Quedem al Zurich?

Presentació dijous, 3 de setembre,
a les 19h, al Zurich

Una trobada al cafè Zurich de Barcelona entre bloguers que no es va arribar a fer va ser el punt de sortida d’aquest llibre que és com una macedònia tot ell. Els cinc apartats principals d’aquest fictici congrés de Zurichologia són ben diferents, i els textos inclosos són encara més diferents entre ells. Sincerament, crec que cap d’ells desentona, el nivell és alt, partint d’històries reals o inventades. Aquest cafè té ganxo.

El Zurich com a escenari de la memòria

La Carme Rosanas comença i continua més tard amb la història de la Laia, la suposada filla de l’amo del cafè, una història d’amor impossible. La Carme a banda de poeta és molt bona narradora.

La Sílvia Teulats, que al costat de la Gemma Barberan és qui hi ha darrere de l’edició d’aquest llibre, construeix una de les seves fantàstiques narracions en què la protagonista parla del seu avi, de com es veien quan sortia de l’escola. “Ara sé que l’amor i el record són les úniques coses que perduren després de la mort” (63), diu ella. Normalment perduren en històries com aquesta.

L’Eduard López escriu amb la seva habitual força narrativa dues narracions molt dures, sobre l’efecte mortal del tabac i el d’un germà bastard en l’altre. La Glòria Díaz parla del Zurich real que ella va conèixer als setanta, relacionat amb l’Ignasi Oliveras que parla de les bromes que es feien amb les escales mecàniques quan no hi havia més distraccions. Rafel Casas evoca el passat a Sarajevo amb un exgeneral bosnià que visita el Zurich, és una història real. Més històries reals: la M. Roser entrevistant Raimon. Xavier Pujol també té una bona història en aquest apartat (és el més prolífic), sobre una noia que, com la seva mare, queda en aquest cafè per donar “la bona notícia” que és embarassada.  La Gemma Barberan, que ha d’haver estudiat filosofia, fa una entrada curta i contundent, parlant de com ha trobat l’amor no “transitori”, sinó “definitiu” (75). Dos termes que ella associa amb Barrio Sésamo, en una ironia, perquè són conceptes filosòfics profunds. La Laia fa un text molt emotiu que acaba dient “El Zurich ja no és casa nostra, perquè n’hem trobat una de debò” (78). L’Elfreelang parla de com el Zurich era una “cita de seguretat” (79) en les persecucions franquistes. També deu ser veritat.

Trobades i destrobades: bloguers i altres espècies híbrides

El Zurich convida a fer amics, això vindria a dir Gemma Barberan en la seva breu narració. Joan Gasull fa una mica de broma de la seva amb “una trobada memorable”. David Castejón s’inventa una història d’un que se’n va de vacances i no es mou de lloc, però viu acompanyat com si ho hagués fet. La Carme Rosanas de nou: “La seva mare li deia que quan una cosa costa massa d’aconseguir és que potser no convé” (97), davant de la impossibilitat de la protagonista de quedar mai al Zurich per un motiu o un altre. Dues històries més de la Gemma, una parlant amb Sòcrates, i dues de la Montse Aloy, explosives com sempre. I una de McAbeu, amb el seu enginy habitual. La de l’Artur hauria pogut anar a l’apartat d’històries negres. També un breu diàleg d’una confusió del Zurich-cafè amb el Zurich real, de la Fanal Blau. La Rits no s’està de dir “El lloc amb menys glamur que es podia imaginar” (106), referint-se al cafè que ens ocupa. Esperem que no els sàpiga greu als amos! L’Assumpta fa una història de ciència-ficció en un local com aquest que és hereu del passat. Pons 007 escriu una història de revenja amb els impuntuals a les cites. És alliberadora.

Interludi poètic

Ressalto, entre d’altres bons poemes, un de la Carme que és com un aforisme: “No, no em fragmentis la vida./ Vull la claror i l’ombra, el plaer i la set” (121). Com la imatge que il·lustra el poema seria la set per al plaer del poema que l’acompanya.

