L'infinit dins d'un jonc

Una vegada vaig sentir un autor d'una novel·la dient que no es podia explicar "de què" anava aquesta novel·la, que sols es podia saber llegint-la sencera. Aquest llibre sobre llibres, un assaig convertit en còmic, és tan condensat, atractiu de llegir i agradable de veure'n totes les il·lustracions que l'enriqueixen  -les "vinyetes" que, tal i com explica la seva autora, provenen dels dibuixos de vinyes que decoraven els escrits medievals-, que és difícil de resumir . Com això de les vinyetes aquest llibre n'és ple. És erudició, però també saviesa. T'assabentes de coses com l'origen relacionat amb un teixit (d'aquí la paraula text) en paraules com ara "fil" argumental, "trama" d'un llibre, "nus" de l'argument, "desenllaç" de la narració, o "brodar" un discurs.

I les comparacions entre la manera antiga de llegir i l'actual són constants. L'autora ens fa adonar de com els llibres convencionals mai podran desaparèixer, mentre que els disquets informàtics, igual que els vinils i les cassetes sí que han desaparegut. I és que, aquest jonc del títol, el d'una de les primeres superfícies, com les tauletes de fang, és el material de què era fet el papir. Un títol que seria una metonímia per parlar de la infinitud d'un llibre físicament parlant, tant com una imatge per parlar d'allò inabastable que cap en un llibre, com "la nit/ estrellada d'un vers" de Margarit.

Una altra comparació: l'"hel·lenisme" amb la globalització actual. També la defensa del premi Nobel atorgat a Bob Dylan, que podria arribar a permetre que un còmic com aquest pogués esdevenir un gènere apte per rebre aquest premi.

De les moltes anècdotes que omplen aquesta obra, que deu ser no gaire més curta en text que l'edició en què es basa, n'hi ha que colpeixen molt. Com la història d'Hipàtia, que el fet de ser tan intel·ligent i sàvia la va fer morir linxada per les enveges que despertava, i també l'Ovidi desterrat perquè no se li perdonava que fós tan feliç. Alhora que es parla dels esclaus alliberats de les feines pesades per ser intel·lectualment brillants. Que contrasta amb el que sol passar al segle XX, que els escriptors han hagut de destinar les hores lliures a escriure, essent la feina la primera ocupació. 

En aquest sentit, una cosa important és que l'autora no es decanta per ningú, ni per dretes ni per esquerres. Ni per als alliberats sexualment ni pels que no en volen saber res del sexe, com Hipàtia. Ni pels que escriuen per parents i amics només, ni pels que tenen el desig patològic de popularitat. Ni per aquells a qui la literatura pràcticament els ha salvat la vida, ni pels que menyspreen els llibres en un llibre, curiosament.  

Però hi ha almenys dues reflexions en aquest llibre on baixa la tapa. Una és quan parla de com aquest llibre li ha servit per delatar el bullying a què va estar sotmesa de petita l'autora, el que mai es va atrevir a fer. L'altra és aquesta: "Els llibres ens ajuden a sobreviure en les grans catàstrofes històriques i en les petites tragèdies de la nostra vida", i, segons un autor citat, Cheever, "la literatura ha sigut la salvació dels condemnats, ha inspirat i guiat els amants, ha vençut la desesperació, i potser en aquest cas podrà salvar el món" (121).

Com que treballo a una biblioteca, un bon dia em va caure a les mans la versió original d'aquest llibre, i se'm va despertar la curiositat per llegir-lo. Veure com es presta tant ja m'indicava el valor infinit del que s'hi pot trobar a dins. És una joia absolutament recomanable.

