Per a una persona que prova de fer poesia, com la que escriu això, és un plaer de llegir aquest llibre de vivències amb poemes intercalats de la mateixa autora que sempre il·lustren el que està explicant. Però la poesia de Montserrat Abelló mai no és fàcil, i costa d'arribar a entendre a què es refereix amb "basant-me en el sentit profund de les paraules i el seu ritme intern", o bé "no poso títols als poemes, perquè els limita", com diu al pròleg. Es tractaria de "la meva veritat" (105), la de la poeta, que ha escrit sempre més enllà dels cànons i la mètrica.
La primera part del llibre d'aquesta poeta i traductora, que ens ha deixat als noranta-sis anys el 9 de setembre del 2014, parla de la seva vida a Anglaterra de petita, que feu de l'anglès la seva segona llengua, i també, després de tornar, de com s'exilia per la guerra civil durant vint anys a Xile, passant de nou per Anglaterra. De fet, hi ha dues anècdotes que es relacionarien amb el títol del llibre, El miracle és viure, i són la manera com se salva de la mort als camps de concentració de França en fugir, i després que el vaixell on anaven ella i el seu pare és destruït per un submarí en la tornada, quan ja no hi eren
La segona part del llibre es basa en el seu retorn a Catalunya, en les seves classes d'anglès al CIC, i de com comença a publicar poesia i traduccions, a partir dels quaranta-cinc anys, així com del seu feminisme i catalanisme. Pel que fa a les traduccions, és possible que amb "les dues meitats del cel" (168) es refereixi a original i traducció, a dia i nit.
Cap al final del llibre es van acumulant tots els premis i reconeixements que va tenir els darrers anys de vida, una cosa molt maca. Cita totes les persones que anaven als actes o els presentaven, entre elles Jackie Hurtley, gran professora meva de la carrera de filologia anglesa, que la Montserrat Abelló també va fer.
M'agrada moltíssim quan diu que "el poeta és un trobador" (185), perquè Picasso també deia "jo no busco, trobo". O bé, "Si no escrivís/ és com si no existís" (201), dos versos que contradiuen Descartes. I també la seva divisa "Estimo tant/ la vida/ que la faig meva moltes vegades" (204). Era una dona molt valenta alhora, no tenia por de morir. Hi ha un haiku escrit arran de la mort de Maria Mercè Marçal que m'ha arribat: "L'ombra d'un pètal/ damunt la mà exsangüe/ com un preludi" (165), seria una manera molt delicada de comparar la mort d'una persona amb la bellesa d'un pètal que cau. Per últim, "Si em calia escollir, / em quedaria amb la ploma/ a la mà. Mai més sola, /cada nit" (211). Tot i que es va casar i va tenir fills, amb la poesia en tenia prou per no sentir-se sola.
"Fidelitat no té res a veure amb literalitat" (209), diu parlant de la traducció que feia de poetes angleses. Només amb aquesta frase es pot observar el nivell d'aquesta autora, que amb justícia va rebre la Creu de Sant Jordi el 1998, i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2008. Xavier Montoliu Paulí com a transcriptor del llibre, i Laura Borràs com a impulsora, són al darrere d'aquest gran homenatge, que ha arribat després de la seva mort. Una autora semblant a Joana Raspall, reconeguda sobretot a la maduresa i vellesa.
ABELLÓ, Montserrat El miracle és viure. Barcelona: Ara llibres, 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre eco