El Zurich com a escenari de la història romàntica

Els tres microcontes de la Glòria Bosch Morera són una mostra del sentit de l’humor que és present en aquest llibre en més d’una ocasió, sobretot a la darrera part. Les dues narracions de la Sílvia, amb la força que té el desamor a vegades. El “Cafè (Zurich) sol” de la Glòria té un acabament molt brillant. La història de l’Artur és molt trista, els protagonistes no coincideixen per una mala interpretació, com ho farien Romeo i Julieta. La Bruixeta, Núria Martínez, fa una nova història de desamor, molt dura. La narració de l’Eduard López, “L’amant” també és escrita amb la duresa de qui està gelós. La història de la Carme és entre trista i optimista, una nova confusió entre enamorats. La Montse Aloy fa una narració amb tocs d’erotisme i lluint els seus coneixements d’alemany. Les dues històries lligades del Xavier Pujol, tan ben acompanyades d’imatges, són molt adequades a aquest apartat. El XeXu fa una nova història trista de malentesos entre enamorats, perquè el fet de no continuar llegint un Saramago esdevé un símbol de tirar la tovallola estúpidament. La darrera història del Xavier, d’un fantasma al Zurich, aprofita per comparar la protagonista amb l’estàtua de Clarà que hi ha a tocar del cafè, molt ben trobat.

El Zurich com a escenari de la història negra

En ressalto, d’aquesta part, sobretot “Cràter” del XeXu. Mentre la llegia, anant amb tren, em va agafar un atac de riure, tot i el cinisme de la història, que és molt ben trobada i lligada, és genial. La història del JpMerch fa honor a la literatura de misteri, costa una mica d’entendre. La de Jomateixa, i la de David Serrat també costen una mica, i les dues darreres de Joan Gasull són molt bones, breus i molt adequades.

Conclusió
La darrera narració, del Jordi Dorca, a qui no li coneixíem la capacitat de narrar tan bé, en una història surrealista, diferent de totes. He provat, a banda dels autors dels poemes, de citar tothom que ha participat en el llibre, que és molt ben trabat, amb el congrés de Zurichologia que s’han inventat les persones que més hi han participat. Haig de donar les gràcies que m’hagin posat a la primera pàgina de cites amb el poema que em va inspirar la imatge dissenyada per Ambonsulls, Joan Bramona, que originalment havia d’anar a la coberta.

Quedem al Zurich? Valls: Quorum llibres, 2015

'Concert per a la mà esquerra', de Jesús Bonals

El passat 3 de juliol es va presentar a la Biblioteca Sant Valentí de Navarcles el llibreConcert per a la mà esquerra, de Jesús Bonals (Editorial Andorra, 2015). La presentació es va complementar amb un concert a càrrec dels alumnes de cant de l’escola municipal de música i arts de Navarcles i Sant Fruitós, acompanyats al piano per Anna Puigmartí i dirigits per Jordi Noguera, i unes paraules de cloenda de Llorenç Ferrer i Alòs, alcalde de Navarcles.

Autor de novel·les molt celebrades amb el pseudònim de Raimon Esplugafreda, Jesús Bonals (Balsareny, 1943) ens ofereix una novel·la ambiciosa i vibrant, centrada en un fill que vol reconstruir la vida del seu pare. Una vida que ens parla dels anys de la República, de la Guerra Civil, de l’exili i de la postguerra, dels emboscats al Solsonès durant la guerra i dels «passadors», guies que ajudaven a travessar la frontera d’Andorra, primer cap a França, durant la Guerra Civil, i després cap a Espanya, durant la Segona Guerra Mundial. La recerca ens presenta un vast retaule de personatges, d’aventures, de drames i de passions, de misèries públiques i d’heroïcitats secretes.

El llibre representa ser la transcripció literal d’unes cintes enregistrades per un dels personatges principals, l’oncle Pere. És, per tant, allò que els crítics en diuen un «flux de consciència», una transcripció pretesament no retocada d’un relat tal com raja. Per deixar-ne constància, l’autor fa servir el recurs de no posar punts i seguit ni punts i final (excepte a la fi de cada capítol), reduint la puntuació a comes, interrogants i signes d’admiració; i eventualment dos punts i punts suspensius. També fa començar els paràgrafs amb minúscula i no fa servir el guionet per indicar els diàlegs. Val a dir que el lector s’hi acostuma de seguida, i no passa res, al contrari: en queda un tret característic. L’autor fa esment explícit de les influències de Manuel de Pedrolo i Ramon Folch i Camarasa, però potser hi podríem trobar ressons d’autors tan diversos com André Malraux, Georges Bernanos, Virginia Woolf, Lluís Cerarols, Pep Coll o Jaume Cabré.

