La ciutat òrfena

Una història tristíssima, la d'aquest llibre, de la qual se'n pot desprendre més d'una ensenyança. Davant d'una guerra que divideix els grecoxipriotes i els turcoxipriotes, dues famílies, cadascuna d'un dels dos costats, es troben convivint per les circumstàncies en relativa harmonia. La narradora no es decanta, no diu: aquests són els dolents. I és que els turcs que poblen l'illa no tenen la culpa que els seus antecessors l'haguessin ocupat, ni els grecs que els hagin ocupat.

La segona reflexió: no idealitzis mai el teu amor, perquè podria arribar a assemblar-se a aquesta ciutat abandonada a correcuita i en completa destrucció. És curiós, en aquest sentit, que es repeteixi més d'una vegada el molt bella que era Famagusta fins que va esdevenir un fantasma, la "ciutat òrfena" del títol, com si les rengles d'hotels elevadíssims, al millor estil "Marina d'Or", ho hagin estat  mai, de bells. El que no es pot negar és que la mar que envoltava la ciutat sí que n'era, de maca. I que la protagonista del llibre, Aphroditi, més enllà de ser una "pija", és bellíssima per dins i per fora, amb tot el que arriba a fer per amor.

Hi ha fragments d'aquest llibre tan ben narrat que colpeixen molt, com quan ella es talla la preciosa cabellera pel primer embat de la vida, provinent del seu marit: "L'Aphroditi va observar com la Savina escombrava els cabells foscos i en feia un munt. Era com veure desaparèixer les últimes restes de la infantesa" (99). Una amant apassionada, és ella a més, tot i ser com una nena d'entrada, pensa aquell que la sedueix un moment donat.

Un llibre que té una gran força i originalitat, un xic previsible al principi i molt sorprenent al final, força que es concentra doncs en aquest final. Més de quaranta anys més tard dels fets històrics, deixa entreveure una escletxa d'esperança en la reconstrucció que va començar el 2014 de la ciutat de Famagusta.

HISLPOP, Victoria, La ciutat òrfena. Barcelona: Ara llibres, 2015

Entrevista a Jesús Bonals, i ressenya sobre Concert per a la mà esquerra

http://www.rtvvilafranca.cat/2016/01/jesus-bonals-ha-presentat-a-vilafranca-la-seva-primera-novel%C2%B7la-per-adults-concert-per-a-la-ma-esquerra/

I la meva ressenya:

Ressenya de Concert per a la mà esquerra, de Jesús Bonals

                        

Tinc l’honor de presentar el darrer llibre del meu pare, a qui espero fer la màxima justícia, jo que el conec.

I com que el conec, sé que és ell que s’amaga darrere molts passatges:

(...) no era pas un home callat, al contrari, parlava molt, li agradava donar sempre la seva opinió sobre gairebé tot, una opinió que solia ser original i sovint a contracorrent del que deia la majoria, però que jo no l’escoltava gaire, o això és el que en fins aleshores em pensava, però en el fons no devia ser així, perquè ara resulta que recordo sovint coses que ell m’havia dit (...)

Puc dir, per experiència, que tenir un pare savi sol venir a ser així. Els fills no escolten els pares moltes vegades, com ho fan les dones amb els seus marits escriptors, també. “Tots els arguments del meu pare em venien a la memòria, i els repetia a l’Ulibet com si fossin meus”: a mi em passa molt sovint, això.

El protagonista del llibre que acabo d’introduir, el Ramon, escriu en primera persona, sense punts ni majúscules, només amb comes, bàsicament la transcripció d’allò que li diu el seu oncle Pere sobre la vida del seu pare (el qual fins als quaranta-vuit anys encara menystenia com solen fer-ho els fills). Les comes vénen donades per la transcripció aparentment informal de tota la història. Història que va passant de la Guerra Civil i postguerra a l’any 1992, en plens Jocs Olímpics.

Aquest anar del passat al present em recorda els vers de Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, que podrien veure’s reflectits en la mescla d’un vi del 43 i un altre de novell, amb els que l’oncle Pere frueix explicant el passat del seu pare al seu nebot.

