dissabte, 13 de febrer de 2021

Gemma


Aquesta novel·la és com un llibre clàssic: un sol nom, com Don Quixot, L'Odissea o Anna Karenina, sense un títol que sigui imatge d'alguna cosa, com Una habitació amb bona vista, però amb un disseny molt suggerent. També això passarà era el contrari, un títol que diu alguna cosa, que convida a llegir. I que, sense haver llegit aquesta novel·la anterior, em parla d'una de les trames de Gemma (curiosament en català en el títol, no pas en la història). Sospito que, per allò que els escriptors parlen sempre del mateix, el primer llibre ja parlaria de com s'acaben les relacions amb el desamor. La manera com la narradora es desenamora d'un actor de teatre glamurós, és molt poc convencional, les dones acostumen a ser més entregades. És per allò de "n'hi ha que es permeten el luxe de dir que no, i d'altres que van darrere i darrere", que m'ha dit algú una vegada. Jo creia en la tesi de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas, que les dones, per poc que facis, s'enamoren. I sobre el disseny, a banda de molt estètic, fa pensar en com la narradora, que tant es deu assemblar a la Milena real, perquè l'important d'un llibre no és que sigui real o imaginari, sinó que sigui ben narrat, es voldria submergir en el passat que li ha tornat a la memòria com en Marcel Proust. Això en tornar al restaurant dels pares de l'amiga morta a l'adolescència, Gema.

"Només la frivolitat permet certs salts mortals" (27), diu en parlar de quan coneix Bruno, l'actor. Això també em fa pensar en el disseny de la coberta, indirectament. A la mateixa plana parla de com els autors de teatre i els de lletres com ella, també escriptora, tenen "egos gegantins, amors i odis furibunds", però, sobretot, i no ho diu, són inconstants pel seu èxit excessiu. Això i el fet de parlar utilitzant la paraula "follar" (recordo un professor a la carrera dient que aquesta paraula no pot sortir en un poema), són coses que em sobten, i és que "yo no digo mi canción sino a quien conmigo va", i jo no comparteixo aquesta manera de ser, tot i ser conscient del gran talent d'aquesta escriptora. Hi ha un passatge que val per tot el llibre, quan un amic parla d'una relació amb una amiga seva: "Però quan vam acabar em va dir que en realitat la penetració no li interessava" (79), i la narradora diu: "La Sandra, la més burgesa i convencional de les meves amigues, era la que en realitat ho era menys. La llibertat és un do, com la bellesa o el talent, gairebé mai es conquereix" (80). Això em fa pensar en una altra persona amb el mateix nom de l'escriptora que ens ocupa, que sempre he trobat molt bell, Milena Jesenska, la nòvia de Kafka. En el camp de concentració de Rabensbruck, la seva amiga Margarete explica d'ella: "Com parlava, com es movia, com brandava el cap: amb cada gest expressava: "Sóc un ésser lliure"". Això ho explica al llibre biogràfic Milena.

Evidentment tinc ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquesta autora, perquè aquesta és una escriptora en efervescència constant, d'un atractiu innegable, però no sé si serà de seguida. La felicitat és el desig de repetir, diu Kundera (Milan, per cert), i a mi m'agraden les històries romàntiques (que no pas novel·la rosa), sentimentals tipus Jane Austen. Crec que mai he estat tan dura en una ressenya, sempre provo de trobar les coses bones, però com que d'èxit no li'n faltarà... Llegiu-lo i em dieu què n'heu pensat vosaltres.

BUSQUETS, Milena. Barcelona: Ara llibres, 2021

5 comentaris:

  1. Aquesta autora, ja no em venia gaire de gust de llegir-la, tot i que algun cop m'havia mirat l'anterior títol "Això també passarà" perquè com a títol em cridava l'atenció, però quan em posava a llegir una mica més (resums o ressenyes) me'n passaven les ganes, ara encara en tinc menys.

    La teva ressenya de Gemma, realment no em convida gens ni mica a intentar-ho, per tant, de moment m'abstindré de conèixer la Milena Busquets. No se sap mai, potser un altre dia, més endavant alguna cosa m'hi aproparà. De moment passaré de llarg, hi ha massa coses que vull llegir, per dedicar-me a les que em són indiferents.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme,
      Jo crec que l'hauries de llegir igualment, és molt potent aquest llibre. Cap a mig llibre em va agradar moltíssim.

      Suprimeix
  2. Hola, Helena, veig que esmentes alguna frase interessant de la novel·la. Jo vaig llegir la que anomena la Carme, "Això també passarà" i em va semblar una mena de memòries incompletes d'una burgesa, molt allunyada de la majoria de les mortals, amb el rerefons d'una relació tortuosa amb la seva mare que també crec que és la història de l'escriptora. Però el tema m'era poc proper i poc simpàtic i narrativament no està tractat d'una manera que ho compensi. Vaig pensar que tenir una mare editora devia eximir de qualsevol mediocritat a l'hora de publicar. No crec que el llegeixi.
    "Les dones, per poc que faci's s'enamoren..." Aquesta fa pensar.
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix

El vostre eco