Com sol passar en els monòlegs, de vegades l’oncle Pere es desvia del tema i amolla reflexions i consideracions que li vénen al cap. Sovint, aquestes disquisicions fan referència a fets històrics o geogràfics o etimològics, i són especialment interessants perquè aporten valors afegits: esments a l’estraperlo, als escamots de la FAI, al pas clandestí de jueus pel Pirineu, als plàtans de la carretera, a l’afer Banca Catalana i a Jordi Pujol, a la visita del Papa (i els aiguats que va portar), als Jocs Olímpics, a Lluís M. Xirinacs, a TV3… Tot plegat dóna cos, color i gruix al relat.

Hi ha una galeria de personatges rica i complexa. Alguns resulten especialment ben trobats: l’oncle Pere, la Pilar, la Rosa, el Pòlit, la pubilla de Molí-Sanç, el tinent, el senyor Venedig i el seu fill, el mestre Olzinelles, el senyor Colldejou… També els difunts dels quals es reconstrueixen fragments de vida: en Ramon Valldora pare,  l’Estevet,  el Nelet, l’oncle Miquel…  La narració de la retrobada dels jueus a la festa de la Saleta és especialment emotiva.

L’obra es complementa amb un seguit de quadres genealògics que resulten molt útils al lector per situar-se en el teixit de les diverses famílies que intervenen en l’acció al llarg dels anys, i que basteixen un entrellat complex de relacions, amb amors secrets, fidelitats i traïcions, i actes humanitaris d’abnegació personal enfrontats a sordideses polítiques i accions inconfessables. Entremig, omnipresent, la música —el Concert per a la mà esquerra i la Suite del Ball de l’Àliga de Santa Creu, o la cançó popular balcànica Rosa de Temesvar— i, latent, la dramàtica epopeia d’uns jueus fugitius. I sempre l’amor.

Finalment hi ha una bibliografia que recull assaigs històrics de Daniel Arasa, Francesc Cabana, Josep Clarà, Xavier Fàbregas, Llorenç Ferrer i Alòs, Néstor Luján, Roser Porta, Josep M. Reguant, Antoni Rovira i Virgili, Joan Sellarés Serra, Felip Vendrell, Josep Viadiu i molts altres; sense oblidar la Postguerra del balsarenyenc Marc Mas i Soler.

En resum: un retaule de la vida a pagès durant la guerra i la postguerra, recuperada a través de diferents punts de vista als anys 90, amb una galeria de personatges molt interessants. Un llibre molt ben escrit i que enganxa; una obra mestra que fa de molt bon llegir, i que recomano vivament.

Ramón Carreté dins la revista Sarment

Cendra viva

Un títol, el d'aquest llibre, que és símbol, perquè funciona en la història, i com a imatge que sintetitza el sentit de la novel·la. "Cendra viva" ho serien els suposats pecats de la protagonista, que tindria culpa del que ha fet algun familiar seu, com la humanitat té culpa, segons l'Església, del pecat original d'Adam i Eva. Però a banda del que surt en una cançó dins del llibre, "Cendra viva" també es pot referir a l'encongiment asfixiant que viu la Josefina un cop casada, tot i que ella hi lluiti en contra, perquè malgrat tot vol viure.

Ella, en primera persona, no veu res, no entén res, de manera semblant al protagonista de Jo he servit al rei d'Anglaterra, però es veu forçada a veure-ho tot, a entendre-ho tot. Una sogra que és una autèntica creu per a ella, la mort del seu fillet, un marit que només la vol per posseir-la, viure sola només en companyia de la Cisqueta, una vella minyona, en un casalot, mentre ella desitja de tenir la seva pròpia llar. Pel que fa a la Cisqueta, és potser de les úniques persones que se salven en aquest panorama.

El pitjor de tots és el Joaquim, el seu marit. La submissió que la Josefina li té, no és pas gens sorprenent en una dona d'aquella època, a principis del segle XX, però no ho deu ser tampoc en moltes dones de l'actualitat. Fins a les més fortes se'ls pot girar el cervell en un moment determinat, com sol passar en les novel·les de Thomas Hardy. La veritat és que tot plegat no fa venir ganes de casar-se, ni de donar-se a cap home, un punt de vista oposat al de London is London, l'altra gran novel·la de l'autora.

