Com Baudelaire, amb Les flors del mal. Aquell qui Joan Sales exalçava quan parlava de "noies amb ulls com versos de Baudelaire", dins Cartes a Màrius Torres. Un títol, el del llibre que ens ocupa, molt ben trobat. Perquè combina la part de sang i fetge, el mal, de tota novel·la policíaca, i la sentimental, simbolitzada per les flors, la de la narració amb psicologia i sensibilitat. I parlant d'ulls, els verds de la protagonista, la Martina. Carismàtica (com es diu en un moment donat), i autèntica, afegeixo jo. Tot i que a la carrera de filologia ens parlaven de "l'autenticitat històricament inassolible". Però, com la felicitat, que hi ha algú que diu que és com una pastanaga davant d'un burro, tots, més o menys, sabem el que és ser feliç encara que sigui per un moment.
El que més m'ha arribat d'ella és que no estigui disposada a abandonar la seva vida bucòlica a la casa del poble de l'Albada, recollint llet de les seves vaques per repartir-la pel poble, encara que li ofereixin molts diners per deixar-la i permetre de posar fotovoltaiques en els terrenys venuts del seu poble. Cadascú és sempre cadascú. Em recorda la pel·lícula Alcarràs. Aquest progrés que els "progres" no volen, paradoxalment.
L'autora d'aquesta novel·la, la primera que fa, però que es nota que té un saber fer inqüestionable, és la periodista de TV3 que actualment cobreix la comarca de Bages al Telenotícies Comarques. Es nota que hi entén de notícies com les que sacsegen aquest poble aparentment idíl·lic arrel d'uns assassinats. La vaig conèixer el darrer Sant Jordi a l'esmorzar d'escriptors que organitza l'Ajuntament de Barcelona. Quan em va explicar que havia escrit una obra policíaca, vaig proposar-li de presentar-la al poble on estiuejo, Navarcles. Tot i que fa anys, des de l'adolescència, que no en llegeixo, d'obres de lladres i serenos. Que recordo de gaudir tant amb Simenon, també autor d'acció però amb molta psicologia al darrere. La Núria Bacardit ha aconseguit de captivar-me com ell. L'inspector i el conserge que ho investiguen tot són molt curiosos, l'inspector sempre amb tanta gana, que només perd en un moment donat, per tot el que passa.
Sobre aquell que s'acaba descobrint que és l'assassí, trobo que és un tema recurrent en moltes obres que es tracti d'algú inadaptat en la infantesa, un bitxo raro com es diu en algun moment. A qui han fet bullying i s'hi vol tornar. Però hi ha molts artistes que han estat inadaptats. Jo no hi entenc de psicòpates, però trobo que aquesta paraula no té gaire sentit. Un malalt mental, etimològicament, ho és, una persona que pateix de la psique. En canvi per a mi, de psicòpates només ho són personatges com Putin o Netanyahu. Que no entenc com poden dormir tranquils.
Quan vaig voler aconseguir un exemplar d'aquesta obra a les biblioteques em vaig trobar que és molt demanada. No m'estranya gens. És molt colpidora, mossega, sorprèn i pertorba més d'alguna vegada, més que pels assassinats, que també, en les malalties de les quals moren persones pròximes a la protagonista. Com l'ELA, o el càncer de pit. Amb el tema de l'eutanàsia, quan encara no s'havia fet la llei que la regula. Una obra completament d'actualitat, completament per prescriure.
BACARDIT, Núria Les orquídies del mal. Barcelona: Penguin Random House, 2025
