Ressenya de Jesús Bonals
“Si vols saber història, llegeix memòries”, és un refrany
que fa temps que s’hauria d’haver inventat. Amb el pas dels anys, i de tants i
tants llibres llegits, cada vegada veig més clar que aquest refrany és avui d’una
vigència indiscutible.
Ara bé, cal matisar de seguida: no es pot donar credibilitat
a tot el que s’explica en unes úniques memòries, n’hem de llegir moltes.
Cada una de les memòries ens aporta una visió, des d’un angle o punt de vista,
i és un complement de les altres. Sovint, fins i tot hi ha contradicció entre
elles. Quan això passa, quan sobre un mateix fet dos memorialistes en diuen
exactament el contrari, és evident que un dels dos testimonis menteix. És el lector,
el qual se suposa que té criteri propi, qui ha de decidir a qui creu més.
En el cas present ens trobem davant d’un relat molt
interessant que dona una visió documentada, però també, és clar, molt personal,
dels deu darrers anys. Destriar, des del punt de vista de qui escriu aquesta
ressenya, quins són els elements d’aquesta narració en què Artur Mas es
irrebatible, i en quins la seva justificació dels fets és més aviat forçada, seria
un tema no pas menor, però, amb el permís del lector, crec que no em correspon
fer-ho. Del que voldria parlar és d’aquest text com a obra literària, i només
com a obra literària.
En l’aspecte literari, he de dir que el llibre és un 10.
Narrativa en estat pur, amanida, és clar, amb judicis de valor que no entrebanquen
el ritme narratiu. He dit moltes vegades, i ho repeteixo, que les memòries, si
són bones, són tan narrativa com ho és la novel·la. He dit també que la
disjuntiva literària no hauria de ser, com ho és ara, entre “ficció” i “no
ficció”, sinó entre “narrativa” i “no-narrativa”. Però com que en aquest punt
ningú no em fa gaire cas, passo full i
continuo.
Aquest llibre és veritable narrativa, i de la bona. Perquè aquest
gènere literari funcioni, cal que l’estructura de la narració sigui molt bona i
encertada, i que l’autor hagi ponderat adequadament el temps i l’extensió que
cal dedicar a cada episodi, així com l’ordre en què aquests han d’anar
apareixent al relat. Artur Mas no solament excel·leix en tot això, sinó que a més aconsegueix una cosa poc freqüent
en els textos narratius: sap incrementar correctament, a mesura que s’avança en
el relat, la intensitat dramàtica dels fets exposats. Aquesta intensitat
dramàtica progressa amb pas segur i ritme adequadament accelerat, i la història
acaba, no pas com en els drames shakesperians amb una mortaldat general dels
personatges que ben poc li falti perquè abasti fins i tot l’apuntador, però sí
amb una escabetxina judicial de persones condemnades, confiscades, empresonades
i exiliades.
Per posar la cirereta a l’encert literari d’aquest llibre,
cal remarcar també que el títol és molt ben trobat. Cap fred: Queda ben clar
i palès al llarg del llibre que en aquest drama polític i personal del
“Procés”, Artur Mas va actuar sempre amb el cap fred. Potser, diria jo, fins i
tot massa, ja que el profund convenciment que té de l’encert de les seves
decisions, el va portar, un cop preses, a continuar tossudament pel camí que
havia triat, fins i tot quan ja es veia a venir que el camí portava a l’abisme.
Cor calent: perquè va actuar sempre amb el cor calent d’una profunda
estima pel país i per la seva aspiració de llibertat.
Més enllà dels aspectes literaris, ¿què es pot dir sobre la
línia ideològica subjacent a l’actuació del protagonista del llibre durant els
deu anys que s’hi relaten?
Doncs primer que aquest text hauria de servir, si fos abundosament
llegit, perquè el lector es fes una idea bastant autèntica del polític i de la
persona d’Artur Mas. Malgrat la imatge generalment vigent d’un home fred,
distant i més aviat antipàtic, tots els que hem tingut ocasió de conèixer-lo personalment sabem, que,
per contra, es tracta d’una persona humana, amable i empàtica en la distància
curta. El lector del llibre, si el llegeix fins al final, haurà de concloure
que és així i que si havia fet cas de l’estereotip anava ben equivocat.
La justificació que fa Artur Mas del periple que va des que
va ser elegit president de la Generalitat el 2010 fins a l’actualitat és ben
fonamentada, honesta i coherent. Ara bé, des del meu punt de vista, hi ha
almenys dos moments en què es va equivocar, i les conseqüències d’aquest parell
d’errors, han estat determinants. No els detallo, aquests pretesos errors, per
dues raons: primer, perquè en l’espai tan curt del que disposo, em seria molt
difícil raonar perquè dic que són errors. I en segon lloc, perquè la història encara
no s’ha acabat, i ves a saber si una estratègia que aparentment ens ha portat a
recular, ves a saber si al final serà la via encertada, i anys a venir les
conseqüències d’aquells pretesos errades potser seran les que ens portaran a la
desitjada llibertat.
En resum, un llibre magnífic i altament recomanable, no
solament per la seva qualitat literària, sinó perquè ens mostra la veritable
imatge d’un polític tan rellevant i ens fa un relat interessantíssim d’un dels
més importants episodis de la nostra història, que permetrà al lector
assabentar-se de moltes coses que el sorprendran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre eco