La crisi dels vuitanta

Un dia vaig comentar a un company de la feina que no m'agradava la Maria Antònia Oliver, de qui n'havíem fet un centre d'interès a la biblioteca pel fet que havia rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que ho havia embolicat tot quan Olga Xirinacs va guanyar el Sant Jordi, segons la Oliver immerescudament. Li vaig dir que l'Olga que ningú me la critiqui negativament. I ell em va preguntar: "Per què t'agrada?". En aquell moment no vaig saber reaccionar, però al cap d'un quart d'hora truco el company de feina i li dic: "M'agrada l'Olga Xirinacs perquè no sol escriure acció, sinó pensament". Aquest llibre breu és una mostra del pensament profund d'aquesta autora, llibre estructurat en apartats breus també, que s'assemblen a les entrades al seu blog.

El primer apartat, que comença amb molta força (igual que com acabarà), és inspirat en la Judy Garland de la coberta, quan cantava Més enllà de l'arc iris en acabar la representació de El màgic d'Oz. Un arc de Sant Martí amb tots el seus colors, que seria metàfora de la vida. Olga Xirinacs, a punt de fer vuitanta anys, no sap si és millor o no de travessar aquest arc. El to de tot el llibre és seriós, sembla que vulgui colpir-nos com a ella la colpeix haver arribat a aquesta edat. Edat en què ja no pots decidir gaire sobre tu mateixa, passes a dependre dels altres.

Malgrat aquest to greu, el qual en un dels apartats li fa dir que, en una sessió de relaxació "la monitora ens anava dient que descendíssim escales, ara una, ara l'altra. ¡Anàvem cap avall! Tota jo em rebel·lava per dins" (24), caldria recordar que quan Bruce Springsteen canta "I'm going down" el públic salta eufòric, paradoxalment. O recordar a Pessoa, en qui el seu "desassossec" és sinònim de felicitat al capdavall. A vegades "encara que es perdi, es guanya. Existeixen les victòries de l'esperit" (no recordo on ho vaig llegir).

El passat vint-i-u de març, que vaig anar a veure l'Olga en la celebració del Dia Mundial de la Poesia, vaig sentir-la parlar de com la humanitat porta el gen de la destrucció dins seu. Aquesta idea es trobaria reflectida en Els diners de la Joana, quan reflexiona sobre una malifeta de petita, que li fa dir "Tinc el convenciment que naixem amb la malícia al cos, de sèrie, de fàbrica, per defecte" (28). Costa de saber-se perdonar un mateix a vegades.

En relació amb això darrer, que parla de la infantesa, voldríem destacar, perquè qui escriu això s'hi ha vist projectada, "L'aparició que un dia va ser lluminosa, que ens va portar un missatge, (...) i que un dia va fugir de les nostres vides sense que hi poguéssim fer res" (45). El paradís perdut, en definitiva, explicat d'una manera deliciosa.

Ja hem dit que el llibre comença bé i acaba amb molta força. Val la pena de llegir-lo tot i arribar al final, que parla d'un acabament, el de la vida de l'autora, en una imatge que és molt i molt ben trobada. Un llibre per llegir i rellegir, es tracta de prosa poètica. Però n'esperem més després d'aquest.

XIRINACS, Olga La crisi dels vuitanta. Barcelona: Meteora, 2016