Placebo

Aquesta novel·la serviria per a un club de lectura. Pel que diu, per com ho diu. Plena de pensament, de bellesa, de paraules per aprendre, així com de l'arquetip de la Sira, la protagonista que és digna de ser imitada per la noblesa en la seva manera d'estimar.

Aquesta professora d'universitat, amb el seu amor "fet de decisió i voluntat" (45), de "dolor-amor" (145), amb el seu Esperit de la matèria, títol d'un dels seus llibres, arriba moltíssim al lector. També amb un altre títol, Llengua bífida, amb una metàfora que "presenta la dualitat de la comunicació i el sentit", que se'n diu a la xarxa. Una dualitat que la mateixa novel·la mostra tot inserint llargs trossos de poesia, la pretesa poesia de la Sira, que es llegeix amb deler perquè és planera però amb molt de sentiment alhora.

La Sira no vol un amor placebo, fet d'aparences, el tema del llibre, però això no depèn només d'ella sinó de l'altre, i no se'n surt amb la relació amb un alumne. L'experiència amb el seu marit es repeteix de nou. Tot i això, el fet de cercar aquest amor l'honora, tant com la seva "vivència sapiencial" (236). Una relació que dura com en la pel·lícula Nou setmanes i mitja. Que no té futur, i de seguida es mostra així en la novel·la, perquè el noi de qui s'ha enamorat -com Margarit parlava a Edat roja d’alguna alumna-, se sent incòmode amb aquesta relació.

Aquest noi es diu Manuel, un nom que l'autor sembla que ha escollit perquè és un anagrama entre MANUEL i ALUMNE. I també, en una carambola, és la traducció al català del nom del ministre francès Macron, Emmanuel, casat amb una dona vint-i-quatre anys més gran.

El concepte de placebo té moltes ressonàncies literàries, com a l'obra Nit de reis de Shakespeare, amb la idea de la "delusió", que diu en el seu pròleg Salvador Oliva, l'amor fet de parences i prou. "Encara em faig creus que la mare pogués tenir un amor passional d'aquells de pel·lícula" (231), diu el fill de la Sira.

A la part final, el sentiment en l'obra es desborda, tot ressaltant els versos d'ella "com ho faré, el jorn que et torni a veure,/ i hagi de bridar el cor davant de tots" (257). O bé "Brollen alexandrins com estels de la nit" (258). Aquest llibre no és cap placebo, és literatura i poesia que és bona i no enganya, com la religió cristiana que el seu autor defensa a tort i a dret.

BUSQUETS i GRABULOSA, Lluís Busquets Placebo. Barcelona: Stonberg editorial, 2026

L'altra hipòtesi

 

Escrit per un doctor en filosofia, aquesta novel·la d’estil kafkià, que s’ha de saber interpretar, no només llegir, “viure, no només veure” que diu al principi el seu narrador. El significat del títol, però, és un enigma, que si no fos un enigma no seria precisament una altra hipòtesi.

Un vell de cent quaranta-un anys sobreviu en una humanitat que ha superat totes les malalties, però que posa un límit legal a la vida, que, si el cervell no està malmès, pot passar a la vida virtual. S’ha escrit algun llibre sobre la possibilitat de parlar amb els morts enyorats gràcies a la intel·ligència artificial, que pot simular la persona estimada parlant en un xat a través de vídeos conservats de la seva existència anterior. El resultat fa feredat. Però fa pensar en aquesta nova obra.

En la seva vida a la residència, aquest home tan gran fa referència al “menjar infecte” que li donen (una de les coses que fan més por d’acabar en una residència), o a la “visió antipoètica” de la seva metgessa. Que recorda l’obra A repel de Huysmans, quan el seu protagonista es declara enemic total dels metges, tot el contrari dels artistes com ell.

També parla dels fills desagraïts, i de la dona morta que no pot substituir amb la seva nova vida virtual. Faria referència a Del tenir al ser d’Eric Fromm amb la frase que cita, “Soc el que no puc, tinc el que no soc”. Hi ha una altra frase colpidora, “la humilitat és el fonament de tota gran realitat”. Sense abans arrossegar-te a la vida no podràs arribar a volar.

L’obra se situa a més a més en dues èpoques anteriors a la que viu el vell, la Primera Guerra Mundial i posteriorment la del trasllat sense raó aparent de la Gran Muralla xinesa quatre-cents metres cap al sud, en el qual va participar el narrador. Tot plegat hi afegeix més misteri encara. És una obra breu, condensada, que es llegeix com si fos assaig o poesia, no és feta per a gormands, però no deixa indiferent.

SÁEZ MATEU, Ferran L'altra hipòtesi. Lleida: Eclecta editorial, 2025