Disset pianos

Ressenya de Jesús Bonals

Tinc entre els meus llibres una bona colla de novel·les de Ramon Solsona, però fins fa no gaire estaven tots per llegir: sempre n’hi havia un altre que li passava al davant. Fa un parell d’anys, però, Allò quer va passar a Cardós em va tocar la fibra, perquè fa molts anys que soc un enamorat del Pallars, i per això vaig llegir el primer llibre d’aquest autor. Extraordinari. Mestre de la narrativa i del suspense. Quina meravella! Des d’aleshores m’he proposat llegir tot el que publiqui Ramon Solsona i, naturalment he comprat i llegit Disset pianos.

L’autor aborda un tema i un mètode narratiu que no té res veure amb el Cardós, però es tracta també d’un llibre molt bo i totalment recomanable. Ara bé, aquest Disset pianos mereix molts comentaris i molts matisos. El primer, sobre el títol. Trobo que hauria estat molt millor Cartes d’amor a un piano robat, títol del recull inventat del poeta inventat Dumitru Costadinescu. Sospito que durant la redacció de la novel·la, el text es va titular de la manera que dic, però segurament un estrany pudor li va impedir ser més agosarat amb el títol. Llàstima.

He dit que Solsona s’empesca un poeta romanès i uns poemes que intercala com una pausa entre els capítols. Aquí sí que Solsona no “es talla.” ¿Se’n surt? Crec que després de llegir el magnífics Sac de gemecs i Botifarra de pagès, del seu alter ego lo Gaiter del Besós, poc dir que, amb el permís de Salvador Oliva, els seus versos són el millor que s’ha fet en poesia satírica en aquest país durant molts anys. Solsona  l’encerta de ple amb els poemes del suposat Costadinescu, sovint  també d’una forta vena satírica. El joc de ficció és tan gran que i tot imita a la perfecció les habituals mancances que solen afectar la poesia traduïda, sobre tot si el traductor vol ser fidel a l’original. Si Solsona no ens revelés la veritable autoria, la immensa majoria dels lectors ens pensaríem que Costadinescu ha existit de veritat.

Solsona ja és més que agosarat, jo diria que fins i tot una mica temerari, quan s’atreveix a trencar la clàssica unitat de lloc, i situa mitja novel·la a Bucarest. El canvi d’escenari, unit a una, per al meu gust, excessivament extensa introducció descriptiva del nou “plató” romanès, fa que a mig llibre el lector pateixi, ai, ai, ai, que em sembla que anem pel pedregar, i la narració pot acabar perdent bufera! Després, però, de manera sorprenent la situació es redreça, l’acció reprèn el vol  i l’autor tanca molt bé la trama narrativa, En arribar a aquest punt, com a lector vaig respirar tranquil. La novel·la s’havia salvat,  i es mantenien intactes les ganes de saber-ne més i de continuar llegint les noves produccions del nostre admirat Solsona. O, si més no, de llegir les obres anteriors, les que reposen des de fa anys a les lleixes plenes de llibres de casa meva.

En aquest última part de la novel·la, tan trepidant, trobo de totes maneres a faltar una mica més d’esperit crític de la protagonista, que es creu amb els ulls clucs unes coses que podrien ser perfectament enraonies interessades i s’oblida d’allò que “si vols mentir, digues el que sents a dir”. El personatge Sergiu és l’únic que tira per aquest prudent escepticisme i té en compte allò de la presumpció d’innocència, que també se la mereix el que acaba sent el dolent, en Petru. Desenvolupar més aquest fil escèptic, per acabar descobrint, al final, que la versió dels nebots és la correcta, potser podria haver arrodonit encara més el desenllaç final. Que és políticament demolidor i carregat de raó, quan fa la punyent equiparació entre Romania p Espanya. Totalment d’acord, Ramon Solsona: dedica’t a la política i tens el meu vot assegurat.

Podria encara esmenar alguna coseta millorable, però quedem-nos amb el 99 per cent d’encerts i deixem de banda l’1 per cent discutible. Estem davant  un gran llibre, que demostra una vegada més que la nostra narrativa està en un nivell tan alt que, la veritat, no sé si ens el mereixem. Hi ha massa llibres magistrals que no passen de la primera edició. Que els comentaris crítics puguin ser massa sovint desencertats, és inevitable, és una cosa amb la qual cal que aprenguem  a conviure. Si tenim bons escriptors, és irrellevant que tinguem mals crítics. Però que massa grans llibres trobin només un nombre de lectors escarransit, això sí que és preocupant. Tan de bo aquest no sigui el cas de  de Disset pianos.