divendres, 9 d’abril de 2021

Les coses humanes



Aquesta novel·la, a la qual li fan justícia tots els premis que ha rebut, m'ha arribat personalment moltíssim, més enllà del fet que sigui molt actual. El tema de com es pot tractar a les xarxes la suposada violació d'una dona, el linxament que es porta a terme amb l'acusat abans que se l'hagi jutjat, el sofriment de la dona que el denuncia quan se li fan reviure els fets: tot plegat és el que denuncia  l'escriptora, que deixa al lector que es faci la seva pròpia idea de tot plegat. "Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira", deia Ramón de Campoamor.

Sobre aquesta cita que surt en el llibre: "A banda, hi ha la qüestió del consentiment. Cal saber apuntar bé. Ràpidament es converteix en un acte social, una violació. L'escandalitzo? (...) Acabaran per concloure: ella s'ho ha buscat (181). Era Kundera a Els amors ridículs, em sembla recordar, que deia que les dones, la majoria de les vegades que ho fan, diuen o criden "No", amb la qual cosa una part important de les relacions són una violació en potència. El que aquest llibre posa sobre la taula és com, encara que la víctima no hagi demostrat la seva absència de consentiment, hi ha altres maneres d'expressar-ho, "l'encongiment, per exemple, el rebuig total expressat pel seu cos" (285). La noia no va mostrar el seu desacord per la por que tenia, i ell, precisament romàntic no ho va ser, i a sobre no es va adonar de res. Això de "Mama-me-la, puta", em sembla el pitjor de tot, encara que hi hauria persones que ho acceptarien en una relació. Ell no és cap sant, i ho fa amb ella per una juguesca amb els amics, cosa que fa pensar d'entrada que la noia l'ha acusat per despit. Però la manera com plora fa pensar que segur que té raó.

D'aquí ve la reacció de la societat. Em fa pensar en Eduard Pujol, un polític brillant que va ser arraconat en un moment després que es digués que havia assetjat una dona, sense saber-se si és veritat. La Laura Borràs, en ser preguntada per un periodista sobre si creia en la seva innocència, va contestar fugint d'estudi, tot defensant el feminisme del seu partit. És molt trist. 

Tornant a la noia, és molt fort quan diu: "No tornaré a fer l'amor fins que estigui amb un home en el qual pugui confiar realment", i afegeix: "No crec que el trobi mai"(228). El pessimisme de tot aquest llibre es condensa en aquestes paraules, i en la idea general que "les relacions humanes semblen destinades a la traïció  i al fracàs" (105). 

El llibre atrapa des de la primera paraula fins a la darrera, i fa pensar molt. Ho té tot. Davant d'aquesta escriptora a la resta només ens pertoca d'acceptar de ser-hi a l'ombra. 

TUIL, Karine Les coses humanes. Barcelona: Ara llibres, 2021

Cap comentari:

Publica un comentari

El vostre eco