ALBA, Tyto; VALLEJO, Irene L'infinit dins d'un jonc. Barcelona: Columna, 2023

El regal de la lectura

Aquest llibre, de fet, és un regal en ell mateix. Perquè l'he escollit per llegir gràcies a l'interès que va mostrar-hi una amiga meva bibliotecària, en una visita a la biblioteca García Márquez de Barcelona. Jo l'havia inclòs entre els llibres que podia rebre com a premi d'un concurs de poesia, sense haver-lo obert fins fa poc, que he hagut d'estar immobilitzada per un accident.

Sebastià Serrano, juntament amb Jordi Llovet i Jesús Tusón, són els professors considerats imprescindibles de la carrera de filologia, tal i com em va dir algun company de classe. Jo només vaig tenir Jordi Llovet. Algú proper m'ha dit que Sebastià Serrano és un "divo". Però a mi, aquest llibre d'assaig, mig narració biogràfica, mig anàlisi científica, lingüística, m'ha captivat. Hi he après moltes coses que ja sabia, encara que sembli paradoxal.

També són contradiccions, per allò dels matisos, que primer digui que "Tenir mare, pare, companys, companyes, amigues, amics, bones relacions, (...) oferia avantatges immensos (...) per resoldre problemes o superar dificultats greus (20). Per dir després que "hem de ser capaços d'acceptar la solitud" (160). 

Aquest llibre seria transversal dins una facultat de filologia, ara dividida entre estudis literaris i lingüístics. Perquè en narrar la història de Claude, víctima d'un ictus, ho fa literàriament, i quan parla de llengua, lectura i creativitat, ho fa en la forma d'un assaig científic. El que es podria relacionar amb les carícies i la tendresa de la dona de Claude en tenir ell l'ictus, que segons Serrano són la clau per a revertir la gravetat del que l'hi passa. Que, pel que fa a la salut, la química personal és tan important. Que "des del punt de vista de l'activitat cognitiva, pensar no és altra cosa que comparar, és a dir, crears ponts. I aquí hi ha els secrets de la creativitat" (209), que contràriament al que se sol creure, no surt del no-res.

L'ictus del Claude, una història real, serveix per parlar de la sort que és poder llegir, del regal que és, perquè ell es troba que en perd la capacitat. Una cosa duríssima si passa amb algú que sempre n'ha gaudit.

No acostumo a llegir assaig, però no pas perquè no m'agradi. És només que aquest és un gènere minoritari, i sempre és més fàcil de llegir un llibre narrat que un de pensament. En aquest cas hi ha la troballa feliç d'un llibre que ho té tot. Que parla de la lectura tot fent-se llegir, com quan un poeta diu el que diu amb el que diu.

SERRANO, Sebastià El regal de la lectura. Què passa al nostre cervell quan llegim? Barcelona: Ara llibres 2022

Un llarg hivern

Un llarg hivern, i una novel•la curta, però no menor. Que sorprèn i pertorba molt, pel seu realisme, per com mostra i amaga alhora, per la seva cruesa, tan pròpia de l'hivern, sobretot de l'hivern al Pirineu català, on passa la història. Que, sense tenir res a veure amb una altra novel•la d'aquest autor, El mag, sobre Thomas Mann, sí que s'hi relaciona pel ben escrita que està. 

Un pare que no té gens d'empatia, cosa que demostra entre d'altres coses amb com tracta la seva dona, que és una borratxa, no sabem per què, però que podria ser ben bé per culpa d'ell mateix. Un fill que ha d'anar a la mili, i es mostra el patiment que això pot generar en un noi jove com ell. Una mare que desapareix en la neu d'aquest hivern, segurament pel tracte rebut, i un pare i un fill que no saben com dur la casa sense ella. Una cerca desesperada d'aquesta mare. 

La reflexió, l'ensenyança del final, la que fa un altre personatge de la història, que és millor de no tenir lligams amb ningú per no haver de patir mai per la seva pèrdua, és una cosa que jo sempre he pensat. Però és que estem fets per viure acompanyats, i sort en tenim. Quan et trenques la ròtula com jo ara mateix, n'ets molt conscient d'aquesta necessitat, que cap amic, per bo que sigui, no pot solucionar, generalment. Fa poc he llegit que Familia y trastos viejos, pocos y lejos. I també diuen que "Amor de germà, amor de ca". Però ara sé què és tenir una mare que t'estima, que per cert sempre ha demostrat tenir més psicologia que no algun membre masculí de la família, sempre massa expeditiu, com ho solen ser els homes.

