El càstig

Aquest llibre m'ha captivat tant que de seguida que pugui en vull llegir la continuació, la qual de fet és anterior en la seva gestació, El monestir de l'amor secret. Passa una mica com amb El Hòbbit i El senyor dels anells. El seu protagonista, superdotat però humà; homosexual en una època i cultura religiosa on això el fa sentir molt culpable, tot i que també aconsegueix de fer-lo dubtar; innocent i madur alhora fins al punt de saltar-se quatre cursos dels ensenyaments per exercir de metge, amb una saviesa que s'arriba a comparar a la de Ramon Llull.

"Primum non nocere, que deia Hipòcrates. Primer no danyar" (55). Això sembla que hauria de ser vàlid tant per a un futur metge com per a qualsevol persona. Però és pràcticament impossible de viure sense equivocar-se, i a vegades per tant sense fer mal. Galzeran, el protagonista, pateix en descobrir-se homosexual, però hauria de patir més per allò que no té present, amb el mal que fa sense adonar-se'n, i sobretot perquè aquesta homosexualitat no va acompanyada mai d'autèntic amor, tot i la seva delicadesa natural.

De fet, el seu carisma el desvela una de les seves parelles: "Ets d'aquells que, a la que et descuides, esdevenen els protagonistes del grup encara que siguin nouvinguts" (182). Un professor seu admet: "T'hem esperonat tan fort que només tenies dues opcions: o quedar-te aclofat de dolor o alçar-te renillant i clavant cosses a tort i a dret" (258). Anar a contracorrent, estudiar a repèl, és el millor per a qui estudia, encara que només per algú amb una forta personalitat, que deia Thomas Bernhard. També m'he sentit identificada amb la frase "l'alumne que pot aspirar a un futur gloriós és el que llegeix i llegeix sense repòs" (128), com li diu el professor que s'adona de l'aptitud superior de Galzeran per als estudis.

A banda de Galzeran, ens ha cridat l'atenció una noia molt pobra que només té la riquesa d'estimar, "tan invisible com es pensava de petita" (190), i una mare de la qual es diu: "per primera vegada des que es va casar, la missenyora tasta una emoció reservada a uns pocs privilegiats: l'eufòria" (94). L'eufòria, com la depressió, fa privilegiats els qui les sofreixen sobretot en el món de l'art.

És un llibre molt ben documentat, amb moltes referències històriques, amb personatges reals com Francesc d'Eiximenis i la referència a Pere el Cerimoniós. També hi tenen un paper important les plagues de pesta habituals a l'edat mitjana.

Qui escriu això creu ferventment que, de la mateixa manera com tots som minusvàlids en alguna cosa, també som diferents als altres en alguna cosa. Sempre hi haurà algun moment en què, com deia Forster a Howards End, no ens podrem captenir com se suposa que ens hauríem de captenir. Veure Galzeran lluitant amb ell mateix en comptes d'acceptar-se ens fa pensar en nosaltres mateixos. Per això diuen que són els clàssics, i per això ens cal aquesta novel·la.

FARRÉS, M. Dolors El càstig. Punto Rojo Libros, 2016