A part de la història, que no vull desvelar, les bones reflexions: “la badoqueria davant les coses foranes dels catalans”, que preferim moltes vegades de llegir en castellà, en gran part perquè és el que majoritàriament se sol trobar a les llibreries i biblioteques. “Perquè per sí les coses si no es comencen no es fan” (el que deia Cervantes: “por el hilo se saca el ovillo”). “Tenia el cap ben moblat, com es diu ara, i li tenia perquè sabia llatí”: saber llatí ajuda a raonar, a redactar també. “A vegades els silencis, també són eloqüents”, com es nota molt en la poesia, sempre el·líptica. A més de totes aquestes cites, hi ha uns quants passatges més llargs pels quals val la pena de llegir aquest llibre, i que no transcric per contribuir al misteri, un sobre el comportament del rei d’Espanya als jocs (segona part), i l’altre sobre com la societat no té pietat dels malalts mentals (quarta part). També més d’un tros del llibre parla, de la manera com fa una revisió de la història de Catalunya, del cas Banca Catalana, en què el narrador és carregat de raó. Tot són idees pròpies de l’autor.

Autor a qui la música el fa vibrar més que qualsevol art, i això es nota en les referències a “La leyenda del beso”. També amb la imatge “ja havia acabat l’ària”, per dir que l’altre parla brodant el que diu, alhora que el mateix narrador broda, és brillant també. Hi ha, a més, dues referències a dos músics catalans que precisament són uns anticànons, musicals, de Catalunya.

L’autor, doncs admira el seu pare com jo admiro el meu. De fet, una dada important, si no imprescindible, és que el pare del meu pare es dedicava a passar gent la frontera, fossin de dretes o d’esquerres, i ell també portava una boina, i tenia una mirada de persona intel·ligent, múrria. No recordo on he llegit la descripció del pare del protagonista, però concorda amb la meva. És en la memòria del meu avi que és escrit aquest llibre en gran part. El títol de la futura trilogia que Jesús Bonals voldria fer, Argelagues, romanins i foscor de matinada, vol fer referència a l’aventura de passar la frontera caminant de nit, i és extret d’una cançó popular recuperada per El pont d’Arcalís. El meu avi va morir quan el meu pare només tenia un any, amb la qual cosa ell es va haver d’eixorivir molt, i també li feu, segurament, generar una llegenda personal al voltant de la seva vida. Llegenda amb la qual ha pogut fer aquesta novel·la plena de “la dolçor de l’herba” de la vida al camp, enmig de successos relacionats amb la guerra, els que ha anat descobrint amb els anys l’autor d’aquesta obra, bona, sense necessitat de corroboració.

BONALS, Jesús, Concert per a la mà esquerra

Editorial Andorra 
504 pàgines - 12 x 18,5 cm.
ISBN: 9789992053775

Entrevista de Gaspar Hernàndez a Raül Romeva sobre "Pont de cendra"

Com ja sabeu, a causa de l’intens moment polític que està vivint el país, Raül Romeva no ha pogut dedicar-se totalment a la difusió de la seva novel·la Pont de cendra que ha publicat aquesta tardor sota el segell Amsterdam. Per aquest motiu, s'ha enregistrat una conversa amb Gaspar Hernàndez que trobareu aquí resumida.

Ja en vem fer la ressenya, que us convido a llegir.

El temps de cada cosa

Tenim un temps breu, breu, breu
i un camí massa llarg, llarg, llarg.
Cada cosa té el seu temps
i passa de llarg.

Un temps per néixer i un temps per morir,
un temps per plantar i un temps per collir,
temps per matar i temps per guarir,
temps per trencar i temps per construir.
 
Un temps per plorar, temps per ser feliç,
temps per treballar i temps per gaudir,
temps per desfer i temps per reunir,
temps per besar i temps per deixar de besar.

Un temps per trencar i un temps per ajuntar.
Temps de callar i temps de parlar,
temps d'estimar i temps per odiar,
un temps de guerra i un temps de pau.

Dels versicles que encapçalen aquesta ressenya (de l’Eclesiastès), com a la novel·la, només em costa d’admetre el darrer, “un temps de guerra i un temps de pau”. Com si la guerra fos un estat natural. Tampoc sé entendre les actituds cruels d’alguns personatges d’aquest llibre, i les actituds meselles de d’altres.

Com per exemple els pares de Mary Castaway, un maltractador i una maltractada. Que a base de cops li faci perdre tots els fills que porta a la panxa, fins arribar ella, em sembla fortíssim, no em puc creure que això passi en la realitat.

Costa menys d’entendre que aquesta Mary es comporti com es comporta per patir el trastorn bipolar. De pujada en pujada, i les posteriors baixades, es fa creïble tot i la duresa amb la qual tracta els fills.