TÓIBÍN, Colm Un llarg hivern. Barcelona: Amsterdam, 2023

Matilde E.

Matilde E. Amb el cognom amagat perquè l'artista de Mallorca protagonista d'aquesta novel•la, que no biografia, és una dona sense veu, oblidada, com l'espai buit dins un tortell. Només en sabem que no en sabem res.

Aquesta és la quarta gran novel•la de la Maria Escalas, un èxit rere èxit, que Virginia Woolf ja deia que és normal, això, la felicitat crida la felicitat. En aquest cas sembla que torna a fer el mateix que amb la segona, apropar-se a allò més psicològic que no a la narració dels fets i prou. Ja ho fan, això, els autors, escriure sobre el mateix tant com contradir-se, buscar i elucubrar, moure's entre realitat i imaginació.

Com aquesta història sobre uns fets hipotètics que és l'excusa per deixar anar el riu de la seva creativitat, a través de molts punts de vista que conformen un calidoscopi narratiu, Amb unes ganes d'escriure que en un parell de passatges sembla que digui que són una passió, no un propòsit d'èxit, de fama, de diners. Per a ella, aquesta escriptora, que té el talent, el geni, i les ganes d'exercir-los. Que n'hi ha que van darrere i darrere l'art, els malaguanyats, i d'altres es permeten el luxe de no aprofitar el talent.

La Matilde Escalas seria malaguanyada no perquè no tingués talent, sinó perquè es creu que era a l'ombra de Santiago Rusiñol, de qui tot sembla indicar que n'estava enamorada. Perquè ens enamorem dels qui són com nosaltres, i els artistes es cerquen entre ells. Tot i que ell era pintor i escriptor, i ella una compositora sembla que molt bona. Relacionada també amb el gran Erik Satie i Isaac Albéniz.

I és que al llarg de la història el masclisme ha estat el normal. Schopenhauer ho era, i ho era Petrarca per molt que estimés Laura. Això ha fet que les dones artistes pràcticament no hagin surat. És molt ben trobat que ella era com la lluna "que reflectia la llum d'en Rusiñol i no s'aturava a brillar amb la seva (97)". El que he llegit sobre Jane Austen, ella no necessitava ser parella d'un geni, ella era el geni, per això no es devia casar. Sol passar quan estimes que ets com un aneguet lleig, que en aquest cas la Maria Escalas ha convertit en un cigne.

Tot el llibre és fet de paral•lelismes, d'idees que es repeteixen, per arribar més al lector. Com Rusiñol i Matilde tenien talents i vides paral•lels, i com hi ha una història superposada a la novel•la de la qual no parlarem aquí. El temps n'hauria de fer un classic, d'aquesta obra tan justament premiada a Mallorca, però mentrestant no deixeu de llegir-la.

ESCALAS, Maria. Matilde E. Barcelona: Penguin Llibres, 2024

L'home a qui ja no agradaven els gats

Jo sempre havia preferit els gossos als gats. I fa poc m'han parlat d'una malaltia molt dura que poden encomanar. Fins i tot recordo Kundera a El vals de l'adéu dient que només se'n refiava, crec recordar, dels que llegeixen i tenen gos, això darrer perquè el gos és una evolució, una creació de l'home que Déu, si existeix, amb el seu "ordinador diví", no va programar. També recordo un amic filòleg dient-me que algun dia els gossos parlaran.

