El monestir de l'amor secret

Vaig aprendre, a la carrera de filologia, que quan llegim els clàssics, i de fet, quan llegim en general, és perquè "voldríem que fos així", que la nostra realitat fos com la de les novel·les. Aquesta història d'amor homosexual que es manté "dins l'armari" fins al final del llibre pràcticament, amb un desig i un amor que tendeix a fer-se fort per la seva mateixa prohibició -com un ham que es clava més amb l'esforç d'arrencar-se'l, que deia André Maurois- fa sacsejar el pensament del lector constantment.

És que "amor i concupiscència són antagònics" (188), sí o no? En aquesta obra sembla que es digui que si tots dos s'estimen tant no hi ha res de dolent en el fet que tinguin relacions físiques. Però la majoria de les relacions solen ser desiguals. Un que ho vol i l'altre que no, fins al punt que el primer pot acabar forçant l'altre. Això passa fins i tot dins una parella casada, com en aquest mateix llibre. O un que estima molt però és conscient de la realitat fins al punt de renunciar al cos. Es pot ser dissident de moltes maneres, fins i tot contradictòries, a la vida.

És com si els dos amants secrets de la història d'aquest llibre fossin precursors de l'alliberament de la majoria dels homosexuals que es produeix avui en dia, almenys al món occidental. Alliberament que també es relaciona amb la lluita per tenir una religió menys hipòcrita i obscurantista, per fer-la més autènticament cristiana. Tot defensant que "les escriptures es poden interpretar de diverses maneres" (65). Rient-se'n del masclisme imperant en l'època, el qual es posa de manifest en fragments com aquest: "la densa tenebra mental que sovint caracteritza les femelles" (163). En aquest llibre, els estudis de metge de Galzeran apareixen com un símbol de la lluita contra el mal, i els episodis de pesta com una imatge d'aquest mal. Això m'ha recordat moltíssim una obra d'Albert Camus, La pesta, que vaig llegir fa molts anys. L'error dels que vivien a l'Edat Mitjana era creure que l'homosexualitat és un mal per ella mateixa, i això és el que fa patir tant els dos protagonistes.

Hi ha un passatge que sembla que compari l'efecte que fa en Galzeran, el protagonista, sobre en Berenguer, que serà el seu amant, amb la sàlvia, la medicina que el fa viure: "Els ulls pesen, l'aire és sàlvia, l'aire és Galzeran" (45). Però "l'art mèdica tard o d'hora fracassa" (111), i la intel·ligència de Galzeran també topa amb les convencions quan impedeix un suïcidi i és castigat per haver-lo impedit, en una època que encara no sap què és la depressió (melancolia en diuen), i considera un pecat el suïcidi. Una època fosca, tan fosca com ho és encara gran part del món. Però "si cada dia marques una ratlla en el mateix lloc del roure, al cap dels anys l'hauràs foradat" (135).

Aquesta segona part de la història de Galzeran, que de fet és anterior a El càstig, segurament mereixia no quedar finalista, sinó haver estat guanyadora del premi Sant Jordi de l'any 2007. Però va com va. El títol original, L'hora quieta, que es refereix a l'hora d'encontre entre els dos protagonistes, era menys comercial, però clarament molt més original i poètic.

M. Dolors Farrés El monestir de l'amor secret. Barcelona: Proa, 2008