Memòries

Ressenya de Jesús Bonals

Quan aquesta primavera ens va caure a sobre la plaga bíblica del confinament, vaig decidir que havia arribat l’hora de poder llegir algun dels molts llibres gruixuts de la meva biblioteca que fins ara havia deixat de banda, precisament per ser massa gruixuts. I vaig triar les Memòries de Sagarra, en una edició de l’editorial Aedos de 1964. És a dir, de fa 56 anys!

No em penedeixo de l’elecció. Al contrari, em pregunto com he pogut ser tan gamarús de deixar passar tants anys sense dignar-me obrir aquest extraordinari tresor que tenia a les postades carregades de llibres de casa.

I per què dic que aquest llibre és tan bo? Doncs perquè es tracta d’una de les millors obres narratives que s’han escrit durant el segle XX en aquesta nostra petita geografia (però no pas petita literatura).

Potser al lector que no hagi llegit les meves anteriors  ressenyes publicades en aquest blog el sorprendrà que faci servir la paraula narrativa per referir-me a un llibre de memòries. Doncs sí: unes memòries són una narració.

De fet, la classificació habitual entre ficció i no ficció em sembla un error total. Per molt que sigui acceptat i generalitzat, no deixa de ser un error. Que una història sigui real o de ficció és irrellevant: el que importa és que el que s’hi explica estigui ben narrat. És ingenu pensar que tot el que figura en unes memòries ha succeït realment, de la mateixa manera que ho és pensar que tot el que s’explica en en un llibre de ficció és inventat.

Dit sense embuts: els llibres de memòries estan tan plens de mentides com els de ficció ho estan d’episodis que no són en absolut ficticis i que de fet han succeït realment, encara que sovint, però no sempre, en un altre context i amb uns altres protagonistes.

Ja que en aquest cas estem davant d’un llibre de memòries, cal donar per suposat que Sagarra s’inventa allò que li ve de gust, de la mateixa manera que  calla una infinitat de coses que no vol esbombar. La mateixa precisió amb què l’autor inventa a pleret i pinta fesomies, vestimenta o escenaris, n’és una prova. És cert que a tots alguns detalls de la infància i la joventut ens queden inexplicablement fixats per tota la vida, però és impossible, ni que hom sigui Sagarra, que algú recordi tants detalls, de tants episodis i tants personatges, com succeeix a les 900 pàgines del llibre. Allà on la memòria no hi arriba, i arriba la literatura. I el resultat, francament és molt bo.

Repeteixo, el resultat com literari i narratiu és magnífic. Si haguéssim de fer una tria dels millors llibres de narrativa catalana del segle XX, sens dubte caldria incloure-hi aquestes Memòries, al costat del “Quadern gris” de Josep Pla, o les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales, o “Unes mans plenes de sol” de Manuel de Pedrolo, i alguna mitja dotzena més que no enumero per no fer-me pesat.

El volum -i mai tan ben dit perquè el totxo fa un bon volum i un bon pes- es podria dividir en tres parts molt clarament definides. La  primera, on s’explica la història dels seus avantpassats, ocupa pràcticament la tercera part del llibre, de manera que no arribem al naixement de l’autor fins al final d’aquesta tercera part. La segona va des del seu naixement fins al moment que acaba la carrera de Dret. Durant aquest període assistim a l’eclosió de la seva vocació poètica i literària i a la publicació amb èxit dels seus primers llibres. La tercera és dedicada integralment als seus dos anys a Madrid, on estudiava per ingressar a la carrera diplomàtica Un projecte que acaba abandonant en obtenir els seus primers èxits com a autor teatral, perquè, diu, no li fa cap gràcia haver de passar un bon grapat d’anys en un consolat d’algun país primitiu, insalubre i llunyà, a l’espera d’anar progressant en l’escalafó i poder acabar tenint un destí com Déu mana en un país europeu i civilitzat. Les Memòries s’acaben, doncs cap als 25 anys, quan Sagarra encara té per davant tants anys d’èxits teatrals, així com el daltabaix de la guerra i la difícil represa del teatre català a la postguerra. Uns episodis interessantíssims d’una vida molt intensa que sens dubte donarien per un segon volum d’una llargada semblant al que acabo de llegir però que no va voler escriure mai. Rumors o maledicències en pretenen explicar el per què, però no em toca a mi opinar sobre aquesta qüestió, més enllà d’afirmar que és una llàstima.

Totes les tres parts que he dit tenen el seu encant. La primera, la història dels avantpassats, et deixa bocabadat: ¿com és possible que Sagarra aconsegueixi mantenir l’atenció i l’interès del lector dissertant durant centenars de pàgines d’un tema aparentment tan àrid? Només conec un altra autor que capaç d’aconseguir aquest repte, el Martí de Riquer de Quinze generacions d’una família catalana, un altre llibre que mereixeria figurar també en el cànon d’aqueta escassa dotzena de les millors obres de la narrativa catalana del segle XX. També ho aconsegueix, encara que una extensió incomparablement menor a les 1500 pàgines del llibre de Riquer, el gran Manuel de Pedrolo, en el seu millor llibre abans esmentat, quan basteix una increïble genealogia dels avantpassats del protagonista, la qual ocupa només un capítol, una vintena de pàgines.

La segona part, amb l’inici de la seva producció poètica, i la presència en el relat de pràcticament tots els grans escriptors i polítics de la seva època, entre ells Verdaguer, Maragall, Prat de la Riba, etc, etc, i el relat del seu viatge a Itàlia, és també extraordinàriament interessant.

La tercera part, la de la seva estada a Madrid és brillantíssima, estilísticament la més ben treballada, i al llarg d’una pila de pàgines fa un retrat demolidor del Madrid d’aleshores. Però la inacabable processó de la gent que hi coneix, entre altres Juan Ramon Jiménez o Emilia Pardo Bazán, etc. etc., et deixa tan aclaparat que, al meu entendre, la línia narrativa se’n ressent una mica. Potser en una segona lectura ho veuria d’una altra manera, però és el que penso, i ho he de dir, sense que això desmereixi la immensa qualitat d’aquest monument literari que hauria d’estar permanentment present a totes les llibreries del país perquè les noves generacions, que inexorablement van pujant, tinguin un accés fàcil a llibres com aquest, i els més llestos, que sempre hi són, no es trobin que no el coneixen simplement perquè no saben ni que existeix.

SAGARRA, Josep Maria Memòries. Barcelona: Editorial Aedos, 1964