Los pacientes del doctor García

Ressenya de Jesús Bonals

Com tots els joves nascuts durant el franquisme, i especialment durant el primer franquisme,a l’escola em van amagar que hi havia una literatura catalana, i fins als catorze anys no em vaig assabentar que existia. Hi vaig entrar amb Incerta glòria, amb Pedrolo, Espriu, Sarsanedas, Pla, Benguerel, Riba, Carner, Sagarra,Marius Torres, Pere Calders, etc. etc. Oh, oh, oh! Quin descobriment, quin territori desconegut, quin planeta fantàstic tenia a tocar del nas i no me n’havia adonat! El descobriment em va enlluernar de tal manera i em va indignar tant que fins aleshores me l’haguessin escamotejat, que a partir d’aleshores, segona meitat de la dècada dels cinquanta, vaig reaccionar d’una manera segurament excessiva: a partir d’aleshores vaig arraconar la literatura castellana, i els meus coneixements sobre ella s’aturen als llibres que havia llegit fins aleshores: la poesia de García Lorca, Machado, Dámaso Alonso, Aleixandre, Azorín, Unamuno, Baroja, els primers llibres de Delibes, els clàssics:  Cervantes, Calderón, Fray Luis de León, etc. De tot el que es va escriure després, la meva ignorància és total, i accentuada per un fenomen curiós: alguns dels meus companys, primer universitaris, després col·legues a l’ensenyament, no havien descobert encara aquest fantàstic planeta català que era el reu i que tenien a tocar, i com aquells castellans que, segons diuen, “desprecian cuanto ignoran”, menyspreaven la literatura catalana, com si fos una cosa de quarta o cinquena divisió al costat de la castellana, que consideraven de primera. “Oblida’t de Pedrolo i llegeix Cien años de soledad i sabràs què és bona literatura” deien.

Aquell menyspreu em feia mal, i per tant no em va venir mai de gust llegir els Cien años de soledad, que suposo que deu der molt bo, i que algun dia hauré de llegir. Vaig fer la primera excepció al meu dejuni de literatura castellana amb Patria de l’Aramburu i ara li ha tocat al torn a aquest  Los pacientes del doctor García, d’Almudena Grandes. Ha valgut la pena trencar el dejuni, i ara que he acabat el llibre penso que m’hauria perdut una molt bona novel·la si l’hagués persistit amb el meu boicot.

Perquè dic que és un gran llibre: doncs primer de tot perquè el sistema narratiu és magistral. Sobre una mateixa història es bot bastir una gran novel·la o una mediocritat absoluta: depèn de si l’autor sap de narrar o no sap de narrar. No tots els que es dediquen a la narrativa en saben prou. I si l’autor sap de narrar, vull dir si domina la tècnica amb excel·lència, ja tenim salvat el llibre. Podria ara fer la llista, no gaire llarga, dels grans narradors. No la faré. Però, per il·lustrar què vol dir una bona narració, esmentaré només un llibre, que no surt a les històries de la literatura perquè es considera de gènere, però que arriba al punt més alt de l’eficàcia narrativa: El carter sempre truca dues vegades. Tan curt, tan bo. Quinta essència de l’eficàcia narrativa.  Des que el rodamon protagonista arriba a la gasolinera solitària de carretera saltant de la caixa del camió on viatjava no recordo si com a polissó o fent autostop, entrem directament en matèria i encara només som a la primera pàgina.

El llibre d’Almudena Grandes que comento és naturalment tota una altra cosa, començant per la llargada, que deu ser com sis o set vegades més gruixut  que “El carter”, i continuant perquè és tota una altra cosa que el llibre policíac esmentat, però Las pacientes té una estructura narrativa perfecta, amb uns canvis de punt de vista sempre oportuns, amb un devessall d’històries paral·leles, però que són complementàries, i acaben confluint de manera perfecta en la trama central. Bé, no m’estendré sobre això, ja està dit, i dit això ja n’hi hauria prou per justificar l’afirmació que estem davant d’un gran llibre. Però no s’acaba aquí. La història que ens narra té la dosi d’estructura dramàtica, en el sentit teatral de la paraula, que és també un element essencial d’una bona narració. En El carter el drama es redueix a l’obsessió del rodamon envers la dona del seu patró, i la por dels amants de ser descoberts pel marit banyut amb qui comparteixen casa en aquell racó de món. Així de senzill. Aquí en canvi, les situacions dramàtiques són múltiples i de molta més complexitat, però la por de l’impostor, dels impostors, a ser descoberts hi és igualment present i es manté durant tot el llibre d’una manera magistral.

Hi ha una raó final per donar un 10 a aquest llibre: els fons polític i ideològic tan allunyat de fals relat inventat pel franquisme sobre la guerra, i la postguerra “interminable”  que l’ha seguit. Ja ho intuíem, no podia ser d’una altra manera, però a través d’aquest llibre fem -faig- el descobriment que a Madrid, i a molts racons de l’España castellana, hi ha gent que pensa com nosaltres i no s’empassa el relat franquista, malauradament assumit, en tot o en part, per algunes persones que presumeixen de ser d’esquerres.

No puc deixar d’esmentar un altre mèrit d’aquest llibre: l’immens esforç de documentació, històrica i lingüística que hi ha darrera. Déu meu, quin tip de treballar s’ha fet l’autora!

Un aplaudiment, doncs,  entusiasta i sense reserves per Almudena Grandes.

GRANDES, Almudena Los pacientes del doctor García. Barcelona: Tusquets Editores, 2018