Un dels motius principals del llibre, en relació al títol i l’encapçalament també, és com els homes abandonen les dones en deixar-les embarassades. Es cita Aloma, de Mercè Rodoreda, en aquest sentit. Justament el Tomàs, enamorat bojament a València de l’americana Mary, s’estima profundament el seu fill, i no se li permet de tenir-lo, en contradicció amb la majoria dels altres homes de la història.

Una història de capítols força independents, que encaixen com un trencaclosques, amb un final molt emotiu, que seria el temps de la tendresa després dels temps de la duresa anterior. Es tracta de la dualitat de l’existència humana, aquest llibre, entre el bé i el mal. Aquest llibre que ha guanyat el “Premi El lector de l’Odissea 2014” amb justícia.

RICART, Raquel, El temps de cada cosa. Barcelona: RBA La magrana, 2015

Grans abans d'hora

Un llibre molt especial. Costa -almenys a mi m'ha costat- d'entrar-hi, però si arribes a mig llibre no el deixes. És d'aquell tipus d'autor que cerca el lector intel·ligent, que no permet una lectura desatenta. Ja que és escrit d'una manera peculiar, un xic poc racional, i amb expressions curioses;"fer el setze" amb les mans, per eixugar-se els mocs, surt moltes vegades. Així com els apel·latius dels protagonistes i els llocs carregats d'ironia, com amb "la Verga del Mamut", per referir-se al centre on estudien els protagonistes que donen títol al llibre, joves poc innocents.

De totes maneres, el narrador aconsegueix de distanciar-se més d'una vegada d'aquesta manca d'innocència. Davant "perquè als altres els encanta fumar. Ja se sap, la mania de ser grans abans d'hora" (65), hi oposa "Un que no creix" (106). Un que a més a més és el romàntic que penja versos d'una avioneta de paper i els envia als balcons de les noies. Que llegeix Jules Verne, Mark Twain, Demian de Hesse, Fedre i El banquet de Plató, i escolta Els sons del silenci de Simon & Garfunkel. De fet, les històries que conformen el llibre vénen a passar pels volts de 1971, l'any que es publicava la cançó Sol una altra vegada de Gilbert O'Sullivan, cançó de l'estiu que surt al darrer capítol. A finals del franquisme, doncs, amb uns professors frares especialment cruels.

Hi hauria una altra nota de romanticisme, de lirisme podríem dir, quan Llufes, el protagonista, diu "Només la Paula, la filla petita del taverner, somriu amb tristesa. Coi, per què m'agraden les noies que miren d'aquesta manera?" (144). O quan, al final del llibre, una altra noia li diu "Ets un noi estrany, però et fas estimar" (206). El que ve a passar amb aquest llibre, que per altra banda és ple d'humor. "El que pitjor s'aprèn és la vida íntima. Com s'ensenya la intimitat si cal fer-la amb un altre?" (125). És el camí que cal fer sense ajuda, he llegit alguna vegada. Com a adolescents que són, aquest tema omple molts capítols, que han de recordar l'adolescència del mateix autor.

Escrit per un autor sord i cec, que ha guanyat el premi Roc Boronat, sembla com si el lector topés amb la seva pròpia ceguera davant la brillantor enlluernadora  de tot el llibre.

VILAR, Agustí Grans abans d'hora. Barcelona: Ara llibres, 2015

Pont de cendra

Contràriament a la majoria de novel·les, en què no t'assabentes del motiu del títol fins ben avançada la historia, aquest llibre fa constar el principal significat del "pont de cendra" per part del narrador, la narradora en aquest cas, en el primer capítol.

"La cendra és el pont pel qual caminem, per no morir negats en l'oblit" (19). Però la idea del pont tindrà d'altres significats, conjuntament amb la de l'espiral, que es van repetint. El pont on moren alguns personatges en provar de creuar-lo, abatuts pels serbis de les muntanyes, "a consciència i sense mala consciència" (69), una expressió tristament brillant. També el pont que separa els protagonistes enamorats, sempre superat. En contrast amb el que s'ha dit: "Potser és això, precisament, el que ha buscat la mare tot aquest temps. Oblidar. Oblivion" (155). Les experiències extremadament traumàtiques d'aquesta guerra, de totes les guerres, hi podrien dur. Persones amputades de viu en viu a finals del segle XX, per manca d'anestèsia, és un dels detalls que corprèn més del llibre, a banda d'una de les dues històries paral·leles, en què la protagonista queda atrapada en un volcà d'Islàndia, irresistiblement ben narrada.