Crec que només resta dir que aquest llibre ni curt ni llarg l'he llegit en tres dies, i que el seu final obert m'ha deixat moltes ganes de continuar.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria Cendra viva. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2015

Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries

Enric Prat de la Riba, en l'època de la primera implantació de les biblioteques a Catalunya, a partir de 1915: "A Catalunya, ni un sol poble sense escola, biblioteca, carretera ni telèfon". Aquest polític compartí importància amb Jordi Rubió, cap de les biblioteques a partir del seu impuls, i amb Eugeni d'Ors, que elevà el nivell de l'Escola de  Bibliotecàries fins que fou defenestrat, amb la suspensió de la Mancomunitat que tant de bé havia fet per Catalunya.

Val a dir que el nivell de la primera Escola de Bibliotecàries i de les primeres quatre biblioteques era sorprenent tot i ser tan primitives. Amb tota mena d'actes culturals i professors de nivell. Fins molt de temps després no hi ha hagut homes estudiant i treballant de biblioteconomia, per cert, per això el llibre  es titula Lletraferides. Tot i que "cal ressaltar que la matriu de les biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya (que era coetània), era dirigida i organitzada per personal masculí, investigadors erudits, homes universitaris" (61).

Sigui com sigui, aquest llibre transmet una imatge de bon funcionament de la feina de les bibliotecàries. "Tenia una companya que sempre em deia ""Nosaltres hauríem de pagar i no cobrar per treballar"" de tan bé que ens ho passavem" (190). I fa reflexionar sobre algunes anècdotes habituals de la feina: "muy a menudo vienen adultos pidiéndome libros de los que sólo conocen a medias el título o el argumento" (53). Relacionat amb això: "Em vaig convencent que entendre els lectors té gairebé tant de mèrit com catalogar" (131). I també: "L'Escola de Bibliotecàries, de l'any 1930, on durant tres cursos vaig fer els descobriments més importants de la meva vida" (120).

En aquest llibre farcit d'informació interessantíssima sobre tot aquest món, incloent textos originals trobats en els dietaris de les bibliotecàries, s'hi troben perles com quan parla del bibliobús a front: "Comencem a repartir llibres i cal fer una observació curiosa: els llibres de poesia són acaparats pels malalts de la secció de psiquiatria" (202). És important la quantitat de capítols dedicats al bibliobús de les biblioteques al front, que mostra la qualitat humana de les bibliotecàries a Catalunya.

Un llibre també de qualitat, escrit per una historiadora, no pas una bibliotecària, però que entra de ple en aquest món que qui escriu això encara desconeixia, tot i treballar en una biblioteca de tècnica auxiliar. Que és l'autora de La maternitat d'Elba, per cert, per tant demostra tenir molt d'interès per l'època de la Guerra Civil i la postguerra.

MONTELLÀ, Assumpta Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries. Barcelona: Ara Llibres, 2015

London is London

L'autora d'aquest llibre sí que és molt autora. Aconsegueix que la tesi del llibre, l'anar contracorrent del finals del franquisme i l'inici de la trasició a l'estat espanyol, però viscut des de Londres, gairebé tombi qui escriu aixo.

Perquè aquest Londres tan progressista tot i provenir encara de l'època victoriana en coses com el te a totes hores o el canvi de cognom de les dones en casar-se (no és tot blanc o negre), per força ha d'haver estat viscut a fons per Maria Vilanova. I aquesta versemblança atribueix molta força a l'obra.

Des de l'avortament fins al sexe oral, passant pel gairebé incest d'una de les relacions de la protagonista, tenim la Bet, que arriba a Londres amb una intenció i decideix de quedar-s'hi indefinidament, guanyant-se la vida amb feines sempre més aviat bohèmies (no és precisament que es posi a rentar plats).

Però amb alguns límits, com quan s'adona que l'amor lliure és molt difícil de practicar, tenim uns resorts mentals, uns atavismes que ens ho impedeixen. Tot el llibre ens mostra la influència en les convencions, que arrossega la Bet, d'aquest Londres tan líric de la pàgina 119 i alhora tan realista, que és molt colpidor. Una dita que es repeteix, de la seva àvia: "quan l'alegria és a la sala, la tristor puja l'escala" (454). El contrari també seria veritat.

La Bet madurarà molt, en aquest any i mig a Londres, i el lector amb ella. Aprendrà a "patir i gaudir sense esperar res, sense témer el que vindrà..." (450), a decidir per ella mateixa, i que "de maneres d'estimar, n'hi havia de tots tipus i colors i no tenien perquè ser excloents" (193), relacionat amb el "If you want somebody/set them free" (si vols algú permet-los -els sentiments- de ser lliures) que diu Sting en una cançó, i ho dic en anglès com en el títol i moltes intervencions en aquest llibre, una cosa molt original.

