Mi vida

En aquest blog és el primer cop que publico una ressenya d'un llibre en castellà. Aquest és un llibre que fa temps que volia llegir, pel tema afí a qui escriu això de la crítica literària, i no es troba en català. De fet, una de les raons de no haver-m'hi posat fins ara és que no volia patir submergint-me en la part que explica com va malviure aquest escriptor en el gueto de Varsòvia. Així doncs, aquesta part l'he ignorat olímpicament. Jo també tinc "el miedo a la vara alemana, al campo de concentración alemán, a la cámara de gas alemana, en resumen: a la barbarie alemana" (27).

Aquest crític enamorat des d'adolescent de la literatura, sobretot de l'alemanya, va ser un infant inadaptat, com Alberto Moravia diu que ho han estat sovint els que han arribat a ser artistes. Ell és aquell qui "alguna vez flanqueó la llama/ permanecerá en su órbita" (45), una cita de Stefan George que el crític fa servir, per l'experiència d'èxit d'estudiant que és en l'origen de tot el que vindrà després, sobretot de com es llegeix de bé aquest llibre, perquè si et llegeixen bé és que ets un bon escriptor. I si ets un bon escriptor és també pel teu bagatge, encara que hagués viscut al gueto de Varsòvia i per tant no pogués seguir  la carrera de filologia alemanya i literatura a què el cridava la seva voluntat.

És molt ben trobat el seu principi de no deixar-se intimidar pels clàssics, la seguretat en ell mateix és una de les coses que sorprenen d'aquest crític literari, però no ens sorprèn gens que el seu talent fes que  les editorials, els diaris, la ràdio i la televisió acceptessin a la primera les seves ressenyes, les seves propostes, si tenia aquesta seguretat. Una de les ideess que té clares és que en literatura l'important és comprendre que forma i fons són inseparables. També, més modernament, Salvador Oliva ha dit que la poesia no és feta d'idees, sinó de forma, o fins i tot de llengua. Amb un encert genial, Marcel Reich-Ranicki afirma que els escriptors solen ser ocells que no entenen d'ornitologia. L'ornitologia és segons ell un camp exclusiu dels crítics.

Més d'una vegada sosté i reitera que els escriptors només es porten bé amb els crítics que han parlat bé d'ells, i encara millor si no n'han escrit mai res. Aquest crític explica que en la literatura, en darrer terme, cerquem "nuestras penas", ens cerquem a "nosotros mismos" (490): la crítica és "la forma més civilitzada d'autobiografia", com deia Oscar Wilde. Alhora, aquest crític també dubta que la literatura hagi fet mai els homes millors, fins i tot que hagi mai estat escrita amb aquesta finalitat.

Com que he tingut personalment l’ocasió de fer crítica davant de la televisió de l'Hospitalet, m'ha arribat molt el plantejament del programa de televisió que va arribar a fer Reich-Ranicki, El quartet literari: que en les conversacions de pocs minuts "no se leyera nada y estuvieran prohibidas las chuletas" (501), o sigui, res de teleprompter. No m'estranya que digui que les seves recomanacions aterraven a la llista de bestsellers; he descobert l'èxit que té aquesta forma de fer crítica, per molt superficial que pugui semblar.

A banda de tot el que he explicat sobre la literatura i la crítica, en aquest llibre es teoritza algunes vegades sobre l'amor, i a la darrera pàgina hi ha un pensament de Gottfried von Strassburg dins Tristany que em faig meu: "A quien el amor no ha hecho sufrir/ jamás le ha dado el amor felicidad".

REICH-RANICKI, Marcel Mi vida. Sant Vicenç dels Horts: Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores, 1999