Però aquest llibre del qual en faig ressenya ara m'ha fet pensar en una cosa que em va passar amb un gos que tenia la meva àvia. El meu pare deia que era "tonto". Un dia, barallant-se amb un gat, el pobre animal es va enfilar en un pal de telèfon, i jo vaig haver de veure com el nostre gos no deixava de bordar-li, cruelment, i no feia cas dels meus crits i cops per fer-lo deixar estar el gat tranquil. De sobte, un altre gat va venir per darrere i va esgarrapar el nostre gos, que va sortir corrents de cop. 

Aquest gat m'ha fet pensar en el que deia Kundera, també, que els animals tenen ànima com nosaltres. Un Kundera que estava en contra del mateix que explica el personatge del poeta en aquest llibre, la invasió russa de Txecoslovàquia. I és que al final d'aquest llibre que denuncia tota forma de feixisme, els gats i gossos acaben convivint amb tota l'harmonia que els permet la seva atàvica oposició. 

Però sí que deixa clara la diferència entre els dos animals mascota dels humans, essent els gats sempre independents, no submisos, lliures. En una al·legoria com la de l'illa d'aquesta història, amb uns habitants que han fugit del continent, que són diferents. Recordo Margarit en un poema dient que quan estimes algú ets com un gos fidel al seu amo. Però crec que també s'hauria de poder estimar com un gat, són dues maneres de fer-ho igual de vàlides.

Aquest llibre tan curt, condensadíssim, com que l'he agafat de la biblioteca he hagut d'enganxar-li incomptables post-it. No té pèrdua. Però l'únic que no me n'ha arribat és l'atac a les persones que volen tenir un cotxe o un mòbil. Crec que denunciar el feixisme no és atacar tots els nostres desitjos materials. Com quan abans tenir mòbil era cosa de rics, de fantasmes, de persones que guanyen diners per gastar-los en fatxenderies. Que tota forma de progrés no és menyspreable, i no es pot matar tot el que és gras. Però ja diuen que els artistes no tenen cap necessitat de ser inqüestionables, i aquest llibre és un deu de peus a cap.

AUPY, Isabelle L'home a qui ja no agradaven els gats. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2024

La biblioteca de los nuevos comienzos

 

Aquest llibre m’ha arribat d'entrada pel seu títol, després d’haver-lo fullejat mentre treballava a la meva biblioteca. En primer lloc perquè parla d’una biblioteca, on jo treballo, en segon lloc perquè reflexiona sobre els nous començaments, en tots els sentits, i, per últim, perquè és la construcció d’una novel·la genial a partir d’una idea genial. Que és la d’una bibliotecària que endevina amb poques indicacions el que necessiten els usuaris, i els ho prescriu, de manera que ells se’n fan la seva pròpia idea.

En aquest llibre s’aprenen moltíssimes coses, i també et pots projectar amb la teva experiència en les histories, que en són cinc en total. Que es tracta d'una novel·la perquè les històries es troben relacionades, connectant els diferents personatges que han entrat en contacte amb la mateixa bibliotecària. Tot lliga al final. És una mica com la novel·la Una habitació amb bona vista, d’E.M. Forster, parla tant dels anhels que tenim tots a la vida, com del que ja hem conegut i forma part de nosaltres per sempre. És com els versos de  Martí i Pol, “Tan sense esforç, venim de la claror i anem a la claror”.

Sobre la primera història, la d’una dependenta d’una botiga de roba, me n’ha arribat molt la reflexió a la qual arriba la protagonista, que ser dependenta no és una feina menor, i que és bo de cooperar amb els companys, com aprèn en el llibre per a nens que li han prescrit, el que sol passar amb els llibres per a nens. També aquest capítol, tot i ser bo, no és tan bo com el del mig del llibre, que és el que més m’ha arribat, però no és gens menor. Si continueu amb la lectura arribats fins aquí, segur que no deixareu aquest llibre.