Amb la constància de la pluja a Anglaterra, Maria Vilanova ens sedueix de nou amb la seva escriptura que ha estat considerada amb raó de diferent i valuosa. Es nota que té molts bons records d'aquesta ciutat, per ser de la seva joventut, l'edat lírica.

VILANOVA i VILA-ABADAL, Maria London is London. Barcelona: Témenos edicions, 2013

La sala d'estar és un camp de futbol

Aquest llibre autobiogràfic de la infantesa de l'autor sembla que vulgui recalcar que aquesta infantesa ha estat com un joc. Descriu sobretot els jocs a la sala d'estar (que és un passadís, de fet), i les joguines que els regalaven a tots els germans.

També parla de moltes celebracions relacionades amb la religió que els inculca el pare. El qual s'endú de viatge Josep M. a Roma, ciutat que diu que és la seva pàtria (a l'obra Climent es veurà).

Però el més interessant de tot és com parla dels antecedents literaris de la seva infantesa, quan Josep Pla en persona li diu que si es fa escriptor es morirà de gana. O quan aconsegueix de ser perdonat per una malifeta amb un text persuasiu que escriu a la mare, fent-se conscient del poder de les paraules. Per cert, sembla que no li agradi pas que els companys de l'escola li diguin "Fona", i sobretot no "Follanenes".

Aquest autor viu la infantesa a l'Empordà, a Girona, a tocar del riu té la casa. Parla de molts records de la família, d'una àvia n'ha contemplat la mort, és colpidora la seva descripció. A banda dels jocs de nens, parla sovint dels nous electrodomèstics i avenços en la cuina de la mare.

Però la perla d'aquest llibre és cap al final. "m'ensenyen com es distingeix una lluna que creix d'una lluna que decreix. En el primer cas, té forma de D, i, en el segon, de C, just el contrari del que podries pensar.  Saber això em servirà per a tota la vida i sé, quan m'ho explica l'Escorihuela, que no hi haurà mai més un ensenyament més profund i profitós que aquest". El que jo interpreto és que sovint a la vida, quan sembla que anem endarrere, anem endavant, i quan sembla que guanyem és que ens ho creiem massa.

Un escriptor amb un estil molt personal, amb cops amagats. Em va agradar Climent i he volgut repetir. Aquesta col·lecció de llibres "Memòries. Ara llibres. D'on vinc" em sembla excel·lent.

FONALLERAS, Josep M. La sala d'estar és un camp de futbol. Barcelona: Ara llibres, 2015

Petites històries al replà de l'escala

Alguna vegada he llegit alguna cosa així com que no es pot ser feliç sense imaginació. Aquest llibre és un prodigi d'inventivitat, una mica hiperbòlic, això sí, que funciona com el fantàstic en el quotidià. I molt ben narrat, amb versemblança.

Entremesclant el que explica directament la Secundina, una portera amb molts anys d'experiència, i el que expliquen d'altres narradors, a vegades en primera persona, el llibre avança amb força. Des de l'època de la Guerra Civil fins ara, passa del "No corris, que t'aprimaràs", que li deien al pare de qui escriu això, a la història d'una anorèxica, duríssima, una de les que més m'ha colpit del llibre. Llibre que, sota el títol de "Petites històries", és molt ambiciós i punyent, amb referències al sexe, per exemple, sense pels a la llengua -llengua del marit que dues protagonistes reprimides no volen dins la boca, per cert.

Alguns personatges són molt ingenus, s'ho creuen tot, d'altres són molt cínics, se surten amb la seva amb crueltat, com quan una amant menystinguda fa creure a la seva amiga que el seu "príncep blau" li ha fet el salt . És un compendi de situacions molt humanes, tractades literàriament. Fins i tot hi entra la crisi actual.

Aquesta obra, que és força breu, com la de El món per un forat, m'ha deixat amb ganes de llegir més de l'autora, i quan pugui ho faré amb London is London, que té força més pàgines. Petites històries al replà de l'escala és un bon regal per Sant Jordi, he corregut a acabar-me'l per poder-ne fer ressenya.

VILANOVA I VILA-ABADAL, Maria Petites històries al replà de l'escala. Cornellà: Tèmenos edicions, 2014