Quedem al Zurich?

Presentació dijous, 3 de setembre,
a les 19h, al Zurich

Una trobada al cafè Zurich de Barcelona entre bloguers que no es va arribar a fer va ser el punt de sortida d’aquest llibre que és com una macedònia tot ell. Els cinc apartats principals d’aquest fictici congrés de Zurichologia són ben diferents, i els textos inclosos són encara més diferents entre ells. Sincerament, crec que cap d’ells desentona, el nivell és alt, partint d’històries reals o inventades. Aquest cafè té ganxo.

El Zurich com a escenari de la memòria

La Carme Rosanas comença i continua més tard amb la història de la Laia, la suposada filla de l’amo del cafè, una història d’amor impossible. La Carme a banda de poeta és molt bona narradora.

La Sílvia Teulats, que al costat de la Gemma Barberan és qui hi ha darrere de l’edició d’aquest llibre, construeix una de les seves fantàstiques narracions en què la protagonista parla del seu avi, de com es veien quan sortia de l’escola. “Ara sé que l’amor i el record són les úniques coses que perduren després de la mort” (63), diu ella. Normalment perduren en històries com aquesta.

L’Eduard López escriu amb la seva habitual força narrativa dues narracions molt dures, sobre l’efecte mortal del tabac i el d’un germà bastard en l’altre. La Glòria Díaz parla del Zurich real que ella va conèixer als setanta, relacionat amb l’Ignasi Oliveras que parla de les bromes que es feien amb les escales mecàniques quan no hi havia més distraccions. Rafel Casas evoca el passat a Sarajevo amb un exgeneral bosnià que visita el Zurich, és una història real. Més històries reals: la M. Roser entrevistant Raimon. Xavier Pujol també té una bona història en aquest apartat (és el més prolífic), sobre una noia que, com la seva mare, queda en aquest cafè per donar “la bona notícia” que és embarassada.  La Gemma Barberan, que ha d’haver estudiat filosofia, fa una entrada curta i contundent, parlant de com ha trobat l’amor no “transitori”, sinó “definitiu” (75). Dos termes que ella associa amb Barrio Sésamo, en una ironia, perquè són conceptes filosòfics profunds. La Laia fa un text molt emotiu que acaba dient “El Zurich ja no és casa nostra, perquè n’hem trobat una de debò” (78). L’Elfreelang parla de com el Zurich era una “cita de seguretat” (79) en les persecucions franquistes. També deu ser veritat.

Trobades i destrobades: bloguers i altres espècies híbrides

El Zurich convida a fer amics, això vindria a dir Gemma Barberan en la seva breu narració. Joan Gasull fa una mica de broma de la seva amb “una trobada memorable”. David Castejón s’inventa una història d’un que se’n va de vacances i no es mou de lloc, però viu acompanyat com si ho hagués fet. La Carme Rosanas de nou: “La seva mare li deia que quan una cosa costa massa d’aconseguir és que potser no convé” (97), davant de la impossibilitat de la protagonista de quedar mai al Zurich per un motiu o un altre. Dues històries més de la Gemma, una parlant amb Sòcrates, i dues de la Montse Aloy, explosives com sempre. I una de McAbeu, amb el seu enginy habitual. La de l’Artur hauria pogut anar a l’apartat d’històries negres. També un breu diàleg d’una confusió del Zurich-cafè amb el Zurich real, de la Fanal Blau. La Rits no s’està de dir “El lloc amb menys glamur que es podia imaginar” (106), referint-se al cafè que ens ocupa. Esperem que no els sàpiga greu als amos! L’Assumpta fa una història de ciència-ficció en un local com aquest que és hereu del passat. Pons 007 escriu una història de revenja amb els impuntuals a les cites. És alliberadora.

Interludi poètic

Ressalto, entre d’altres bons poemes, un de la Carme que és com un aforisme: “No, no em fragmentis la vida./ Vull la claror i l’ombra, el plaer i la set” (121). Com la imatge que il·lustra el poema seria la set per al plaer del poema que l’acompanya.

El Zurich com a escenari de la història romàntica

Els tres microcontes de la Glòria Bosch Morera són una mostra del sentit de l’humor que és present en aquest llibre en més d’una ocasió, sobretot a la darrera part. Les dues narracions de la Sílvia, amb la força que té el desamor a vegades. El “Cafè (Zurich) sol” de la Glòria té un acabament molt brillant. La història de l’Artur és molt trista, els protagonistes no coincideixen per una mala interpretació, com ho farien Romeo i Julieta. La Bruixeta, Núria Martínez, fa una nova història de desamor, molt dura. La narració de l’Eduard López, “L’amant” també és escrita amb la duresa de qui està gelós. La història de la Carme és entre trista i optimista, una nova confusió entre enamorats. La Montse Aloy fa una narració amb tocs d’erotisme i lluint els seus coneixements d’alemany. Les dues històries lligades del Xavier Pujol, tan ben acompanyades d’imatges, són molt adequades a aquest apartat. El XeXu fa una nova història trista de malentesos entre enamorats, perquè el fet de no continuar llegint un Saramago esdevé un símbol de tirar la tovallola estúpidament. La darrera història del Xavier, d’un fantasma al Zurich, aprofita per comparar la protagonista amb l’estàtua de Clarà que hi ha a tocar del cafè, molt ben trobat.

El Zurich com a escenari de la història negra

En ressalto, d’aquesta part, sobretot “Cràter” del XeXu. Mentre la llegia, anant amb tren, em va agafar un atac de riure, tot i el cinisme de la història, que és molt ben trobada i lligada, és genial. La història del JpMerch fa honor a la literatura de misteri, costa una mica d’entendre. La de Jomateixa, i la de David Serrat també costen una mica, i les dues darreres de Joan Gasull són molt bones, breus i molt adequades.

Conclusió
La darrera narració, del Jordi Dorca, a qui no li coneixíem la capacitat de narrar tan bé, en una història surrealista, diferent de totes. He provat, a banda dels autors dels poemes, de citar tothom que ha participat en el llibre, que és molt ben trabat, amb el congrés de Zurichologia que s’han inventat les persones que més hi han participat. Haig de donar les gràcies que m’hagin posat a la primera pàgina de cites amb el poema que em va inspirar la imatge dissenyada per Ambonsulls, Joan Bramona, que originalment havia d’anar a la coberta.

Quedem al Zurich? Valls: Quorum llibres, 2015