Per tenir casa cal guanyar la guerra

Ressenya de Jesús Bonals

Aquest llibre és un magnífic complement de la poesia de Margarit. Si us agrada Margarit, l’heu de llegir. Us ajudarà a entendre millor la seva poesia, tot i que, de fet, els seus versos són sempre transparents. Aquestes memòries d’infància, adolescència i primera joventut, expliquen de manera diàfana el perquè d’aquell to un pèl elegíac dels seus poemes. Les patacades que li ha donat la vida, de fet no gaire diferents  a les que tots els mortals hem de suportar, tenen un plus de dolor i acarnissament afegit, perquè afecten el voraviu més sensible dels éssers humans: la infància, els fills.

El que acabem de dir ja farà endevinar al lector d’aquesta ressenya que aquestes memòries superen amb escreix allò que hom pot demanar a aquest gènere literari pel que fa a la sinceritat. Sinceritat envers un mateix, sinceritat envers els altres. Aquesta sinceritat amb els altres és el que fa que les memòries, si ho són de veritat, sempre s’aturin al final de l’adolescència, o al primer inici de la joventut, que de fet és el mateix. Per què? Doncs perquè, si s’aturen aquí, molt probablement tots els personatges citats a la narració ja seran difunts. I deu ser difícil trepitjar l’ull de poll d’un difunt...

Tot i això, sí que és possible trepitjar l’ull de poll dels descendents. Penso que és probablement aquesta raó la que explica que una de les filles de Margarit, segons s’explica al capítol final d’agraïments, fes una taxativa i negativa lectura inicial del manuscrit. S’entén molt bé. Margarit no estalvia la crítica ni tan sols al seu pare, sempre que li sembla adient de fer-la. Vegem-ne un exemple, que ens farà entendre el que dic. Parla  l’autor:

...el sou del pare, una bona part del qual es gasta en (...) les seves exigències en el vestuari: l’ascensió social implica “anar ben vestit” i ell, obsessivament elegant, no descuida aquest aspecte en cap circumstància, fora de casa. Constataré que en aquesta professió, que se suposa en ella mateixa en relació directa amb l’Estètica, és freqüent voler destacar del propi entorn per l’aparença: que les cases on viuen, la roba que vesteixen, el lloc on estiuegen, el cotxe que tenen els arquitectes sigui la forma visible d’algun fons exquisit que la major part de les vegades és mera banalitat. La meva indiferència per la qüestió farà pressuposar al pare que mai no podré fer res de bo en aquest ofici.

Déu n’hi do la crítica a tort i a dret que, en un sol paràgraf, deixa anar el poeta arquitecte autor d’aquestes memòries. El qual, a més aprofita per criticar a qui li sembla, començant per ell mateix. Ho fa deixant constància escrita d’episodis personals més aviat galdosos que es podria ben estalviar, com ho fan la majoria dels autors de llibres de memòries, i com ben segur li hauria agraït que ho fes la família.

Aconseguit a bastament aquell primer requisit d’unes bones memòries, el de no ser un “autobombo” personal com ho són la majoria, per arribar a l’excel·lència en aquest gènere, com efectivament hi arriba Margarit, cal una altre requisit indispensable: que la narració sigui bona, i que el sistema narratiu triat funcioni a la perfecció, exactament al mateix nivell que se li exigeix a una bona novel·la.

Malauradament aquest requisit el deixen de banda moltes memòries, con si l’exigència de ser una bona narració fos cosa del gènere de ficció, i com si la no ficció pogués ignorar aquesta exigència. No és el cas del llibre que comentem. Si no sabéssim que allò que en explica Margarit és veritat, que no és en absolut ficció, podríem pensar que ens trobem davant  una excel·lent, una magnífica novel·la.

Després de deixar ben aclarit que ens trobem davant d’un gran llibre, m’agradaria parlar ara una mica de la poesia de Margarit, que aquest llibre tant ajuda a entendre, encara que soc conscient que el lector que arribi fins aquí, ja és un admirador de Margarit. ¿Què cal que digui si el lector ja ha llegit Margarit, i n’és un “fan”? Malgrat tot això, vull deixar constància aquí que Margarit pertany a l’elit dels més grans poetes del seu temps. És cert que gairebé tota poesia és bona, fins i tot molta d’aquella aparentment humil d’autors que s’autoediten els seus poemes i no aconsegueixen arribar al gran públic. Però també és cert que hi ha uns pocs poetes, molt bons i  molt grans, que saben tocar les paraules amb la vareta màgica del seu geni, i aconsegueixen ja des del primer vers de cada poema que el lector quedi atrapat per la màgia de la poesia.

Tot i que faré una digressió segurament prescindible, permeteu que posi com a exemple el primer vers d’aquella poema de García Lorca que comença:

                        Antonio Torres Heredia

                        hijo y Nieto de Camborios,

                        con una barra de mimbre

                        va a Sevilla a ver los toros.

¿Com pot ser que un primer vers, on no hi ha res més que el nom i els cognoms del protagonista, ens engrapi amb tanta força des d’aquesta primera línia? Misteris dels grans poetes!

He fet una digressió, certament, però no vaig pas tan desencaminat. Per circumstàncies del periple vital de la seva formació, el nostre admirat Margarit, tot i ser un català de pedra picada, és un home que coneix molt a fons la literatura castellana, que no li és gens aliena, i forma part dels que poden considerar-se els seus mestres: Machado, Neruda, etc.. Seria aquest un tema interessant a comentar si disposéssim de més temps, i de fer-ho arran del que diu sobre això a les seves memòries. Però deixem-ho estar. És inevitable que em quedin moltes coses al tinter. No em puc estendre més i m’he d’aturar. Abans, però, permeteu-me que faci una recomanació ben precisa i ben contundent: els que estimeu la poesia, els que estimeu Margarit, no us deixéssiu pas perdre aquesta petita joia!