Pel que fa a l'espiral, "The human mind always makes progress, but it is a progress in spirals" (132), cita de Madame de Staël, que em recorda una instal·lació artística que vaig poder visitar fa molts anys. Una espiral en la qual es podia entrar, feta d'una paret de pedres seguides per una capa de vidre, seguides de nou per pedres, fins al final, el centre. "Tornem contínuament enrere i això ens permet seguir progressant" (157).

El nivell filosòfic d'aquesta obra es manifesta també en passatges com aquest: "La guerra com a oposició a la guerra", i "Tres com a contraposició a la dualitat. El tres, i la mort del maniqueisme" (171). La pau a vegades no és possible, i els assetjats es van haver de rebel·lar contra els assetjadors un moment determinat. Contra el blanc o negre, els amants de Sarajevo, un serbi i una bosniana, uns nous Romeo i Julieta basats en una parella real.

Com a molts lectors d'aquesta ressenya els passarà segurament, desconeixia el talent literari de l'autor, Raül Romeva, completament, i ha estat una sorpresa molt agradable.

ROMEVA, Raül, Pont de cendra. Barcelona: Ara llibres, 2015

El miracle és viure. Vivències

Per a una persona que prova de fer poesia, com la que escriu això, és un plaer de llegir aquest llibre de vivències amb poemes intercalats de la mateixa autora que sempre il·lustren el que està explicant. Però la poesia de Montserrat Abelló mai no és fàcil, i costa d'arribar a entendre a què es refereix amb "basant-me en el sentit profund de les paraules i el seu ritme intern", o bé "no poso títols als poemes, perquè els limita", com diu al pròleg. Es tractaria de "la meva veritat" (105), la de la poeta, que ha escrit sempre més enllà dels cànons i la mètrica.

La primera part del llibre d'aquesta poeta i traductora, que ens ha deixat als noranta-sis anys el 9 de setembre del 2014, parla de la seva vida a Anglaterra de petita, que feu de l'anglès la seva segona llengua, i també, després de tornar, de com s'exilia per la guerra civil durant vint anys a Xile, passant de nou per Anglaterra. De fet, hi ha dues anècdotes que es relacionarien amb el títol del llibre, El miracle és viure, i són la manera com se salva de la mort als camps de concentració de França en fugir, i després que el vaixell on anaven ella i el seu pare és destruït per un submarí en la tornada, quan ja no hi eren

La segona part del llibre es basa en el seu retorn a Catalunya, en les seves classes d'anglès al CIC, i de com comença a publicar poesia i traduccions, a partir dels quaranta-cinc anys, així com del seu feminisme i catalanisme. Pel que fa a les traduccions, és possible que amb "les dues meitats del cel" (168) es refereixi a original i traducció, a dia i nit.

Cap al final del llibre es van acumulant tots els premis i reconeixements que va tenir els darrers anys de vida, una cosa molt maca. Cita totes les persones que anaven als actes o els presentaven, entre elles Jackie Hurtley, gran professora meva de la carrera de filologia anglesa, que la Montserrat Abelló també va fer.

M'agrada moltíssim quan diu que "el poeta és un trobador" (185), perquè Picasso també deia "jo no busco, trobo". O bé, "Si no escrivís/ és com si no existís" (201), dos versos que contradiuen Descartes. I també la seva divisa "Estimo tant/ la vida/ que la faig meva moltes vegades" (204). Era una dona molt valenta alhora, no tenia por de morir. Hi ha un haiku escrit arran de la mort de Maria Mercè Marçal que m'ha arribat: "L'ombra d'un pètal/ damunt la mà exsangüe/ com un preludi" (165), seria una manera molt delicada de comparar la mort d'una persona amb la bellesa d'un pètal que cau. Per últim, "Si em calia escollir, / em quedaria amb la ploma/ a la mà. Mai més sola, /cada nit" (211). Tot i que es va casar i va tenir fills, amb la poesia en tenia prou per no sentir-se sola.

"Fidelitat no té res a veure amb literalitat" (209), diu parlant de la traducció que feia de poetes angleses. Només amb aquesta frase es pot observar el nivell d'aquesta autora, que amb justícia va rebre la Creu de Sant Jordi el 1998, i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2008. Xavier Montoliu Paulí com a transcriptor del llibre, i Laura Borràs com a impulsora, són al darrere d'aquest gran homenatge, que ha arribat després de la seva mort. Una autora semblant a Joana Raspall, reconeguda sobretot a la maduresa i vellesa.

ABELLÓ, Montserrat El miracle és viure. Barcelona: Ara llibres, 2015