Un llarg hivern, i una novel•la curta, però no menor. Que sorprèn i pertorba molt, pel seu realisme, per com mostra i amaga alhora, per la seva cruesa, tan pròpia de l'hivern, sobretot de l'hivern al Pirineu català, on passa la història. Que, sense tenir res a veure amb una altra novel•la d'aquest autor, El mag, sobre Thomas Mann, sí que s'hi relaciona pel ben escrita que està.
Un pare que no té gens d'empatia, cosa que demostra entre d'altres coses amb com tracta la seva dona, que és una borratxa, no sabem per què, però que podria ser ben bé per culpa d'ell mateix. Un fill que ha d'anar a la mili, i es mostra el patiment que això pot generar en un noi jove com ell. Una mare que desapareix en la neu d'aquest hivern, segurament pel tracte rebut, i un pare i un fill que no saben com dur la casa sense ella. Una cerca desesperada d'aquesta mare.
La reflexió, l'ensenyança del final, la que fa un altre personatge de la història, que és millor de no tenir lligams amb ningú per no haver de patir mai per la seva pèrdua, és una cosa que jo sempre he pensat. Però és que estem fets per viure acompanyats, i sort en tenim. Quan et trenques la ròtula com jo ara mateix, n'ets molt conscient d'aquesta necessitat, que cap amic, per bo que sigui, no pot solucionar, generalment. Fa poc he llegit que Familia y trastos viejos, pocos y lejos. I també diuen que "Amor de germà, amor de ca". Però ara sé què és tenir una mare que t'estima, que per cert sempre ha demostrat tenir més psicologia que no algun membre masculí de la família, sempre massa expeditiu, com ho solen ser els homes.
TÓIBÍN, Colm Un llarg hivern. Barcelona: Amsterdam, 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre eco