En el cafè de la joventut perduda

El títol d’aquest llibre enganya, o com a mínim és ambigu. La “joventut perduda” es refereix a la joventut bohèmia, la “que mena una vida vagabunda, sense regles ni preocupació pel dia de demà” (12), en paraules del diccionari que cita un dels narradors. Però alhora es podria referir al temps perdut de Proust, la joventut idealitzada.

També es troba contraposada la construcció de tota la novel·la, de fet cada capítol seria com un dels costats d’un cub, que permet anar veient la història de la protagonista amb una veu diferent cada vegada. Com en un quadre cubista.

I també seria cubista, metafòricament parlant, la referència constant als diferents districtes de la ciutat de París. Fins i tot hi ha el que un escriptor que freqüenta sovint el bar on es reuneixen tots aquests bohemis -generalment escriptors i artistes- en diu “les zones neutres” (102), allà on passar desapercebut, on poder portar una vida de vagabund. Aquesta joventut que no sap “crear vincles” (46), que vol “trencar de manera brutal amb la vida corrent” (1o3), que anhela “la vida de debò” (46), és tot un precedent del maig del 68.

De fet la història és de principis dels 60. Hi ha un passatge que seria una al·legoria: “L’any comença al mes d’octubre. És el principi de curs i és l’estació dels projectes” (21). Tot aquest llibre seria una descripció de la tardor que va precedir el maig francès.

MODIANO, Patrick En el cafè de la joventut perduda. Barcelona: Proa, 2007