Oona i Salinger

Si hem de fer cas de dos monstres de la literatura universal, com Oscar Wilde o Kafka, respectivament, quan diuen que "la literatura ha de sorprendre i pertorbar", o que "la bona literatura t'ha de mossegar", aquesta novel·la de "no-ficció" és l'obra que més ho ha fet de totes les que he llegit mai. Si sou poc soferts, aprensius, especialment sensibles, no la llegiu.

"Besar-se i discutir, aquest és el secret de la felicitat", i "L'amor neix d'una carícia involuntària, d'un moviment incontrolat", totes dues cites de la pàgina 88. "És com quan parlem amb algú per telèfon: la persona hi és sense ser-hi", continua. Només per aquestes frases, veritables versos, val la pena de llegir aquest llibre, fins i tot es pot dir que val la pena viure per a qui les ha escrit. La història d'amor d'Oona i Salinger -el veritable enamorat cortès de la cançó de Scarborough fair del paratext del principi-, és la història del contrast entre la seguretat que escull l'Oona, l'empatia; i el risc, la duresa inimaginable de la guerra on Salinger va a parar, l'abstracció, en definitiva. El més dur: constatar que víctima i botxí són el mateix, el que deia Kundera.

I projectant aquesta empatia i abstracció sobre la nostra història recent, el contrast entre el benestar d'Occident, que ens ha convertit en eternes criatures mimades, i la buidor existencial que aquest benestar genera en els probables terroristes que han sobrevingut en aquest context.

Tenint en compte que la major part de la narració, dels diàlegs d'aquest llibre són inventats, se li ha de reconèixer a l'autor una imaginació "basada en fets reals" desbordantment brillant. No hi ha gens de palla en aquesta obra. Fins i tot hi ha mostres de nou d'un lirisme envejable, com, parlant de Charles Chaplin: " Un trist final per a un encantador de noietes, col·leccionista de papallones, mag de paraules translúcides" (285), que contrasta amb la pobresa de quan l'autor prova de fer poesia real per a la seva estimada, "Aquest poema/ Té el mèrit de ser curt/ Crec que t'estimaré sempre" (308).

Oona O'Neill, filla del premi nobel irlandès Eugene O'Neill, el típic artista deshumanitzat, que fa d'ella una òrfena per abandó, és una noia tímida, bellíssima, que l'únic que cerca d'aquell que l'estimi és el fet de "consolar-la, ocupar-se'n, protegir-la, en comptes de donar-li lliçons de moral sobre les seves sortides nocturnes" (132). Jerry Salinger no ho sabrà fer, però el seu enamorament segurament es troba darrere l'única novel·la que va publicar, The catcher in the rye, un títol força intraduïble, d'un autor que va voler obviar la guerra, tancant-se en una cabana al bosc, com el mort vivent que es considerava com a veterà d'aquesta guerra. Sempre he entès aquest títol com una al·lusió a la voluntat de Salinger d'impedir que els infants caiguin en el precipici de l'edat adulta. El precipici on ell va caure, i que en aquesta novel·la voldria revertir, tot identificant-se amb l'etern adolescent Holden Caulfield.

Un etern adolescent que també s'identifica amb Fréderic Beigbeder, que comença el llibre explicant com a partir dels quaranta només ha cercat la companyia dels més joves, perquè els de la seva edat són tancats a casa amb els nens o estan treballant. Provocador, potser sí, però carregat de raó.

Oona i Salinger, Frédéric Beigbeder. Barcelona: Ara llibres, 2016