dissabte, 13 de juliol de 2019

El camí del bosc. Buscar bolets, trobar consol



Aquest llibre és fet de dues parts intercalades: la narració de la duresa del dol que ha patit l'escriptora arran de la mort sobtada, inesperada del seu marit, i l'explicació de l'afició a buscar bolets que l'ha ajudat a superar aquest dol. S'ha de dir que l'explicació del dol és especialment dura, arribes a pensar que millor no tenir parella, si el fet de perdre-la t'ha de fer perdre la gana, per exemple, i tota l'empatia amb el món, com li passa a ella.

Qui escriu això s'ha interessat per aquest llibre perquè també ha estat força atreta pel món dels bolets, tot i que darrerament no gaire, d'altres aficions com els blogs li han guanyat el terreny. De fet, l'autora d'aquest llibre és antropòloga, i escriu molt bé, però la seva afició als bolets és de solvència contrastada. "Per primer cop des de la mort de l'Eiolf, sabia que tenia un objectiu i un rumb" (67).

És curiós, perquè a Noruega, el país adoptiu de l'autora, no s'hi troben rovellons, els lactarius deliciosus que jo conec força bé. Però sí que tenen ceps, per exemple. Hi ha un element en la manera de cuinar els bolets que s'explica, que em va sorprendre molt: els couen molt sovint amb mantega i pebre, penso que és molt millor amb oli d'oliva verge extra, com se sol fer a Catalunya, almenys a casa meva.

Una de les coses més curioses del llibre, a banda de l'al·lusió als bolets tòxics, és el capítol de "L'innombrable", que parla de la bruixa aguda, un bolet al·lucinògen que no surt a cap llibre, per si de cas, i del qual l'autora en sap a través d'un contacte. També és curiós quan explica que els noms en llatí, a banda de ser útils quan te'n vas a un altre país, són molt descriptius de la forma o d'altres qualitats del bolet.

Aquest llibre és tan deliciós com ho són molts bolets, en definitiva. Una lectura que no es pot restringir únicament als que els agrada de caçar bolets, perquè és interessantíssima.

LONG, Litt Woon El camí del bosc. Barcelona: Ara llibres, 2018

Cap comentari:

Publica un comentari

El vostre eco