella, tot i que la
meva anàlisi en el moment de llegir-los no ha anat tan lluny com la seva. Ho fa de
forma planera, llegible i amb sentit de l’humor. Sense voler, en la lectura m’he trobat
comparant la franquesa de Pla amb la franquesa de l’Helena. Amb Pla, rep tothom, de
manera que si una imatge em ve al cap en llegir-lo, és la seva manera de fer anar el fuet a tort i
a dret; després, només a vegades, ho acaba suavitzant una mica, no sé si perquè li sap
greu o perquè ha canviat de pensament. L’autora no és tan inexorable, però tot i
essent una entusiasta de Pla, no li tremola la mà a l’hora de criticar o ironitzar sobre
algunes de les frases de l’escriptor. I m’agrada perquè evidencia el seu criteri literari,
per res incondicional. Res no em fa perdre tant l’interès en la lectura com trobar en
l’escriptor una lleialtat absoluta a una persona, a un personatge, a una causa, a un
factor, a un mòbil. No hi ha res totalment negre ni totalment blanc; per això Pla va
posar un títol tan genial al seu llibre que, per cert, de gris no en té res.
A part de l’ingent treball del comentari i d’esmentar molts altres autors, prova
de la seva extraordinària afició a la lectura i causa d’aquell criteri, l’autora ens fa un
gran regal perquè ens explica indirectament com és, què pensa del que passa al seu
voltant, als seu país, al món, i quins són els seus sentiments respecte a un grapat de
temes. S’agraeix la generositat per construir aquest retrat intimista que ens permet
conèixer-la millor.
Molt encertat el títol que, per una banda, suggereix una mirada actualitzada de
l’obra i per l’altra, coincideix amb l’expressió de sorpresa o admiració, tan
genuïnament empordanesa. M’imagino Josep Pla, ja gran, amb la seva boina i el seu
mig somriure, mirant-se la portada i buscant els tres adjectius, que potser serien:
senzilla, clara, afortunada. I tal vegada a continuació diria: Ara pla! Qui és aquesta
noia? La vull conèixer!
Estic d’acord amb l’Helena que aquest és un llibre per llegir-lo a poc a poc. Un
parell de capítols del QUADERN GRIS i els corresponents comentaris d’ARA PLA, abans
d’anar a dormir i te’n vas al llit amb un somriure que podrà ser divertit, murri o
còmplice, però mai gris. Jo ja me l’he llegit, i més de pressa, però no el penso desar a la
prestatgeria perquè vull posar en pràctica el meu propi consell, fruit d’aquesta primera
lectura.
BONALS, Helena ARA PLA. Manresa: Autoedició, 2022