diumenge, 11 de desembre de 2022

El Mag

Ressenya de Jesús Bonals

La biografia novel·lada és un genera literari dificilíssim. Difícil? Difícil, no: impossible a les nostres latituds. Submergir-se en la vida i l’obra de l’autor novel·lat, sense deixar per verd cap ni un dels detalls disponibles: una obra literària extensa, una pila de dietaris i de cartes i de ressenyes periodístiques, etc, etc, és una tasca ingent que requereix centenars, milers i desenes de milers d’hores que un públic lector tan minso com el nostre no pot arribar a retribuir mínimament mitjançant els drets d’autor que pugui generar el resultat de la investigació i la redacció corresponents.

És per això que en la nostra llengua no disposem de cap biografia que pugui arribar a la sola de les sabates de les que podem trobar en llengua anglesa. ¿A Alemanya, amb un públic lector tan extens i potent, també els passa el mateix? No ho sé, però el fet és que un llibre com El mag, sobre una autor importantíssim de la literatura alemanya hagi aparegut... en anglès!, fa pensar.

Deixant de banda consideracions sobre una realitat que als catalans no ens agrada, però que difícilment podrem modificar queixant-nos, el que cal dir és que ens trobem davant d’un llibre magnífic. La vida de Thomas Mann, i la història de l’Alemanya i l’Europa, i fins i tot de l’Amèrica del seu temps discorre davant dels nostres ulls d’una manera que ens deixa bocabadats i que ja no podrem oblidar mai més, especialment cada vegada que comencem la lectura d’un llibre de Mann, sens dubte un dels genis més grans de la literatura europea de segle XX. Per cert, crida l’atenció que un escriptor en llengua anglesa, com Colm Toibin, del qual sembla que cal esperar una actitud displicent sobre tota obra no escrita en la seva llengua anglesa, que és ara l’hegemònica, dediqui el seu treball, segur que de molts anys, a una obra escrita en alemany. Sorprèn, però, l’autor ho fa. I el resultat és magnífic.

L’única cosa que cal lamentar és que un treball tan interessant com aquest probablement aviat quedarà ineluctablement sepultat per un pila ingent de d’altres novetats, i d’aquí a quatre dies ja serà impossible trobar aquest llibre a les llibreries, sigui per la manera tan desastrosa amb què, ai las, funciona la distribució dels llibres, sigui perquè la mateixa editorial en destruirà els exemplars sobrants, enviant-los a convertir-se en pasta de paper. Abans que això passi, un consell: compreu-ne un exemplar i llegiu-lo atentament. Estic segur que, quan arribeu a la darrera pàgina, m’agraireu el consell.

Després de tants elogis, potser em direu si és que no hi ha res en un llibre com aquest que no acabi de funcionar. Doncs sí, des del meu punt de vista, la flaca hi és. Què?, em direu. Doncs, per a mi, a l’autor se li’n va la ploma en tractar el tema de l’homosexualitat mai no confessada de Thomas Mann. És evident que és un tema important, i sense tenir-lo present no es pot entendre l’obra del biografiat. Però, des del meu punt de vista, Colm Toibin, potser perquè ell mateix és homosexual, dona una importància excessivament preeminent a aquest tema, fins al punt que l’obra i la vida del biografiat queden, en alguns moments, gairebé en un segon terme. Jo crec que en aquest punt, un ús discrecional i mesurat de les tisores, hauria contribuït a millorar encara més el llibre. És una opinió, que manifesto tot i estar segur que hi haurà lectors que els passatges que a mi em semblen pleonàstics, a ell li poden semblar fantàstics i imprescindibles.

Hi ha tantes coses bones que podria dir a aquesta invitació irresistible a llegir l’obra de Mann, que aquesta ressenya no s’acabaria mai. Però n’hi ha una que no puc deixar al tinter. Toibin no solament interpreta la vida de Mann d’una manera que tot sembla indicar que s’ajusta d’una manera increïblement fidel a la realitat, sinó que s’atreveix amb el més difícil: a introduir, mitjançant diàlegs, la veu i les paraules de Mann, de la seva dona, dels seus fills i dels seus germans, etc etc. Cal una gran gosadia per atrevir-se a conjecturar unes paraules que Coibin mai, evidentment, no va poder sentir. Però el resultat és tant i tant versemblant, que si el mateix Thomas Mann pogués llegir aquesta diàlegs, m’hi jugo un pèsol que els donaria per bons.

TOIBIN, Colm El Mag. Barcelona: Amsterdam, 2022

3 comentaris:

  1. Aquest me'l llegiré segur! Ja quan va sortir, a l'estiu em sembla, me'l vaig posar a la llista (mental) d'espera, i encara no m'ha vagat de llegir-lo, però els comentaris del teu pare em refermen en aquesta intenció. L'obra de Mann és molt sòlida; no la conec pas tota, però tot el que n'he llegit m'ha semblat molt bo.

    ResponElimina
  2. Ramon,
    Jo estic a mig llegir-lo, no és lectura que enganxi molt, però té molta qualitat.

    ResponElimina

El vostre eco