Mireu aquesta noia de la
pintura, enormement atractiva. No és la Brigitte Bardot, no és la Claudia
Cardinale, perquè és d'una bellesa poc comercial, poc convencional. Podries
estar mitja hora mirant-te-la. Amb els llavis de color corall i els ulls
envoltats de foscor, amb "una mirada penetrant, fins i tot salvatge"
(30), que diu el narrador. En els seus ulls hi ha alguna cosa de molt gran i
inaferrable, sublims. Una cosa molt gran en una de molt petita, com en la
poesia. Una bellesa poc
convencional, com la seva relació amb Ramon Casas. És normal que un artista de
la seva talla cerqués una musa a la seva mida, a contracorrent. La Júlia Peraire, venedora de loteria, molt pobra, molt jove.
Perquè aquesta és una història novel·lada de com la seva relació hagué d'enfrontar-se a la família d'ella primer i a la d'ell després. De com la germana del Ramon, i la societat barcelonina, els feren el buit, per ser després aquesta mateixa societat que comprà els quadres on surt ella, de manera semblant a l'èxit de Van Gogh un cop mort.
En canvi, respecte la germana de Ramon: "El món de la Montserrat era aquell: el d'un anell a cada dit" (245). Partidària de les convencions, com si tothom hagués de fer com ella i el seu matrimoni de conveniència, amb una buidor dins la seva vida que el narrador descriu tan bé en el capítol XIV. És curiós quan se’ns explica que la Montserrat i el seu marit dormen en llits i habitacions separades (266). La Júlia s'entrega físicament des del principi, sense estar casada, i això a la seva època no és gens ben vist. Una amiga l'arriba a tractar de "meuca". Del que sí es tracta és d'una noia bona, sense ganes d'aprofitar-se d'ell. El Ramon és força més gran que ella, i això li fa trobar l'encant de la joventut al seu costat, cosa que passa a vegades en algunes parelles reeixides.
Perquè aquesta és una història novel·lada de com la seva relació hagué d'enfrontar-se a la família d'ella primer i a la d'ell després. De com la germana del Ramon, i la societat barcelonina, els feren el buit, per ser després aquesta mateixa societat que comprà els quadres on surt ella, de manera semblant a l'èxit de Van Gogh un cop mort.
En canvi, respecte la germana de Ramon: "El món de la Montserrat era aquell: el d'un anell a cada dit" (245). Partidària de les convencions, com si tothom hagués de fer com ella i el seu matrimoni de conveniència, amb una buidor dins la seva vida que el narrador descriu tan bé en el capítol XIV. És curiós quan se’ns explica que la Montserrat i el seu marit dormen en llits i habitacions separades (266). La Júlia s'entrega físicament des del principi, sense estar casada, i això a la seva època no és gens ben vist. Una amiga l'arriba a tractar de "meuca". Del que sí es tracta és d'una noia bona, sense ganes d'aprofitar-se d'ell. El Ramon és força més gran que ella, i això li fa trobar l'encant de la joventut al seu costat, cosa que passa a vegades en algunes parelles reeixides.
L'autor d'aquest llibre és llicenciat en història de l'art, i això es nota en la cultura que té i els comentaris que fa sobre alguns artistes, per exemple: "Fortuny és el geni dels detalls"(112). Com passa en algunes obres d'art, a través dels ulls de la
noia retratada ens projectem en l'amor que Casas va arribar a tenir per ella,
és també ell que ens mira. Com el nostre Gilabert de Próixita “mas, enquer mort, celhs qui volran mirar dins en mon cor,
veyran vostre figura”. Aquest llibre, que
és millor que una biografia, també ens mira i ens interpel·la, ens fa viure una
història inventada en gran part com si fos real. El que fa sempre un bon
narrador. L’autor és un escriptor jove de l’Hospitalet, que és molt més
que una jove promesa.
BASTIDA, Roger La mirada de la sargantana. Barcelona: Columna edicions, 2017