Sobre la segona història, la del personatge que és comptable en una empresa de mobles. La seva descoberta de la possibilitat d’una carrera paral·lela, encara que sigui sacrificat, s’assembla molt als que són artistes i treballen alhora, una situació que es produeix molt. Que em recorda Wuthering heights d’Emily Bronte, en la idea de la pedra sota el terra i les fulles dels arbres a la superfície, que es complementen. L’ofici a sota, la vocació a dalt.

La tercera història, la de l’ex-editora d’una revista que és rellevada de la seva feina per haver estat mare, i l’angoixa que això li produeix juntament amb les dificultats que té per tenir cura de la seva filla. El que es reflecteix en el passatge clau que parla sobre el fet que sempre volem el que no tenim.

La quarta història, la d’un aturat i el seu amic, un escriptor sense èxit. Que se n’acaben sortint, com passa sempre en un llibre optimista com aquest. Relacionant-ho amb un llibre sobre Darwin i la seva teoria de l’evolució. Un  aturat que se’n va adormir a la matinada i es lleva passat migdia, com ja sol passar en els que no tenen cap raó per llevar-se d’hora.

I per últim, la història d’un home acabat de jubilar-se, que passa a conviure més temps amb la parella, i això el posa en perill que la dona li demani el divorci. La “belleza y la crueldad del mar” (284) que fan pensar que jubilar-se és un motiu d’alegria (com indica la paraula “júbil”) tant com de tristesa, les coses són així d’ambivalents.

Encara que sembli que faig molt d’spoiler, aquest llibre no gaire llarg és ple de racons que serien com un bon centre d’interès en una biblioteca, no té pèrdua, i és per rellegir-lo, com passa amb tots els bons llibres. Ara per ara només hi és en castellà, un idioma en el que mai llegeixo res, aquesta seria l’excepció que sempre confirma la regla.

Aoyama, Nichiko La biblioteca de los nuevos comienzos. Barcelona: Planeta 2023

Jo, que no he conegut els homes

La història d'aquest llibre es pateix com qualsevol de les al·legories de Kafka, però com passa amb aquest escriptor, l'important és el que en retens, de tota l'obra, que no sembla res més que una al·legoria per parlar del sentit de la vida, tant com del de l'escriptura. Tot el que passa sembla no tenir-ne cap, de sentit, però les reflexions que es generen sí que en tenen molt, sorprenen i convencen.

El que més pertorbaria de tot, i en relació amb el títol, és la desconeixença de la protagonista i narradora alhora, del que vol dir haver estat amb un home, el que només coneixen les seves companyes més grans en el seu absurd captiveri.

I és que sembla que l'autora ens vulgui dir que podria ser una sort de no saber encara què és un home. Un possible home que pot arribar a la brutalitat de deixar prenyada una dona i anar-se'n dient "I com ho puc saber, que és meu?". O sigui, fer-ho i en acabat no voler saber res de l'altra, com els animals.

Tot i això, la protagonista es fa conscient de ser humana, que havia estimat i que podia patir, que no era un ser celestial sense desitjos i de tornada de tot. En aquest sentit, sobta com li repugna el contacte físic, un contacte que relaciona de manera més o menys inconscient amb el fuet dels vigilants de la seva presó, un fuet que no seria res més que un símbol fàl·lic.

Enmig de passatges subversius, sentimentals o també molt dolorosos, avança la història. De la presó del principi a una falsa llibertat, tot i l'alegria d’alliberar-se en un primer moment. Hi ha fragments molt lírics, com quan equipara la música amb el vent, el vent que seria la poesia i l'art per sobre de tot.

Aquesta obra, en definitiva, sembla que parli d'ella mateixa, com ho fa la metapoesia, amb la narració de la protagonista sense nom, que ningú llegirà mai. Perquè això sembla haver-li passat a l'escriptora, el que passa fins als escriptors més reconeguts de la història, al capdavall.

HARPMAN, Jacqueline Jo, que no he conegut els homes. La Torre de Claramunt: Edicions del Periscopi, 2021